Bones Festes!

Camins nets i sorpresa

Els track del GPS ha estat esculpit de nou sobre l’escorça de la Terra que sustenta els dominis de Can Borrell, tot fent el procés invers. Ara ja es troben els camins, més o menys, com es mostraven al món abans de la plaga d’obrers talla-pins. Si hi aneu amb els bits dins del palmell de la mà ja no quedareu desorientats: ara, si la màquina us diu – Per allà! – trobareu la senda fressada que us permetrà continuar la vostra derrota a tota vela.

Així estava

Els pedrasequersarranjadorsdecamins tornaven tot contents i cantant, com els nans de la Blancaneus, quan se’ls ha presentat al davant la imatge de la barraca número 35, coneguda com “La individual” per les seves reduïdes dimensions, amb la llinda per terra, després d’haver cedit el muntant de l’esquerra de la porta. Ahir va passar pel seu costat un dels membres del grup i la construcció es trobava en bons estat, testimoni que fa pensar en un accident nocturn que ha provocat l’enderroc parcial.

Així està ara, de moment

Un escamot s’ha desplaçat a la base logística per a equipar-se amb eines adequades, ja que no presenta la mateixa dificultat netejar camins que restaurar barraques. El temps que necessita la reparació excedeix del disponible en l’horari laboral, motiu pel qual queda ajornada la conclusió de les tasques a la jornada següent, que no serà la setmana vinent perquè cau en el dia de Nadal, i aquell és considerat festiu a tots els efectes, sense excepcions.

Encara prop de Can Borrell

Els pedrasequers fan tasques de restauració de l’entorn, darrere de les destrosses d’altres que, en nom de la cosa comú, passen pel bosc emulant l’esperit amb el que transitava el cavall d’Àtila per les terres filles del Nord. Està bé que s’esporgui el bosc amb la sana intenció d’evitar accidents que socarrimen, però també s’hauria de tenir cura d’on es deixen les restes tallades, d’un embalum considerable amagador dels camins que uneixen les barraques de pedra seca.

Els bellugardors de pedres seques han fet un esforç considerable per a traçar aquells corriols, mantenir-los transitables i transformar-los en bits per a que es puguin encabir en la pantalla del GPS, tot publicant les rutes que uneixen les barraques que es troben sota la seva jurisdicció. Però si els obrers que talles els pins, orfes de coneixement del significat d’aquestes circumstàncies, llencen a tort i a dret les restes de la seva feina, de poc servirà la màgia que plou del cel emesa pels satèl·lits que es passegen, aliens a tota polèmica, al voltant del planeta. Imagineu que el track de l’aparell diu –Has d’anar per allà – i allà no s’hi pot passar, doncs els pedrasequers seran relegats a les espècies que inspiren desencís. Doncs apa! Darrere dels talla-pins per a netejar els camins (Ostres! Ha sortit un rodolí).

Però, ai las! Tant de bo que això fos tot. Doncs no. Ara venen els obrers, també en nom de la cosa comú, que surten a arranjar les pistes forestals cavalcant una bèstia groga, sobre rodes gegants, que empeny una amenaçadora cullera plena de dents. Aquests tenen una forma peculiar de fer pla el terra del camí pel que passen, en lloc de farcir els clots amb runa o d’altres elements adequats, simplement van mossegant tot el que sobresurt i s’emporten una capa de l’esplanació, rebaixant el seu nivell. La repetició d’aquesta maniobra va deixant els fonaments de les parets de pedra seca per sobre del nivell del camí, afeblint la seva resistència als meteors i provocant esllavissades quan plou. Doncs apa! Darrere de la màquina del rasclet per a tornar a fer la paret (Caram! Un altre rodolí. Cronista, estàs inspirat!).

Qui és el responsable de la cosa comú que fa gala d’absència de sensibilitat vers els patrimoni local?

Última hora: Pedra en sec - Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Avui, a Illa Maurici, el Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha anomenat la tècnica de construcció de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La candidatura va ser presentada per Xipre i Grècia, i posteriorment es van afegir França, Itàlia, Espanya, Suïssa, Croàcia i Eslovènia.

Felicitem-nos!

Barraca feta en temps de silenci

Un cop tornada la serenor, després de tants esdeveniments mediàtics en els que l'ànima dels pedrasequers ha rebut un vernissatge de reconeixement, tot i que no és el seu objectiu, la feina ha continuat el decurs de la voluntat dels components del grup, mirant al voluble cel que, un dia rere l'altre, s'ha entestat en mullar la pedra impassible, fet que la desautoritza com a component de la construcció de pedra en sec.

Adaptant-se a les circumstàncies, l'estratègia de les forces mobilitzades els dies de sequera ha produït uns resultats dins de la praxi pròpia del grup, tot dividint el cos principal en dos escamots responsables de diferents missions dins dels dominis de Can Borrell, a saber:

La barraca número 43 ha rebut les atencions d'un dels grups, construcció que ha vist créixer les seves parets i coronar-se la testa amb el caramell i els ornamentals lliris. Aquesta barraca té lligada la seva subsistència a la paret que reté el terra sobre el que està arrelada, mur que ha estat refet com a garantia de permanència en vertical de les pedres que la conformen. Com a elements complementaris, s'ha dotat l'àmbit de domini d'aquesta barraca amb dues taules on es pugui fer descansar el porró, cas de plantejar-se visitar-la en hores d'utilització d'aquesta mai ben ponderada eina, a qui ningú li fa mandra aixecar mentre es mantingui prenyada.

L'altre escamot ha dedicat el seu esforç a esmenar les desfetes dels carnussos que havien passat per aquells camins, dins del bosc, per a desfer l'embull de despulles de branques que havien escampat per allà en el seu frenesí assassí d'arbres, deixant impracticables els camins que tan acuradament havien estat impresos en els bits de la memòria del providencial G.P.S. Es pot considerar aquesta feina la més feixuga, que es veurà completada en el decurs de la propera jornada.

La memòria esculpida en la pedra

Un murmuri de veus emergia entre les capçades dels arbres. La mainada s'amagava dins de la barraca, jugant a submergir-se dins de la foscor per a tornar a sortir de nou, banyant-se en la confortable llum que els feia visibles, que els feia ésser.

Són moments per al record. Per a escoltar el testimoni d'aquells que duen a la memòria la figura de persones que van posar els fonaments d'allò que ha perdurat en el temps. D'allò que defineix un tarannà que es va vestir amb la garlanda d'unes sigles: la Secció Excursionista de l'Ateneu Castellarenc, la S.E.A.C.

Eren les dotze del matí quan, davant d'una cinquantena de persones, el president de l'entitat ha llegit un escrit en el que posava de manifest la supervivència del Centre Excursionista de Castellar durant seixanta-cinc anys, tot recordant els fundadors entre els que destacava l'homenatjat, a qui s'ha distingit amb la dedicació d'aquella barraca: en Simeó Caba i Genescà, que fou el primer president de l'associació.

Una néta d'aquell quina memòria romandrà lligada a les pedres de la construcció, ha agraït l'homenatge en nom de la família allà present, els quals han fet lliurament a l'entitat de dues pintures paisatgístiques originals del pinzell d'en Simeó Caba, qui fou pare del també pintor Xavier Caba.

Una barraca plena d'espiritualitat

Dos arquetips de les deïtats gregues han visitat el racó de món on ha estat finalitzada la restauració de la barraca número 146 o d'en Simeó Caba.

La presència d’Hefest (Vulcà pel romans), el déu del treball fora de les mirades alienes, que tenia el seu taller sota l'Etna, ha posseït l'esperit dels pedrasequers en la seva acurada feina. Així com el déu elaborava preuades joies per a les seves mares adoptives, la barraca ha estat decorada amb les garlandes dels lliris al voltant del solitari caramell. Per altra banda, en un lloc destacat dels muntats de la porta li ha estat gravat el número que la identifica. Addicionalment, se li han pres les mides i d’altres dades que constaran en la seva fitxa, formant part del catàleg de les barraques de pedra seca que gestiona el grup.

En marxar Hefest, l'esperit dels aixecadors de pedres ha estat dominat per l'arquetip festiu i burleta de Dionís (Bacus pels romans), qui de molt petit i per si mateix va desvetllar els secrets del conreu de la vinya. No se'n pot trobar cap altre millor arquetip per a acompanyar les ànimes dels allà reunits, el treball dels quals ret un homenatge als hereus d'aquest déu, conreadors del miraculós fruit que produeix l'elixir que connecta amb la deïtat que el patrocina. Unes ampolles d'escumós han sigut les protagonistes d'un petit acte festiu, en commemoració de la memòria d'aquell a qui ha estat dedicada la barraca. Diumenge vinent, a migdia, tindrà lloc la inauguració oficial de la peça, com a part de les activitats de la Diada del Soci en el 65è aniversari de la fundació del Centre Excursionista de Castellar (S.E.A.C. en aquells dies).

És una anhel compartit que, l'eixerit caramell de la barraca, en lloc d'espantar les bruixes sigui capaç de convocar la presència de l'esperit de na Violant Carnera, na Jerònima Muntada i na Eulàlia Oliveres, aquelles dones properes, veïnes de Castellar, que van ser jutjades i condemnades l'any 1619, sota l'acusació de practicar activitats relacionades amb la bruixeria. Benvingudes siguin les seves ànimes.

Quasi a punt

Ja només falta plantar el lliris. Els pedrasequers no s'han arronsat davant les pluges d'aquest dies i li han fet una bona empenta a la barraca, que ha quedat coberta i a punt per a plantar-hi a sobre els ornamentals lliris. El caramell se sentirà ben acompanyat d'aquelles boniques iridàcies en la que els tres pètals interiors representaven la fe, la saviesa i el valor en la mitologia grega

Cal saber que aquesta planta té una gran eficàcia contra l'asma, la bronquitis, la tos, el vòmit i les nàusees. És un diürètic d'efecte segur i el suc de l'arrel s'utilitza com a purgant. És molt usat en homeopatia per tractar els mals de cap. Així que, si patiu alguna d'aquestes malures, fiqueu-vos una estona dins de la barraca i se us passaran ràpidament. Això sí, no us passeu molta estona perquè poden venir els efectes secundaris, com ara, en estat fresc, pot provocar gastroenteritis i vòmits, i rarament pot comportar dermatitis per contacte o neuràlgies facials. El furfural és irritant i pot actuar sobre les mucoses comportant mal de cap, plor dels ulls, injecció conjuntival i irritació de la gola. El seu compost iridina és hepatotòxic en humans. Si us fa basarda, oblideu-vos i feu servir la ratafia, que té els mateixos beneficis i cap dels inconvenients.

El dia programat per a la seva inauguració, la barraca estarà ben galana i preparada per a rebre els elogis dels participants. En Simeó Caba estaria molt satisfet de sentir el seu nom associat a una obra tan propera, posada de llarg per una de las seccions de l'entitat de la que va ser el primer president.

Com la núvia pel casament

La barraca número 146, o d'en Simeó Caba, s’està empolainant i ja té hora per a ser atesa a ca la pentinadora, com una núvia jove i eixerida que es prepara pel transcendental dia del seu casament. Tot i que els pedrasequers tenen problemes per a posar-se d'acord sobre si anirà amb el cabell cardat o arrissat. Però primer s'haurà de taponar el forat de la seva clepsa abans d'instal·lar-hi l'esponerosa perruca.

La cerimònia tindrà lloc el dia 21 d'octubre, diumenge, a les dotze hores, com a activitat encabida en la celebració de la 5a Diada del Soci, on es retrà homenatge al primer president del Centre Excursionista de Castellar, conegut com la Secció Excursionista de l'Ateneu Castellarenc en aquelles dates, S.E.A.C., sigles amb les que encara es refereixen a l'entitat els socis més antics, quan el proper novembre serà el 65è aniversari de la seva fundació.

Jornades extres

Avui també s'ha treballat en la barraca d'en Simeó Caba. Els pedrasequers s'han d’'afanyar si volen tenir-la a punt per a la data de la seva inauguració.

El trespeus, equipat amb un potent ternal penjant-li entre les cames, és un element indispensable per a pujar les pedres grosses a l'alçada convenient, protegint la ronyonada dels aixecadors de pedres de tan feixucs esforços. Aquest bossell multi-politja multiplica la força amb la que s'actua sobre el seu mecanisme: un sol home és capaç d'elevar pedres d'un pes considerable, tot i que s'ha de tenir punteria per a deixar el roc allà on toca, fent posteriors aproximacions amb palanques i perpalines. Observeu atentament la imatge, amb una certa evocació de quiròfan ple de metges i infermeres fent un delicat trasplantament.

El cronista opina que la porta ha quedat un xic petita i estreta, reduïda a la mínima expressió, amb l'aparença d'haver agafat, per a fer de motllo, els més petit dels pedrasequers i haver-lo folrat de pedres pet tots dos costats. El cas és que, els antics que van inventar en aquests tipus de construcció, ja la feien petita la porta, amb la intenció de reduir la quantitat de fred a l'hivern i de calor a l'estiu que es pogués escolar cap a l'interior de la barraca, mantenint una certa confortabilitat per a les becaines del pagès. Per altra banda, tampoc se'n veien gaires de pagesos grassos en aquella època, més aviat es passejaven pel món lluint un tipus magre, com de passar gana i treballar molt.

Ara s'ha de tancar el sostre, que té la seva gracia. La dimensió de la barraca ho posa un pèl complicat però segur que la tropa se'n sortirà, com sempre fan, posant enginy i ronyons.

La barraca d'en Simeó Caba en antena

En el decurs de la jornada d'avui, els pedrasequers han rebut la visita de la radio en directe. La Marina Antúnez els ha entrevistat i ha escrit un article al diari local “L'Actual” en el qual els descriu molt bé.

Els aixecadors de pedres, en els últims dies, s'estan fent a l'hàbit de sortir a la premsa i ja són capaços de fer un posat d'estrella mediàtica, amb elegància i distinció. Mireu la fotografia i jutgeu vosaltres mateixos.

Però aquestes anècdotes no els distreuen de la seva afició a remenar pedres. Ells, amb les seves mans protegides pels providencials guants, continuen movent les pedres d'allà on no són res per a afegir-les a l'estructura d'una barraca, tot dotant-les d'una personalitat grupal que no assolirien mai de forma individual. El mateix passa amb ells, que són un grapat d'individualitats que constitueixen l'equip que es fa visible reeixint en els reptes que escometen.

La barraca d'en Simeó Caba estarà dotada d'una simbologia que li donarà personalitat pròpia. Serà objecte d'atencions especials en la seva inauguració en dates destacades al calendari del Centre Excursionista de Castellar.

El minut de glòria

Els pedrasequers han tingut avui el seu minut de glòria, minut que ha durat una mitja d'hora, aproximadament, entre parlaments, fotografies i el pica-pica gaudit més tard.

Aprofitant l'embranzida dels actes de la Festa Major de la població, la barraca de Castellar, situada a la rotonda de las rondes de Tramuntana i Llevant, ha estat beneïda amb la presència de les màximes autoritats locals, així com els representats del Centre d'Estudis de Castellar i del Centre Excursionista de Castellar. Tanmateix, el mossèn de la Catedral del Vallès també ha procedit a fer la seva part, llençat a l'aire una benedicció seca a la que s'atribueix el mateix efecte que les mullades.

El dia era propici per a la cerimònia, que s'ha portat a terme sota la protectora ombra dels arbres situats a un dels laterals de la rotonda, allà on han estat col·locades, a mode de bancs, unes pedres defectuoses de la construcció de l'església. La megafonia allà instal·lada ha permès escampar els parlaments que han estat aplaudits pels assistents a l'acte, tots ells lloant la capacitat de treball del grup d'aixecadors de pedres i fent referència a l'època vitivinícola de la població. Un cop finalitzada la part avorrida, ha hagut un intercanvi d'objectes de record entre les autoritats i els membres del grup responsable de l'obra, donant pas posteriorment a una sessió fotogràfica i a la degustació del pica-pica que feia estona que es covava al sol.

Ha estat suficientment demostrat que els pedrasequers treballen per amor a l'art, no cal justificar-ho, però actes com el d'avui contribueixen a augmentar la càrrega d'entusiasme dels seus membres, tot i que la ratafia també juga un paper important en aquest èxtasi emocional. Dimarts vinent, ells seguiran pujant pedres amagats en un racó de bosc sense testimonis, reconstruint una barraca que, properament, també tindrà el seu minut de glòria.

Pedra amb personalitat

La persona (en llatí, “màscara”) és allò que, com un vestit sobre el cos, es mostra davant dels altres, formada pel conscient que es vol presentar des del món interior, allà on rau la riquesa essencial com a éssers vius racionals.

Les barraques són una metàfora d'aquest aspecte psicològic. Elles ens mostren les seves formes exteriors com a embolcall d'allò que realment les justifica: el seu espai interior.

La barraca d'en Simeó Caba es va vestint i bastint, de mica en mica, per a mostrar la seva imatge més atractiva. Ja apunta una llinda i tot, formant els límits de la porta que permetrà l'accés als seus misteris ocults.

Els entorns també són molt agradables, propicis per a passar estones de lleure i meditació, lluny del brogit mundà, que permetin connectar l'inconscient amb el conscient per a enllustrar la persona que es mostra al món.

La importància de la feina ben feta

Quan el cronista treballava, enredant en sistemes informàtics, es va imposar el concepte de quick and dirty en el desenvolupament de programari, que vol dir acabar ràpid la feina encara que no estigui polida del tot, però que funcioni. Aquest concepte era un pèl difícil de combinar amb el de user-friendly, que era el que estalviava mals de cap als usuaris en utilitzar aquells programes.


En el cas de les barraques, els curosos pedrasequers no coneixen el primer concepte exposat en el paràgraf anterior. Ells fan la feina ben feta i ben acabada, sigui quina sigui la quantitat d'hores que es gastin en la seva consecució i, si s'ha de repetir, doncs apa! arromangar-se i endavant.

 La barraca número 146 (no la 147 com s'havia anunciat prèviament) gaudirà de la perícia i la precisió de joier, a foc lent, que esmercen els esportistes lítics. Ells acaronen cada pedra quan l'agafen, mirant-li tots els costats i, parlant-li molt fluixet, li diuen –Tu aniràs entre aquestes dues, que t'hi trobaràs molt ben acompanyada– La pedra no respon, és clar! Només faltaria, però el que importa és la intenció i el sentiment que acompanya a l'acció. A vegades, si la pedra no s'hi troba bé allà, s'hi torna i li pessiga un dit al seu curós protector qui, sorprès, deixa anar un renec i la llença a la pila, a fer cua de nou fins que se li trobi la ubicació definitiva.

- Escolta'm, Encarna!
- Què vols ara?
- No res, dona. Només et volia dir que ja es pot anunciar a qui anirà dedicada la barraca.
- Ah, sí? Doncs vinga, parla que tinc tard.
- Mira, estarà dedicada al senyor Simeó Caba, fundador del Centre Excursionista de Castellar.
- D'acord, gràcies. Així, doncs, hi haurà galetes i mistela quan es faci la inauguració, oi?
- Caram! No tens prou amb la qüestió emotiva?
- I tant! Però amb la teca i el mam em faig passar la pena emocional.

Unes quantes pedres fan créixer les parets un pam

L'onicofàgia defineix l'hàbit compulsiu de mossegar-se les ungles. El cronista vol trobar el terme que defineix l'hàbit compulsiu de tenir un roc a les mans per a posar-lo al damunt d'una paret de pedra seca, que és el que pateixen el pedrasequers que s'han entestat en no fer vacances. En lloc de rostir-se sota el sol a la platja, empastifats amb protector solar del 50 i amb una cervesa a la mà, prefereixen seguir entrebancant-se entre rocs i arrels amb la intenció d'avançar en la construcció de la barraca. El cronista opina que, si aquesta actitud arrelés en els treballadors de les empreses locals, Catalunya esdevindria un imperi industrial que reeixiria per sobre de la gran potència xinesa, exemple on emmirallar-se.

El cas és que la barraca ha aixecat un pèl les seves parets. No és com per a fer repicar les campanes, però s'ha avançat. Tenint en compte que el grup ha estat reduït en els efectius que ha decidit torrar-se al sol, cal estar satisfet pel magre progrés. Cal esperar que, aquests que fan festa, tornin amb les forces restaurades i li facin una empenta a l'obra per a finalitzar-la abans de la data prevista d'inauguració. Cal tenir en compte que es tracta d'una barraca emblemàtica i no s'hi val badar.

- Però encara no dieu a qui està dedicada?
- No, Encarna, encara no. Cal esperar una mica més i que, com a mínim, es cobreixin aigües.

I també una pedrasequera

El magre grup de pedrasequers, que s’entesta en no fer vacances, ha treballat de valent en el decurs de la jornada d’avui. I no podia ser d’altra forma perquè han comptat amb el mai ben ponderat suport d’una pedrasequera.

La Dolors no assisteix a mode d'inspector d'obra, no. Ella es presenta adesiara i exerceix d'element en el que emmirallar-se per a no perdre un determinat ritme que, en el decurs del temps i les feixugues obres realitzades, podria esmunyir-se per les inevitables escletxes que queden entre les pedres de la barraca de torn. Ella s'hi posa a la feina, decidida i amb una energia envejable. El homes, delerosos de no veure la seva masculinitat precedida d'adjectius poc honorables, no tenen altra remei que posar-se a la seva alçada en coratge i determinació, tot auditant si n'havien perdut des de l'última intervenció de la mestressa aixecadora de rocs.

Aquests desafiaments han fet que, malgrat la minva d'efectius, es pugessin rocs de considerables dimensions al damunt de les parets, oferint la imatge d'un progrés efectiu en la construcció de la barraca.

Joc d'arquitectura

Fa molt de temps, tant que la memòria ha de fer un esforç extraordinari per a retornar les imatges, al pàrvul cronista li van regalar un joc d'arquitectura, i no era un Lego, no; era d'aquells de peces de fusta de diferents formes: prismes rectangulars, cubs, cilindres, etc., i encara sense distingir-se per colors, totes de fusta polida i prou. Submergit en el seu món imaginatiu, les mans del cronista no paraven de combinar aquelles peces per a construir formes diverses, aturant el temps entre aquells parèntesis que l'aïllaven de les prosaiques realitats. Ara, quan veu les construccions que munten els pedrasequers, les sinapsis de les seves neurones li retornen aquells records arrelats, com flaixos d'imatges en blanc i negre a càmera lenta.

Les pedres que troben els esportistes del roc sec no són carreus cantelluts i ben polits, al contrari, presenten formes diverses que han de ser combinades per a aconseguir un efecte similar al que s'aconsegueix amb l'infantil joc d'arquitectura. Ells ho saben fer molt bé i, prova d'això, són les imatges que podeu veure del progrés de la barraca número 147, situada a tocar del pla de Santa Maria (una altra incògnita resolta).

Avui eren cinc membres de la colla els que han treballat, i el progrés ha estat més que acceptable. Al ser pocs, pot ser no reneguen ni discuteixen tant i la feina avança a un ritme més viu que quan hi són tots. La seva concentració ha arribat al punt de no parar atenció en l'hora d'esmorzar fins que el campanar de la torre n'ha fet deu batallades, i això ja diu molt tenint en compte la sacralització que han fet d'aquesta cerimònia pantagruèlica. Val a dir que també contribueix a la seva benanança la situació del camp de treball, un racó de món ombrívol i amb aire condicionat (condicionat a la força i direcció del vent).

La secció de jardineria també avança a bon ritme, tot i que encara no es disposa d'imatges d'aquesta part de l'obra, però esteu segur que reeixirà amb escreix.

Una barraca amb folre i manilles

Els que fan castells de gama extra, aquells més experimentats, han de tenir sota els peus una bona pinya, si pot ser amb folre i manilles, millor encara; estructura muntada amb els cossos més cepats, independentment del seu sexe, amb la que tractaran de mantenir dreta la torre que es forma per sobre dels seus caps. Les barraques, que són unes estructures de pedres mantenint un cert equilibri, també necessiten una bona base, formada amb rocs pesants i sense sexe que, normalment, són els més voluminosos.


La jornada d'avui ha estat dedicada, principalment, a muntar una bona base de sustentació a mode de fonaments, utilitzant els rocs adequats. Les seccions que no amuntegaven pedres han esmerçat les seves energies en tasques d'enjardinament i de recol·lecció de pedres esmunyedisses, El trobar-se protegits sota una maternal ombra, que els amaga de la xardor que cau de l'Univers, contribueix al consum progressiu de les seves energies, sense defallir fins a l'hora de l'esmorzar, litúrgia que els enalteix i atorga entusiasme per a suportar la seva pesada càrrega una estona més.

La setmana vinent comença el primer torn de vacances, motiu que provocarà una reducció d'efectius en la tropa que, de retruc, farà que el progrés sigui més lent. Això està contemplat en el PERT elaborat pel cap de projecte i no es produiran retardaments en les fites principals, fet que confirmarà el lliurament de l'obra quan els vingui en gana.

Les obres dels pedrasequers serveixen per a il·lustrar cartells, com podeu observar en el que ha estat publicat a la població veïna de Matadepera, amb motiu de l'anunci d'una sessió de sardanes.

La barraca misteriosa

El número de la barraca, en el catàleg que confecciona molt acuradament el grup de pedrasequers, és el 147. Una incògnita a eliminar de les que formaven part de la llista.

El cronista també us donarà una pista sobre el nom que portarà aquesta construcció. Estarà dedicada a una persona que fou molt rellevant en el Centre Excursionista de Castellar, com a desgreuge de la desaparició d'un element instal·lat en el seu honor, que fou inaugurat en solemne cerimònia el dia 5 de maig de 2013, amb motiu del 60è aniversari de l'entitat.

En la jornada que ens ocupa, el grup d'aixecadors de pedres s'ha distribuït en esquadrons per a escometre diferents tasques. El de la tropa més especialitzada, s'ha dedicat a buscar els fonaments d'un costat de la barraca i, un cop trobats, s'ha donat pas al procés de reconstrucció començant per les filades de la paret del fons i una lateral, engalavernant les pedres de l'angle que fan les dues parets, ja que aquesta barraca és de planta rectangular.

El grup dels que tenen millor dotat el nas per a ensumar pedres, ha dedicat el seu esforç a arreplegar totes les que trobaven i classificar-les per mides. Un altre grup ha esmerçat els seus esforços en arrencar les pedres que treien el nas per sobre de la superfície el camí d'accés que, junt amb els que esmatissaven i arrencaven les arrels del bruc mal ubicat, preparaven l'accés per al còmode trànsit de vianants en qualsevol estat de conservació. Si s'aconseguís el permís per a pavimentar-ho quedaria com la Rambla de les Flors de Barcelona, però sense semàfors.