Sense defallir

De moment, el lloc encara és un enfony de trastos, pedres, eines i materials; però es va traspuant la forma que tindrà en acabar-se les tasques que fan els pedrasequers amb tanta paciència i constància.

En aquelles tasques que són més localitzades en un lloc concret, cal protegir-se de la xardor que cau del firmament, ara que ja s'ha calmat el tro de Zeus i ha deixat el cel en mans d'Hèlios. Un senzill para-sol és capaç d'aturar l'energia que genera tot un déu, protegint el predrasequer que dibuixa cercles de pedra sobre el ràfec, ja acabat, entestat en tancant el forat del sostre de la barraca.

Per altra banda, un esquadró destacat es dedica a abillar el naixement del torrent de Colobrers dins dels límits del redol de la rotonda, reproduint els elements que ha de tenir un curs d'aigua com cal, com ara un canal o rec, amb un pis anomenat llit o jaç entre els bancs, vores o marges pels que circula. La ment imaginativa del cronista veu en aquell conjunt l'estructura del que podria ser un pessebre nadalenc que, arribades les dates oportunes, es podria completar amb les figures constitutives i vivents d'aquesta representació d'un altre naixement. Us ho imagineu? Ell sí!

La sabia Natura vol col·laborar amb els empedreïts aixecadors de pedres, fent créixer en aquella rotonda plantes d'estramoni a lloure, per si algun dels membres defalleix i ha de fer-li una empenta a l'organisme. En aquest esport no es fan controls de dopatge, siguin produïts per plantes seques o ratafia. No hi ha risc de desqualificació per aquesta causa.

Ostres, tu! El ràfec.

 Abans d'escometre les tasques de tancar la cúpula s'ha de deixar muntat el ràfec, element que li havia passat desapercebut al cronista en les entrades anteriors d'aquest bloc. Aquesta mena de visera, que circumda tot el perímetre de la barraca, té una missió purament estètica i requereix una precisa laboriositat, semblant a la pulcritud amb la que les abelles construeixen les cel·les de la bresca però fent servir pedra, amb el requeriment d'una certa habilitat per a seleccionar les peces més adequades d'un gruix homogeni. Veieu les imatges com queda de maco.

Quant a la resta, cap novetat. El cronista no vol avorrir l'audiència amb digressions i posa punt i final a la crònica d'avui.

La cúpula en progrés

Ja es comença a tancar el forat. Les pedres amples i planes s'estan instal·lant al capdamunt de la barraca per a formar la closca que exercirà de sostre protector dels embats dels meteors, aquells que poden incidir en forma líquida, sòlida o en les invisibles radiacions electromagnètiques que envia l'astre rei. Aquestes últimes, a banda de bleir la clepsa dels que no porten barret, tindran una certa utilitat que es donarà a conèixer més endavant.

En formar la coberta de la barraca cal posar seny. Així com les parets es van fent engalavernant pedres amb una certa gràcia, la cúpula de la construcció requereix una tècnica més acurada en la que les pedres que van sortint, cap a l'interior del forat, han de tenir un contrapès que eviti la seva caiguda, tot fent-les sortir l'imprescindible. I així es van fent anells concèntrics fins arribar a un forat que pugui ser tapat amb una pedra que s'anomena “tapadora” (ostres, tu! Quin nom més enginyós.), que seria l'equivalent del “cobrir aigües” de la construcció urbana. Aquesta cúpula, vista des de l'interior, té una forma curiosa que, en ocasions, es podria catalogar com a peça d'art.

Aquesta operació indica que l'obra va per bon camí i, si no es produeixen fenòmens que impedeixin la seva continuïtat, es preveu que la seva finalització estigui propera.

Tothom coneix que la construcció de pedra en sec no és patrimoni de les nostres contrades. En aquest mateix bloc podeu accedir a un bon grapat d'enllaços d'arreu on es practica aquest saludable esport. Addicionalment, el cronista es permet adjuntar l'enllaç a aquest document (feu clic aquí), editat per la Junta de Andalucía, que és una guia pràctica molt exhaustiva d'aquest tipus de construcció. No us el perdeu.

La llinda ha estat intal·lada

Les diferències que es poden trobar entre una barraca i una pila de pedres són, bàsicament, dues, a saber: la primera és la buidor de l'interior, l'absència de farcit que dóna l'espai necessari per a encabir persones, animals o coses; la segona, i no menys important, és la porta per a poder accedir-hi. Pot semblar obvi, però no és així. Passa com amb l'invent de la roda, que tant se n'ha parlat, oblidant que el mèrit radica en el descobriment del forat del centre, sense el qual la roda no serveix per a res.


Doncs ja tenim una porta per a entrar i sortir de la construcció, espai que no gaudiria d'aquesta condició si no disposés de la corresponent llinda, element imprescindible per a gaudir de tots els atributs d'una porta com cal. La gran pedra plana ha estat hissada amb molta voluntat i tanta força com ha calgut, ja que pesava com una llosa, fent reposar els seus extrems sobre els muntants prèviament aixecats.

Ara tocarà filar prim per a fer la coberta, que és una cúpula que es va formant per aproximació de les pedres considerades més adequades, descartant còdols i rocs massa irregulars. Les planes i no excessivament gruixudes són les més adequades per a una bona coberta, com hauràs imaginat tu, estimat lector o estimada lectora, amb la teva experiència adquirida en el món barracaire.

Per altra banda, els experts en cal·ligrafia continuen amb el dibuix de la gran “C”, que s'engolirà tanta pedra com dues barraques, tot i que no presenta les dificultats que aquestes per no haver de justificar un interior buit, una llinda o un sostre.

Anacronisme o eclecticisme

Avui, jornada reglamentària, els pedrasequers han tornat a aixecar pedres i, amb aquestes, ha estat muntada una finestra en la paret diametralment oposada a la porta d'accés, amb la intenció de poder veure el seu interior quan s'il·lumini, fet que succeirà en caure el Sol per ponent. Com serà això ja es veurà en els capítols que han de venir (s'ha de mantenir una certa intriga per a fidelitzar el lector). Està tot ben pensat i apamant, com van fer els antics constructors a Stonehenge o, els més propers, a les piràmides d'Egipte. Veieu que, el trànsit rodat que accedeixi per la ronda de Llevant en direcció nord-est, tindrà una visió espectacular del frontal de la construcció. Cal esperar que aquesta meravellosa contemplació no els faci badar i els porti a encastar el vehicle a l'interior de la gran “C”.

Així doncs s'ha instal·lat finestra i fornícula. El primer element no és freqüent en el catàleg de les barraques properes, com tampoc és propi d'aquest tipus de construcció la utilització de morter per a unir les pedres (això ja ha estat justificat en entrades anteriors). Podríem dir que ens trobem davant d'anacronismes que el cronista preferiria encabir en el concepte d'eclecticisme, ja que es conforma una simbiosi entre elements propis del purisme en la construcció en pedra seca, barrejats amb altres elements moderns o poc habituals que aporten un afegit tant en seguretat com en imatge.

Just al davant de la porta, un mur emmarca un quadre, amb fons de color negre, que indica el quilòmetre zero del torrent de Colobrers, afegint elements que augmenten l'interès estètic de la construcció.

Els detalls de la barraca

El cronista també ha de fer hores extres si vol seguir la quotidianitat del grup, amb la intenció de mantenir informada l'audiència, tot i el risc de fer-se pesat.


 Ha estat un dilluns de feina després d'un cap de setmana de repòs, aprofitant la presència de l'astre rei traient el nas entre les boires passavolants.

Els pedrasequers continuen amb la seva feina i ara parant atenció en els detalls, com és la construcció d'una fornícula a l'interior de la barraca. Aquesta pot tenir diferents utilitats, que poden anar des de aguantar la imatge d'un sant a mantenir fresc el càntir d'aigua. En tot cas li dóna un aire acollidor sense deixar l'austeritat de banda, com si a una habitació buida se li afegeix una petita calaixera.

I la gran “C” continua augmentant el seu relleu, cada vegada més elevat a còpia d'engolir pedra. El cronista, que no para d'aportar suggeriments, seria partidari de fer un petit tancat de fusta a la part oberta de la lletra i aprofitar per a encabir un ramat d'ovelles a l'interior, imitant els “azib” del Marroc.

Tornem-hi

Avui és dimarts, doncs toca anar a la feina i no compta com horari extraordinari. El conveni del pedrasequer així ho estipula en la seva clàusula 25.4, paràgraf tercer.

Els pedrasequers han incorporat unes innovacions al lloc de treball. Per una banda, no se sap si fent un cas parcial de la proposta que feia el cronista en el post anterior, s’ha incorporat un tendal que tindrà doble funció: protegir de la pluja, quan aquesta es presenti de forma moderada; i protegir del sol, quan aquest es presenti de la forma que vulgui. Addicionalment, com podeu observar a les imatges, s'ha copiat el que feien els antics egipcis per a construir les piràmides, instal·lant una rampa que permet fer pujar les pedres amb una cerca comoditat cap a la seva (aleatòria) destinació.

La paret ja ha arribat a una alçada en la que cal pensar en començar a tancar la volta, fet que posa en marxa tot l'enginy dels operaris col·locadors de pedra, amb la intenció d'aconseguir que aquesta es mantingui fermament, sense posar en perill la closca dels passavolants més encuriosits que vulguin visitar el seu interior. El cronista s'atreveix a fer una altra proposta: fdeixar allà un parell de cascs de paleta per a la protecció cranial dels possibles visitants de les foscors més recòndites de la barraca, fixats amb algun cable per tal que no marxin solets.

Per altra banda, es pot veure com la gran lletra “C” s'aixeca com una trinxera defensiva, com un bastió al que només li faltaran les sageteres per a defensar el seu interior de les escomeses imaginàries de les forces més hostils. És tot un símbol que evoca el nom de la població, el qual conté la referència als orígens de la mateixa com a Castrum Kastellare, tot evocant un campament romà fortificat.

El clima i el calendari estrenyen

Els dilluns no eren dies de feina, fins ara: Els pedrasequers han anat a treballar avui.

Aquest mes de maig ha estat el més plujós del que hem deixat de segle. Les previsions per al juny que es presenta pel davant també són de temps humit (i es pot elevar a molt humit), com diuen els que entenen d'aquestes qüestions. Aquesta és la raó que fa pujar les mànigues dels entusiastes de la pedra seca, esperonant-los per a no deixar-se avançar per les busques del rellotge, per a no patir el deshonor que suposaria l'arribada del termini imposat i no tenir la barraca a punt.

El cronista s'atreveix a suggerir que, si veuen que el clima és el factor que introdueix més risc d'incompliment del contracte, poden demanar una carpa que cobreixi la zona de treball i així eliminar aquest factor de risc. Per altra banda, aquesta opció podria servir per a no desvetllar la marxa dels treballs fins al moment de la seva presentació en societat, un cop conclosa l'obra i polits tots els detalls, afegint un factor de sorpresa. El promotor de l'obra segur que disposa de recursos per a fer-ho. Queda dit i, si es porta a terme, el cronista no demanarà drets d'autor.

A les imatges podeu observar la progressió dels treballs. No calen paraules per a dir quantes fileres de pedres ha augmentat la paret ni la definició de la cal·ligrafia de la “C” que s'escriu al lateral. El que sí cal comentar és l'entusiasme amb el que els remenadors de pedres treballen i fan hores extres, sense parar atenció en la ciàtica o en l'artrosi de les eines de treball.