dimarts, 20 de juliol del 2021

E pur si muove!

Després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món, davant les amenaces de la sempre ben entenimentada Santa Inquisició, Galileo Galilei va murmurar: “E pur si muove!” (I tanmateix, es mou!). Això és el que dirà qualsevol dels pedrasequers davant els comentaris de la ben formada opinió pública que, en veure'ls tant de temps al voltant de la pedra, no pot apreciar si el roc s'ha desplaçat un mil·límetre d'allà on la voluble Natura el va deixar caure. 

Cal tenir paciència. Encara que no ho sembli, la pedra ha quedat situada en posició per a ser aixecada. Després dels esforços realitzats, els encarregats de posar-la dreta es prendran unes ben guanyades vacances, en el decurs de les quals es torraran la pell i recuperaran forces per a escometre les tasques pendents. 

Doncs, això! Bones vacances i fins a la tornada.
 

dimarts, 13 de juliol del 2021

Tot pregant per un miracle

El cronista no recorda una concurrència semblant al voltant d'una pedra. Bé, cal fer l'excepció de l'Obelix, però aquest és un personatge de ficció i en tenia prou amb els seus braços i el beuratge d'en Panoramix per a aixecar ell sol un roc d'una mida semblant. En el cas dels pedrasequers, ha quedat constatat que la ratafia no té les propietats que calen per a insuflar la força descomunal que es necessita, tot i que, de braços, n'hi ha un bon grapat. 

Entre politges, cordes, fustes lliscants i soques d'arbres de suport, la pedra ha girat un quart de volta sobre el seu eix horitzontal. En fer una projecció sobre el calendari, es calcula que la pedra no s'aixecarà abans de Nadal, salvat que es produeixi un miracle en forma de retroexcavadora caiguda del cel, perquè, de camí, no n'hi ha per a que pugui arribar allà on es troba el roc.
 

dimarts, 6 de juliol del 2021

És un homenatge?

El cronista té la sensació que els pedrasequers volen retre homenatge als primers constructors de barraques de pedra seca, aquells que allà en el neolític s'entretenien en construir dolmens. Tot i que "dolmen" significa “taula de pedra”, pot resultar comparable a una barraca de vinya amb unes certes diferències. La primera i més significativa és la de la mida dels rocs. Els megàlits utilitzats per a aixecar un dolmen són considerablement més grans que els rocs que traginen habitualment els pedrasequers actuals. També cal pensar que els homes de l'època en qüestió (entre 4800 aC i 1300 aC) eren un pèl més forts que els aixecadors de pedres actuals encara que, possiblement, menys espavilats. Normalment, amb tres pedres ja tenien una construcció senzilla aixecada, anomenada cista, que eren dues pedres verticals i una horitzontal, barraca que podien complicar en funció dels esmorzars que pagava el promotor. En ocasions també cobrien de terra els dolmens per a formar túmuls, però la plantada de lliris al damunt és molt més recent. 

Cal tenir en compte que aquella gent no guardaven eines de vinya dins de les construccions. Aquell espai estava reservat per a posar a l'ombra el cossos dels que deixaven de respirar, fet que tenia lloc amb molta freqüència en aquella època. 

Ara cal saber si els pedrasequers tindran la paciència (i força!) necessària per a muntar un dolmen o tot es quedarà només en la pedra que traginen clavada dreta al terra, que serà un simple i fàl·lic menhir. El cronista els farà saber que l'equip d'investigació de l'historiador Jean Pierre Mohen, l'any 1979 va necessitar 200 homes per a muntar un dolmen a França, la llossa superior del qual pesava 32 tones. Això són massa esmorzars.