I la soca segueix allà

Les pedres van canviant de lloc però, la soca, la recalcitrant soca, la tossuda soca no es mou ni un pèl. Li han furgat una mica les arrels, amb la intenció de que es deixi anar, però no, el seu orgull d'alzina centenària diu que no, que no es mou d'allà voluntàriament. Caldrà utilitzar mètodes més contundents per a que es rendeixi.

Això sí, les pedres es van movent d'un lloc a un altre, principalment formant paret, que és el què interessa per a restaurar la barraca.

El cronista és de l'opinió de declarar Diada Nacional aquell en el calendari que coincideixi amb l'eradicació total de la soca. Organitzar balls de plaça, focs d'artifici, jocs florals i berenars populars farcits de ratafia. L'expectació en l'esdevenir està enfocant el protagonisme en la soca, desviat de l'objectiu principal, que són les barraques de pedra seca. Però això no crea cap esquerda en l'ànim dels pedrasequers, hàbils coneixedors de matèries diverses que són capaços de rescatar fonts, netejar senders, arranjar forns de pega i de calç i, fins i tot, reparar rellotges de campanar. Això de la soca serà una petita anècdota que, segurament, no romandrà gaire temps en la memòria dels seus successors.

Els pedrasequers estan de dol

Caldria bastir una gran barraca de pedres negres, coronada d'esponerosos lliris de flor blanca, per a encabir el dol pel que transiten els pedrasequers.

El jove Arnau ha partit per a sempre més al món de les ànimes lliures. Les creences espirituals de cadascú li poden assignar destins heterogenis, i el cronista té la seguretat de què la seva essència haurà arribat al que tots els diferents cultes han designat com el superior. Li podeu dir “Cel”, “Nirvana” o “Fusió amb l'Univers”, allà on sigui el seu esperit serà estimat, com ha estat estimat ell abans de partir.

El cronista no va arribar a tenir una relació estreta amb ell. El coneixia de compartir les tasques realitzades en les diferents restauracions de barraques en les que va participar, i també d'alguna celebració en la que va regalar la seva presència al grup. Només d'aquests petits tastets de la seva companyia, el cronista va quedar admirat de la seva personalitat, la seva bonhomia, el seu entusiasme i la seva generositat. Els adjectius de la seva lloança poden ser molt llargs, tant com serà la presència de la seva imatge en la memòria d'aquells que el van conèixer.

Avui ha tingut lloc el seu comiat a l'església de Sant Esteve. El taüt que contenia les seves despulles semblava lleuger sobre les espatlles dels qui el portaven, com si encara volgués alliberar la càrrega d'aquells que es trobaven al seu voltant.

No cal desitjar que descansis en pau. L'ànima d'una persona com tu és segur que reposarà amarada d'amor.

If you were to be lost in the river, Arnau, 

your memories would not be lost with you.

Memories are forever.

No passareu!

Els que s'han presentat avui a la feina segurament van fer el servei militar, i saben què és una esquadra: una petita unitat d'infanteria formada per un caporal i cinc soldats. Doncs aquesta combinació (més o menys, no cal precisar) és la que s'ha format avui entre els pedrasequers que han aixecat pedres de la barraca del Xullo.

El cronista té la temptació de fer-se l'orni al respecte de la soca d'alzina, i escriure només sobre les poques pedres que han estat canviades de lloc en el decurs d'aquesta jornada, però es referirà a la soca resistent per lloar-la, per cantar l'èpica de la seva resistència, tot i que no té gaire recorregut el seu entestament.

La soca serà eliminada d'allà, però romandran les seves arrels clavades a la terra que l'alimenta i, pot ser, tornarà a rebrotar algun dia. Davant d'aquesta gesta, al cronista li ve al cap el poema titulat “La cançó dels invadits”, de l'Apel·les Mestres, en el que emfatitza un “No passareu!”, tot i que es resigna a l'acceptació de què sí que passaran “però que hi fa?, si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa!”. Un cop sigui eliminada la soca d'alzina, tornaran a brotar des de la seva fermesa? Això serà un problema que hauran de resoldre altra gent.

Escaramusses

Els enemics s'observen mútuament al camp de batalla. Uns assetgen la cobejada fortalesa que es manté inexpugnable, tot i haver perdut l'ala sud, agredida per una màquina infernal carregada d'esmolades dents.

Els rocs de la barraca, escampats pel voltant, són silenciosos testimonis de la contesa. En realitat tenen tant d'interès pel cas com el que pot mostrar el cronista per la reproducció asexuada del préssec de Calanda. Realment es troben un pèl desemparades, ara que tota l'atenció dels pedrasequers recau sobre la tossuda soca d'alzina.

El pronòstic és excel·lent, donada la trajectòria d'operacions reeixides dels esportistes del roc pelat. Només cal temps i dedicació, i d'això en tenen a dojo.