dimarts, 25 de febrer del 2014

Cercant les restes del mas Cosidor

Avui ha tocat anar d'aventura descobridora, amb l'ànima plena d'il·lusió per trobar aquell tresor que s'esmuny entre les bardisses sense piular, dormint el somni dels oblidats de la història.

Un Dijous Sant, concretament el 30 de març de 1809, els soldats francesos van passar per Castellar i, no se sap si perquè feia fred o perquè s'avorrien, li van calar foc a can Cosidor, aprofitant per a pelar l'amo, el Josep Cosidor, que era l'alcalde de la vila, segons explicava Vergés Mirassó (1974) contradient-se una mica, perquè ell mateix diu que al 1810 encara era alcalde, sense entrar en qüestions d'espiritisme. Amb aquests antecedents, el grup d'aixecadors de pedres s'ha proposat trobar les que puguin quedar d'aquell mas, si és que encara hi ha alguna.

Una mica confiant en l'ull expert que apunta cap a un lloc geogràfic, una mica amb la vareta de Zahorí entre les mans, els membres del grup s'han disgregat per la zona en la que haurien de trobar algun rastre, esmerçant els seus esforços en la neteja de tot l'embardissament que ha anat ocupant aquell tros de món. De moment, sense resultat positiu.

Pot ser cal cobrir-se les meninges amb un salacot i vestir cerimoniosament una armilla d'arqueòleg per a trobar algun rastre. Els membres del grup no es donen per defallits i continuaran la seva tasca en el decurs de la propera jornada laboral.


dijous, 20 de febrer del 2014

Temps de Barraques i Marges a Olesa de Montserrat

El Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa de Monserrat presenta una mostra amb el títol "TEMPS DE BARRAQUES I MARGES", que es pot visitar a la casa de cultura.

 El grup de barracaires de Castellar havia estat convidat pels organitzadors d'aquesta mostra i s'ha desplaçat cap allà en el dia d'avui. La trobada ha consistit en una visita a l'exposició i, seguidament, una sortida de camp amb la intenció de visitar les barraques que es troben en aquell terme.

L’exposició és una mostra molt acurada de la gran varietat d’objectes que feia servir la pagesia (eines de treball, estris de cuina, etc.), així com una col·lecció de  la diferents pedres que es poden trobar en aquell sector.

També es podia observar la maqueta d’una barraca de “pedres i troncs d'olivera”, una tipologia molt particular d’Olesa de Montserrat. Es tracta d'una construcció que utilitza la pedra i els troncs d'olivera, amb una coberta de lloses planes i terra que li donen un aspecte de tenda de campanya canadenca. Om diria que aquesta tipologia és única a Catalunya. En Joan Soles, autor de l'exposició, ha comentat que en queden molt poques perquè, quan la fusta es podreix, el sostre de la barraca s'enfonsa.

En uns plafons es podia observar la descripció d'unes quantes de les barraques que es poden veure en diferents sectors del terme municipal. El mapa de l’exposició pretén contextualitzar les barraques i marges en l’època en que es van construir o utilitzar, així com relacionar les barraques amb els materials geològics de l’entorn, fotografies, esquemes de la planta de les barraques, etc.

Moltes gràcies, companys d'Olesa de Montserrat.



dimarts, 18 de febrer del 2014

I també xemeneies

Ja s'havia comentat la capacitat que té el grup per a escometre tasques de diferent calibre, tant si es refereixen a la pedra seca com si es tracta d'instal·lar xemeneies.

La qüestió és que a la seu social del Centre Excursionista de Castellar hi ha una xemeneia que tirava més fum cap a dins que cap a fora, motiu pel qual havia estat descansant un bon grapat d'anys sens sentir les flames dins de la seva panxa. Davant de l'interès suscitat per a donar-li una sortida, ja sigui la de posar-la de nou en marxa o la d'eliminar-la d'aquell lloc privilegiat, el grup es va interessar en fer una prospecció dins de la primera possibilitat, fent un estudi molt acurat sobre les xemeneies i les seves característiques, arribant a la conclusió de que el tir era massa llarg i ample i s'havia de fer alguna cosa. L'enginyosa solució ha esta la d'introduir un altre tub dins del que fa de xemeneia, de forma que els gasos no es refredin i tinguin la tendència a pujar, en lloc de baixar, que és el que han de fer a totes les xemeneies del món.

Un cop el material ha estat preparat, el grup s'ha congregat amb la sana intenció de procedir a la seva instal·lació i, després, a demostrar el bon funcionament per mitjà de la pantagruèlica prova de coure una botifarrada en les brases de la foguera inicial.

Tot i que dins del local no es pot evitar una certa ferum de la crema, es pot dir que el fum ha tingut tendència a pujar i les botifarres han estat ben cuites, daurant-se la pell en les rogenques brases que la llenya d'alzina ha proporcionat. Un bon esmorzar ha constituït la celebració de la reeixida tasca realitzada, en la que els membres del grup han passat una bona estona, tot pensant, entre anècdotes i rialles, en els reptes que tenen pel davant, ara sí, referents a la pedra seca.

     

dimarts, 11 de febrer del 2014

Presentació del llibre "Construcció de pedra seca. Les barraques de vinya a Castellar del Vallès" a la UES

Una delegació del grup es va desplaçar a la seu social de la Unió Excursionista de Sabadell amb la intenció de fer la presentació del llibre sobre barraques de vinya, editat pel Centre Excursionista de Castellar. L'acte es va iniciar a les 21 hores, aproximadament. 

Un cop fetes les presentacions, es va procedir al passi d'un extracte de la pel·lícula "Vinyes, barraques i barraquers" muntada pel cineasta castellarenc Josep Vidal, junt amb un stop-motion que va muntar el company barracaire santllorençà Jordi Guillemot, en el procés de reconstrucció de la barraca del Collet del Castell. Aquesta última la podeu trobar a http://www.youtube.com/watch?v=1YqerjanNMA.

Posteriorment es va fer un breu parlament i es va respondre a les qüestions plantejades pels assistents a l'esdeveniment.

Una petita parada va permetre posar a disposició dels interessats diversos exemplars del llibre presentat.


Fent de llauners a les fonts del Carner i dels Avellaners

Una de les característiques que identifiquen el grup és la de la seva capacitat multidisciplinària, que li permet adaptar-se per a escometre les tasques que es troba pel davant.

Les fonts del Carner i dels Avellaners es trobaven en un estat malmès per no se sabia quines raons, i allà que s'hi van presentar els membres del grup per a posar-hi remei.

La Font del Carner havia estat envaïda per les arrels d'algun arbust proper, que s'havien endinsat pel conducte que desplaça el seu brollador cap al lloc on és més accessible pels caminants. La Font dels Avellaners també tenia un embús al conducte que es va instal·lar no fa gaire temps, i l'aigua vessava per sobre del camí enfangant el transit que suporta.

Els llauners provisionals, en el decurs de la jornada, van restituir l'odre aqüífer i ara ja circula aquest elixir de vida per on ha de fer-ho, ordenadament i sense produir molèsties als caminants; ans al contrari, oferint-se per a apaivagar la set de tot aquell que requereixi d'una sana hidratació.  


dimarts, 4 de febrer del 2014

La barraca Roja del veí

Pot ser som un cas extraordinari, un cas d'estudi i, pot ser, de museu; el cas és que dóna la casualitat de que tenim molt bona relació amb els veïns barracaires, fet que s'hauria d'imprimir en gòtica, emmarcar i lluir al frontispici de les xemeneies.  

La barraca 105, altrament coneguda com "Roja", pertany al catàleg barraquer del terme de Sant Llorenç Savall, controlat per l'amic barracaire Jordi Guillemot, motiu pel qual no s'ha de confondre amb la que té el mateix número del catàleg del grup de Castellar.

L'amic i company Jordi va demanar, en préstec, el ternal que fa servir el grup de Castellar per a aixecar les pedres pesants d'aquella barraca cap a la seva ubicació, al damunt de les parets que delimiten la seva forma. La qüestió és que el grup de Castellar li té molta estima al seu ternal i no el deixen anar sol enlloc, motiu pel qual tot el grup va acompanyar l'enginy per tal d'ajudar-lo en el decurs del seu servei en terres amigues.

Aquesta barraca es troba prop de la barraca de la Torrota, a la carena del Ricó. El sobrenom de Roja li ve de l'estrat de rogenques que la sustenta, el mateix que acull la famosa Roca dels Senyals i la Torrota de la Roca del segle XI.

L'amic Jordi va demanar l'ajut del veïnat per causa de les dimensions de les pedres que s'havien de moure, amb una certa urgència perquè aquella construcció s'havia començat a fer servir per a dipositar els excedents de la digestió d'alguns passavolants. El cronista és de l'opinió de que aquets improvisats caganers ara ho tenen més bé, perquè s'ha guanyat en intimitat, però se la reserva.

Amb l'ímpetu que els caracteritza, els membres del grup han iniciat una frenètica activitat per a posar pedra sobre pedra, sota la mirada crítica d'algun company que diu que s'hi va massa ràpid i això és en detriment de l'estètica de l'obra (el cronista ja ha manifestat en més d'una ocasió aquesta mateixa opinió).

El cas és que, sense menystenir la qualitat de la tasca realitzada, el veí està content de com ha quedat, que ve a significar una mena d'aprovació de l'obra, i els membres del grup se senten satisfets d'haver ajudat en la reconstrucció del patrimoni de la vila fronterera.