dimarts, 28 d’agost del 2018

La importància de la feina ben feta

Quan el cronista treballava, enredant en sistemes informàtics, es va imposar el concepte de quick and dirty en el desenvolupament de programari, que vol dir acabar ràpid la feina encara que no estigui polida del tot, però que funcioni. Aquest concepte era un pèl difícil de combinar amb el de user-friendly, que era el que estalviava mals de cap als usuaris en utilitzar aquells programes.


En el cas de les barraques, els curosos pedrasequers no coneixen el primer concepte exposat en el paràgraf anterior. Ells fan la feina ben feta i ben acabada, sigui quina sigui la quantitat d'hores que es gastin en la seva consecució i, si s'ha de repetir, doncs apa! arromangar-se i endavant.

 La barraca número 146 (no la 147 com s'havia anunciat prèviament) gaudirà de la perícia i la precisió de joier, a foc lent, que esmercen els esportistes lítics. Ells acaronen cada pedra quan l'agafen, mirant-li tots els costats i, parlant-li molt fluixet, li diuen –Tu aniràs entre aquestes dues, que t'hi trobaràs molt ben acompanyada– La pedra no respon, és clar! Només faltaria, però el que importa és la intenció i el sentiment que acompanya a l'acció. A vegades, si la pedra no s'hi troba bé allà, s'hi torna i li pessiga un dit al seu curós protector qui, sorprès, deixa anar un renec i la llença a la pila, a fer cua de nou fins que se li trobi la ubicació definitiva.

- Escolta'm, Encarna!
- Què vols ara?
- No res, dona. Només et volia dir que ja es pot anunciar a qui anirà dedicada la barraca.
- Ah, sí? Doncs vinga, parla que tinc tard.
- Mira, estarà dedicada al senyor Simeó Caba, fundador del Centre Excursionista de Castellar.
- D'acord, gràcies. Així, doncs, hi haurà galetes i mistela quan es faci la inauguració, oi?
- Caram! No tens prou amb la qüestió emotiva?
- I tant! Però amb la teca i el mam em faig passar la pena emocional.

dimarts, 21 d’agost del 2018

Unes quantes pedres fan créixer les parets un pam

L'onicofàgia defineix l'hàbit compulsiu de mossegar-se les ungles. El cronista vol trobar el terme que defineix l'hàbit compulsiu de tenir un roc a les mans per a posar-lo al damunt d'una paret de pedra seca, que és el que pateixen el pedrasequers que s'han entestat en no fer vacances. En lloc de rostir-se sota el sol a la platja, empastifats amb protector solar del 50 i amb una cervesa a la mà, prefereixen seguir entrebancant-se entre rocs i arrels amb la intenció d'avançar en la construcció de la barraca. El cronista opina que, si aquesta actitud arrelés en els treballadors de les empreses locals, Catalunya esdevindria un imperi industrial que reeixiria per sobre de la gran potència xinesa, exemple on emmirallar-se.

El cas és que la barraca ha aixecat un pèl les seves parets. No és com per a fer repicar les campanes, però s'ha avançat. Tenint en compte que el grup ha estat reduït en els efectius que ha decidit torrar-se al sol, cal estar satisfet pel magre progrés. Cal esperar que, aquests que fan festa, tornin amb les forces restaurades i li facin una empenta a l'obra per a finalitzar-la abans de la data prevista d'inauguració. Cal tenir en compte que es tracta d'una barraca emblemàtica i no s'hi val badar.

- Però encara no dieu a qui està dedicada?
- No, Encarna, encara no. Cal esperar una mica més i que, com a mínim, es cobreixin aigües.

dimarts, 14 d’agost del 2018

I també una pedrasequera

El magre grup de pedrasequers, que s’entesta en no fer vacances, ha treballat de valent en el decurs de la jornada d’avui. I no podia ser d’altra forma perquè han comptat amb el mai ben ponderat suport d’una pedrasequera.

La Dolors no assisteix a mode d'inspector d'obra, no. Ella es presenta adesiara i exerceix d'element en el que emmirallar-se per a no perdre un determinat ritme que, en el decurs del temps i les feixugues obres realitzades, podria esmunyir-se per les inevitables escletxes que queden entre les pedres de la barraca de torn. Ella s'hi posa a la feina, decidida i amb una energia envejable. El homes, delerosos de no veure la seva masculinitat precedida d'adjectius poc honorables, no tenen altra remei que posar-se a la seva alçada en coratge i determinació, tot auditant si n'havien perdut des de l'última intervenció de la mestressa aixecadora de rocs.

Aquests desafiaments han fet que, malgrat la minva d'efectius, es pugessin rocs de considerables dimensions al damunt de les parets, oferint la imatge d'un progrés efectiu en la construcció de la barraca.

dimarts, 7 d’agost del 2018

Joc d'arquitectura

Fa molt de temps, tant que la memòria ha de fer un esforç extraordinari per a retornar les imatges, al pàrvul cronista li van regalar un joc d'arquitectura, i no era un Lego, no; era d'aquells de peces de fusta de diferents formes: prismes rectangulars, cubs, cilindres, etc., i encara sense distingir-se per colors, totes de fusta polida i prou. Submergit en el seu món imaginatiu, les mans del cronista no paraven de combinar aquelles peces per a construir formes diverses, aturant el temps entre aquells parèntesis que l'aïllaven de les prosaiques realitats. Ara, quan veu les construccions que munten els pedrasequers, les sinapsis de les seves neurones li retornen aquells records arrelats, com flaixos d'imatges en blanc i negre a càmera lenta.

Les pedres que troben els esportistes del roc sec no són carreus cantelluts i ben polits, al contrari, presenten formes diverses que han de ser combinades per a aconseguir un efecte similar al que s'aconsegueix amb l'infantil joc d'arquitectura. Ells ho saben fer molt bé i, prova d'això, són les imatges que podeu veure del progrés de la barraca número 147, situada a tocar del pla de Santa Maria (una altra incògnita resolta).

Avui eren cinc membres de la colla els que han treballat, i el progrés ha estat més que acceptable. Al ser pocs, pot ser no reneguen ni discuteixen tant i la feina avança a un ritme més viu que quan hi són tots. La seva concentració ha arribat al punt de no parar atenció en l'hora d'esmorzar fins que el campanar de la torre n'ha fet deu batallades, i això ja diu molt tenint en compte la sacralització que han fet d'aquesta cerimònia pantagruèlica. Val a dir que també contribueix a la seva benanança la situació del camp de treball, un racó de món ombrívol i amb aire condicionat (condicionat a la força i direcció del vent).

La secció de jardineria també avança a bon ritme, tot i que encara no es disposa d'imatges d'aquesta part de l'obra, però esteu segur que reeixirà amb escreix.