Joc d'arquitectura

Fa molt de temps, tant que la memòria ha de fer un esforç extraordinari per a retornar les imatges, al pàrvul cronista li van regalar un joc d'arquitectura, i no era un Lego, no; era d'aquells de peces de fusta de diferents formes: prismes rectangulars, cubs, cilindres, etc., i encara sense distingir-se per colors, totes de fusta polida i prou. Submergit en el seu món imaginatiu, les mans del cronista no paraven de combinar aquelles peces per a construir formes diverses, aturant el temps entre aquells parèntesis que l'aïllaven de les prosaiques realitats. Ara, quan veu les construccions que munten els pedrasequers, les sinapsis de les seves neurones li retornen aquells records arrelats, com flaixos d'imatges en blanc i negre a càmera lenta.

Les pedres que troben els esportistes del roc sec no són carreus cantelluts i ben polits, al contrari, presenten formes diverses que han de ser combinades per a aconseguir un efecte similar al que s'aconsegueix amb l'infantil joc d'arquitectura. Ells ho saben fer molt bé i, prova d'això, són les imatges que podeu veure del progrés de la barraca número 147, situada a tocar del pla de Santa Maria (una altra incògnita resolta).

Avui eren cinc membres de la colla els que han treballat, i el progrés ha estat més que acceptable. Al ser pocs, pot ser no reneguen ni discuteixen tant i la feina avança a un ritme més viu que quan hi són tots. La seva concentració ha arribat al punt de no parar atenció en l'hora d'esmorzar fins que el campanar de la torre n'ha fet deu batallades, i això ja diu molt tenint en compte la sacralització que han fet d'aquesta cerimònia pantagruèlica. Val a dir que també contribueix a la seva benanança la situació del camp de treball, un racó de món ombrívol i amb aire condicionat (condicionat a la força i direcció del vent).

La secció de jardineria també avança a bon ritme, tot i que encara no es disposa d'imatges d'aquesta part de l'obra, però esteu segur que reeixirà amb escreix.