Ja es marca el forat de la clepsa

Mitja dotzena de pedrasequers ha estat la força de treball de la jornada. Comptant que cadascú hauria posta cinc rocs, sumarien la trentena de pedres que ha guanyat la barraca, comptant les petxines. 

La barraca llueix ara una clepsa com la d'un franciscà, a l'espera de la providencial cobertura que permeti sustentar la terra on plantar els lliris. 

    - Escolti! Això va lent, oi? 

    - Sí, senyora. Tot i que els aixecadors de pedres s'esforcen. 

    - Vol dir? A les fotos sembla que s'ho prenen amb calma. 

    - No els voldria pas ajudar, vostè? 

    - I ara! Em quedaria sense ungles ...

La llinda ja es troba ubicada

Les altes temperatures no apaivaguen els ànims dels aixecadors de pedres. Ans al contrari, els esperona a intensificar els esforços per a assolir els seus objectius. 

La barraca número 79, altrament coneguda com “d’en Francesc Rius” ja llueix una bonica llinda a la seva porta i es comencen a apuntar les primeres filades de la cúpula que tancarà el seu sostre.

Pedra a pedra, sense córrer ...

Les pedres no pugen soles. Necessiten una mica d'ajut per a hissar-se allà on hauran de dormir durant segles. 

Els pedrasequers són experts en l'ús del perpal, la perpalina, el càvec, el mall, la maceta, el pic, la senalla i moltes altres eines pròpies de la tècnica que desenvolupen, però el trespeus i el tractel són imprescindibles quan els subjectes a desplaçar superen les mides considerades normals, aquelles que no són manipulables únicament amb les mans nues dins dels protectors guants. 

La jornada ha estat dedicada a l'aproximació i elevació de peces d'una considerable mida i, com a conseqüència, d'un pes sobrehumà. La tasca requereix de vàries figures especialitzades: l'embolicador de pedres, el que tiba de la cadena, el que aguanta els peus del trespeus, el que afina la punteria i el que s'ho mira de lluny assegut còmodament. 

No es pot dir que les parets hagin incrementat la seva alçada considerablement, però la tasca consisteix precisament en això, anar a poc a poc i amb bona lletra. Les espinades dels aixecadors de pedres no estan allà per a trencar-se o esquinçar-se, fet que els obligaria a renunciar a la sagrada litúrgia de l'esmorzar, tot i que ha estat incorporada alguna carcanada més jove que es fa valer.

Els providencials estris

Amb poca gent també se'n fa, de feina. El protagonisme dels estris mecànics és molt important, podríem dir que fonamental. Les pedres tan grosses necessitarien moltes mans per a aixecar-les, tantes que, possiblement, no hi cabrien sota la peça. En canvi, una pedra ben embolicada amb cordes és fàcil d'hissar amb l'ajuda del tractel penjat del trespeus. Addicionalment, l'aparell no sua ni renega tot i que grinyola una mica, motius que el fan més equànime dins del grup.

Pedres ben grosses

Les pedres de la barraca número 79 són grosses i cal demanar el suport de les eines adients per a moure-les, i més encara per a hissar-les allà on han d’estar-se pels segles dels segles. De les imatges es podria interpretar que no s’ha avançat gaire en la reconstrucció de la barraca, però una cosa són les imatges i una altra és ser-hi allà remenant aquelles pedres. Segur que més d’un dels esportistes del roc pelat ha acabat amb les fiblades de les tiretes instal·lades als bíceps dels seu braços, o no.

Expiant els pecats a la barraca número 79

És temps de penitència i els pedrasequers fan la seva. Un reduït grup ha seguit amb les tasques expiatòries d'aixecar pedres. Són càstigs físics que pretenen la cerca del perdó dels pecats que hauran de cometre en acabar la feina, ja que les faltes precedents han estat exculpades per mitjà de la litúrgia de l'esmorzar comunitari. Lloada sigui la Pedra Filosofal! 

A les imatges es pot apreciar un cert avenç en el procés de reconstrucció de la barraca. També és fàcil endevinar que faltarà pedra i s'haurà de procedir a la miraculosa cerca i captura pels voltants de la construcció. 

Es preveu que diumenge vinent es produeixi una resurrecció massiva de pedrasequers i la propera jornada, despullats de cilicis i capirots, tornin tots plegats a la feina.

Ara és el torn de la barraca número 79

Prop de les ruïnes de El Carner es troba la barraca número 79, o “d'en Francesc Rius”. Es pot dir amb més precisió que allà es troba allò que queda de l'esmentada barraca, que és una pila de pedres com a testimoni de la seva existència. 

A aquesta barraca se li pressuposa una planta rodona, es troba a 428 metres d'altitud, feta amb pedra de gresos i conglomerats, amb una porta orientada a al Est 28º Sud. 

Els pedrasequers han dedicat la jornada a netejar l'entorn i buidar l'interior de la construcció per a trobar el terra pelat (tampoc s'ha localitzat l'olla del tresor). Aquestes són les tasques inicials del compendi descrit en el procediment de restauració de barraques de pedra seca.