Una sòlida voluntat

Els pedrasequers estan esmerçant molts esforços i unes quantes jornades en emular les construccions megalítiques, tasques que els fan moure unes pedres molt grosses, com es pot veure a les imatges. 

La limitada força de la seva musculatura ha de ser substituïda per l'enginy, les eines i els estris addicionals. La pedra que haurà de fer de sostre s'eleva lentament al damunt d'un llit de troncs, sobre les quals la faran lliscar per a ubicar-la allà on li toca. Aquesta és una versió lliure de la construcció d'un dolmen ja que, si es fa cas de les teories oficials, els antics constructors feien rampes de terra a l'alçada de les pedres verticals, sobre les quals desplaçaven la pedra cobertora.

Rumiant estratègies

El trespeus ja està reparat i podrà hissar la pedra tant com es necessiti, el problema serà desplaçar-la un cop estigui penjada, amb l'objectiu de dipositar-la suaument sobre els suports que l'hauran d'aguantar pels segles dels segles. 

Mentre els responsables de la pedra en qüestió munyien la seva matèria gris per a cercar una solució al problema plantejat, una secció del grup es dedicava a reparar un mur que estava un pèl esberlat. Una salamandra que passava per allà se'ls mirava a tots ben encuriosida. 

“Platero y yo” va ser publicat per primera vegada per la Casa Editorial Calleja el 13 de gener de l'any 1917. L'estiu d'aquell any, el mestre entestat en adreçar les tortes idees dels marrecs que li eren confiats, es va presentar amb un exemplar d'aquella obra de l'insigne poeta Juan Ramón Jiménez. La seva intenció era la de fer entendre a la concurrència la importància de tenir sensibilitat emocional, tot fent servir la figura d'aquell animal que figuradament estava associada a l'estupidesa. A partir d'aquell dia, els nanos van ser una mica menys burros.

 

Tasques d'alt nivell i baix pressupost

Una de les potes del trespeus ha petat en la maniobra de posar la pedra del sostre del dolmen al lloc que li pertoca. Quan els pedrasequers tenien la pedra embolicada com per a regalar, lligada al tractel i hissada a l'alçada adequada, una de les tres potes que la subjectaven ha dit prou i s'ha partit en dos. Es sabut que en els elements que tenen tres punts de subjecció, si falla un se'n va tot a terra, i això és el que ha passat. Afortunadament no hi havia dessota cap pedrasequer, motiu pel qual no s'ha produït cap baixa laboral. El cronista seria partidari de consultar el manual dels egipcis, que això ho tenien molt dominat, tot i que no sap si el traductor de Google reconeixerà aquella escriptura per a traduir-la al Català. 

Aquest accident pot ser no res comparat amb el potencial que hi ha al voltant de la zona en la que treballen, una clariana envoltada d'un bosc de pins ple de llenya seca amuntegada al terra. N'hi hauria per a cremar moltes de bruixes. Cal posar una espelma a la figura del santoral que s'encarregui d'aquestes proteccions. Ep! Una espelma no, sisplau, que podria ser la causant de les desgràcies que allà s'anuncien.

El mestre del 1913 no tenia aquests problemes. Allà no n'hi avien, de pins. O començaven a créixer, després que el 1883 arribes la fil·loxera al Vallès i s'anessin abandonant els bancals de vinya. Aquell mestre tenia altres problemes per a controlar l'estol de trapelles que havien posat sota la seva custodia. Era el mes d'agost i com que no n'hi havien, d'ombres, el nanos es queixaven i volien anar al gorg del Fitó a banyar-se, però el mestre els va explicar que allò no era res, ja que el dia 10 de juliol d'aquell any, al “Valle de la Muerte” de Califòrnia, als EEUU d'Amèrica s'havia assolit la temperatura més alta de la història: 56,7º C.

Ara un dolmen?

Si els pedrasequers habitessin altres geografies, aquests dies passats possiblement haurien transportar sobre les seves espatlles aquelles bastides de fusta amb un Crist o una Verge al damunt, figures envoltades d'espelmes que són passejades per a dissimular els pecats. Però no, els aixecadors de pedres han fet servir les seves espatlles per a elevar uns elements més prosaics i més pesants que la fusta pintada de colors. 

Ara es veu que estan construint un parell de murs paral·lels. Potser s'estan avançant a la construcció del quart cinturó? Hom podria pensar que les seves excentricitats també passarien per escometre obres de una major envergadura. 

En qualssevol cas, el cronista creu que ja pot intuir per on van els trets, ja que els transportadors de pedres es miren amb ulls grossos una pedra enorme que han fet baixar del talús. Es por muntar un fàcil sil·logisme: Fan una mena de suport per a alguna cosa, es miren una pedra enorme que es pot assimilar a una cosa, ergo aquella pedra anirà a parar a sobre del suport conformant una mena de dolmen. Què en penseu? 

El mestre domador de canalla feréstega que rondava por aquelles contrades el 1913 no aixecava pedres, ell volia fer entrar la lletra dins d'aquells durs caparrons, amb la saludable intenció de fer-los pensar en quelcom més que les granotes que atrapaven al Ripoll. Un dia es va presentar amb un exemplar de La Vanguardia datat el dimarts ú de juliol de 1913, en la pàgina 8 del qual havia una ressenya que feia Manuel de Montoliu sobre la “Nausica” de Maragall, que compartia pàgina amb un altre article d’Azorín titulat “Un libro sobre España”. El cas és que en Montoliu deia que en les obres de Maragall “... se ve vagar, dibujándose a trechos con una precisión pasajera, un tipo femenino ideal, encarnación pura de un sentido de belleza, ...”. Això ho explicava el mestre i feia enrojolar les noies mentre els nois feien el burleta, sense ser conscients que l’any anterior el poeta local Joan Arús havia aconseguit el 1r accèssit a l'Englantina d'or dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Oració de records”. 

El cronista no pot evitar aquestes digressions ...

 

I què fan ara?

Els pedrasequers han traginat pedres molles. El plugim que ha caigut del cel a primera hora ha humitejat les pedres i el camp de treball, però els artistes del còdol no han patit cap abaltiment. Ara posen drets un rocs, sobre una base de morter, que prèviament havien estat retocats amb el cisell. 

Al cronista li venen imatges d'allò que es troba a Stonehenge, però a un nivell més casolà, com en miniatura, tot i que caldrà esperar els propers capítols per a posar nom al que es cou en aquell recó de món.

 

Les pedres seques, el camí cap a la felicitat

Els pedrasequers continuen traginant pedres a la zona del menhir. El seu entusiasme és tan gran que són capaços de moure parets. Per tal de donar una mica d'aire al menhir, s'ha desfet una paret de pedra seca i s'ha tornat a muntar, tot i que no en el mateix lloc ni en el mateix ordre de les pedres. També ha estat reparat un altre mur i s'ha passat l'aspiradora. 

Aquests aixecadors i aixecadores de pedres (les dones també s'impliquen) no necessiten cap mestre que els venti clatellots, com el del 1913. Ells, al contrari que els ganàpies caçadors de pardals, són capaços de sentir l'entusiasme per fer equilibris amb les pedres i s'hi posen. Només heu de veure l'expressió de felicitat que ensenyen al món en acabar la jornada. 

 

Esforç i sacrifici

Els pedrasequers continuen remenant pedres grosses. Amb l'ajuda d'elements mecànics i pals rodons tirats al terra a mode de rodes prehistòriques, són capaços de desplaçar rocs d'una mida considerable, tot i que no arriba a la dels carreus que movien els egipcis en la construcció de les piràmids, però tot arribarà, només cal donar-los una mica de temps. El que està per demostrar és si arrossegar pedres per terra té el mateix efecte que aixecar-les, en quant a la producció dels flagel·lats reproductius que parlava l'article de l'entrada anterior d'aquest bloc, però, hores d'ara, amb el que porten acumulat al seu físic es poden permetre el luxe de canviar de tàctica temporalment. 

De moment estan entretinguts en fer baixar els blocs de pedra a la zona de treball, ja es veurà més endavant què és el que volen fer amb tots aquells elements. Podeu suggerir idees. 

Cap el 1913, el mestre domador d'infants terribles no tenia cap problema per a portar-los a la zona en la que ara treballen els pedrasequers. Allà ja no es conreava la vinya perquè la fil·loxera s'havia encarregat de desanimar els rabassaires que intentaren resistir. La sensibilitat del mestre els volia fer entendre que en l'esforç i el sacrifici es troba l'èxit. Feia poc temps que Enric Prat de la Riba havia fundat l'Institut d'Estudis Catalans i aquell any es van publicar les Normes Ortogràfiques per a posar ordre. Aquells nanos li deien “gabinet” al “ganivet” perquè així ho havien aprés a casa seva. Si aquell mestre fes ara un walking dead veuria que en aquest aspecte encara en falta molt, d'esforç i sacrifici.