Ha canviat el panorama

La barraca de Sant Llorenç avança ràpidament. Dimarts passat, el cronista havia intentat dissimular la lentitud amb la que pujaven les parets de la barraca, tot invocant l'altruisme dels pedrasequers del grup i la absència d'estrès en escometre les tasques que s'han imposat. Però aquesta jornada s'ha produït un avenç important en la construcció de la peça que tenen entre mans. Cal aclarir que a la població veïna resideix un destacat pedrasequer autòcton que no limita la seva activitat als matins dels dimarts, motiu pel qual les pedres es mouen amb una freqüència diària (o quasi). 

Les dimensions que presenten alguns d'aquests rocs ha obligat a la utilització del providencial trespeus, del qual es penja una politja que fa la feina més feixuga en aixecar les pedres grosses ben lligades. 

En el decurs de la jornada d'avui han rebut la visita de la premsa. Ells no s'han empolainat gaire. Volen sortir guarnits amb l'abillament habitual, vestits amb roba de feina amb la intenció de no desentonar en l'escenari.

 

Picant pedra

L'Erasmus que fan els pedrasequers fora del seu àmbit d'actuació és molt productiu. S'està compartint coneixement entre els elements locals i el que domina aquell entorn. 

En el decurs de l'assolellat dia d'avui, ha estat configurat el perímetre de la barraca de Sant Llorenç. No ha estat fàcil, ja que algunes pedres presentaven un volum excessiu per a ser utilitzades en brut, motiu que ha requerit el concurs d'una eina específica per a obtenir rocs de la mida adequada, aquella que permet la seva manipulació sense contractures a la carcanada. Hom diria que semblen convictes d'altres èpoques, obligats a esmicolar pedres, però no és el cas ja que no tenen vigilants armats al voltant, pel que fa a la resta és el mateix. 

La condició de voluntariat esportiu que mou l'ànim dels remenadors de pedres fa que escometin les tasques amb serenitat i seny. Això implica que el grau d'avenç de l'obra pugui semblar que no és molt gran, però cal tenir paciència i fer les pauses que marca el conveni del seu sector, principalment la de l'esmorzar.

Una de nova a Sant Llorenç Savall

Els pedrasequers tornen a la seva feina, que és la de remenar pedres per a bastir barraques, ja sigui en concepte de restauració com en concepte de nou projecte. 

En aquesta ocasió, el grup s'ha engrescat en la construcció d'una barraca nova al costat del cementiri de Sant Llorenç Savall. De moment compten amb un estoc de pedres per a anar fent, tot i que, com és habitual, faltarà pedra i s'haurà de cercar allà on sigui possible. El cronista creua els dits per a que no els hi passi pel cap la possibilitat d'aprofitar pedres que es trobin dins del cementiri, per molt maques i planes que siguin. 

La feina inicial ja està feta, que és delimitar el perímetre que ocuparà la barraca i iniciar una primera filada de pedres ben grosses, que hauran de suportar les filades que s'aniran acumulat a sobre seu. Es pot dir que té una certa semblança amb les construccions que fan els castellers, instal·lant a la base del castell els cossos més forçuts que, mossegant la solapa de la dessuadora, aguantaran tot el que vagi grimpant cap amunt fins a l'enxaneta amb un lliri a la mà.

 

Tot tornant a la feina

En el decurs de les seves vel·leïtats arquitectòniques, els pedrasequers sempre s'han vist obligats a fer una recerca de matèria primera per a concloure les seves obres. No cal dir que l'esmunyedissa pedra els esquiva allà on decideixen apilar-ne. Potser aquesta és la causa de la seva obsessiva feina de les últimes jornades, triscant com cabretes per sobre d'unes pedres enormes. Serà que volen omplir el rebost de suficient material per a bastir tota la feina de restauració que tenen pendent? El cronista no té ni idea i només especula. Tot i que, si és així, se'ls presenta pel davant una nova feina, que serà la de repartir el volum d'aquelles pedres tan grosses en peces que siguin manipulables fàcilment. El cronista sí que sap que no en disposen, de dinamita, fet que limita el marge de possibilitats a una de sola, que serà la de brandar un mall i fer torns en repartint cops. Però també s'ha de tenir en compte que el cronista pot estar equivocat i la que esmenta no sigui la veritable intenció del grup. 

La jornada d'avui ha servit per a testimoniar que les vacances d'aquest dies han tingut un efecte tonificant sobre les seves forces. A les imatges es pot comprovar com han aconseguit moure un roc de la mida d'un antic Seat 600 sense baca, rodes ni para-xocs. Això escita la imaginació del cronista i fa una nova especulació: potser proven a fer un cotxe com els del Pedro i el Pablo dels Picapedra. 

Ara mantindran l'audiència patint d'onicofàgia, plens d'exasperant intriga per saber què volen fer aquesta gent.

Remenen pedres ben grosses

Ara remenen pedres ben grosses. Potser volen emular els egipcis, que n'eren uns experts en això de moure carreus gegantins, fent-los pujar de mica en mica per a fer aquelles piràmides dins de les quals enterraven el faraó i tot allò que havia tingut contacte amb ell. En el cas que els ocupa no n'hi ha, de faraó, fet que convida a eliminar la finalitat de la construcció d'una piràmide. Els pagesos no perdien el temps movent pedres d'aquesta mida, en tot cas les apartaven si es cruspien un tros de terra que conrear, així doncs també s'elimina aquesta possibilitat. 

Què volen fer, doncs? El secretisme és absolut. Aquest cronista roman orfe de dades que li permetin escriure alguna cosa versemblant. Vegem la propera jornada si traiem alguna cosa que aporti alguna pista sobre la seva activitat, altrament es pot arribar a la conclusió que es mouen entre les pedres únicament com a excusa per a celebrar els seus pantagruèlics esmorzars.

 

Què fa aquesta gent?

Es pedrasequers continuen remenant pedres. Com apreciareu a les imatges adjuntes, les peces que es mostren són molt grosses i cal haver esmorzat molt bé per a moure-les. 

Hi ha tot un misteri instal·lat en les intencions del grup, un cert ocultisme que encén l'espurna de la curiositat. Què trama aquesta gent? S'haurà de seguir atentament, setmana a setmana, per a arribar al final d'aquesta aventura. Es sabut que els millors novel·listes estructuren la seva obra dividint-la en tres parts, a saber: plantejament, nus i desenllaç. Es pot dir que aquesta que escriuen els esportistes del roc pelat es troba en la fase de plantejament, on es fa la introducció inicial sense desvetllar res que permeti intuir el desenllaç, amb la intenció de mantenir la tensió que capturi l'atenció del lector fins a la pàgina final. 

Així doncs, amics seguidors, quedeu-vos farcits d'intriga i nos us perdeu els pròxims capítols ...