E pur si muove!

Després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món, davant les amenaces de la sempre ben entenimentada Santa Inquisició, Galileo Galilei va murmurar: “E pur si muove!” (I tanmateix, es mou!). Això és el que dirà qualsevol dels pedrasequers davant els comentaris de la ben formada opinió pública que, en veure'ls tant de temps al voltant de la pedra, no pot apreciar si el roc s'ha desplaçat un mil·límetre d'allà on la voluble Natura el va deixar caure. 

Cal tenir paciència. Encara que no ho sembli, la pedra ha quedat situada en posició per a ser aixecada. Després dels esforços realitzats, els encarregats de posar-la dreta es prendran unes ben guanyades vacances, en el decurs de les quals es torraran la pell i recuperaran forces per a escometre les tasques pendents. 

Doncs, això! Bones vacances i fins a la tornada.

 

Tot pregant per un miracle

El cronista no recorda una concurrència semblant al voltant d'una pedra. Bé, cal fer l'excepció de l'Obelix, però aquest és un personatge de ficció i en tenia prou amb els seus braços i el beuratge d'en Panoramix per a aixecar ell sol un roc d'una mida semblant. En el cas dels pedrasequers, ha quedat constatat que la ratafia no té les propietats que calen per a insuflar la força descomunal que es necessita, tot i que, de braços, n'hi ha un bon grapat. 

Entre politges, cordes, fustes lliscants i soques d'arbres de suport, la pedra ha girat un quart de volta sobre el seu eix horitzontal. En fer una projecció sobre el calendari, es calcula que la pedra no s'aixecarà abans de Nadal, salvat que es produeixi un miracle en forma de retroexcavadora caiguda del cel, perquè, de camí, no n'hi ha per a que pugui arribar allà on es troba el roc.

 

És un homenatge?

El cronista té la sensació que els pedrasequers volen retre homenatge als primers constructors de barraques de pedra seca, aquells que allà en el neolític s'entretenien en construir dolmens. Tot i que "dolmen" significa “taula de pedra”, pot resultar comparable a una barraca de vinya amb unes certes diferències. La primera i més significativa és la de la mida dels rocs. Els megàlits utilitzats per a aixecar un dolmen són considerablement més grans que els rocs que traginen habitualment els pedrasequers actuals. També cal pensar que els homes de l'època en qüestió (entre 4800 aC i 1300 aC) eren un pèl més forts que els aixecadors de pedres actuals encara que, possiblement, menys espavilats. Normalment, amb tres pedres ja tenien una construcció senzilla aixecada, anomenada cista, que eren dues pedres verticals i una horitzontal, barraca que podien complicar en funció dels esmorzars que pagava el promotor. En ocasions també cobrien de terra els dolmens per a formar túmuls, però la plantada de lliris al damunt és molt més recent. 

Cal tenir en compte que aquella gent no guardaven eines de vinya dins de les construccions. Aquell espai estava reservat per a posar a l'ombra el cossos dels que deixaven de respirar, fet que tenia lloc amb molta freqüència en aquella època. 

Ara cal saber si els pedrasequers tindran la paciència (i força!) necessària per a muntar un dolmen o tot es quedarà només en la pedra que traginen clavada dreta al terra, que serà un simple i fàl·lic menhir. El cronista els farà saber que l'equip d'investigació de l'historiador Jean Pierre Mohen, l'any 1979 va necessitar 200 homes per a muntar un dolmen a França, la llossa superior del qual pesava 32 tones. Això són massa esmorzars.

 

I ara què?

I ja els tenim de nou remenant pedres grosses. Per moure aquestes necessitaran alguna força que no és d’aquest món. Potser hauran de vendre la seva ànima al diable, aquell que va aixecar el pont de Martorell en una nit. 

La barraca de Sant Llorenç havia estat un entrenament, una forma de guanyar múscul per a intentar fer meravelles amb les pedres gegants. Però el cronista opina que no han tingut prou, que cal més entrenament i més esmorzars com els que servien al Royal. 

Tot i mantenir el secret sobre l’objectiu que tenen els pedrasequers entre mans en aquest recòndit lloc, ja es comences a sentir veus que volen temptar la sort intentant endevinar-lo. Voleu saber-ho? Doncs nos us perdeu els següent capítols d’aquesta sèrie ....

 

La satisfacció de la feina ben feta

El cronista ha cercat mots al diccionari per a donar a conèixer l'estat d'ànim dels pedrasequers en finalitzar la construcció de la barraca de Sant Llorenç. Havia trobat: satisfets, orgullosos, pletòrics, joiosos, cofois, etc. Però creu que la veu que més s'aproxima és la de exultants. Mireu la cara que fan a aquesta imatge. És com per a llençar coets a l'aire acompanyats del so estrident d'una fanfàrria de trompetes celestials. 

Amb la plantada de lliris es dóna per finalitzada la construcció de la barraca, una obra que ha estat possible gràcies a la col·laboració de les dues agrupacions de pedrasequers: la del Centre Excursionista de Castellar i el Grup de Pedra Seca Ballestar de Sant Llorenç. És una prova fefaent de les possibilitats que s'ofereixen quan existeix una voluntat de col·laboració, acumulant les forces individuals per a assolit l'objectiu comú (caram! Sembla un discurs polític). 

Aquesta barraca veurà passar pel davant de la seva porta tots els enterraments que tinguin com a destí el cementiri de la vila, com a metàfora de la permanència dels elements culturals que les successives generacions assoleixen en el decurs del temps i l'empremta que guarda la seva memòria.

 

	>

El caramell, element fonamental.

La instal·lació del caramell és la tasca que culmina la construcció d'una barraca de pedra seca, pel que fa a la pedra, és clar. La població de Sant Llorenç Savall ha quedat protegida contra l'acció ominosa de les bruixes, tot i que s'hauria de reflexionar sobre si les accions de les bruixes són reprovables o no. La revisió de la història desvetlla que varen ser més reprovables els crims d'aquells que van condemnar i assassinar dones innocents, acusades de bruixeria amb arguments avui inversemblants i propis una novel·la de Bram Stoker. 

La barraca de Sant Llorenç ja està equipada amb el seu corresponent caramell, que s’aixeca erecte sobre el sostre de la construcció. Properament es procedirà a l'enjardinament d'aquell sostre amb una bona provisió de lliris. Els pedrasequers posen cofois davant la seva obra. Observeu la seva fisonomia i entendreu què és sentir-se satisfet, tot i que cal trobar-se dins de la seva pell per a entendre-ho amb més precisió. 

Aquesta és la tercera barraca construïda per encàrrec. La primera va ser la de Matadepera, la segona la de Castellar i ara la de Sant Llorenç. Això només és el principi i aviat totes les poblacions de Catalunya estaran equipades amb barraques de pedra seca. Ells no defalliran en l'intent.

 

La barraca de Sant Llorenç ja té llinda

Desafiant les condicions meteorològiques, les pedres xopes han fet el seu camí cap a les parets de la barraca. La llinda ja era allà i calia ubicar-la al seu lloc, feina que ha requerit la concurrència de moltes mans i la del providencial ternal, artefacte que permet hissar uns rocs que seria impossible fer-ho a mans nues, principalment perquè no hi cabrien totes les mans necessàries al voltant de la pedra. 

Addicionalment, han estat descarregades les llosses que ajudaran a tancar el sostre de la barraca, conformant una bonica cúpula sobre la que plantar els corresponents lliris. Aquestes cúpules són tan maques per fora com per dins. La vista externa mostra la terra amb els lliris plantats que, quan han florit, conformen una imatge molt bucòlica. La vista interna mostra les llosses fent corones que es van tancant fins arribar a la que fa de cobertora, imatge més geomètrica però no per això menys bonica.