Una placa al menhir

La jornada d'avui ha estat dividida en dues parts. La primera ha consistit en la col·locació d'una placa commemorativa al ben mig del menhir, fet que dóna per finalitzada aquesta obra i resta disponible pel gaudi de la humanitat. La segona part ha estat dedicada a la restauració de la barraca d’en Ramon Rusiñol, que alguns s'entesten en anomenar-la erròniament “d'en Rossinyol”. Doncs no! No li esberleu també el nom, sisplau.

 
Es preveu que la pedra caiguda sigui suficient per a la restauració de la barraca, tot i que es podria donar la circumstància que faltés pedra, però això no és cap obstacle per als experts en ensumar pedres, encara que estiguin colgades un pam sota terra.

 

Es repara la barraca número 34

Les barraques de pedra seca són com éssers vius, pateixen accidents i tenen un cicle de vida. Però, al contrari que els éssers vius, les barraques sempre són reparables i tornen a lluir com de noves. Aquesta és la tasca que mou l'ànim dels pedrasequers, la de fer de cirurgians del roc salvatge, sargint les ferides de les construccions de pedra seca heretades i, si cal, construir-ne de noves. 

La barraca número 34, que rep el pseudònim de “d’en Ramon Rusiñol”, ubicada al marge dret del torrent de Canyelles, va ser restaurada el 23 de novembre de 2010 i posteriorment va patir l'enfonsament del sostre. Les causes resten pendents de l'estudi forense tot i que les primeres sospites apunten a l'acció de bèsties de dues potes calçades. Doncs ara toca actuar de nou sobre aquesta peça un pèl especial, ja que una de les seves parets està formada per una sola pedra, evidentment de grans dimensions.

Els detalls

Un cop la pedra es manté dreta, els autors de l'èpica proesa han visitat el lloc dels fets per tal d'arranjar-ho una mica, de deixar l'espai presentable per a quan les bruixes tinguin la deferència de visitar-lo. 

Han gaudit de l'habitual litúrgia de l'esmorzar i han posat cofois, com artistes d'una obra de teatre abans de tancar el teló, abraçant el símbol fàl·lic que, ben dret i ferm, romandrà allà fins a la fi del món.

 

El menhir de Castellar

La pedra ja està dreta i s'ha constituït com a menhir. Els tècnics del grup han fet rajar la seva sapiència i han fet girar la pedra 90 graus sobre un dels seus extrems, fet que li ha permès mantenir-se vertical sobre un substrat prèviament preparat. 

Aquesta obra ha suposat una innovació en la progressió artística dels aixecadors de pedres locals, sense parangó en quilòmetres a la rodona. El cronista vol animar-los a posar algunes pedres més fent una rotllana, a mode d’Stonehenge català, amb la intenció d'emular aquell que es troba a Guadalperal, província de Càceres, el qual que va sorgir d'entre les aigües del pantà de Valdecañas, amb el desguàs de l'embasament cap a Portugal, desprès que l'any 1963 va quedar submergit i quasi oblidat (imatge adjunta al final). 

Ja que el menhir local no es pot submergir en un pantà, potser caldria deixar la ubicació en l'anonimat amb la intenció de conservar la seva integritat. El nivell d'impunitat amb el que actuen els brètols que es mouen per aquestes contrades podria resultar un perill per a mantenir la verticalitat del monòlit. Només amb una excepció: les bruixes sí que han de conèixer el lloc on es troba.

 

Si els del neolític n'haguessin tingut un, de cric

Els pedrasequers es van reincorporar ahir a les tasques que van ser posposades per raó de gaudir de l'estiuenc permís de vacances. El cronista es reincorpora avui. 

La pedra amb la que juguen ara els esportistes del roc sec s'està elevant del terra amb l'indispensable ajuda d'un cric. Quan els bíceps i la carcanada no són suficients, encara que siguin emprats de forma col·legiada, cal recórrer a la tècnica. El discret i poc voluminós cric té un resultat espectacular. Nyigo-nyigo ... Ara s'aixeca una mica d'una banda, es posa en el forat un tros de fusta. Nyigo-nyigo ... Ara s'aixeca una mica de l'altra banda, s'introdueix en el forat una altra fusta. I així, a poc a poc, es fa un llit de soques sota la pedra que té reminiscències de pira funerària. Evidentment que l'objectiu no és cremar la pedra. Els següents capítols d'aquesta intrigant sèrie desvetllaran les intencions que s'amaguen en les imprevisibles accions del grup de pedrasequers.

 

E pur si muove!

Després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món, davant les amenaces de la sempre ben entenimentada Santa Inquisició, Galileo Galilei va murmurar: “E pur si muove!” (I tanmateix, es mou!). Això és el que dirà qualsevol dels pedrasequers davant els comentaris de la ben formada opinió pública que, en veure'ls tant de temps al voltant de la pedra, no pot apreciar si el roc s'ha desplaçat un mil·límetre d'allà on la voluble Natura el va deixar caure. 

Cal tenir paciència. Encara que no ho sembli, la pedra ha quedat situada en posició per a ser aixecada. Després dels esforços realitzats, els encarregats de posar-la dreta es prendran unes ben guanyades vacances, en el decurs de les quals es torraran la pell i recuperaran forces per a escometre les tasques pendents. 

Doncs, això! Bones vacances i fins a la tornada.

 

Tot pregant per un miracle

El cronista no recorda una concurrència semblant al voltant d'una pedra. Bé, cal fer l'excepció de l'Obelix, però aquest és un personatge de ficció i en tenia prou amb els seus braços i el beuratge d'en Panoramix per a aixecar ell sol un roc d'una mida semblant. En el cas dels pedrasequers, ha quedat constatat que la ratafia no té les propietats que calen per a insuflar la força descomunal que es necessita, tot i que, de braços, n'hi ha un bon grapat. 

Entre politges, cordes, fustes lliscants i soques d'arbres de suport, la pedra ha girat un quart de volta sobre el seu eix horitzontal. En fer una projecció sobre el calendari, es calcula que la pedra no s'aixecarà abans de Nadal, salvat que es produeixi un miracle en forma de retroexcavadora caiguda del cel, perquè, de camí, no n'hi ha per a que pugui arribar allà on es troba el roc.