dimarts, 16 de juliol del 2024

Aviat estarà enllestida la barraca 164

El sostre de la barraca ja està pràcticament cobert. Queda un forat que serà tapat en un no res en el decurs de la propera jornada, conformant la base per a la terra que haurà de rebre els lliris preceptius de tota barraca de vinya que rebi la certificació oportuna.

Les pedres han estat apilades molt curosament formant uns murs bastant regulars, quasi com els que van construir els inques al Machu Picchu cap a l'any 1450, per ordres del monarca Pachacútec després de conquerir aquelles terres. L'art primoter amb el qual s'engalavernaven aquells blocs de pedra és insuperable. S'ha de dir a favor dels pedrasequers locals que els inques disposaven d'unes pedreres i una tropa dedicada a extreure, tallar a mida i polir les pedres que després col·locaven, fent servir unes tècniques rudimentàries per a les quals no disposaven d'eines de ferro.

dimarts, 9 de juliol del 2024

Barraques i dòlmens

La barraca número 164 ja té instal·lada la llinda gràcies a la participació del ternal penjant del trespeus. Els pedrasequers l’han embolicada per a poder-la penjar de l’artilugi amb el qual ha estat hissada fins a l’alçada on havia de ser col·locada.

La construcció està reeixint de forma espectacular i, de continuar així, s’obtindrà de resultat una fantàstica barraca dedicada al Vicenç Sellés. Aquesta crònica l’escriu el cronista des d’Antequera, on ha visitat construccions de pedra seca megalítiques d’unes dimensions molt més grans que les de les barraques de vinya.

El dolmen de Menga té una sala al fons de 3’5 m d’altura i 6 m d’amplada, suficient com per a donar cabuda a una celebració de casament. Allò que més ha impressionat al cronista ha estat les dimensiones de les pedres amb les quals està bastida aquella construcció, com les que formen el sostre d’unes 180 tones de pes. I aquella gent del neolític, 3750-3650 a. C., no en disposaven, de ternal ni trespeus. Veieu l'interior a una de les imatges adjuntes.

dimarts, 2 de juliol del 2024

Aquí com al Nepal

Un dia més i les parets de la barraca van creixent.

El cronista haurà d'inventar alguna història, perquè la feina va lenta i no es produeixen novetats que siguin d'interès. L'audiència pot avorrir-se sobiranament.

L'any 2012, el que escriu, que ja havia participat en la restauració d'alguna barraca, va fer un viatge al Nepal. Trescant per les muntanyes allà instal·lades, va constatar que l'arquitectura de la pedra seca és d'abast mundial en veure uns murs molt ben construïts, uns camins pavimentats amb aquestes pedres i uns obrers que reparaven una paret. Aquella pedra voldrien els pedrasequers tenir-la aquí: Lloses ben planes, com podeu apreciar a les dues imatges finals, de les que s'obtenien unes peces fantàstiques per a qualssevulla utilitat.

dimarts, 25 de juny del 2024

Slow and polite

La temperatura comença a fer suar la tropa, tot i que allà on es troba la barraca hi ha una certa ombra que alleugereix l'embat del sol.

Les rels entorpeixen de vegades les tasques d'assentament de les pedres i s'han d'eliminar de forma contundent, sense miraments. Després s'amoroseixen els ànims brindant amb cava i coca, elements aportats per un dels joans en celebració de la seva onomàstica.

Pel que fa a la construcció, les parets van creixent de mica en mica. No s'ha de córrer per a fer la feina ben feta. Quan el cronista encara treballava i feia la seva feina ben polida i amb rigor, es va posar de moda l'expressió “quick and dirty”, la qual no li va agradar. Es volia donar a entendre que no calia ser primmirat, que si les coses funcionaven ja estava bé i així s'escurçava el temps de desenvolupament dels projectes. Doncs amb les barraques la feina ha de ser “slow and polite” per a satisfer les exigències dels barracaires, que no han de presentar resultats davant de cap junta directiva.

dimarts, 18 de juny del 2024

Sense defallir

No per repetir les tasques, en un cicle sense fi que recorda la condemna de Sísif, els pedrasequers es cansen del cicle que suposa cada restauració d'una barraca. A diferencia d'aquell que fou rei de Corint castigat per Zeus, els nostres aixecadors de pedres no ho han de fer sempre amb el mateix roc. Ells en disposen d'un bon grapat, els trien, els valoren i els col·loquen al lloc que els hi pertoca sense que tornin a caure.

La 164 no és cap excepció i les seves parets van creixent pedra a pedra entre renecs i rialles. La tropa ha crescut en número i les tasques es distribueixen com sempre: cadascú fa el que li ve en gana. El resultat final és fantàstic, millor que si s'hagués mesurat acuradament en un Gantt del Project de Microsoft.

dimarts, 11 de juny del 2024

Sense por a la pluja i reorganització de noms en algunes barraques

Tot i la previsió de pluges, els desafiants pedrasequers han fet presència en el lloc de treball per a continuar amb les tasques de restauració de la malmesa barraca número 164 i el seu entorn.

Allò ara és, per a l'ull profà, un escampall de pedres quasi sense ordre. Ells ja saben el que fan i tot quedarà ben arranjat quan donin la seva tasca per finida, d'aquí a unes quantes jornades encara.

A banda del garbuix de pedres, s'ha posta ordre a la numeració i nom d'algunes barraques.

La que porta el número 157 passa a dir-se “d'en Josep Perich Fruitós” en honor a qui fou propietari del Puig de la Creu entre els anys 1925 i 1951, qui allà va fer un hostal que tenia 11 habitacions i es llogava tot l'any, tot i que era a l'estiu quan tenia més ocupació. També va reformar la capella ell mateix, ja que era mestre de cases.

La que porta el número 163 passa a dir-se “dels germans Borrell Fumadó”, que eren enginyers i van ser els successors d'en Josep Perich en la propietat del Puig de la Creu, els quals van comprar la finca al fill d'en Josep per 60.000 pessetes. Els avantpassats dels germans Borrell havien estat propietaris de la finca de Can Borrell i van tornar a Castellar per raons sentimentals.

La que porta el número 164, que és la que s'està restaurant en l'actualitat, passa a dir-se “del Vicenç Sellés”, en homenatge al pare del pedrasequer que la va trobar.

Les dades sobre les successives propietats del Puig de la Creu les ha extret el cronista d'un article de la llicenciada en història Gemma Perich publicat en el número 63 de la revista Plaça Vella.

dimarts, 4 de juny del 2024

Lifting a la 164

Avui, el cronista s'ha posat els guants i ha participat en les tasques d'arranjament de la barraca número 164. La seva contribució ha estat pràcticament imperceptible, potser degut a la seva absència del camp de batalla durant molt de temps. 

La barraca presentava unes deficiències notables i s'ha optat per desmuntar una part que amenaçava de caure a sobre dels pedrasequers, maniobra que permetrà desprès reconstruir-la correctament, fent una bona base amb pedres grosses que suportin les que li vinguin a sobre, és a dir, com un 4 de 5 amb folre i manilles.

El reduït espai interior de la construcció estava entaforat de manobres, els quals atacaven simultàniament, amb precisió suïssa, els quatre punts cardinals de la barraca. Tot el voltant ha quedat ple de pedres de diferents mides, preparades per a ser ubicades allà on les hi pertoqui. Cadascuna d'elles té el lloc assignat, encara que no ho sàpiguen. - Ep! Hora d'esmorzar.

La campana del rellotge del Puig de la Creu feia 10 tocs i la tropa s'ha escampat pels voltants amb la merescuda intenció de recuperar les forces allà consumides. Aquell moment és quan les converses agafen un sentiment de companyonia. Per postres, un aporta un bol de cireres per a compartir i un altre distribueix cafès.

Faltaven alguns dels components de la banda. Si s'ajunten tots es farà petit el camp.