Els detalls

Un cop la pedra es manté dreta, els autors de l'èpica proesa han visitat el lloc dels fets per tal d'arranjar-ho una mica, de deixar l'espai presentable per a quan les bruixes tinguin la deferència de visitar-lo. 

Han gaudit de l'habitual litúrgia de l'esmorzar i han posat cofois, com artistes d'una obra de teatre abans de tancar el teló, abraçant el símbol fàl·lic que, ben dret i ferm, romandrà allà fins a la fi del món.

 

El menhir de Castellar

La pedra ja està dreta i s'ha constituït com a menhir. Els tècnics del grup han fet rajar la seva sapiència i han fet girar la pedra 90 graus sobre un dels seus extrems, fet que li ha permès mantenir-se vertical sobre un substrat prèviament preparat. 

Aquesta obra ha suposat una innovació en la progressió artística dels aixecadors de pedres locals, sense parangó en quilòmetres a la rodona. El cronista vol animar-los a posar algunes pedres més fent una rotllana, a mode d’Stonehenge català, amb la intenció d'emular aquell que es troba a Guadalperal, província de Càceres, el qual que va sorgir d'entre les aigües del pantà de Valdecañas, amb el desguàs de l'embasament cap a Portugal, desprès que l'any 1963 va quedar submergit i quasi oblidat (imatge adjunta al final). 

Ja que el menhir local no es pot submergir en un pantà, potser caldria deixar la ubicació en l'anonimat amb la intenció de conservar la seva integritat. El nivell d'impunitat amb el que actuen els brètols que es mouen per aquestes contrades podria resultar un perill per a mantenir la verticalitat del monòlit. Només amb una excepció: les bruixes sí que han de conèixer el lloc on es troba.

 

Si els del neolític n'haguessin tingut un, de cric

Els pedrasequers es van reincorporar ahir a les tasques que van ser posposades per raó de gaudir de l'estiuenc permís de vacances. El cronista es reincorpora avui. 

La pedra amb la que juguen ara els esportistes del roc sec s'està elevant del terra amb l'indispensable ajuda d'un cric. Quan els bíceps i la carcanada no són suficients, encara que siguin emprats de forma col·legiada, cal recórrer a la tècnica. El discret i poc voluminós cric té un resultat espectacular. Nyigo-nyigo ... Ara s'aixeca una mica d'una banda, es posa en el forat un tros de fusta. Nyigo-nyigo ... Ara s'aixeca una mica de l'altra banda, s'introdueix en el forat una altra fusta. I així, a poc a poc, es fa un llit de soques sota la pedra que té reminiscències de pira funerària. Evidentment que l'objectiu no és cremar la pedra. Els següents capítols d'aquesta intrigant sèrie desvetllaran les intencions que s'amaguen en les imprevisibles accions del grup de pedrasequers.

 

E pur si muove!

Després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món, davant les amenaces de la sempre ben entenimentada Santa Inquisició, Galileo Galilei va murmurar: “E pur si muove!” (I tanmateix, es mou!). Això és el que dirà qualsevol dels pedrasequers davant els comentaris de la ben formada opinió pública que, en veure'ls tant de temps al voltant de la pedra, no pot apreciar si el roc s'ha desplaçat un mil·límetre d'allà on la voluble Natura el va deixar caure. 

Cal tenir paciència. Encara que no ho sembli, la pedra ha quedat situada en posició per a ser aixecada. Després dels esforços realitzats, els encarregats de posar-la dreta es prendran unes ben guanyades vacances, en el decurs de les quals es torraran la pell i recuperaran forces per a escometre les tasques pendents. 

Doncs, això! Bones vacances i fins a la tornada.

 

Tot pregant per un miracle

El cronista no recorda una concurrència semblant al voltant d'una pedra. Bé, cal fer l'excepció de l'Obelix, però aquest és un personatge de ficció i en tenia prou amb els seus braços i el beuratge d'en Panoramix per a aixecar ell sol un roc d'una mida semblant. En el cas dels pedrasequers, ha quedat constatat que la ratafia no té les propietats que calen per a insuflar la força descomunal que es necessita, tot i que, de braços, n'hi ha un bon grapat. 

Entre politges, cordes, fustes lliscants i soques d'arbres de suport, la pedra ha girat un quart de volta sobre el seu eix horitzontal. En fer una projecció sobre el calendari, es calcula que la pedra no s'aixecarà abans de Nadal, salvat que es produeixi un miracle en forma de retroexcavadora caiguda del cel, perquè, de camí, no n'hi ha per a que pugui arribar allà on es troba el roc.

 

És un homenatge?

El cronista té la sensació que els pedrasequers volen retre homenatge als primers constructors de barraques de pedra seca, aquells que allà en el neolític s'entretenien en construir dolmens. Tot i que "dolmen" significa “taula de pedra”, pot resultar comparable a una barraca de vinya amb unes certes diferències. La primera i més significativa és la de la mida dels rocs. Els megàlits utilitzats per a aixecar un dolmen són considerablement més grans que els rocs que traginen habitualment els pedrasequers actuals. També cal pensar que els homes de l'època en qüestió (entre 4800 aC i 1300 aC) eren un pèl més forts que els aixecadors de pedres actuals encara que, possiblement, menys espavilats. Normalment, amb tres pedres ja tenien una construcció senzilla aixecada, anomenada cista, que eren dues pedres verticals i una horitzontal, barraca que podien complicar en funció dels esmorzars que pagava el promotor. En ocasions també cobrien de terra els dolmens per a formar túmuls, però la plantada de lliris al damunt és molt més recent. 

Cal tenir en compte que aquella gent no guardaven eines de vinya dins de les construccions. Aquell espai estava reservat per a posar a l'ombra el cossos dels que deixaven de respirar, fet que tenia lloc amb molta freqüència en aquella època. 

Ara cal saber si els pedrasequers tindran la paciència (i força!) necessària per a muntar un dolmen o tot es quedarà només en la pedra que traginen clavada dreta al terra, que serà un simple i fàl·lic menhir. El cronista els farà saber que l'equip d'investigació de l'historiador Jean Pierre Mohen, l'any 1979 va necessitar 200 homes per a muntar un dolmen a França, la llossa superior del qual pesava 32 tones. Això són massa esmorzars.

 

I ara què?

I ja els tenim de nou remenant pedres grosses. Per moure aquestes necessitaran alguna força que no és d’aquest món. Potser hauran de vendre la seva ànima al diable, aquell que va aixecar el pont de Martorell en una nit. 

La barraca de Sant Llorenç havia estat un entrenament, una forma de guanyar múscul per a intentar fer meravelles amb les pedres gegants. Però el cronista opina que no han tingut prou, que cal més entrenament i més esmorzars com els que servien al Royal. 

Tot i mantenir el secret sobre l’objectiu que tenen els pedrasequers entre mans en aquest recòndit lloc, ja es comences a sentir veus que volen temptar la sort intentant endevinar-lo. Voleu saber-ho? Doncs nos us perdeu els següent capítols d’aquesta sèrie ....