La barraca 160 ha estat batejada

Aquesta jornada ha estat molt productiva, tant pel que fa a la feina física com a la confortació de l'ànima.

Com és habitual, els pedrasequers han coincidit a la plaça Calissó a les 8 del matí, horari que respecta el laboral estàndard. La primera tasca del dia era continuar amb la restauració de la barraca número 161, la qual es troba a sobre del Sot d'en Goleres, lloc comunament conegut com “la pedrera”. Aquesta activitat ha tingut dos efectes benèfics per al físic de la plantilla, a saber: per una banda s'ha escalfat el cos, que suportava baixes temperatures a aquella hora tan matinera; per l'altra banda s'ha agafat gana per a una millor gaubança de la segona part de la jornada. 

Els esforçats aixecadors de pedres havien estat convocats a les 10 hores a la barraca número 160. El titular de la mateixa volia fer la inauguració oficial i, posteriorment, convidar el grup a un suculent esmorzar. En l'acte cerimoniós ha estat batejada la construcció amb els noms dels pares del propietari de la finca. Ara la barraca serà coneguda com la “d'en Joan Martí i na Mercèdes Monllor”, la imatge dels quals podeu veure entre les publicades. 

Tot seguit, el grup ha enfilat la pujada cap al refugi del puig de la Creu, en les dependències del qual s'ha portat a terme l'esmorzar en un ambient que ha estat escalfat pel vi dolç i el vi sec que rajava del porrons corresponents, amb uns efectes miraculosos sobre l'ànima que ha acabat molt confortada. Finalment, en Gener Martí ha tingut la gentilesa d'oferir una visita guiada per les dependències del lloc, incloent el saló menjador i la cuina que formen part de les privatives de la família. 

El cronista, en nom del grup, vol agrair la generositat de l'amfitrió.

 

Seguint l'ordre, ara li toca a la barraca 161

Sobre la pedrera del Sot de Goleres va aparèixer una barraca enderrocada, molt amagada entre les bardisses per a despistar els caminants que, poc nombrosos, transitaven por aquell corriol que discorre quasi paral·lel al límit de l'estimball. Els pedrasequers, addictes a l'adrenalina que produeixen el perill i les pedres grosses, han decidit dedicar les seves atencions a questa construcció. 

Ja coneixeu el procediment del barracaire, ja esmentat en altres ocasions en les quals s’'ha donat a conèixer en aquest bloc. A saber: neteja de l'entorn, buidar la barraca par a trobar el sòl, esmorzar parlant dels nous corrents de la filosofia i comença la restauració, a banda d'arranjar els camins confluents per a millor trànsit dels brètols que la picaran, li faran pintades i, si els hi passa pel cigró que tenen per cap, l'enderrocaran. 

Ara ja està més o menys neta i les pedres recuperades són apilades a una banda a l'espera de trobar el seu lloc a les parets o al sostre de la construcció. 

Pel que fa a la seva afiliació, se sap que li pertoca el número 161 al catàleg de les barraques de la demarcació que controlen els pedrasequers, però encara no té assignat cap patronímic.

 

La barraca número 160 vesteix una tofa ben verda

El grup ha servat el manaments del bon barracaire en tots els seus punts, àdhuc aquell de la bona teca, i tantost es disposa a la celebració. Després d'esbrotonat els tanys de les bardisses i asclar una soca fora de lloc, s'ha posat ordre en el mur caigut i s'han gravat els guarismes que li pertoquen. Aquesta venusta barraca farà història. L'amo encara ha d'allerar-los per a batejar-la amb el mot triat. 

La revista Vallesos ha desplaçat un corresponsal per a entrevistar els pedrasequers amb la intenció d'immortalitzar la seva tasca en paper couché. 

El xamós i taujà rabassaire il·lustrat, després d'haver-se llepat el cantellut dit índex per a passar pàgines i pàgines de bona lletra, ha fet atots en escriure un sonet. Diu així: 

Closca de pedra 

Quan el sol és roent i xardorós

i n'estic tip d'agafar el podall, 

dins teu trobo repòs del meu treball

i faig del meu somni un plaent esbós. 

Quan cau la humida pluja sobre el tros 

anem ràpid cap endins, quin carall! 

No trobaré millor amagatall 

per al meu estimat esperit xamós. 

Pedres xopes, amarades de vi, 

arreplegades de la nua terra 

amb les meves urpes de pixaví. 

Sadollo l'ànima en buidar la gerra, 

libant aquest beuratge tan diví 

dins la closca, refugi que em soterra.

..ooOoo..

La barraca 160 ha cobert aigües

Mentre la barraca es posa el barret de pedra, la tropa enllesteix altres tasques que també són importants, com ara l'arranjament de l'entorn eliminant petites soques que entorpeixen el trànsit i refent un mur de pedra seca. 

La construcció es troba disposada a ser coberta de verd, aquell petit jardí que suposa la plantada de lliris cridats a florir esponerosament. Tot això es portarà a terme en el decurs de les properes jornades. 

Un ase molt especial acompanya el nostre rabassaire il·lustrat. La bèstia malda per trobar un pom de roses que, en menjar-les, pugui recuperar la seva figura humana. El pobre Luci està fart de la menja pròpia dels èquids i frueix amb delit una mica del vi de 18 graus que li ofereix el pagès, qui li ha promès portar-li unes roses ben vermelles que conrea al jardí de casa seva. Es faran bons amics i .... 

Ep! Ara s'ha despertat, tanca el llibre que llegia i el desa a la lleixa de la barraca.

 

Doble llinda i quasi feta la volta

I ara vindrà el tancament de la volta, la terra a sobre, el lliris i la barraca quedarà llesta per a la seva revisió per part de les autoritats competents. 

Com podeu comprovar a les imatges, els barracaires han fet un esforç d'imaginació i ha quedat una doble llinda de concurs. Enhorabona! 

El nostre rabassaire il·lustrat continua fruint de les lectures de la seva biblioteca particular. Ara s'ha trobat amb Psique, fugitiva de Venus que la vol castigar per haver entabanat al seu fill Cupido, que l'ha deixada amb la seva llavor a dins i haurà d'infantar un nét de la deessa. Se les ha tingut amb el missatger dels déus Mercuri qui, manat per Venus, ha anat esbombant pertot arreu el negligit comportament de Psique i ofereix una recompensa per la seva delació. El nostre pagès no té cap intenció de dir-li on és amagada, però li ofereix un tast del seu vi i el missatger marxa ben content.

 

Una llinda ben plana a la barraca 160.

Seguint el procediment del bon barracaire, la 160 continua la seva progressió de forma bastant animada. 

La brigada de pedrasequers ha dividit les seves forces i, mentre uns es dediquen a rasurar soques invasores, altres refan murs que havien claudicat en les seves funcions. Pel que fa a la construcció principal, ja compta amb una llinda ben plana i ben assentada sobre unes petxines que li fan de crossa. 

Cal fer esment que s'ha unit un nou membre a la colla. Ha passat l'oportuna revisió, en la qual s'ha posat de manifest la seva força física, el seu seny pedrasequer i una edat que li permet tenir un futur d'aixecador de pedres bastant llarg. Encara ha de demostrar el seu lèxic de renecs i la seva capacitat crítica. Uns quants esmorzars comunitaris desvetllaran aquestes incògnites. 

En aquesta ocasió, el rabassaire il·lustrat viatja en el vaixell d'Odiseo, sacsejat en mig d'una tempesta a la mar Egea, atansant-se a l'illa de les sirenes. Ell també s'ha fet lligar al pal major de la nau, carregat de curiositat de sentir el cant d'aquelles bèsties encisadores... El vi de 18 graus que conreava, junt amb la lectura de l'obra d'Homer, l'havia fet caure en un profund son tot carregat d'aventures.

 

La barraca número 160 ha rebut les atencions dels pedrasequers.

Ha estat buidat l'interior i s'ha posat ordre entre les pedres caigudes de la construcció original i de les que es trobaven pels voltants. 

Aquesta barraca té ínfules de construcció il·lustrada. El seu interior estava equipat amb una fornícula que, segurament, tindria unes funcions més elevades que les que correspondrien a la categoria de la barraca d'un rabassaire vulgar. Si ens deixem gronxolar en els braços de la fantasia, podem imaginar un camperol que s'arrecera a l'interior de la barraca i agafa un llibre de la fornícula, que manté a mode d'humil biblioteca, i es posa a llegir paraules que el transporten per l'espai i el temps sense límit, oblidant per una estona les feixugues tasques que l'esperen fora. El complement d'aquesta utòpica imatge seria un porró del vi que ell mateix ha produït, munyit del raïm que ha crescut en una terra regada amb la seva suor. 

Els “harrijasotzailes” locals no han dedicat el seu temps d'aquest matí a llegir un llibre ni a aixecar cap porró de vi. Han remenat pedres, han renegat, han fet conya i, fins i tot, discutit una mica, però tot dins del prudent i seré tarannà que els caracteritza.