I què fan ara?

Els pedrasequers han traginat pedres molles. El plugim que ha caigut del cel a primera hora ha humitejat les pedres i el camp de treball, però els artistes del còdol no han patit cap abaltiment. Ara posen drets un rocs, sobre una base de morter, que prèviament havien estat retocats amb el cisell. 

Al cronista li venen imatges d'allò que es troba a Stonehenge, però a un nivell més casolà, com en miniatura, tot i que caldrà esperar els propers capítols per a posar nom al que es cou en aquell recó de món.

 

Les pedres seques, el camí cap a la felicitat

Els pedrasequers continuen traginant pedres a la zona del menhir. El seu entusiasme és tan gran que són capaços de moure parets. Per tal de donar una mica d'aire al menhir, s'ha desfet una paret de pedra seca i s'ha tornat a muntar, tot i que no en el mateix lloc ni en el mateix ordre de les pedres. També ha estat reparat un altre mur i s'ha passat l'aspiradora. 

Aquests aixecadors i aixecadores de pedres (les dones també s'impliquen) no necessiten cap mestre que els venti clatellots, com el del 1913. Ells, al contrari que els ganàpies caçadors de pardals, són capaços de sentir l'entusiasme per fer equilibris amb les pedres i s'hi posen. Només heu de veure l'expressió de felicitat que ensenyen al món en acabar la jornada. 

 

Esforç i sacrifici

Els pedrasequers continuen remenant pedres grosses. Amb l'ajuda d'elements mecànics i pals rodons tirats al terra a mode de rodes prehistòriques, són capaços de desplaçar rocs d'una mida considerable, tot i que no arriba a la dels carreus que movien els egipcis en la construcció de les piràmids, però tot arribarà, només cal donar-los una mica de temps. El que està per demostrar és si arrossegar pedres per terra té el mateix efecte que aixecar-les, en quant a la producció dels flagel·lats reproductius que parlava l'article de l'entrada anterior d'aquest bloc, però, hores d'ara, amb el que porten acumulat al seu físic es poden permetre el luxe de canviar de tàctica temporalment. 

De moment estan entretinguts en fer baixar els blocs de pedra a la zona de treball, ja es veurà més endavant què és el que volen fer amb tots aquells elements. Podeu suggerir idees. 

Cap el 1913, el mestre domador d'infants terribles no tenia cap problema per a portar-los a la zona en la que ara treballen els pedrasequers. Allà ja no es conreava la vinya perquè la fil·loxera s'havia encarregat de desanimar els rabassaires que intentaren resistir. La sensibilitat del mestre els volia fer entendre que en l'esforç i el sacrifici es troba l'èxit. Feia poc temps que Enric Prat de la Riba havia fundat l'Institut d'Estudis Catalans i aquell any es van publicar les Normes Ortogràfiques per a posar ordre. Aquells nanos li deien “gabinet” al “ganivet” perquè així ho havien aprés a casa seva. Si aquell mestre fes ara un walking dead veuria que en aquest aspecte encara en falta molt, d'esforç i sacrifici.

 

El misteri de les pedres grosses

Els pedrasequers continuen trastejant a la zona del menhir. El cronista no pot especular sobre la raó de la seva activitat en aquesta zona, ja que és un lloc que dóna molta varietat de possibilitats. De mica en mica s'anirà perfilant el projecte i es podrà atorgar un nom que l'identifiqui. 

Entre les moltes raons que porten als aixecadors de rocs a fer la seva activitat, totes elles saludables, ja sigui física o emocionalment, el cronista ha trobat una que fins ara s'havia amagat, no se sap si amb alguna raó concreta o només per a no aixecar suspicàcies. Doncs resulta que, segons un estudi publicat a The Harward Gazette, els homes que aixeques pesos produeixen més esperma. Podeu accedir al mateix fent clic a l'enllaç. Aquest estudi no diu res sobre l'augment de capacitat de les bossetes que s'encarreguen de fabricar aquest bitxos, tot i que es podria especular que així ha de ser i, per aquesta raó, es pot veure que circulen un pèl més eixancarrats que la resta d'homes. Ara s'entén el recurrent protagonisme dels butaners en algunes pel·lícules porno. 

El nostre mestre desborricador d'adolescents no ha fet mai de butaner. Ell continua amb la seva creuada tot intentant defugir del recurs pedagògic més emprat en la seva època: el clatellot, tot i que, adesiara, se li escapa algun. Els seus alumnes, en lloc d'un telèfon mòbil, tenien més habilitat en fer anar el mandró amb endiablada punteria i eren capaços de plomar un pardal a deu metres. Per tal de congraciar-los amb la Natura, el mestre els feia seure a terra en rotllana i llegia algunes bucòliques de Virgili, en traducció de Carles Riba: 

Y m’admirava, Amaril·lis, que els deus marrida invoquessis 

y que deixessis penjar del arbre madures les pomes. 

Tityr estava lluny. Aquestes pinedes, oh Tityr, 

te cridaven, y aquèts planters, y aquestes fontanes.