dimarts, 29 de setembre del 2015

Plantada de lliris a la barraca 133 i segueix la barraca 54

S'havien anunciat puges. Era el moment adequat per a la plantada de lliris a la barraca d'en Jaume Torrens, la 133, així els membres del grup s'estalviaven buidar les seves cantimplores per a regar les plantes (els que duien aigua, és clar).

El lliris no són unes plantes que es trobin a tot arreu, cal conèixer el seu niu o bé, disposar d'una plantació per al seu trasplantament en el moment adequat, i anar poblant de lliris totes les barraques que són restaurades emulant els jardins de Babilònia, més o menys.

La poca disponibilitat d'aquesta planta ha deslluït un pèl la plantada a l'esmentada barraca, que ha quedat amb una melena ben escassa, que no es podrà pentinar. Cal esperar que els mateixos lliris es vagin reproduint, si troben les condicions adequades, estenent les reves arrels reticulars per la terra que es va abocar al sostre de la construcció.

Per altra banda, les tasques de la reconstrucció de la barraca número 54, o "de Can Manyosa", han avançat a bon ritme. Com es pot observar a les imatges, després de netejar bé l'nterior de la construcció, ja s'ha aixecat una bona base amb els muntants que hauran de sustentar una llinda enorme, de les més grans que ha sigut capaç d'instal·lar aquest grup, fins ara, que tot els reptes aconseguits es poden superar.


dimarts, 22 de setembre del 2015

Ara toca la barraca número 54 o "de Can Manyosa"

Estat en mostrar-se
Prop de la barraca que va rebre les atencions del grup la jornada passada, es troben les restes de la barraca número 54, també coneguda com "de Can Manyosa".

Aquesta peça no va ser trobada, va ser ella la que va trobar els exploradors barracaires que, en baixar del Cim, pel camí del Racó cap a Can Manyosa, se'ls va posar pel mig per a fer-se visible. Aleshores anaven acompanyats del sempre recordat Pere Cardona, pioner i instigador d'aquest tipus d'activitat esportiva, encara no competitiva.

Les ruïnes que hi ha allà acumulades, fan sospitar que la barraca va ser construïda per algun ciclop vingut comissionat de l'Olimp, o atret pel vi que s'hi feia. Aquesta teoria es pot sustentar en dues observacions empíriques: la primera és que les pedres que hi ha allà acumulades són enormes, massa grans per a la potència elevadora dels temps en els que es va construir originalment; la segona observació és que, com sigui que els ciclops només tenen un ull, segurament no va ubicar les pedres correctament i vet aquí la raó que no hagi aguantat dreta ni 500 anys.

Passa la corda
Amunt i fora
Els membres del grup disposen del mai ben valorat concurs del ternal, eina que pesa quasi tant com les pedres que ha d'aixecar però, un cop sostinguda pel trespeus, es torna lleugera i amb molta capacitat d'elevació, sempre que es pugui empaquetar bé la pedra que ha de ser aixecada, amb l'ajuda de perpalines i pedres auxiliars.

El fet de ser un grup, i que cada element disposi dels seus dos ulls -alguns equipats amb ulleres i tot-, fa que la tasca es vagi enllestint amb una certa fluïdesa i es vagi netejant la panxa d'aquella construcció, precisament la zona que ha de quedar buida i a sota de la cúpula que s'ha de restaurar. 

Aquesta vegada tampoc s'ha trobat cap olla plena de monedes d'or, i mira que s'hi posa interès, però res de res.


dimarts, 15 de setembre del 2015

La barraca número 133, o “d’en Jaume Torrens” ja té sostre

El grup de predrasequers s’ha reunit a la plaça Cal Calissó, com cada dimarts, a les vuit del matí, més o menys, que no s’ha de fitxar. Allà sempre es fa un petit escalfament de la llengua, la que està ubicada entre les dents, xerrant sobre els temes més actuals i les novetats esdevingudes des del dimarts anterior, barrejant les aventures de la Festa Major amb les qüestions polítiques del moment. L’hora de marxar cap al camp de treball ha trencat la dinàmica d’aquesta animada tertúlia.
La barraca número 133 estava allà, esperant el homes que li estan fent aquell lífting que li ha de retornar l’esplendor de la seva adolescència.

-         -  Ep! Tothom a buscar pedra.

Els membres del grup es van escampar pels rodals de la construcció, a la cacera de les pedres que s’amaguen sota la pinassa, la molsa i les bardisses caigudes. Una pedra per aquí, una altra per allà, fins que s’ha trobat la mina en la que hi havia totes les pedres planes del món, i no era un marge. La sort ha fet que aquella veta de pedra s’hi trobés per sobre del nivell de la barraca, costes amunt, fet que ha facilitat el seu trasllat pel simple mètode d’arrossegar-la per terra.
Un parell de dels membres de l’equip s’ha dedicat a obrir el vell camí carreter que passa just per sobre de la barraca, tallant les bardisses que l’ocupaven per a poder transitar amb comoditat. Tot ha estat just abans de donar la veu de l’esmorzar, litúrgia que alimenta tant el cos com les ànimes dels combregants en els misteris de la pedra seca, amén!

Després d’unes petites disputes sobre la ubicació de les pedres finals, saldades sense ferits, s’ha instal·lat a sobre la maternal terra que ha d’acollir els sempiterns lliris, tot deixant l’espai que ha ocupat el caramell que espantarà les bruixes. En el decurs de la jornada vinent es procedirà a gravar el número que li ha caigut en sort i obtenir el retrat oficial que marca la fita de final d’obra. 

-        -  Ostres! Que t’has deixat les claus dins del cotxe i l’has tancat.
-       -   (Renec impublicable)! Ara em tocarà anar a buscar l’altra clau i tornar. (Renec impublicable_2)!

  

dimarts, 8 de setembre del 2015

Nova empenta a la barraca "d'en Jaume Torrens"

La barraca número 133, o "d'en Jaume Torrens", ha rebut de nou l'assistència dels pedrasequers, entusiasmats amb el xute d'adrenalina que suposa aquest arriscat esport d'aixecar pedres. No pots ni imaginar el que passaria si una d'aquestes pedres té la mala idea de deixar-se caure sobre un dels peus amb els que se suporta el seu pes. Seria un desastre majúscul i de conseqüències imprevisibles, sobre tot per a la integritat dels dits amb els que està equipada aquesta extremitat.


En el decurs de la jornada d'avui, s'ha procedit a la ubicació de la llinda al lloc que li correspon, conformant el perímetre que s'ha d'anar tancant, formant la corresponent cúpula que s'anirà construint amb la pedra que, vet aquí quina novetat, ara no hi és. Tocarà prospeccionar els voltants de la construcció, sense anar-se molt juny, per a recol·lectar la pedra que es pugui trobar per allà, ben amagada. Tanmateix, s'ha progressat en la tasca d'arranjar l'entorn, construint unes retencions per a fer més pla el terreny proper a la barraca.

A l'hora de procedir amb la litúrgia de l'esmorzar, sempre desitjada i respectada, els membres del grup han estat obsequiats amb el raïm de cuita pròpia que ha aportat un dels companys. En altres ocasions l'havia subministrat trepitjat, envellit i embotellat, que costa menys d'empassar i posa més content, però en el dia d'avui ha introduït aquesta innocent varietat. Encara que agraïts, tothom desitja que no es perdi el vell costum.

Fer pronòstic de quan estarà finalitzada aquesta barraca és arriscat, i també irrellevant, així que la propera jornada es tornarà a dedicar a la mateixa construcció.    


dimarts, 1 de setembre del 2015

Restauració de la barraca número 133 o "d'en Jaume Torrens"

Estat en el moment de la trobada
Les vacances han de tenir alguna utilitat, encara que aquest mot no tingui gaire significat per a la majoria dels aixecadors de pedra, ja que fan festa tot l'any. Però sempre es pot considerar com a període no laboral aquell dedicat a no tenir activitat en el grup, és a dir: a no aixecar pedres, tan se val la seva mida, ni la que es fiqui a la sabata per accident.


Després d'haver-se disgregat pel món, el grup s'ha tornat a reunir avui, primer dia de feina del nou curs pedrasequer. En el decurs d'aquesta primera jornada s'ha procedit a escometre les tasques de restauració de la barraca número 133, altrament coneguda com "d'en Jaume Torrens", persona molt activa i estimada dins del Centre Excursionista de Castellar. Qui no coneix en Jaume Torrens?

Teballant
Després de les corresponents salutacions, explicant cadascú on teniu algun nou mal, quan li tocava la propera colonoscòpia o el seu retorn d'un gran viatge, els membres del grup s'han encabit en quatre cotxer per a desplaçar-se cap al camp de treball, ubicació triada expressament per a no patir en excés les calorades que encara plouen sobre les seves testes: un lloc un pèl obac i proper.

- Ostres. On és el dall? No heu portat dall? I la serra?
- Cagondeu! Mira que he anat expressament a buscar les eines i m'ho he deixat tot allà. I la parpalina grossa?
- Te l'he deixada sota la motxilla. Ostres! No em diguis que has agafat la motxilla i no has vist la parpalina!

Queda clar que ha canviat poca cosa, que són els mateixos, i així comença la jornada.

Com ha quedat.
Després d'un exhaustiu estudi de l'estat de la peça a restaurar, s'arriba a la conclusió que s'ha de netejar l'entorn, buidar la barraca, comprovar el perímetre, demanar a l'olivera que s'ha instal·lat al mig de l'obra que s'aparti i, tot seguit, començar la tasca principal: apilar pedres. Un cop aquest detallat procediment s'ha posat en coneixement de tota la tropa, cadascú a començat a fer el que li venia en gana, però, això sí, molt ordenadament.
Esmorzant

L'hora d'esmorzar, sempre desitjada i benvinguda, ha marcat l'equador de la jornada, que ha finalitzat, més o menys, cap a migdia. El resultat ha estat el que veieu a la imatge, on es pot comprovar la feina feta i que no es trigarà molt a finalitzar-la, encara que ja es comença a intuir que faltarà pedra. Quina novetat, oi?