La barraca 118 o “d’en Lluís Roig” progressa adequadament

Si s’ha de destacar alguna cosa sobre la jornada d’avui, el cronista no té cap mena de dubta en posar de manifest el fred que ha passat. Ni la contundent energia que produeix fer anar un magalló a tota potència li ha estalviat de passar fred, i més pensant que a casa seva s’estava molt càlid abans d’abandonar-la per a córrer aquestes aventures. El mestre d’obra s’haurà de revisar els protocols d’assignació de tasques i reservar aquestes ubicacions per a l’estiu, que segur s’estarà molt fresquet.

Un pit-roig, encuriosit, s’ha fet un tip de riure de les ocurrències dels aixecadors de pedres, de les seves baralles i els renecs que deixaven anar. Fins i tot a cridat un amic per a compartir l’estona. Tots dos s’estaven per allà, ben a prop, sense por, i només aixecaven el vol si es feia algun moviment brusc, com ara practicar el llançament de xapo o escampar el contingut d’un cabàs a la pila que tocava.

Finalment, després de molt gratar, s’ha intuït on hi era el terra de la construcció, i les tasques de retirar runa han donat pas a la d’apilar-la ordenadament. Abans, però, s’ha produït un petit debat sobre les veritables dimensions de la construcció i per on havia d’anar la línia que marcava els seus límits.

• -          Què no veus que aquesta paret anava per aquí? – Deia un.
• -          Que no home, que no, que anava per allà. Això no és paret – Responia un altre.
• -          Cóm que no? I què són aquestes pedres? – Intervenia un tercer.
• -          Això ha caigut de dalt, què no ho veus? – I desprès un quart
• -          ....

I així, que si tomba que si gira, fins que s’ha decidit fer el que porta menys feina, o més, això mai se sap fins que s’acaba l’obra, encara que ja es comença a tenir en compte l’estalvi de pedra. Però, es clar, ja s’havia fet l’hora d’esmorzar i els esforçats pencaires de la pedra s’han distribuït per a procedir a aquella cerimònia amb molta devoció. Avui sí que hauria estat ben rebuda una ampolla de ratafia per tal d’escalfar l’organisme, però, ves per on, ningú ha caigut en el detall.

Pot ser per passar el fred, sensació que s’incrementa en l’inici del procés digestiu, s’ha decidit transportar una pedra de dimensions megalítiques per tal d’assignar-li la tasca de marcar el límit d’una paret i l’entrada del que serà la porta, conformant una mena de cantonada però sense farola. Allò ha consumit una bona part del temps de la tropa, mentre que, els que no cabien al voltant de la pedra per a empènyer-la o tibar de la corda amb la que l’havien lligada, feien altres tasques auxiliars.

Quan feia una bona estona que s’interpretava el paper d’esclau egipci, ha fet acte de presència en Martí Manyelic, un company excursionista que ha decidit confiar en la ciència acumulada del grup per a instal·lar una barraca en els seus dominis. Què n’és d’agosarat!

El cronista s’ha posat molt content quan ha tocat l’hora de plegar, ha fet un parell de fotos de la construcció i ha tocat el dos cap a terres més assolellades. Finalment, el grup ha adreçat les seves passes cap a cal Manyelic, que els hi tenia preparat un vermut de benvinguda. Salut!

Inici de restauració de la barraca 118 o "d'en Lluís Roig"

 Avui tocava l’inici de la restauració de la barraca número 118 o “d’en Lluís Roig”.

El procediment del bon barracaire diu que sempre s’ha de començar
per la neteja dels voltants en els que es troba la construcció, per tal de facilitar la circulació de personal i de pedres. Aquesta tasca és la que ha consumit el temps de la primera part de la jornada, és a dir: fins a l’hora d’esmorzar.

Un cop fets els honors a la teca i havent-hi fet presencia el company de Sant Llorenç, Jordi Guillemot, s’ha procedit a la cerimònia d’inauguració de la barraca número 92, encara que n’hi havien unes quantes absències, però tampoc era qüestió de deixar passar el temps i que s’acumulés la feina.

Tornat a la feina, s’ha dedicat la segona part de la jornada a l’excavació de l’interior de la barraca 118, amb la intenció de trobar el pis de la mateixa, allà on ja no surten més pedres. La gran quantitat d’estrats, pedres i terra que estava allà acumulada no ha permès ben bé del cert identificar el fons de la construcció, tasca que serà completada en el decurs de la següent sessió de treball.

Val a dir que han sortit moltes pedres de mides diverses, però, com es pot apreciar a la imatge, bastants d’aquestes són còdols que no faciliten gaire la feina d’apilar-los per a fer paret. El membres del grup hauran de fer esforços addicionals per a trobar la forma de que les pedres s’aguantin, si més no, fins a l’hora de fer la fotografia final.

Al costat d’aquesta construcció ha tingut la idea de col·locar-se un pi iconoclasta, un pi irreverent que no vol seguir els costums dels altres congèneres que es troben al seu voltant. Aquest pi s’aixeca cap el blau cargolant-se, com un tirabuixó gegant, amb molta gallardia i, fins i tot, fent un pèl el fatxenda. Els altres arbres fan com si l’ignoressin, però ell sap que és especial i es llueix orgullós de les seves formes ballarines.    

Jornades extraordinàries

Amb corona de pins caiguts

 En el decurs d’aquesta setmana, un grup del Centre Excursionista de Terrassa va ser guiat per les barraques que es troben escampades per l’Obaga del Guix i Sant Feliu del Recó. En aquesta visita es va constatar la dificultat d’accedir a un bon nombre de peces, per causa dels pins caiguts en les ventades del passat dimarts, dia 9 de desembre, encara que, afortunadament, les construccions no n'havien patit danys.

Els visitants van trobat l’excursió i la mostra molt interessants, però els membres del grup van prendre nota per a dedicar unes quantes jornades a desbrossar tot aquell entramat de branques, que barren el pas sense haver-se d’esmunyir per sota com senglars. Una d’aquestes jornades, de forma extraordinària, ha estat aquest divendres, en el matí del qual s’ha desplaçat una quadrilla dels aixecadors de pedres per a convertir-se en espontanis llenyataires i tallar, a mida transportable, la fusta que s’havia congregat al voltant de la barraca del Josep Vidal, que s’ha salvat miraculosament, malgrat no disposar del venturós caramell a la seva closca.

Sense la corona

D’altres barraques es troben en situacions semblants i els membres del grup han decidir esperar que els propietaris dels terrenys retirin la fusta caiguda, per tal de fer la corresponent avaluació de danys posteriorment i procedir a la seva reparació, si s’escau.

Els membres del grup se senten cofois de la solidesa de les seves construccions, ja que, de moment, no n'ha caigut cap per causa directa de les bufades, a no ser que aquestes li hagis produït un cop de garrot en caure algun pi a sobre, que això ja són causes de major calibre i d'incerta previsió.  

  

Dia de neteja i passejada

Barraca finalitzada

Avui el grup ha estat un pèl reduït d’efectius. Els que han fet acte de presència han tingut més feina en netejar la zona d’accés a la barraca número 92 que en finalitzar-la, i això que només quedava pujar terra a la teulada i posar el caramell al ben mig de la mateixa, com la cua d’una boina. Les passades ventades han fet una bona destrossa per aquelles contrades i la serra mecànica de nova adquisició ha tingut un protagonisme significatiu. 

La imatge corresponent a la finalització de l’obra es prendrà en el decurs de la jornada següent, en la que s’espera comptar amb una assistència més nombrosa, en cas contrari tirarem de photoshop per a afegir-hi els absents.

Un cop enllestida la feina, el grup ha fet turisme per les rodalies, en una descoberta per a fer una repassada de les barraques que es troben per allà escampades, pendents de reconstrucció.

Barraca 92 aixecada i nova troballa

La barraca número 93 o "d'en Josep Ramon Recordà" ja pot aixoplugar a qui es refugiï en el seu interior, sempre que la pluja no sigui molt intensa, ja que encara li falta la capa de terra final i l'imprescindible caramell, elements que li seran col·locats en el decurs de la propera jornada laboral, tot aprofitant per a procedir a la seva inauguració.

En concloure l'esmorzar, el company Josep Llinares ha obsequiat els membres del grup amb coca de forn i, suposadament, ha tingut un efecte multiplicador de forces en els seus organismes, ja que la barraca s'ha aixecat en un tres i no res. Algú diria que les pedres anaven soles cap el seu lloc, comandades a distància per la voluntat de l'operari que se les mirava amb molta atenció.

Una doble llinda, conformant un "nurag sard", obre una finestra sobre la porta d'entrada, adossada al marge, que li dóna un aspecte molt agradable a aquesta construcció.

El company Joan Roura s'ocupa, entre d'altres moltes tasques, en comunicar les barraques per a establir circuïts de visita. En el desenvolupament d'aquesta activitat, fent un corriol per a unir la barraca número 118, o "d'en Lluís Roig", amb la número 54, o "de Can Manyosa", s'ha topat amb una nova barraca que de moment es manté en l'anonimat, ja que no duia la càmera de retratar ni el GPS per a ubicar les seves coordenades.

I moltes més que n'hauran d'aparèixer.

La barraca 92 ja veu pujar les parets

L'amic santllorencí Jordi Guillemot, la va batejar com "la del pneumàtic", per haver-se trobat una peça d'aquestes al seu costat, que ves a saber com va anar a parar allà, ja que no n'hi ha cap pista transitable per a vehicles d'aquest tipus de roda a prop, i els pagesos que conreaven aquelles terres no la coneixien encara. En aquest catàleg va ser batejada amb el nom d'un dels membres del grup d'aixecadors de pedres, com ha estat habitual, i li va ser assignat el que exhibeix en el seu DNI el company Josep Ramon Recordà.

La tasca principal de la jornada ha estat la de buidar l'interior de la construcció, on es troben totes les pedres i sorra que havia constituït la seva cúpula i part de les parets. Aquesta feina s'atura en trobar el que es considera el terra que sustenta la barraca, sense anar-hi més lluny, ja que no se n'ha trobat cap que disposés de soterrani o bodega.

A l'hora d'esmorzar ha destacat l'absència de cava i d'altes elixirs encoratjadors. S'ha de fer esment per tal d'evitar la qualificació de l'activitat del grup com a festa "rave", vista la coincidència de les jornades anteriors amb celebracions destacades.

El matí ha donat de si prou com per a començar a aixecar les parets i ubicar la llinda i les petxines que la delimiten, per a iniciar el tancament en el decurs de les properes jornades.

Quasi sense adonar-se'n, ha arribar l'hora de plegar i els membres del grup ha abandonat la zona de treball carregats de fatiga i de joia per la feina feta.

La barraca del "perrucaire" està finalitzada.

El cronista era contrari a la utilització de la veu "perrucaire" per a denominar aquesta barraca, ja que no existeix al diccionari, si més no al diccionari que ell consulta. La veu més pròxima que ha trobat ha estat "parracaire", referint-se al que recull els parracs o drapaire, però el companys han manifestat que el mot utilitzat, com a malnom d'aquella persona, havia estat de sempre el de "perrucaire" fent referència a la seva feina d'arreglar perruques, motiu pel qual el cronista mantindrà aquesta denominació.

Els tretze membres del grup que s'han trobat al lloc habitual, l'aparcament de Cal Calissó, han adreçat les seves passes cap el lloc de treball, malgrat que el cel rúfol amenaçava amb alguna gotellada. L'ànim estava pletòric i era molt dificultós posar-li fre.

La feina s'ha enllestit relativament ràpid, ja que n'hi havia profusió de pedres pel voltant i molta tropa per a portar a terme les diferents tasques, sempre assignades de forma digital: tu fes això i tu fes allò altre, senyalant amb el dit índex tant el subjecte com l'objecte.

L'hora d'esmorzar ha tornat a ser beneïda per l'escumós, i no un escumós qualsevol, un que procedeix de La Granadella i quins beneficis són compartits amb una escola de nens del Nepal. El Pep Aced ha tingut la gentilesa de convidar els seus companys com a celebració per la finalització de les obres de la barraca que porta el seu nom, la número 131.

Un cop fetes les celebracions i la fotografia de rigor, els membres del grup han desplaçat les seves energies cap a la barraca que porta el nom del Josep Ramon Recordà, on han iniciat les tasques de desbrossament de l'entorn fins que ha fet acte de presencia la pluja, meteor que els ha convençut que el millor era deixar aquella feina per un altre dia.

    

Entre barraques, la 131 i la 53

La barraca 131 o "d'en Pep Aced" ha vist com era engalanada per a la seva festa de final d'obra, acollint a tots els membres del grup al seu voltant per a la fotografia que donarà fe del moment solemne. Els aixecadors de pedres estaven contents, havien brindat amb cava brut nature per a la celebració, un fet poc habitual i que cal destacar, encara que pot prestar-se a males interpretacions si es recorda la ratafia de la sessió anterior, és per això que es remarca l'excepcionalitat del fet. - Hip! Perdó.

Un cop finalitzada la cerimònia, tot tenint en compte que la jornada laboral encara presentava unes quantes hores pel davant, el grup s'ha adreçat a la barraca número 53, també coneguda com "de l'Alzina del parracaire", que, malgrat estar dreta, presenta moltes fissures que s'han de reparar meticulosament. Possiblement quedi enllestida en el decurs de la jornada següent.

El grup ha gaudir d'un dia esplèndid en el que, els seus membres, han pogut eixamplar l'esperit en mig de la maternal Natura, allà on reposen les seves obres de pedres apilades, efímeres construccions que no aspiren a romandre dretes per a l'eternitat, al igual que les joioses ànimes que els habiten.

Inici (i quasi final) de la restauració de la barraca número 131 o "d'en Pep Aced"

El "meteocat" amenaçava pluja, però els membres del grup no s'ho han cregut, ja n'estan tips, i han enfilat el camí que mena cap a la insondable Natura, allà on s'amaguen els tresors que els omple l'esperit d'entusiasme.

Estat inicial

Avui tocava escometre les tasques de restauració de la barraca número 131, o "d'en Pep Aced", per no canviar de contrades ja que es va trobar recentment prop de les barraques 94 i 95.

Les tasques han seguit el procediment habitual, que no està escrit però sí que està més o menys establert per l'experiència acumulada. La zona ja havia estat netejada en una sessió anterior, tasca que s'ha completat al començament de la jornada, buidant de pedres i terra l'espai interior, per a procedir a reforçar les parets que sustenten la construcció fins arribar al nivell on havia d'encabir-se la llinda que limita l'alçada de la porta. Ep! Tothom a esmorzar, que és l'hora.

Com ha quedat

L'elixir

Un company, que recentment ha afegit una unitat a la seva edat, ha tingut la gentilesa de convidar el grup a unes galetes, que han estat regades amb el contingut d'una ampolla de ratafia procedent de la casa Russet d'Olot. Aquell líquid ha tingut un efecte espectacular, com el beuratge que preparava el mag Panoràmix i esperonava l'Astèrix i l'Obèlix a lluitar contra tota una legió romana. Les pedres han començat a pujar, petites i grosses, com si fossin de cartró; la llinda i les que tancaven el forat, d'una mida considerable, ha estat col·locades al seu lloc ben arrenglerades i, si no avisa un company de que era l'hora de plegar, s'hauria acabat la restauració en poca estona més. 

S'haurà d'analitzar la composició d'aquesta ratafia i veure si els seus efectes van més enllà de provocar l'entusiasme per a aixecar pedres. Això cadascú ho mantindrà dins de la seva més secreta intimitat.

Ens ha visitat l'Agrupació Excursionista de Catalunya

Una delegació de l'Agrupació Excursionista de Catalunya (http://www.aec.cat/web/), entitat amb seu a Barcelona, s'ha desplaçat fins a les nostres contrades per a ser guiats a través d'un itinerari de barraques de pedra seca i d'altres elements del patrimoni rural, iniciant i finalitzant l'excursió a l'ermita de Santa Maria de les Arenes.

La Barraca número 95 o "de la Bàrbara" ha estat inaugurada

Com era de preveure, el grup ha conclòs avui la reconstrucció de la barraca de la Bàrbara, una construcció que ha estat més inventada que construïda, ja que resulta un pèl sospitós que allò fos una barraca realment, però això no li treu cap mèrit a la construcció, que ha quedat com de concurs, amb el número corresponent esculpit a una pedra de la façana.

L'hora de l'esmorzar ha estat una petita festa, en la que el grup s'ha distribuït per tot el voltant de la barraca per a consumir les golafreries que alguns aporten, a mode de postres, a banda del que cadascú es cruspeix del seu propi rebost. Les ametlles torrades del Lluís, les catànies del Quim i avui, dia especial, els carquinyolis del Jordi Guillemot, que ens ha visitat. Només per això ja val la pena gastar el matí del dimarts en aquesta lúdic-gastronòmica activitat.

Mentre una part del grup es dedicava a posar a sobre de les parets les poques pedres aprofitables que hi quedaven, uns altres han fet una excursió per a trobar-ne de bones, que són les planes i amples, ideals per a tapar el forat que sempre queda al capdamunt de la construcció. Aquest últim grup ha muntat un espectacle per a transportar les pedres que ha considerat adients, tibant de la corda que lligava el recipient en les que les han encabit, des de ben lluny, esbufegant, entrebancant-se i rient molt.

Avui hi era quasi tota la tropa, només en faltava un, i les feines han estat enllestides una mica abans del que és habitual. Cap a un quart de dotze, tot el grup abandonava la zona de treball satisfet i fent acudits sobre el destí de la construcció com a possible seu per a les votacions del proper dia 9 de novembre, si es prohibeix que es faci als col·legis públics de la població.

Barraca de la Bàrbara. La llinda al seu lloc

El darrer dia de treball es va desenterrar una gran pedra, una peça que prometia unes expectatives i en va complir unes altres. A aquell roc li va ser assignada la molt honorable tasca de fer de llinda, de suportar el pes de tot allò que es col·loqués a sobre, el problema per als membres del grup havia de ser com pujar aquella mena de menhir al lloc on li tocava sense fer malbé res, tot tenint en compte les característiques poc amigables del terreny. L'opinió general va coincidir en demanar el concurs del ternal, única eina capaç de fer aquell titànic esforç.

Per altra banda, la mancança de pedra allà prop ha obligat a fer una batuda per les rodalies, tot esmerçant esforços en el transport d'aquell imprescindible material de construcció.

La barraca de la Bàrbara està costant una barbaritat, però en el decurs de la jornada vinent (això esperen els infatigables membres del grup) la feina serà conclosa i es procedirà a la pertinent inauguració (desprès d'esmorzar, és clar!).

Jornada de reflexió

Els companys que integren el grup no són adolescents, això crec que està més que posat de manifest. La nostra dedicació entusiasta i les jornades laborals en les que portem a terme les nostres activitats així ho posen de manifest.

El trobar-se dins d'una franja d'edat determinada imposa unes limitacions físiques, i és aquí on alguns del membres del grup han de procurar no extralimitar-se en  els seus esforços a l'hora d'enfrontar-se amb els reptes de la pedra seca, una pedra que, per molt seca que sigui, s'ha d'aixecar del terra per a canviar la seva ubicació a la que li pertoca, en la construcció que determina aquest tipus d'arquitectura.

Un dels membre de l'equip ha estat comminat, pels consells facultatius als que s'ha sotmès, a l'abstinència d'aixecar pesos que li puguin deteriorar encara més la seva malmesa estructura física, i ha volgut escenificar aquesta circumstancia en una emotiva trobada amb els companys del grup.

La jornada s'ha iniciat amb una trobada al Bosc de Pedres, indret  que ha esta concebut pel fruit de la imaginació artística d'aquest company al que li han trobat les seves limitacions físiques. Allà s'ha portat a terme una tasca en la que tothom ha col·laborat per a magnificar l'entorn en el que es desenvolupa aquella activitat lligada amb la pedra seca, escampant les pedres per a que tothom que s'hi vulgui apropar tingui a la seva disposició les eines necessàries per a deixar-se emportar per la seva més íntima imaginació.

La jornada ha esta conclosa amb un esmorzar especial, una  celebració d'aquest iniciàtic moment quotidià  en el que l'homenatjat ha obsequiat els seus companys per a deixar empremta d'aquest moment transcendental.

Seguim comptant amb tu, com a concebidor d'elements artístics en el món en el que es mouen les nostres activitats, i com a conseller en els desenvolupament de les nostres accions en les tasques que hem d'escometre. Ara pot ser no aixecaràs pedres, si més no d'una determinada dimensió, però sí que aixecaràs els nostres ànims en la gran dimensió d'allò que ens uneix.

Moltes gràcies Josep.

Inauguració i diversificació

95 o de la Bàrbara

En arribar, el grup ha centrat els seus esforços en la barraca 95, altrament coneguda com "la de la Bàrbara". Aquesta peça es troba a ran d'un corriol que flanqueja un fort pendent, el que dificulta un pèl el transport de les pedres que han de completar l'existència que es troba allà, perquè és un axioma que sempre falten pedres. Les escales de mà serveixen de baiard per a transportar les pedres més pesants, com ferits de guerra que van cap al recer de l'hospital.

El temps s'ha anat consumint fins a l'hora de l'esmorzar, cerimònia ja amb una certa litúrgia que no es pot deixar passar. Ep! Que són quarts de deu - diu en Lluís. Hora d'esmorzar! - confirma en Ramon, i tots van cap a la ubicació de la barraca 94, que disposa de seients per a tota la tropa, a mode de menjador comunal.

94 o d'en Josep Gibert

En finalitzar el sagrat àpat s'ha procedit a fer la fotografia d'inauguració de la barraca número 94, ja amb el seu número gravat a una de les pedres de la façana. Posteriorment el grup s'ha dividit en dos, més o menys, que tampoc cal ser exactes. Una part s'ha escolat per un caminoi que mena cap a la nova barraca, que va veure la llum en el decurs de la sessió anterior. Allà la feina era de neteja, tant de vegetació com de la molta pinassa mig podrida que s'havia acumulat a sobre de les pedres caigudes, com intentant dissimular aquella desolació. Dalls, tisores, xapos, arpiots i molta energia han deixat aquell lloc desconegut i preparat per a iniciar la reconstrucció d'aquella barraca.

131 o d'en Pep Aced

A l'hora de plegar, els dos grups s'han tornat a fer un a la barraca 94, on els que havien treballat allà tenien una bona feina feta, amb unes parets que segur no eren tant altes a la construcció original. Ara, com era d'esperar, falta pedra. Ja veurem d'on surt. Una gran pedra havia estar desenterrada, quina destinació serà fer de llinda, però requerirà el concurs del tres-peus per a lluitar contra la gravetat i aixecar-la de terra. Algú té l'ànima encongida pel moment en que es deixi caure aquella monumental pedra sobre les parets de la barraca, uf! Resistiran o no resistiran? En el proper capítol es resoldrà l'enigma.

Dia de pluja i nova troballa

La jornada d'avui ha estat novament interrompuda per la persistent pluja que la llevantada actual ha portat a les terres del conreu de la pedra seca. Oi que sembla irònic?

El grup s'ha dedicat a tapar forats per dins i per fora de la barraca, utilitzant petites pedres en forma de falca per a consolidar la unió de les més grosses, amb la intenció de procedir a la seva inauguració en el decurs de la propera jornada laboral, en la que es preveu l'assistència de tots els membres del grup.

En veure que el cel anava agafant cada vegada més el color de la panxa d'un ase, els membres del grup han pres la sabia decisió d'esmorzar abans de l'hora que toca habitualment, no fos que la pluja esguerrés aquesta sublim cerimònia.

Nova barraca

El titular de la casa que es troba al costat de la barraca, gendre d'en Josep Gibert, que dóna nom a la mateixa, ha indicat al grup la troballa d'una altra barraca molt a prop, que va descobrir en el decurs d'una cacera de bolets acompanyat de la seva filla. En una prospecció ràpida, fruït de la llarga experiència ensumadora de pedres seques (o humides en aquesta ocasió), la nova barraca ha estat localitzada i, ja posats en feina, adjudicat el número i el nom, que serà la 131 o "d'en Pep Aced", en honor del company becari procedent del C. E. Terrassa, que ens aporta el seu ajut ja fa unes quantes jornades.

Fent de jardiners perrucaires a la barraca 94

Les previsions meteorològiques no eren gaire favorables, però l'entusiasme dels membres del grup no s'atura fàcilment, calen meteors de més substància per a fer-los romandre a casa.

Després de tirar-li unes quantes paletades de terra, el sostre de la barraca 94 ha estat guarnit amb un plomissol de lliris, que li donen l'aspecte d'un pentinat irreverent i punky. Al mig de tot aquest boscam s'ha instal·lat l'imprescindible "caramell", que té la feixuga responsabilitat d'espantar les bruixes d'aquell recó de món.

No ha donat temps a fer gaires més tasques, ja que a mig matí ha començat a caure una pluja pixanera que amenaçava amb deixar xop tot el que no es posés a cobert. Els membres del grup, que ja han après a fer noves oportunitats dels problemes que es presenten, s'han desplaçat al local on té lloc l'exposició pessebrista en temps de Nadal, a tocar de la capella de Montserrat, on han consumit el temps al mateix temps que ho feien de l'esmorzar, en fraternal trobada plena d'anècdotes, crítiques dels absents i exageracions, com és habitual.

En aquesta ocasió s'ha comptat amb la presencia d'en David Hernández, veí de Terrassa i autor del bloc "Barraques depedra seca de Vacarisses", població aquesta en la que ja porta catalogades 120 barraques. Ha estat un plaer comptar amb la teva companyia i col·laboració David.

Estat de la barraca 94 o "d'en Josep Gibert". Sostre tapat

Estat actual

L'equip ha funcionat avui com un rellotge suïs, dels mecànics d'abans, sincronitzat i laboriós amb el resultat de haver deixat la barraca amb el forat del sostre tapat. La propera sessió es dedicarà a posar una filada de pedres al voltant (ja veurem d'on surten), cobrir-ho tot amb terra i plantar els lliris. Ah! i el caramell, que no se'n oblidi el caramell per tal d'espantar les bruixes que tomben barraques.

Mentre uns anaven posant pedra allà on tocava, uns altres la transportaven d'un tros més avall, tibant d'una llarga corda que, d'haver anat un pèl despullats i amb l'esquena fuetejada, haurien estat molt identificats amb els esclaus que van aixecar las piràmides dels faraons egipcis.

Detall de la llinda

Un detalla d'aquesta construcció és la llinda amb la que ha estat equipada, que li dóna un toc de qualitat a la peça. Aquesta llinda és d'un tipus que rep el suggestiu nom de "nurag sard", que està inspirat en les construccions prehistòriques de Sardenya. En aquest cas s'ha decidit construir-la així per l'estretor de la pedra que forma la llinda principal, de forma que el pes queda carregat a les bandes, prop de les petxines. Els membres del grup estan molt cofois d'haver muntat una llinda d'aquest tipus, encara que no n'és la primera.

Exposició "Temps de barraques i marges"

Ahir va tenir lloc la inauguració de l'exposició "Temps de barraques i marges" a la nostra seu social, acte en el que vàrem comptar amb la participació dels companys d'Olesa de Montserrat i de Collbató, que ens han prestat els panells en els que es divulga aquest tipus de construcció.

D'una forma molt íntima, un petit parlament de cadascun dels representants va donar per inaugurada l'exposició.

Cal destacar la figura del comissari de la mateixa, en Josep Llinares, que ha fet possible que aquesta exposició sigui d'un interès excepcional per a tots els amants de la cultura, el patrimoni i la pedra seca.

L'exposició és una col·laboració del Centre Excursionista de Castellar en les activitats de la Festa Major de la població.

Restaurant la barraca 94 o "d'en Josep Gibert". Ja falta pedra

Com ha quedat avui

Els recalcitrants aixecadors de pedra s'han fet presents a la feina, allà on van penjar les eines dimarts passat, on la reconstrucció de la barraca 94, altrament dita "d'en Josep Gibert", els reclamava per a completar la seva tasca.

El Centre Excursionista de Castellar va expressar en el seu dia les gràcies a l'insigne paleoantropòleg al que han dedicat aquesta barraca. En el decurs de l'any 1979, en Josep Gibert va ajudar el Centre a muntar un itinerari de natura dedicat a la geologia. Aquest agraïment no ha minvat gens i es manté en l'actualitat.

Emulant els processadors dels ordinadors més avançats, el grup s'ha tornat multitasca i és capaç de atendre més d'un front simultàniament. Prop de la barraca 94 es troben les restes del que és una construcció margere, la barraca 95 o "de la Bàrbara", quin desenrunament ha estat iniciat per una part dels membres del grup.

El progrés de l'apilament de pedres ha exhaurit les existències, costum inveterat en aquest grup, i s'ha iniciat el procés d'importació d'altres sectors, amb el concurs del carretó d'una roda a la que li faltava pressió.

La nova barraca

El cronista reflexiona sobre la dèria que els hi ha agafat a la tropa d'apilar pedres irregulars. Això segurament ho van fer els antics abans de conèixer el ben format maó, amb els seus cantells rectes i les cares planes que permeten apilar-ho amb facilitat, però deu ser això precisament, que el seu ús no provoca els mals de cap de la pedra nua, aquella que es troba allà tal com l'ha deixada la Natura en  les seves infinites formes i mides. Endavant doncs amb la pedra pura i dura.

Es troba identificada la tapadora, però encara s'ha de tancar més el forat dels sostre per a encabir-la. La propera sessió s'haurà d'iniciar amb un bon arreplegament de matèria primera.    

Ara li toca a la barraca número 94 o "d'en Josep Gibert"

Reprenent les seves activitats barracaires, els membres del grup s'han presentat avui davant les romanalles de la barraca número 94 o "d'en Josep Gibert".

Josep Gibert i Clols (Valls, Tarragona, 1941 - Terrassa, Barcelona, 7 d'octubre de 2007) fou un paleoantropòleg. Doctor en Ciències Geològiques, deixeble del Dr. Arteaga. Catedràtic de Ciències Naturals dels instituts de Montcada i Egara i, des de 1983, directori i posteriorment investigador de l'Institut de Paleontologia de Sabadell.

En 1976 descobrí el jaciment de Venta Micena (Orce, Granada), on en 1982 van aparèixer les restes humanes que, un cop publicat a la revista Paleontologia i Evolució en el any 1983 i difós en tots els mitjans espanyols, passà a la història amb el nom de Home d'Orce.

Estat inicial

Els membres del grup s'afanyen en gratar la terra i aixecar les pedres caigudes de la barraca, pot ser amb l'efímera esperança de trobar algun os, encara que sigui de xai o conill, però la seva esperança es va buidant de contingut, com aquell concret interior.

  

El grup en marxa

Prop d'on es troba aquesta pila de pedres, hi ha un tancat en el que es mouen uns cavalls de bona planta, unes bèsties que fan goig de veure. Un d'aquells animals està molt atent de les activitats del grup a qui esguarda constantment, pot ser més encuriosit pels renecs que surten d'allà que per la tasca pròpiament dita que, ja em direu, què l'importa a un cavall?

Com ha quedat avui

A mig matí es presenta un aprenent, un home que ha iniciat la construcció d'una barraca de pedra seca dins del tancat de la torre que té allà prop. La seva intenció és la de observar els treballs de reconstrucció, aprenentatge que després li hauria de servir per a continuar la seva obra. Però és un pèl dificultós seguir el progrés d'unes tasques en les quan cadascú diu la seva, i les pedres pugen i baixen en funció de l'estat d'ànim de cadascú. El resultat final no se sap bé quin serà, però la diversió no li ha faltat pel tip de riure que s'ha fet.

A quarts d'una s'ha donat per finalitzada la jornada laboral i els membres del grup, con els nans de la Blancaneus, han enfilat el camí de tornada, amb les eines a l'espatlla, pel corriol que menava cap a l'aparcament dels cotxes.

Tast d'Excursionisme per la Ruta Arús i font del Brunet

Font del Brunet

El passat dia 28, després de les corresponents i ben guanyades vacances d'estiu, els seus membres en van dedicar a repassar la Ruta Arús, amb la intenció de deixar-la neta i polida per al Tast d'Excursionisme que patrocina el Centre Excursionista de Castellar, com a col·laboració en les activitats de la festa major de la població, passejada que tindrà lloc el diumenge dia 14 de setembre, iniciant-se a les 9 del matí davant la seu de l'entitat excursionista.

La tasca d'inspecció de l'esmentada ruta es va enllestir ben aviat i, amb motiu de completar la jornada laboral, el grup es va entretenir en tornar a la llum la font del Brunet, que havia quedat amagada per una inundació del torrent on es troba instal·lada.

La barraca 66 ha estat reparada

El dia abans havia plogut bastant, motiu pel qual el cronista no es va fer present a la trobada setmanal, pensant que els seus companys prendrien la mateixa decisió, però estava molt errat en el seu pensament: la febre de la pedra és molt potent.

El grup ha finalitzat les tasques de reparació de la barraca número 66, altrament coneguda com la "d'en  Josep Da Silva", tot dotant-la d'una nova llinda més potent que la volta que se li va instal·lar en la primera opció, que és per on, sospitosament que va cedir.

Hom es pensa que una determinada pedra, pel seu volum i pes, no es podrà moure del lloc on jeu, si no és amb el concurs d'algun estri mecànic. Els membres del grup uneixen les seves forces i les seves idees per tal d'estalviar-se aquest estri, a vegades posant-se d'acord i d'altres imposant-se l'acord, el cas és que el resultat sigui satisfactori per a tothom. Doncs la gran pedra que ara fa de llinda ha estat testimoni d'aquesta unió de forces i idees, ara ben assentada sobre aquells muntants, dona fe de la capacitat i/o tossuderia d'aquesta colla d'aixecadors de pedres.

Ara existeix l'esperança de que la barraca es mantingui en bon estat per més temps que en la seva curta vida anterior. I qui sap si tornarà a ser un niu d'amor.

Avui doble front de treball

El matí s'ha iniciat amb les tasques de desenrunament de la barraca número 66, altrament coneguda com "del Josep Da-Silva" que, com ja es va informar, va tenir la mala fortuna de venir-se avall, així de sobte, sense cap motiu aparent. Pot ser va patir algun procés depressiu, en trobar-se allà tan soleta.

Mentre tant, un company esperava la brigada municipal a l'Era d'en Petasques, que havia de venir amb una màquina que permetés pujar les pedres que han de conformar el material de treball del Bosc de Pedres.

En netejar l'interior de la barraca 66 s'ha trobat una peça de roba, possiblement utilitzada per algú per a jeure dins sol o acompanyat, i una petita granota que es mirava la tropa amb ulls de por. No s'ha fet la proba de fer-li un petó a l'animaló, per veure si transmutava les seves magres carns en una voluptuosa princesa, no fos que la jornada tingués un final tràgic amb tanta testosterona corrent per allà.

La pedra extreta de la barraca ha estat classificada per mides, separant el ripio de la sorra, i s'ha iniciat la reconstrucció, aquesta vegada sense floritures de voltes, tornant al rigor barracaires amb el concurs d'una bona llinda.

El company que esperava avall ha fet una trucada d'avís i part de la tropa (entre la que es trobava el cronista) ha baixat per a ajudar en les tasques de pujar la pedra del bosc màgic. Posteriorment va aparèixer la resta del grup per a ajudar a retirar les restes vegetals de la neteja de dimarts passat, que han estat convenientment convertides en miques amb l'ajut d'una trituradora que ha aportat el tècnic de la brigada municipal.

La setmana vinent es preveu continuar amb la reconstrucció de la barraca número 66, tot dirimint si es faran vacances o no durant el mes d'agost.

Preparant el Bosc de Pedres

Avui ha tocat posar ordre en un camp que acollirà una activitat molt interessant, evidentment relacionada amb la pedra seca, i que ha estat batejat amb el nom de "El Bosc de Pedres".

Es tracta d'habilitar una zona en la que tothom que vulgui pugui anar a jugar amb les pedres, ja sigui per a construir fites o, els més creatius, per a aixecar monjoies. Allà s'abocarà una bona quantitat de pedra per tal de que no hi falti i es pugui donar sortida a l'artista que tots transportem al nostre interior.

De moment s'ha identificat el lloc, per mitjà d'un cartell apropiat, i s'ha netejat la zona de bardisses i d'altres elements que feien nosa. En una propera sessió s'aportarà la matèria primera: la pedra.

Els més antics expliquen que aquell indret va exercir de pedrera, ja fa uns quants anys, i cap l'any 1.995 es va cobrir de terra i van ser plantats els pins que ara contemplen el paisatge, arrenglerats com els soldats d'un pacífic regiment vegetal.

Barraca finalitzada

El nyanyo de la barraca 81, altrament coneguda com "la del Víctor", ha estat reparat definitivament. El grup ha gastat poca estona en la tasca que quedava per fer i ha marxat de prospecció, a valorar la reconstrucció d'una barraca que té la seva estructura escampada per terra, a mode de provocació a les habilitats dels incansables aixecadors de pedra.

En aquesta ocasió, però, caldrà el concurs del mai ben lloat ternal que, amb el simple esforç de tibar de la cadena que mou la seva politja, aixeca pedres d'una dimensió considerable, com les que han estat identificades en aquest cas.

El fresc ambient que havia deixat la pluja d'ahir ha fet més lleuger l'esforç de la tropa, quins membres son tots ja amb l'adolescència passada de fa uns dies i agraeixen qualsevol ajut de la mare Natura.