Reunió de la Coordinadora d'Entitats de la Pedra Seca a Sant Pau d'Ordal

La Coordinadora d'Entitats de la Pedra Seca ha celebrat a Sant Pau d'Ordal la seva reunió anual el dissabte 29 de març.

Al saló de plens de l'ajuntament, l'alcalde de Subirats, Pere Pons, va rebre la trentena de persones de diferents entitats del Matarranya, Castellar del Vallès, Vallirana, Mont-Roig, la Bisbal, Rellinars, Corbera, Gavà, el Bages, Barcelona, La Fatarella o Olot, entre altres, amb el Centre d'Estudis de Subirats com a entitat amfitriona.

La presidència l'ocupa ara l'Associació Pedra Tosca (Garrotxa), amb la nova presidenta Montserrat Moya,càrrec ocupat fins ara per August Bernat (Centre Excursionista de Catalunya). La secció de pedra seca del CESUB ha entrat a la junta de la Coordinadora i es fa càrrec de secretaria, càrrec ocupat fins ara per Neus Borrell (Fundació el Solà- La Fatarella).

 Després de la reunió de treball, el grup va visitar alguns marges i barraques del municipi i va compartir un dinar de germanor. El maig del 2015, es celebrarà una nova Trobada de Pedra Seca dels Països Catalans a Calaceit (Baix Aragó).

Crònica de Rosa Vendrell Miret

Pedracalçotada

Un pessebre

El grup de la pedra seca té vincles molt estrets amb el pessebirtes de la població, de fet comparteixen membres que es dediquen tant a construir estructures en miniatura de pedra simulada, com a la més feixuga, però no intensa, tasca d'apilar pedres d'una mida més contundent.

Aprofitant aquesta avinentesa, tota la colla va decidir trobar-se en un contuberni pedra - gastronòmic per tal de posar en sincronia les seves idees i els seus projectes. I què més oportú que una calçotada cultural, en la que es barregen les delícies gastronòmiques del país amb unes bones converses en les que es posa de cap per baix tot l'establishment, i s'arriba a conclusions inversemblant que donarien resposta a tots el problemes de la societat actual, fins i tot a la qüestió inevitable del dret a decidir i la independència.

En plena feina

El calçot ha d'estar ben cuit, ni cremat ni cru. La botifarra, sigui blanca o negre, sense qüestions xenòfobes pel mig, ha de romandre sucosa, junt amb la cansalada que lubrica el conducte de la deglució per a donar pas a les seques suaus que volen fugir del joiós meteorisme (quina diversió d'allò més escatològica).

Els membres del grup, immersos en la seva inveterada iconoclàstia i anarquia organitzativa, s'han convocat a una hora concreta a la seu dels pessebristes, que disposen d'unes instal·lacions que permeten muntar una bona fogata on cremar els calçots i una llar de foc on cuinar la carn (no confondre amb la dels pecats capitals). Aquesta combinació dóna uns resultats d'allò més confortables conjuntant el gaudi de l'esperit i la gula, plaers mundans que, combinats, multipliquen els seus efectes terapèutics de l'ànima.

Crema calçot!

Per una banda, uns preparen el foc exterior per a coure les cebes que encara no han arribat. Uns altres encenen la llar de foc on es rostiran les botifarres multiracials i la cansalada, vitualles que encara estan viatjant. Altres participants paren  taula per a la cerimònia i compten les cadires (cap cul sense seient) per tal de que les viandes trobin el seu lloc en accedir al cerimoniós acte de fe en la litúrgia de la pedra seca al pessebre.

- On éreu? - Són rebuts els que porten la teca.

- Home!! Havíem d'esperar que obrissin per comprar tot el fato - S'excusen els que venen carregats de borses plenes.

Un cop són cuits els calçots i la carn, tota la tropa s'arrauleix al voltant de la taula nupcial, envoltada per les meravelloses obres dels pessebristes locals que atorguen un càlid ambient on es combina la creativitat manual amb la manual cordialitat que proporciona el gaudi de la camaraderia dels pedrasebristes (toma neologisme!!) que comparteixen àpat i entusiasme.

Gaudint

Cal fer esment de la salsa, la inqüestionable salsa de la Conxita, companya del Josep Llinares, que ha donat un punt d'èxtasi, un toc poètic a la prosaica ceba cuita, que es consumia com a suport per a traslladar tan deliciós elixir al paladar del comensal. Moltes gràcies Conxita!  

El final és sempre el mateix: tots més contents i més amics que una estona abans; amb noves confidències i noves aliances per als projectes que es troben en  l'horitzó proper.    

Tornant a la pedra seca

La feixuga tasca de reconstruir barraques no s'acaba en el moment de la celebració, quan s'ha posat el caramell a lloc i s'ha procedit a plantar els lliris que han de proporcionar unes arrels que no deixin marxar la terra del sostre. Aquella barraca, en el decurs del temps, requerirà les atencions dels abnegats aixecadors de pedres en alguna ocasió de la seva història, a mode de manteniment de la seva estructura exposada a les inclemències del temps i dels passavolants irreverents.

Despedregament

Això ho tenen assumit els membres del grup de barracaires, el fet de que l'obra mai es pot donar per acabada. Assumint el paper de Sísifo en la seva condemna eterna de pujar la pedra constantment, el grup, com un sol individu, és conscient de que hi haurà pedres que s'han d'aixecar una vegada i una altra, sense fi i sense descans, encara que sempre fent una petita aturada per l'inqüestionable esmorzar.

Pit-roig

La barraca número 4, altrament dita "del Despedregament", presentava una fissura a la llinda que feia témer per una possible fallada de la seva resistència, que portaria al enfonsament de tota l'estructura que té a sobre. Els membres del grup han optat per construir un nou muntant que suporti el pes d'aquesta important peça de la construcció, tot deixant l'entrada un pèl més estreta.

Aquesta operació quirúrgica ha estat bastant ràpida, producte de l'experiència acumulada en operacions d'urgència en les que ja han intervingut el doctes membres del grup. Això ha permès dedicar el temps escadusser en fer un arreplegament de pedra quin destí serà la reconstrucció de la barraca número 36, altrament dita "del Pit-roig" , operació que ja és un clàssic en el manual del bon barracaire (sense pedres no n'hi ha barraca, és clar!).

  

La Ruta Joan Arús

El grup s'ha implicat en aquesta engrescadora tasca, contribuint amb la seva habilitat per a eliminar les bardisses que s'entesten en ocupar els camins que no són transitats amb la freqüència adequada.

La Ruta Joan Arús ha de passar pels indrets en els que ara no és possible fer-ho, i cal obrir camí. L'estratègia és clau per a portar a terme la tasca que han d'escometre els membres del grup, motiu pel qual, es decideix dividir-lo en dues seccions que, entrant pels dos flancs dels canyissar que impedeix l'accés al gorg del Fitó des d'orient, escometran aquella frondositat amb les eines tallants que porten a la mà. La qüestió principal és coincidir des dels dos punts d'inici de les tasques, fet que ha estat possible gràcies a la inigualable efectivitat del crit pelat.

- On aneu? Què no veieu que ha de ser més cap a la dreta? - Cridaven els d'una banda.

- I vosaltres on sou? - Responien des de l'altra banda de l'espès canyissar, a crit pelat.

Finalment, fent una petita ziga-zaga, les dues parts s'han trobat prop de la llera del riu, procedint a retirar les restes de la batalla en la que les úniques víctimes han estat les canyes. Tanmateix s'ha aprofitat per a fer uns arranjaments que permetin passar d'una riba a l'altra amb una certa seguretat, així com per a suavitzar l'accés a algunes parts del terreny instal·lant uns graons de pedra. La retirada dels efectius ha estat ordenada i aprofitada per a netejar el camí d'accés des de ponent. 

Si l'Arús ho veiés ara és dubtós de que pogués reconèixer l'entorn, i més dubtós de que aquest l'inspirés cap poema ple de dodecasíl·labs. Però els seus versos tornaran a ressonar per aquelles contrades en dates properes, tot fent passejar les rimes pels camins que han obert els membres del grup.

El que escriu, que és un aprenent de poeta, vol retre homenatge a tan insigne persona amb quatre versos, imitant el seu estil:

La veu del poeta vestirà el paisatge

lloant la llum que mostra un preciós miratge

on s'inspirà, del cor paraules brollant, 

per a fer immortal aquell bell instant.

..ooOoo..

La perseverança dóna els seus fruits

 Els membres del grup, com ja s'ha dit, no defalleixen amb facilitat i tenen corda com per a remoure el que calgui amb la intenció de aconseguir allò que es proposen.

Aquesta constància en la seva feina els ha portat a trobar indicis del mas del Cosidor, allà on estaven esmerçat els seus esforços. En els diferent solcs fets sobre aquell terreny sospitós d'amagar les proves, s'ha trobat alguna continuïtat de mur i pedres treballades, el que constitueix una bona dosi d'optimisme de cara a les properes sessions.

El cansament físic queda compensant per la nova càrrega d'entusiasme quan els resultats són satisfactoris (sense oblidar el reparador esmorzar, és clar!!!).

Continua la recerca ...

Reprenent la tasca encetada en el decurs de la jornada anterior, el grup s'ha tornat a desplaçar al lloc on es suposada l'existència de les restes del mas Cosidor, amb la intenció de trobar algun indici que ho corrobori.

  

Els membres del grup tenen un ample marge d'acceptació tant dels reeixits moments de gloria com dels més estrepitosos fracassos, motiu pel qual dormiran bé a la nit, tant si es produeix la troballa com si no és el cas. En l'àmbit del seu inveterat optimisme, pensen que sempre quedaran llaurades i preparades aquelles feixes per si a algú li entren unes urgents ganes de plantar patates. Una opció que encara roman a la expectativa és la de construir el mas de nou, posant fi a les angunies al voltant de la seva troballa, fent palès l'acudit dels germans Marx, quan en Groucho li diu a en Chico, tot apuntant amb el dit cap a l'horitzó: "Allà sota aquella casa hi ha un tresor". En Chico, tot sorprès, li respon: "Però si allà no n'hi ha cap casa!!". I en Groucho aclareix: "Doncs la construïm!!".

Les tasques realitzades en el decurs de la jornada d'avui, han permès arribar a la inequívoca conclusió de que es necessiten uns quants dies més de treball, que ja és molta deducció. Al cap i a la fi, el lloc és acollidor i una bona ubicació per als esmorzars campestres que s'engoleixen els abnegats treballadors de la pedra seca.