Una de les fidelitats que s’han de mantenir, expressament identificada al manual del bon barracaire,
és la utilització de la pedra propera per a la construcció de la barraca. El pagès que conreava la vinya no agafava la pedra del veí, normalment feia la barraca amb els rocs que anava traient del seu tros quan llaurava, i això determina el nivell de dificultat per a construir-la. En aquest cas el pagès no va tenir sort i dessota tenia una veta de quars, pedra que es presenta en formes més aviat arrodonides, sense peces allargades que es puguin apilar amb facilitat i anar tancant el sostre de la construcció per aproximació de les llesques.
- Doncs no! No en trobareu de pedres planes. Ja us ho fareu.
Els pedrasequers tenen recursos per a resoldre qualssevol dificultat que es creui en el seu camí, ja sigui fer una barraca de quars com restaurar el rellotge d’un campanar. Com que el temps no és tampoc un problema per a ells, es posen a la feina i, poc a poc, les pedres van pujant. Però, i quan s’ha de resoldre el problema de la llinda què?
- Cap problema, si no se’n troba una peça adient, la fem de fusta y tot arreglat.
Pot ser és una bona solució. Al cap i a la fi, aquesta fusta utilitzada mostra una tonalitat semblant a la pedra que la sustenta i es pot camuflar. Val a dir que la transgressió de la norma és provisional mentre no es trobi una pedra adequada, ja sigui en aquest camp o en qualssevol altre, que els pedrasequers no es posen fronteres en les seves prospeccions.
La barraca va quedant com podeu veure a la imatge, lletja com cap altra. L’opinió del cronista és posar de manifest que aquesta construcció és d’estil expressionista abstracte, inspirada en una obra de Pollock, que ho accepta tot i, encara, la declaració li donarà un aire intel·lectual a l’obra.
dimarts, 28 de febrer del 2017
dimarts, 21 de febrer del 2017
La barraca del benjamí
L’Arnau és un jove decidit i valent, que s’ho passa molt bé barrejant-se amb els pedrasequers que acumulen molta més joventut. Quan els seus estudis li deixen escletxes de temps participa activament en les tasques de reconstrucció o restauració de els barraques. El juliol de l’any 2012 es va trobar una barraca enderrocada prop de coll de Lliri i es va decidir posar-li el seu nom al costat del número 87. Enhorabona!
La primera intervenció en aquesta barraca va ser en el decurs del mes de desembre del mateix any de la seva troballa, en la que va participar el titular. Els seus estudis no li van permetre continuar en aquestes tasques, motiu pel qual es van interrompre.
La construcció es troba sobre una veta de quars, material que es va utilitzar per a la seva construcció original pel responsable del cultiu d’aquella vinya. Ha estat iniciada la seva reconstrucció i ja s’albira el problema de la manca de pedra i la dificultat addicional per a tancar-la.
El cronista es pregunta si, aquell que la va fer en primera instància, també va ser tan poruc i veia la qüestió tan envitricollada. Aquella gent eren més ferrenys i, entre cops d’aixada aixecant gleves, es miraven de gairell el munt de pedres amb el que muntarien la barraca, tasca addicional que freqüentment feien en solitari, sense tantes cabòries. Els pedrasequers actuals són persones més entenimentades que tot ho han de valorar i mesurar (no debades provenen d’oficines i despatxos), amb un pensament que regolfa i torna a agafar embranzida, que es prenen el seu temps per a fer solatge. De moment, la feina va avançant.
Apa! Fins a la propera.
La primera intervenció en aquesta barraca va ser en el decurs del mes de desembre del mateix any de la seva troballa, en la que va participar el titular. Els seus estudis no li van permetre continuar en aquestes tasques, motiu pel qual es van interrompre.
La construcció es troba sobre una veta de quars, material que es va utilitzar per a la seva construcció original pel responsable del cultiu d’aquella vinya. Ha estat iniciada la seva reconstrucció i ja s’albira el problema de la manca de pedra i la dificultat addicional per a tancar-la.
El cronista es pregunta si, aquell que la va fer en primera instància, també va ser tan poruc i veia la qüestió tan envitricollada. Aquella gent eren més ferrenys i, entre cops d’aixada aixecant gleves, es miraven de gairell el munt de pedres amb el que muntarien la barraca, tasca addicional que freqüentment feien en solitari, sense tantes cabòries. Els pedrasequers actuals són persones més entenimentades que tot ho han de valorar i mesurar (no debades provenen d’oficines i despatxos), amb un pensament que regolfa i torna a agafar embranzida, que es prenen el seu temps per a fer solatge. De moment, la feina va avançant.
Apa! Fins a la propera.
dimarts, 7 de febrer del 2017
Avui tocava esmorzar i prou
Aprofitant certs esdeveniments (en una tropa carregada d’història es produeixen molts) els pedrasequers s’enclaustren, en conclau, per a tractar temes seriosos. En aquesta ocasió, amb motiu de l’aniversari de dos membres del grup, ha estat celebrada la litúrgia de l’esmorzar a Cal Ramon, en la població veïna de Sant Llorenç Savall.
La voluble casualitat ha volgut que allà ens trobessin amb un altre grup de Castellar, membres del C.E.C., que també esmorzaven després d’una intensa caminada, amb la intenció de recuperar-se per a la tornada. Ha estat intercanviada la corresponent salutació de cortesia i cadascú cap al seu racó.
Tots abillats de gala, excepte un despistat que s’ha presentat amb la roba de feina, han conformat l’escenari propici per a les seves deliberacions, que principalment estaven adreçades a la tria del segon plat, ja que els primers s'havien decidit d’antuvi.
“Conclau” ve del llatí “cum clave”, que, en català corrent, vol dir “amb clau”. Aquesta clau és la que està formada pel conjunt de forces de voluntat que allà s’uneixen, totes adreçades cap al mateix objectiu, més enllà d’acaramullar el buc de viandes i trascolar el vi fins a l’abaltiment, que és fer barraques i bescantar dels polítics d’afiliacions adverses.
A mida que baixa el nivell de les ampolles, el brogit va elevant els seus decibels i es troben les solucions a tots els problemes, tant als propers, de vol gallinaci, com als globals que afecten a l’Univers conegut i el que beslluma a través de les galàxies.
Aquestes elevades elucubracions venen acompanyades d’un efecte renovador, els fa deixondir per a no tastanejar camí de l’aparcament on els espera el cotxe.
Gràcies Albert, gràcies Lluís.
A la propera es parlarà de barraques, paraula de cronista.
La voluble casualitat ha volgut que allà ens trobessin amb un altre grup de Castellar, membres del C.E.C., que també esmorzaven després d’una intensa caminada, amb la intenció de recuperar-se per a la tornada. Ha estat intercanviada la corresponent salutació de cortesia i cadascú cap al seu racó.
Tots abillats de gala, excepte un despistat que s’ha presentat amb la roba de feina, han conformat l’escenari propici per a les seves deliberacions, que principalment estaven adreçades a la tria del segon plat, ja que els primers s'havien decidit d’antuvi.
“Conclau” ve del llatí “cum clave”, que, en català corrent, vol dir “amb clau”. Aquesta clau és la que està formada pel conjunt de forces de voluntat que allà s’uneixen, totes adreçades cap al mateix objectiu, més enllà d’acaramullar el buc de viandes i trascolar el vi fins a l’abaltiment, que és fer barraques i bescantar dels polítics d’afiliacions adverses.
A mida que baixa el nivell de les ampolles, el brogit va elevant els seus decibels i es troben les solucions a tots els problemes, tant als propers, de vol gallinaci, com als globals que afecten a l’Univers conegut i el que beslluma a través de les galàxies.
Aquestes elevades elucubracions venen acompanyades d’un efecte renovador, els fa deixondir per a no tastanejar camí de l’aparcament on els espera el cotxe.
Gràcies Albert, gràcies Lluís.
A la propera es parlarà de barraques, paraula de cronista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)