Un dia plujós no és el més adequat per a
treballar la pedra seca sobre el terreny. Això és un axioma i no hi caben
opinions en contra.
El grup ha sortit, malgrat que el color que
mostrava el cel els volia convèncer del contrari. El terra era moll per la
pluja que ja se'ls havia avançat, però ells són durs com les pedres que
traginen.
Dues seccions han escomès tasques diferents.
La primera, amb finalitats de catalogació i etiquetatge, s'ha adreçat a les
barraques número 54, o de Can Mañosa, i 133, o d'en Jaume Torrens, amb la
intenció de prendre les mides de totes dues i gravar a la pedra de la façana el
número que identifica la segona; l'altra secció ha adreçat les seves passes cap
a la barraca que s'està reconstruint ara, la número 26 o de Cal Co, on només s'ha
pogut rebaixar el terra uns centímetres, fins a trobar el nivell inferior del
terra, aquell que sustenta les pedres que s'acumulen ordenadament.
L'hora d'esmorzar els ha reunit a tots de nou,
estona en la que han compartit les confidències habituals, entre queixalada i
queixalada, barrejant política amb medecina i farmacologia. En finalitzar
aquesta cerimònia iniciàtica, el retorn de la pluja els ha indicat l'hora de
plegar.
En aquesta ocasió no s'ha pres cap imatge. Les càmeres que
transporten els pedrasequers són de secà i no obren el seu objectiu a la
humitat, tot i que l'autor vol il·lustrar la seva crònica amb una imatge en la
que expressa un desig, posant-li un pèl d'imaginació.
