Com les laborioses abelletes, que van construint la seva bresca carregades de paciència, els pedrasequers, pedra a pedra, van donant forma a la barraca número 142, quins padrins són l’Anna Pallejà i el Josep Maria Torras. Allà no faran mel, tot i que la dolçor raurà en la contemplació del conjunt que ha de quedar quan finalitzin la seva obra.
Amb la previsió que el lloc serà visitat per autocars plens de japonesos, delerosos de plasmar en els píxels de les seves càmeres aquesta magnífica obra, s’està pavimentant la pista que mena cap al Puig de la Creu, fent servir un morter de color rogenc per a que no es perdi ningú.
Con sigui que la primera estança de la baraca, la interior, ja es troba tancada i lluint el seu caramell, els esforços han estat centrats en la finalització de la estança exterior i l’arranjament del jardí que envolta la construcció, on els bolets del “art land”, que ha instal·lat allà en Josep Llinares, es troben amb un capell més esponerós per les pluges caigudes, i els follets que ronden per aquell tros de geografia veuran augmentada la seva lubricitat en aquell idíl·lic paratge.
dimarts, 26 de setembre del 2017
dimarts, 19 de setembre del 2017
Aixecar pedres i alguna cosa més
La Festa Major del poble pertany a les anomenades “festes de guardar”, aquelles en les que s’eximeix d’anar a treballar, tot i que el gaudi festiu s’havia de compensar amb una estona de culte, sigui anant a missa, passant per la taverna o visitant totes dues, això va en funció de les pors de cadascú, tot i que ambdues capelles proveeixen de vi al penitent. Els pedrasequers, que estan molt ben ensinistrats en aquestes qüestions, van guardar la festa de dimarts passat amb motiu de la Festa Major de la vila i no van aixecar pedres, el que el cronista no dirà, perquè tampoc ho sap, és a quina capella van beure més vi.
Un cop superades les temptacions d’aquelles festes, els esportistes de la pedra han tornat avui a la feina, i amb més entusiasme encara, fent servir estris que han sorgit del seu enginy i donant-li un toc romàntic a l’entorn. El cronista anava a dir bucòlic però no pasturen ovelles per allà.
Inspirats en l’arquitectura romànica, el deliri constructor de la colla ha volgut imitar un absis en aquella obra que, per no ser de planta rodona, té un aire (a escala, és clar) del que podria ser el final de la nau principal d’una ermita romànica. Pot ser en aquest acte rau una certa intenció d’expiació de culpes pels actes impurs comesos en el passat, i pot ser també pels que pensen cometre en el futur, que la festa continua.
Un invent revolucionari els ha permès acumular ingents quantitats de pedra grossa al capdamunt de la segona estança de la barraca amb una precisió quirúrgica, per tal de no esfondrar tot el que ja estava ben posat. Però els ha faltat temps i aquell forat que bada cap al cel deixarà de fer-ho en el decurs de la jornada vinent.
Finalment, ha estat inaugurada una mostra permanent de “land art” en forma de bolets de fusta que, un cop instal·lat el caramell i espantades les bruixes, podran ser d’utilitat per a fer més divertides les orgies del follets que habiten aquelles contrades.
Ja veieu que això és quelcom més que apilar pedres.
Un cop superades les temptacions d’aquelles festes, els esportistes de la pedra han tornat avui a la feina, i amb més entusiasme encara, fent servir estris que han sorgit del seu enginy i donant-li un toc romàntic a l’entorn. El cronista anava a dir bucòlic però no pasturen ovelles per allà.
Inspirats en l’arquitectura romànica, el deliri constructor de la colla ha volgut imitar un absis en aquella obra que, per no ser de planta rodona, té un aire (a escala, és clar) del que podria ser el final de la nau principal d’una ermita romànica. Pot ser en aquest acte rau una certa intenció d’expiació de culpes pels actes impurs comesos en el passat, i pot ser també pels que pensen cometre en el futur, que la festa continua.
Finalment, ha estat inaugurada una mostra permanent de “land art” en forma de bolets de fusta que, un cop instal·lat el caramell i espantades les bruixes, podran ser d’utilitat per a fer més divertides les orgies del follets que habiten aquelles contrades.
Ja veieu que això és quelcom més que apilar pedres.
dimarts, 5 de setembre del 2017
Apa, nois! Que ja falta poc
Un cop enllestida la feina d’arranjar camins, els pedrasequers han tornat a la que els toca fer: aixecar pedres de forma harmònica i que la pila s'assembli a una barraca, faltaria més!
El seu camp de treball continua a la ubicació de la barraca número 142, allà on tenen feina per a consumir uns quants dies de la seva existència, tot posant en forma el seu físic en aquell gimnàs natural. Fan abdominals, flexions de braços i cames, aixecament de pedres i de vidre, tibar de la corda, caminar pels corriols i xerrar més que les peixateres. Això és vida!
Mentre tant, com a activitat secundaria, ara poso una pedra, ara poso una altra, la barraca va guanyant alçada i es va protegint pel flanc més fràgil. El cronista opina que, quan acabin aquesta construcció, la tornaran a tirar a terra per a començar-la de nou, que s'ho passen molt bé en aquell recó de món amagats de les mirades indiscretes.
Ara ja comença a baixar la calor i els ànims es mostren més predisposats a suportar l’exercici físic, motiu pel qual cal suposar que les pedres pesaran menys i el seu canvi d’ubicació serà més ràpid, les parets pujaran a velocitats insospitades i el forat del sostre es taparà en un parpelleig (somiar no costa res).
El seu camp de treball continua a la ubicació de la barraca número 142, allà on tenen feina per a consumir uns quants dies de la seva existència, tot posant en forma el seu físic en aquell gimnàs natural. Fan abdominals, flexions de braços i cames, aixecament de pedres i de vidre, tibar de la corda, caminar pels corriols i xerrar més que les peixateres. Això és vida!
Mentre tant, com a activitat secundaria, ara poso una pedra, ara poso una altra, la barraca va guanyant alçada i es va protegint pel flanc més fràgil. El cronista opina que, quan acabin aquesta construcció, la tornaran a tirar a terra per a començar-la de nou, que s'ho passen molt bé en aquell recó de món amagats de les mirades indiscretes.
Ara ja comença a baixar la calor i els ànims es mostren més predisposats a suportar l’exercici físic, motiu pel qual cal suposar que les pedres pesaran menys i el seu canvi d’ubicació serà més ràpid, les parets pujaran a velocitats insospitades i el forat del sostre es taparà en un parpelleig (somiar no costa res).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)