dimarts, 29 de gener del 2019

Castigats, de cara a la paret

No és gaire freqüent que les parets de pedra seca caiguin, com tampoc n’és freqüent que els pedrasequers facin d’escolanets, però, de tant en tant, alguna paret cau i també els aixecadors de pedres fan d’escolanets a la taverna, aixecant el benaventurat got de vi amb el que combreguen, aquell que perd la càrrega en el seu trànsit d’anada i tornada.

A Can Borrell havia caigut una paret de pedra seca, esllavissada que havia estat provocada per la pluja intensa d’aquest any que fa quasi un mes ha estat enterrat. La mestressa del mas cercava algun paleta que pogués tornar les pedres al seu lloc i, ves per on, va topar amb els pedrasequers que, coneixedor de la predisposició de la titular de la masia a obrir les portes de la casa modernista de la família Olivé a les visites de les entitats locals, van presentar-se voluntaris, de forma totalment altruista salvat que siguin temptats amb un esmorzar de forquilla, per a escometre aquella tasca en la que són especialistes.

La jornada d’avui ha estat dedicada a la metafòrica activitat de posar-se de cara a la paret, acció que, en tornar a ubicar les pedres al seu lloc, servia simultàniament com a penitència per a esporgar els pecats passats i futurs, aquells que els aporten més gaubança en el decurs de la seva alegre vida terrenal. En acabar la feina, la imatge del seu esperit ha quedat tan polida i endreçada com la paret.

dimarts, 22 de gener del 2019

Un niu de barraques

La barraca número 113, àlies “de la Marta”, ha tingut la deferència de trobar-se en una ubicació confortable, situada al marge esquerre del torrent del Cosidor, dins dels dominis de Can Padró. A l’hivern fa fred, això és un axioma, sensació que s’incrementa quan s’exposa el físic, de bon matí, als volubles capricis de la meteorologia jugant amb la sempre maternal Natura. La ubicació privilegiada de la barraca en qüestió esmorteeix els efectes del clima advers, fet que la va alçar al primer lloc entre les peces candidates a ser restaurades en l’època de l’any en trànsit. Els pedrasequers, fins i tot, han alliberat el seu físic d’algunes peces d’abric per tal de dissipar l’escalfor de la màquina a ple funcionament.

Aquelles i aquells que seguiu aquest bloc, sou coneixedors de la maledicció bíblica que va caure a sobre del grup, com un càstig diví pel gaudi dels seus abundosos pecats: Falta pedra! Sí, sempre falta pedra i s’ha de gratar la dura terra per a trobar-ne o desplaçar-se fins allà on es troba i transportar-la. L’afortunada barraca número 113 en qüestions d’ubicació, no l’és tant en l’abundància de pedra que permeti tancar-la. Però no deixeu que us domini el desànim, el grup en trobarà i la tancarà.

De vegades, deixar anar sol un membre del grup que dubta a l’hora de trobar determinades ubicacions pot reportar alguna sorpresa. Això és que ha passat aquest dematí. Un dels aixecadors de pedres més voluntariosos, intentant trobar la barraca número 61, àlies “del Marc”, n’ha trobat una de nova en un marge que ensenyava la volta escampada pel terra. Falta un document gràfic per a donar testimoni, imatge que es publicarà més endavant.

Endevinalla: Quin número li correspon a aquesta nova peça en el catàleg de les barraques de pedra seca?

Molt bé! L’heu encertada.

L’escepticisme sobre l’existència de construccions de pedra seca en aquella ubicació s’ha dissipat. Ha quedat demostrat que, dins dels dominis de Can Padró, hi ha un niu de barraques.

dimarts, 15 de gener del 2019

Barraca enllestida i una de nova al catàleg

Rondant pels límits del domini de la barraca número 35, àlies “Individual”, un dels pedrasequers n’ha trobat una de nova, veïna d’aquella que s’estava refent. Bé, de nova no en té res, és antiga i mostra un estat un pèl deplorable, però no s’havia manifestat la seva presencia fins el moment de la troballa.

En Napoleó va copiar una dita d’en Juli César que diu “Dīvide et īmpera”. Els pedrasequers l’han feta seva en el decurs d’aquesta jornada i han partit per la meitat les seves forces. Una de les seccions ha pogut finalitzar la restauració de la barraca número 35. Se suposa que, el ser menys efectius, les seves digressions no s’engolien tot el temps de la jornada laboral i, per força major, la tasca corresponent a la reconstrucció de la barraca ha gaudit de més atenció fins a la seva reeixida consecució.

L’altra secció ha esmerçat els seus esforços en alliberar la nova troballa de tota la vegetació que l’engolia, apamant les seves formes i fent elucubracions sobre les parts visibles de la mateixa. Diuen que disposa d’un aixopluc per a l’animal, tot i que l’inveterat escepticisme del cronista el mena a dubtar d’aquesta conclusió, més quan el suposat aixopluc es mostra sense sostre i sense aparença d’haver-ne tingut alguna vegada. De moment li ha estat assignat el número 150, per la simple equació de sumar un al número de la que es troba a la cua del catàleg. Ara resta a la espera del seu torn en el calendari de restauracions de les barraques sota la jurisdicció dels pedrasequers locals.

dimarts, 8 de gener del 2019

El dilema

Onze pedrasequers, amb l’auxili d’un bossell, han prestat les seves aptituds per a tirar endavant la reparació de la barraca número 35, coneguda com “la Individual”.

La jornada ha ocupat tot el matí i, pot ser pel fred que feia, no s’ha finalitzat la recuperació de la barraca al seu estat òptim. La baixa temperatura també pot esperonat els ànims a mostrar-se més contundents, per allò de les tremolors que aixequen la temperatura de l’organisme. La qüestió és que el dilema de com escometre les tasques de restauració ha esdevingut un intens debat, un brogit d’opinions en el que cadascú ha presentat la seva argumentada proposta, una mena de brainstorming variat i enriquidor del que podrien sortir onze noves barraques individuals. El cas és que, mentre es xerra, no es mouen les pedres, acció imprescindible per a avançar en una direcció concreta, fet que posposa la finalització de l’obra en una o qui sap en quantes jornades més. La barraca no s’ha acabat, però els filòsofs pedrasequers han vist ampliades les seves capacitats per a composar sil·logismes.


Al bossell no se li ha demanat opinió, tot i que segur que es té, però no presenta iniciativa pròpia ni ànims per a intervenir en qüestions humanes d’ordre inferior. Ell dissimula i es deixa fer.

dijous, 3 de gener del 2019

Preparant l’organisme

La pedra és dura, això és de pàrvuls. Sigui un mac, un roc, un carreu, un còdol, un cantal, un truc, una nyora, ... Totes tenen en comú la seva extrema densitat, una gran resistència a la penetració i, com a conseqüència directa, que pesen, i les més grosses pesen més, és clar.

Els pedrasequers tot just s’endinsen en un nou exercici laboral ple de rocs, i no pas petits, que hauran d’apilar amb una certa gràcia. Amb la saludable intenció de preparar els seus organismes per a escometre aquestes tasques sense abaltir-se, tenen el costum de començar l’any, abans de tocar cap pedra, fent una trobada dedicada exclusivament a retre culte al Pantagruel de Rabelais, aquell gegant que gaudia arrigolant-se sense pausa. Tanmateix el poguessin reclutar en el seu equip, no els caldria pas el bossell per a pujar les llindes més grosses, ni les tapadores que clouen el forat de la clepsa de les barraques.

Amb l’excusa d’una visita als pessebres de la capella de Montserrat, es congreguen al voltant d’una taula que suporta el pes de les viandes, que semblen vives en veure com volen, i les ampolles de vi que s’aniran omplint d’aire ràpidament. Converses dividides en funció del lloc ocupat a la llarga taula (el cronista al mig atenent a dreta i esquerra) i nassos que van proclamant el nivell de destil·lats consumits a última hora, efectes amplificats pel concentrat cafè que prenyava unes gerres de panxa isotèrmica. Torrons, neules i avellanes de Tarragona per a dissimular.

Entraran suaument en la feina, dimarts vinent, que serà la primera jornada, dedicant-se a completar la reparació de la barraca individual, una de petita.