dimarts, 31 d’octubre del 2017

Ara és el torn de la barraca número 16

Ja coneixeu el perpetuum mobile de la condició pedrasequera d’aquest grup: barraca nova: falta pedra. I així successivament, sense cap remei conegut per a tancar aquest cicle infinit que no sigui anar a trobar la pedra que falta.

La barraca número 16, altrament coneguda com “de l’Enric de la Fonda”, va patir aquesta maledicció i el seu badall cap al firmament no va tenir aturador. Faltava pedra per a tapar aquell trau a la clepsa. 

Amb motiu de prendre les mides per a omplir de dades la fitxa de la barraca número 145, trobada pel company Jordi Guillemot i batejada en el nom de guerra d’aquest: “Cau del Guille”, i que es troba prop de la construcció esmentada anteriorment, es va comprovar que es podia trobar pedra per les rodalies, sense haver de fer grans excursions. Els membres del grup, especialistes en ensumar les pedres, ràpidament les van trobar no gaire lluny de la construcció i han aventurat a emetre el judici que n’hi haurà prou material com per a callar aquell bram perpetu en el que s’havia quedat la barraca número 16.

La resta de la jornada ha estat consumida en l’entreteniment de netejar l’interior de la barraca, gastant una bona estona en foragitar una arrel d’alzina reticent a abandonar el lloc, netejar de bardisses el camp de treball i apilant les pedres que, porugues de ser trobades, s’amagaven entre els matolls condemnats a desaparèixer. Però ara s’ha posat de manifest l’eterna polèmica de la diversitat d’opinions; una alzina que ha tingut l’atreviment de créixer just a la porta de l’entrada, ha dividit les voluntats dels pedrasequers en dos corrents d’opinió ben contrastades: un grup és partidari de fer-la fora, l’altra grup vol deixar-la allà on ha crescut durant un bon grapat d’anys. S’ha decidit convocar un referèndum pactat per tal de prendre la decisió que obtingui la majoria de vots, ara cal decidir la data i donar el tret de sortida per a la campanya electoral. No caldran ni paperetes ni urnes, no fos el cas que aquests innocents estris cridessin a la congregació de goril·les forasters armats amb porres.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Fent brollar la font del Carner

Els pedrasequers es mouen, circumstancialment, de la sequera a la humitat. La font del Carner havia estat denunciada perquè no rajava aigua, fet que no es podia passar per alt i que posava en un cert risc el prestigi del grup que, abans de inclinar les seves intencions cap a la vertiginosa afició a aixecar pedres, havien estat immersos en una memorable tasca d’arranjar les fonts conegudes de l’entorn, principalment aquelles de les que brollava el transparent i insípid elixir de la vida.

La font del Carner va veure feta realitat la seva posada de llarg l’any 2007, en vida de l’estimat Pere Cardona, qui va gravar la pedra que indica el nom i aquesta data, identificació que roman instal·lada al costat del forat pel que brolla l’aigua.

 - Escolti, si us plau. I per què deixa de brollar l’aigua de la font? - pregunta una mestressa de casa que anava cap al Mercadona.

- Doncs miri, senyora. Aquestes fonts feréstegues es troben envoltades de vegetació de diferents mides i condicions. És sabut que les arrels dels elements vegetals que la mare Natura va tenir l’idea d’escampar pel món, tenen una certa dèria per l’aigua, que és ni més ni menys l’element que les ajuda a mantenir-se esponeroses i créixer. Doncs, com a conseqüència d’aquesta ànsia per l’aigua, les arrels s’allarguen a la cerca i captura del vital element, fet que les empeny a submergir-se en el corrent i taponar les vies de sortida del líquid. Li ha quedat clar?

Els fontaners transitoris, alertats per la ja il·lustrada senyora, han fet acte de presència a l’esmentada font amb la intenció de fer retrocedir les invasores arrels, que taponaven el tub que transportava l’aigua des de la seva sortida natural fins al lloc on brolla.

La imatge que es mostra, ensenya uns obrers girats d’esquena prop de la font. No volien ser reconeguts per mor de perdre el seu guanyat prestigi com aixecadors de pedres, que no és el mateix que el de desembussadors de fonts. Posem ordre, si us plau.

El cronista ha estat suggerit d’abstenir-se d’escriure la crònica d’aquest dia de tasques de calibre menor però, com deia l’escriptor García Márquez, “hay que mantener la mano caliente” per a evitar la frustració que representa enfrontar-se a un paper en blanc.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Cerimònia de finalització

Ara sí. La restauració de la barraca número 142 es dóna per finalitzada, amb el beneplàcit dels seus titulars i de qui va indicar la seva ubicació, convidats d’honor que han presidit la cerimònia.

A l’hora habitual, el grup de pedrasequers s’ha congregat a la plaça Calissó, des d’on han partit, en diferents vehicles, cap a la seva destinació, enfilant la costeruda pista que mena cap al puig de la Creu. Deixats els vehicles al marge de la pista, un viarany, també força inclinat, els ha portat al lloc on està instal·lada la barraca. Ràpidament han desfermat una tempesta de tasques, cadascú per la seva banda, però sense entorpir-se en absolut, això sí, entonant els habituals renecs barrejats amb dites més pietoses per a encomanar-se a les forces invisibles.

Cabassos de terra han pujat al sostre bicèfal de la construcció, superfície que ha quedat oferint una imatge zenital que podria suggerir l’exuberant pit d’una dona. S’ha gratat aquella delicada pell per a plantar els providencials lliris, en emulació d’una delicada operació quirúrgica que havia d’implantar cabell allà on no n’hi havia, operació que ha trencat la idíl·lica imatge del si femení, fent-lo acabar xop de l’aigua transportada en garrafes de plàstic.

La litúrgia de la cerimònia no podia començar sense transitar el plaer que s’obté d’un bon esmorzar, tasca a la que tots s’apunten sense excepció i que havia de servir de preàmbul al moment culminant, quan arriben els protagonistes de la festa: L’Anna Pallejà, el Josep Maria Torras i el Josep Sors. Aquest últim, en el butlletí número 231 de la nostra entitat, del mes de febrer de l'any 1.986, sota el títol “Un patrimoni que desapareix”, va publicar una premonició que, trenta-un anys més tard, ha estat un fet: la catalogació i restauració d’aquesta construcció. Aquell escrit anava acompanyat d’una sèrie de fotografies de barraques de pedra seca, entre les que es trobava la que ara s’està donant per finalitzada. La Marina Antúnez ha llegit l’esmentat escrit davant el devot silenci de tots els participants.

S’ha brindat amb cava i mistela, fluids imprescindibles per a empassar els carquinyolis i les galetes que exercien de postres de l’esmorzar. Sadolls d’emocions i viandes, els participants en la cerimònia han enfilat el camí de tornada amb el cap ja posat en nous reptes, que no s’acaben mai les barraques a restaurar.

 Pel terra han quedat escampades engrunes dels dolços consumits, miques que faran les delícies dels follets que rondaran i faran gresca per aquell recó de món en arribar la nit.

dimecres, 11 d’octubre del 2017

La barraca número 142 quasi a punt

La barraca de doble cos número 142 està quasi finalitzada. El cronista es permet aquesta llicència de fer servir l’adverbi “quasi” tenint en compte les tasques que encara queden per a donar-la definitivament per acabada, tot i que aquesta consideració sempre és subjectiva. En el decurs d'aquesta jornada, ha estat tapat el sostre de totes dues construccions i s’ha pujat la terra que haurà de rebre els preceptius lliris.

 El corresponsal en la zona diu que en el decurs de la propera jornada es posaran cunyes a l’interior de les parets i es plantaran el ornamentals lliris, motiu pel qual el cronist
a s’absté de considerar l’obra com a conclosa. En aquesta mateixa futura jornada, es faran partícips de la festa qui va senyalar la ubicació de la barraca, en Josep Sors, i els titulars de la mateixa, l’Anna Maria Pallejà i en Josep Maria Torras, als quals correspondrà l’honor de procedir a la seva inauguració.

El mateix corresponsal s’entesta en manifestar que la construcció s’assembla a la naveta dels Tudons que s’exhibeix a la illa de Menorca, tot matisant la diferència de mides i el tipus de pedra emprat per a la seva construcció, que en aquest cas és de gres en lloc de la calcària de Menorca, però el cronista es resisteix a trobar-li aquesta semblança i deixa a criteri del lector el judici definitiu, tot aportant una imatge de l’esmentada naveta per a facilitar la comparació.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Treballar per diversió

Els pedrasequers van manifestar la seva intenció d’anar al camp a passar un dia de gaubança, acollits en la abraçada de la plàcida i maternal Natura. Escampats pel rodal de la barraca, asseguts sobre les encoratjadores pedres, van compartir les llaminadures que havien transportar dins de les seves motxilles: galetes, carquinyolis i cava. L’apetitós i energètic esmorzar va portar l’ànim dels obrers de la pedra a un èxtasi tan gran que els va empènyer a recollir i aixecar pedra compulsivament, arribant al punt de tancar la boca del badall que apuntava cap al firmament del cos de la barraca que encara romania inconclús, deixant aquella construcció, purament per diversió, en disposició per a retocar els detalls i inaugurar-la en un parell de jornades més, ara sí, de treball.

Observat des d’un punt de vista quantitatiu respecte de la pedra que es troba allà acumulada, es pot arribar a la conclusió que, ben apilada i lligada amb algun element aglutinant, sigui calç o ciment, es podria arribar a construir una ermita més gran que la de Sant Pere d’Ullastre, amb planta de creu, volta de canó i absis lobulat amb absidioles. Però això ja no seria construcció en pedra seca, és una altra cosa de menys magnitud.

El bosc de bolets ha crescut i els follets podran establir les seves llars permanents, un cop establertes les seves relacions familiars desprès de la follia irreverent i lúbrica de les jornades passades.

Els heterònims que tenen el seu niu en l’ànima del cronista són un pèl contradictoris. Un d’aquests, els més iconoclasta, és el que el va empènyer a escriure aquell sonet irreverent que ha estat eliminat de la publicació anterior, decisió que va pendre quan els heterònims més ortodoxes li van retreure aquella llicència que, en unes publicacions serioses i científiques, no té cabuda. Ara bé, si cap lector el trobés a faltar, el cronista no tindrà cap inconvenient en tornar-lo a la llum.

Passiu bé!