dimarts, 29 d’agost del 2017

Preparant el “Tast d’excursionisme”

Una de les activitats amb les que col·labora el Centre Excursionista de Castellar amb la Festa Major de la nostra població és el “Tast d’excursionisme”, amb la que es pretén injectar una mica d’afició a moure’s pel camp a les persones que no ho fan habitualment, tot promovent l’estima per la Natura mentre es manté un físic harmoniós. En aquesta ocasió, la iniciació excursionista tindrà lloc el proper diumenge, 10 de setembre, en un circuit circular que, sortint de la nostra seu, transitarà per la carena de Canyelles, la serra de Pinós, la carena de les Roques d’Aguilar, torrent de can Montllor, coll de Canyelles, l’Alzina Balladora, coll Roig, sender de les Fonts Altes, pedrera Sot de Goleres, era d’en Petasques i passeig Tolrà, tot visitant un forn de calç i un altre de pega prop de can Cadafalch.

Per tal que els participants en l’esmentat tast no s’entrebanquin, i el seu periple sigui del tot complaent per a fer-los venir ganes de repetir, els pedrasequers han dedicar els esforços de la jornada d’avui a arranjar la part del recorregut més feréstega, desbrossant allà on calia, fent unes rústecs graons per a accedir al forn de calç i marcant amb senyal de perill (cinta de la Coca-Cola) la boca dels forns, no sigui que, després de tant de temps sense alimentar-se, s’empassin algun dels curiosos caminants.

Apa! Cap a casa, que la feina ja està feta.

dimarts, 22 d’agost del 2017

Mantenint el bronzejat

Els pedrasequers, seguint l’exemple dels alts executius de l’IBEX, han fet una pausa en les tasques sota la seva responsabilitat i han gaudit de quinze dies de vacances a l’agost, ni un dia més, ni un dia menys. El Sol els ha beneït amb un bronzejat no massa torrat (no els prenguin pel que no són) i han deixat que una incipient barbeta s’instal·li al seu solcat cutis, com les garlandes de la plaça els dies de festa major, però en blanc i negre. Farts d’aguantar néts que s’enfilen a les seves espatlles i cunyats insuportables que sempre volen tenir raó, tornen a la rutina de la que pretenien fugir amb moltes ganes de retrobament, tot i que alguns encara no havien actualitzat la seva agenda i han falta a la feina el primer dia.

Allà els esperava la barraca 142, delerosa de ser agombolada per les expertes mans dels esportistes de la pedra seca. Els rocs han començat a pujar i tot fa pensar que es podrà tenir llesta abans que s’acabi la Sagrada Família de Barcelona, tot i que no és segur en absolut. La seva dimensió i característiques engoliran molta pedra i molta suor fins que pugui ser inaugurada oficialment, sigui pels restauradors actuals o els seus hereus. Mentre tant, els aixecadors de pedres podran mantenir el bronzejat imprès a la seva epidermis, aconseguit en el decurs del seu ben guanyat repòs estiuenc,

 A les imatges es pot veure l’estat actual de la construcció, destacant el contrast estètic de la vista frontal de l’entrada amb la pila de pedres que s’acumula al contrafort que aguanta l’estructura. No es pot dir que s’hagi avançat molt respecte de la jornada que va marcar l’inici de les vacances, però la tossuda perseverança dels pedrasequers farà que aquest trencaclosques gegantí tingui un reeixit final.

dimarts, 1 d’agost del 2017

La tasca d’avui i una dada històrica

Lluny d’abaltir-se per la xafogor de l’estiu, els pedrasequers dediquen els seus esforços a escometre les tasques més feixugues, aquelles de més calibre. Filles de l’estiu són també les barraques del collet del Llor i de La Lletrera, construccions que van fer suar de valent els esculturals cossos dels aixecadors de pedres, movent peces megalítiques gràcies al concurs d’aquell combustible comparable al que cuinava molt acuradament en Panoramix: la mistela. La que els ocupa també es troba dins de la categoria de les construccions catedralícies, per les seves dimensions i per la quantitat de pedra que engoleix, embalum que ja es mesura per tones.

Es dóna la circumstància que, la (envejable) memòria d’en Jaume Torrens va posar de manifest que se’n va parlar d’aquesta barraca al butlletí número 231 del C.E.C., publicat el febrer de 1986, en un article escrit pel company Josep Sors, amb el títol “Patrimoni que desapareix”, i il·lustrat amb algunes imatges, com la que es reprodueix en aquest post.

 Els dos últims paràgrafs d’aquest interessant i premonitori escrit deien:

Els excursionistes estimem la terra, no solament les muntanyes. I ens dol veure com es perden coses que, si s’intentés, ben segur que es podrien salvar. És per axó que des d'aquí parlem d'una cosa com són les barraques i tot fent un petit toc d'atenció diem que seria interessant que si hi ha al nostre poble o comarca persones o estaments que en volguessin o poguessin intentar la catalogació o classificació, seria un útil principi per iniciar el que amb el temps podria ser un seriós treball de conservació i fins i tot d'estudi. Una idea utòpica, potser si. Ara, les generacions que ens han de succeir, estem segurs que si ens esforcéssim en deixar-los-hi ben conservades alguna d’aqueles barraques, sabrien que nosaltres hem estat el pont que, entre d'altres de més importants, els permetrà a ells també de contactar espiritualment amb generacions d’avantpassats molt reculades ja en el temps, però que per això, precisament, tindran per a ells un encant i sabor més crescut que no té potser ara per a nosaltres. 

Catalogar o estudiar barraques; quina absurditat, dirà algú. Bé, potser sí, o potser no. Creiem que tot el que es faci per a conservar el patrimoni d'un poble, per humil i senzill que sigui, és fer país. I hem de fer-ne, cadascú al nivell que pugui o li correspongui. L’excursionista, amb el seu constant trepitjar boscos i muntanyes, observa un fet, el medita i el dona a conèixer tot fent-ne una valoració. És el seu nivell de fer país. I si amb axó aconsegueix d'interessar-hi a d'altres que milloraran el que ell ha valorat o ponderat i conscients de que la tasca a fer val la pena i l'emprenen, ell es donarà per plenament satisfet.