La tasca d’avui i una dada històrica

Lluny d’abaltir-se per la xafogor de l’estiu, els pedrasequers dediquen els seus esforços a escometre les tasques més feixugues, aquelles de més calibre. Filles de l’estiu són també les barraques del collet del Llor i de La Lletrera, construccions que van fer suar de valent els esculturals cossos dels aixecadors de pedres, movent peces megalítiques gràcies al concurs d’aquell combustible comparable al que cuinava molt acuradament en Panoramix: la mistela. La que els ocupa també es troba dins de la categoria de les construccions catedralícies, per les seves dimensions i per la quantitat de pedra que engoleix, embalum que ja es mesura per tones.

Es dóna la circumstància que, la (envejable) memòria d’en Jaume Torrens va posar de manifest que se’n va parlar d’aquesta barraca al butlletí número 231 del C.E.C., publicat el febrer de 1986, en un article escrit pel company Josep Sors, amb el títol “Patrimoni que desapareix”, i il·lustrat amb algunes imatges, com la que es reprodueix en aquest post.

 Els dos últims paràgrafs d’aquest interessant i premonitori escrit deien:

Els excursionistes estimem la terra, no solament les muntanyes. I ens dol veure com es perden coses que, si s’intentés, ben segur que es podrien salvar. És per axó que des d'aquí parlem d'una cosa com són les barraques i tot fent un petit toc d'atenció diem que seria interessant que si hi ha al nostre poble o comarca persones o estaments que en volguessin o poguessin intentar la catalogació o classificació, seria un útil principi per iniciar el que amb el temps podria ser un seriós treball de conservació i fins i tot d'estudi. Una idea utòpica, potser si. Ara, les generacions que ens han de succeir, estem segurs que si ens esforcéssim en deixar-los-hi ben conservades alguna d’aqueles barraques, sabrien que nosaltres hem estat el pont que, entre d'altres de més importants, els permetrà a ells també de contactar espiritualment amb generacions d’avantpassats molt reculades ja en el temps, però que per això, precisament, tindran per a ells un encant i sabor més crescut que no té potser ara per a nosaltres. 

Catalogar o estudiar barraques; quina absurditat, dirà algú. Bé, potser sí, o potser no. Creiem que tot el que es faci per a conservar el patrimoni d'un poble, per humil i senzill que sigui, és fer país. I hem de fer-ne, cadascú al nivell que pugui o li correspongui. L’excursionista, amb el seu constant trepitjar boscos i muntanyes, observa un fet, el medita i el dona a conèixer tot fent-ne una valoració. És el seu nivell de fer país. I si amb axó aconsegueix d'interessar-hi a d'altres que milloraran el que ell ha valorat o ponderat i conscients de que la tasca a fer val la pena i l'emprenen, ell es donarà per plenament satisfet.