dimarts, 26 de febrer del 2019

El temps i les barraques perdudes

El pas del temps té uns efectes en les barraques com els de la ratafia en l'organisme humà. Per una banda, atorga una maceració que alegra les generacions posteriors en fer-les recordar d'allà on venen; per altre costat, el seu excés corca les entranyes que l'han de pair, si no es posa remei.

Moltes barraques han romàs amagades en mig de la Natura per un període de temps molt llarg, sotmeses als efectes de l'esmentada maceració dels elements que la composen i també a l'agressivitat de la fauna vegetal i animal que les acompanyen i depreden, ja sigui cargolant les arrels vegetals entre les seves pedres o habitant-les com a caus providencials. La barraca número 113, altrament coneguda com “de la Marta”, ha resistit amb esperit pírric totes aquestes agressions, fins i tot ha aguantat un pi intrús que se li va enfilar al gep, afectant l'estructura de la seva clepsa i enderrocant una part de la seva arquitectura pètria. La tasca del grup, en el decurs de la jornada d'avui, ha consistit, principalment, en descavalcar el tossut pi que tenia instal·lat a la rereguarda, com un tòtem amb la intenció de minvar el protagonisme de la construcció. Ha estat advertit per tres vegades consecutives de la seva situació indocumentada i comminat a retirar-se pacíficament i, en no tenir resposta, s'ha procedit a utilitzar la tecnologia quirúrgica per a eradicar els malèfics efectes de les seves arrels, a banda d'eliminar el previsible risc de, en un futur, caure a sobre de la barraca i perjudicar-la de nou, un cop restaurada.

El lloc de treball ha quedat com l'àrea sèptica d'un quiròfan, net i polit a l'espera d'una nova intervenció, ja encaminada a la recuperació de la rústega estructura de la construcció.

dimarts, 19 de febrer del 2019

Un tercer mur i la barraca

Els pedrasequers, avui han deixat enllestit un tercer mur a Can Borrell, l’últim dels que es varen comprometre a restaurar. Aprofitant la seva estada a la finca, li han fet una repassada a la barraca número 47, coneguda com la del "Camí de Can Borrell”, que va ser ferida per un tractor amb mala punteria. Ha estat guarida i esbrossat el seu entorn per tal de fer-la lluir com es mereix.

dimarts, 12 de febrer del 2019

Els murs

Els murs es troben arrelats dins del subconscient humà representant una certa simbologia, amb certa freqüència associada a qüestions relacionades amb el tancament, amb la necessitat de barrar el pas als elements que no són benvinguts. Però també es troben relacionats amb la utilitat de contenir allò que és necessari preservar, com poden ser els murs d’un embassament o els d’una corralissa on protegir el bestiar.

El grup de rock simfònic Pink Floyd, ens va regalar una obra espectacular amb el seu “The Wall” (El Mur), de la que es va produir una versió filmada, on retratava un mur amb una forta càrrega metafòrica que era enderrocat en finalitzar la composició, un discurs simbólic sobre l’empoderament davant d’una cultura arcaica que ara vol despertar de nou amb la intenció de tornar a aixecar murs, com és el cas del capriciós Donald Trump, que fa rabietes perquè no li deixen tenir la seva joguina.

A Berlin ja es va enderrocar un d’important, d’aquells que separen ideologies, d’aquells que allunyen formes de concebre la vida que ens mou a tots amb la mateixa energia. I és que, com va passar amb la Gran Muralla Xinesa, tard o d’hora es demostra la seva inutilitat. Els murs de Can Borrell pertanyen a la categoria dels domèstics, aquells que són fruit d’una intenció de cura per a l’entorn natural i, alhora, profitosa per a l’ésser humà en la domesticació de la terra que l’envolta. Però aquests murs també cauen i, en el seu cas, és molt profitós tornar-los al seu bon estat de salut, que és el que estan fent els pedrasequers en aquestes jornades per les que transiten.

dimarts, 5 de febrer del 2019

Ja posats, doncs més parets …

La Gran Muralla Xinesa, entre els seus extrems des de la frontera amb Corea fins el límit del desert de Gobi, fa uns 21.200 kilòmetres de llarg. Si es comptessin els metres dels murs de pedra seca de la nostra població, posats en línia, és clar, com la Gran Muralla, pot ser s’atansaria la seva distància, o més. Aquella construcció xinesa està agermanada amb la muralla romana de Lugo que, ni de bon tros, té unes mides comparables, tot i que presenta la semblança de no estar construïda amb la tècnica de la pedra en sec.

En Quin Shi Huang, de la dinastia Qin, allà per l’any 210 aC. va ordenar la construcció del que seria l’embrió de la Gran Muralla Xinesa. Després d’una aturada durant la dinastia Han, no es va tornar a reprendre la seva construcció fins l’any 1449, sota la dinastia Ming.

La qüestió que resulta transcendental és que, quan s’iniciava la construcció d’aquella obra gegantina, per les terres en les que es mouen els pedrasequers ja existia el cultiu de la vinya i la producció de vi, sota la influència dels grecs d’origen foceu de l’Emporium a través de l’Empordà, mostrant un gran dinamisme en les darreres dècades del segle I aC, regnant August, quan aquest preuat líquid es transportava en l’àmfora Pacual I. Però no es va començar a utilitzar la pedra seca per a fer marges fins als segles X i XI, amb la colonització intensiva d’agricultors que, per a rendibilitzar al màxim la producció de la terra, l’alliberaven de les pedres que impedien el creixement de les plantes. S’intueix que aquesta pedra sobrera es va utilitzar per a la construcció de murs amb els que aguantar la terra dels vessants, fer parets i, més endavant, les barraques de vinya. Amb aquesta erudita exposició, es pot comprovar que aquestes parets són anteriors a les que conformen la Gran Muralla Xinesa.

En el decurs d’aquesta jornada, els pedrasequers de la dinastia Roura han refet un mur que aguantava una olivera, o que aquest arbre havia tirat a terra furgant amb les seves arrels. Paret que ara comença a lluir, polida i ben arrenglerada, com quan va ser feta la primera vegada o millor, tot i que li falta un pèl per a concloure la seva restauració.