Ja posats, doncs més parets …

La Gran Muralla Xinesa, entre els seus extrems des de la frontera amb Corea fins el límit del desert de Gobi, fa uns 21.200 kilòmetres de llarg. Si es comptessin els metres dels murs de pedra seca de la nostra població, posats en línia, és clar, com la Gran Muralla, pot ser s’atansaria la seva distància, o més. Aquella construcció xinesa està agermanada amb la muralla romana de Lugo que, ni de bon tros, té unes mides comparables, tot i que presenta la semblança de no estar construïda amb la tècnica de la pedra en sec.

En Quin Shi Huang, de la dinastia Qin, allà per l’any 210 aC. va ordenar la construcció del que seria l’embrió de la Gran Muralla Xinesa. Després d’una aturada durant la dinastia Han, no es va tornar a reprendre la seva construcció fins l’any 1449, sota la dinastia Ming.

La qüestió que resulta transcendental és que, quan s’iniciava la construcció d’aquella obra gegantina, per les terres en les que es mouen els pedrasequers ja existia el cultiu de la vinya i la producció de vi, sota la influència dels grecs d’origen foceu de l’Emporium a través de l’Empordà, mostrant un gran dinamisme en les darreres dècades del segle I aC, regnant August, quan aquest preuat líquid es transportava en l’àmfora Pacual I. Però no es va començar a utilitzar la pedra seca per a fer marges fins als segles X i XI, amb la colonització intensiva d’agricultors que, per a rendibilitzar al màxim la producció de la terra, l’alliberaven de les pedres que impedien el creixement de les plantes. S’intueix que aquesta pedra sobrera es va utilitzar per a la construcció de murs amb els que aguantar la terra dels vessants, fer parets i, més endavant, les barraques de vinya. Amb aquesta erudita exposició, es pot comprovar que aquestes parets són anteriors a les que conformen la Gran Muralla Xinesa.

En el decurs d’aquesta jornada, els pedrasequers de la dinastia Roura han refet un mur que aguantava una olivera, o que aquest arbre havia tirat a terra furgant amb les seves arrels. Paret que ara comença a lluir, polida i ben arrenglerada, com quan va ser feta la primera vegada o millor, tot i que li falta un pèl per a concloure la seva restauració.