dimarts, 16 de febrer del 2021

La construcció de la pedrera de l'Antò ja té sostre.

La jornada d'avui ha estat molt productiva. La construcció ja torna a tenir el seu sostre, ara millorat amb bigues d'acàcia i lloses de pedra a sobre per a fer lliscar l'aigua de la pluja. 

Infortunadament, l'Antò no pot veure la reconstrucció d'allò que ell va fer servir quotidianament, com a suport de la seva feina. Altrament estaria satisfet i agraït pel treball dels pedrasequers, interessats en l'arquitectura rústica i rural dels entorns de la població. Costes amunt es poden visitar algunes barraques més, ja restaurades, que estarien ocupades pels pagesos que ell veuria passar freqüentment en anar i tornar del poble. 

- Buenuuuu! Ja heu acabat la feina? 
- Ep! Antò. Avui tocava sulfatar i ja està tot fet. I tu, com van les pedres? 
- Doncs mira, aquí tinc els blocs per a bastir les vorades del carrer Nou. Els hauré de baixar de dos en dos, per a no fer patir l'animal. 
- Apa, doncs! Fins demà. 
- Siau!

dimarts, 9 de febrer del 2021

Amb la fusta a l'espatlla

Els troncs d'acàcia són més resistents a la putrefacció que els de pi. La construcció de la pedrera de l'Antó tindrà un nou sostre amb bigues d'aquesta fusta i s'espera que aguanti més que l'anterior. 

Els pedrasequers han transportat la fusta sobre les seves espatlles des de la pedrera del Cente, on les havien portat prèviament sobre la baca d'un cotxe. Acostumats a carregar pedres de diferents mides i pes, els troncs de fusta només han presentat la dificultat de fer passar curosament la seva punta per allà on tocava, fent les revoltes del camí esquivant el pins que el flanquegen a totes dues bandes. Aquest esforç no es convalida com a penitència ja que ho fan de gust, el estilitza el físic i no va acompanyat de flagel·lació.

La jornada s'ha saldat amb l'acostament del les bigues a la construcció i la col·locació d'algunes allà on han de fer de sostre.

dimarts, 2 de febrer del 2021

Ara és el torn de la barraca número 91

La construcció de pedra seca que hi ha a la pedrera de l'Antó fa temps que va perdre la seva coberta. No és una barraca de vinya, tot i que la seva funció s'especula que era la d'aixoplugar l'animal de càrrega que l’Antó feia servir per a transportar allò que excedia del límit que suposaven les seves espatlles. L’Antó gratava aquella terra a la recerca de rocs que, amb molta paciència, transformava en carreus que després venia. En aquella contrada també es poden observar restes d'una construcció d'obra de més envergadura, tot i que només es pot intuir el perímetre de la mateixa. 

En el decurs d'aquesta jornada, els pedrasequers han fet un recull de troncs de fusta més resistents que la del pi, bigues que hauran de transportar fins a la ubicació de la construcció a sobre de les seves espatlles, ja que ells no disposen de bèsties de càrrega per a fer aquesta feina. Tanmateix han alliberat el sender que mena cap a la barraca d'un bon grapat de troncs de pi que barraven el pas. Els pins no es conformen amb podrir-se quan fan de bigues, també tenen l'inveterat costum de caure allà on no toca, sigui per a esberlar una barraca o per a tallar el pas en qualssevol sender. Per a resoldre aquests problemes, el grup s'ha dotat d'una bona serra motoritzada, que talla tot el que se li posi entre les dents com si fos mantega. 

Els pedrasequers van finalitzar la primera restauració d'aquesta construcció el 18 d'octubre de 2011, dotant-la d'una coberta amb bigues de pi, sobre les quals es van col·locar branques a mode de llates i, finalment, lloses de pedra per a fer lliscar l'aigua de la pluja. Els esportistes de la pedra seca han après que el pi no és un bon element per a fer bigues, ja que té el mal costum de podrir-se i deixar d'aguantar allò que se li ha posat a sobre. A aquesta construcció li va caure en sort el número 91 en el catàleg que curosament porten els aixecadors de pedres. El cronista va recollir en imatges aquell primer procés de restauració i al qual podeu accedir per mitjà de l'enllaç adjunt. En aquest recull d'imatges es pot veure l'enyorat Jaume Martí, que va marxar d'aquest món deixant el grup ple de tristor i buit de la seva bonhomia.