dimarts, 28 de març del 2017

Número 87. Barraca tancada

El virtuosisme dels pedrasequers no té límits, els seus néts estaran contents. Habitualment, les barraques es construeixen ubicant les pedres més gran a la base, sobre la que s’amunteguen aquelles que donen forma a la construcció i l’aixequen cap al cel. En els treballs d’aquesta obra s’ha trencat amb aquest principi, capgirant d’ordre racional que s’ha mantingut en el decurs del temps, i les pedres més voluminoses han estat ubicades al capdamunt de la construcció.

- Escolti! Què està prohibit ser iconoclasta?
- No, home, no. Cadascú pot ser el que vulgui. Faltaria més.

Les feines més feixugues, consistents en baixar l’embalum de pedres extretes de la providencial pedrera, han estat realitzades abans del moment litúrgic de l’esmorzar, seguint una estratègia ben planificada, no fos que els embats de la digestió ablanissin les energies requerides per al titànic esforç. En el decurs de la segona part s’ha consumit el temps en amuntegar la pedra aportada a sobre de la construcció, tancant el forat pel que es colava el cel, dissimular els forats amb macs i pujar la terra que li fa de llit al caramell.

 L’Arnau Real estarà molt content d’apadrinar aquesta meravella lítica, obra que, a banda de la prosaica pedra, recull el lirisme èpic dels inesgotables aixecadors de pedres. Lloats siguin pels segles dels segles.

Observeu, a la imatge corresponent, el tarannà sadoll i un pèl fatxenda que llueixen els responsables d’aquestes obres.

dimarts, 21 de març del 2017

Logística i múscul

Si el pagès que conreava aquesta vinya aixequés el cap, passaria pel costat xiulant i mirant cap a una altra banda, fent l’orni, en veure les pedres megalítiques que traginen els pedrasequers de corbata. Per aquesta causa, alguna de les barraques sota la seva jurisdicció comença a entrar en la categoria de dolmen.


La pedrera que proveeix de material aquesta construcció, està aportant unes peces de grans dimensions que requereixen una logística de transport important, tasca que pot consumir més energia que la de posar el roc al lloc que li pertoca. L’enginy col·lectiu dels pedrasequers els fa inventar estris i recursos per a qualsevol situació que es planteja, habilitat que els situa en avantatge sobre el camperol solitari, que només en disposava d’un cap per a pensar i sense papers que acreditessin formació adequada.

Però aquest enginy col·lectiu també presenta el seus inconvenients, i les seves sinèrgies fan que els pedrasequers siguin capaços de aixecar aquelles grans pedres, per a ubicar-les al damunt de la barraca, aplicant la força bruta col·lectiva en lloc d’instal·lar el providencial ternal. El pagès continuaria passant fent l’orni, no tingueu dubte!

 Ara encara queda un forat per a tapar, que serà en el decurs de la propera jornada, quan els aixecadors de pedres estiguin recuperats de la desfeta, de retuts i neulits com acaben després de cada actuació.

dimarts, 14 de març del 2017

Torna el seny

La irreverència posada de manifest en el decurs de la jornada anterior ha estat corregida: s’ha canviat la llinda de joguina per una de veritat, i quina llinda!

Una de les tasques que comporta la professió de pedrasequer és la de localitzador de pedres adients per a l’obra que s’executa. El bon olfacte, desenvolupat a còpia de la llarga experiència d’ensumar a tort i dret, va posar de manifest una pedrera en un punt del camí cap a coll de Lliri, afortunadament costes amunt de la ubicació de la barraca.

La tropa ben equipada del estris d’extracció i de transport, s’ha desplaçat cap a la pedrera per tal d’arreplegar tot el material possible i baixar-lo a peu d’obra. Entre aquest material cal destacar la ferma llinda que s’ha instal·lat, fent inútil el concurs dels troncs inicialment ubicats allà (pot ser en to de rauxa).

Evolució mans pedrasequer
Seguint les detallades instruccions del procediment que correspon a aquesta situació (encara per redactar), un cop conclosa la tasca d’arreplegar pedra s’ha donat pas a la d’instal·lar-la al seu lloc. En el decurs de la propera jornada serà seguit el mateix procediment, amb la intenció de tancar la barraca de forma definitiva.

Confirmant la teoria d'en Lamarck que diu que la funció crea l'organ, veieu una imatge de l'evolució de les mans d'un pedrasequer actual.

dimarts, 7 de març del 2017

Jugant amb el temps

S’havia dit que aquests pedrasequers combinaven les seves habilitats amuntegant pedres amb la sublim sensibilitat de restaurar la rellotgeria mecànica. La jornada d’avui s’ha destinat a la cerimònia de recuperació, un cop restaurat, del l’antic rellotge que es va instal·lar originalment a la torre de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar, altrament coneguda com “La Catedral del Vallès”. Val a dir que aquesta mecànica no és la que mou actualment les busques que marquen les hores a les esferes de la torre, ja que, cap a l’any 1995, va ser substituïda per la d’un fred rellotge electrònic que és la que marca el ritme del temps actual.

Les tasques que es van sol·licitar inicialment del grup de pedrasequers no estaven relacionades amb aquest rellotge, van ser més prosaiques, com ara: netejar la torre de les cagades de colom acumulades allà durant anys, tractar de recuperar la possibilitat de fer batallar les campanes des de la rectoria i netejar el rellotge junt amb el seu entorn. Un cop fetes les primeres tasques, imprescindibles per a poder-se moure per aquelles escales amunt i avall, es va enllepolir en Francisco Catalán amb el repte de posar en marxa de nou aquell vell rellotge, que dormia i es rovellava des de que va ser substituït per l’electrònic. Un cop reeixit el projecte, ha quedat aquesta peça de museu funcionant amb una extraordinària precisió en un àmbit domèstic, havent-li incorporat en aquell reduït espai una nova esfera i segles campanes: una més petita per a fer sonar els quarts i una segona, un pèl més gran, per a cantar les hores.

Resumint la història d’aquesta màquina de precisió, se sap que fa començar a funcionar a finals del mes d’abril de l’any 1887, i la factura va ser pagada religiosament l’u de maig següent, com així consta en el document del que allà mateix s’exposa una còpia. Per altra banda se sap que el rellotge es va quedar mut, per falta de campanes, entre els anys 1936 i 1940. Després l’Agustí Alsina va anar cada dia a donar-li corda fins l’any 1954 i, no se sap si és que va quedar tip de fer aquella ruta diària, que la màquina va restar parada fins l’any 1958, data en la que l’alcalde Dr. Casas li proposà a en Lluís Bornal i Deu fer-se càrrec del funcionament i del manteniment, que el va portar a fer una important tasca de restauració l’any 1960, tasques que incorporaven portar llum al campanar. En agraïment, l’alcalde va proposar que es fes constar el seu nom a les esferes del rellotge. Cal esmentar en Vicenç Sanchís, que va fer d’ajudant del Lluís durant un parell d’anys. L’any 1966 deixà les tasques relacionades amb el rellotge que, no se sap si d’enyor o per cansament, va patir d’un cert ressentiment el seu funcionament, segons diu la FORJA del 10 de setembre de 1966.


Per tal de fer més lleugera la tasca del seu manteniment, que incorporava la penitència d’anar cada dia a fer pujar els pesos que li donaven energia per a mesurar el temps, l’any 1967 es van muntar tres motors elèctrics que els pujaven de forma automàtica. En Josep Massaguer, de casa Jordi, va tenir una feina més relaxada entre els anys 1979 i 1982, període que va ser cuidador oficial del rellotge.

La FORJA del 19 de setembre de 1985 publica que el rellotger J. Domènech, de Sabadell, va rebre l’encàrrec de recuperar el rellotge, ja que feia temps que no cantava les hores i, per Santa Llúcia, les seves campanes van tornar a sonar anunciant els quarts i les hores, agombolades pel sistema de sonometria electromecànica que es va instal·lar. I així fins a la seva substitució per una lletja caixa de sabates electrònica de la que surten dos eixos, un cap a cadascuna de les esferes que mostren les hores al món.

Quant el rellotge ha tocat les 10 del matí, els pedrasequers menaven les seves passes cap al restaurant on havien de celebrar aquest 130è aniversari, convidats per dos d’ells que també feien anys, i que són encara més sumant els respectius.