Jugant amb el temps

S’havia dit que aquests pedrasequers combinaven les seves habilitats amuntegant pedres amb la sublim sensibilitat de restaurar la rellotgeria mecànica. La jornada d’avui s’ha destinat a la cerimònia de recuperació, un cop restaurat, del l’antic rellotge que es va instal·lar originalment a la torre de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar, altrament coneguda com “La Catedral del Vallès”. Val a dir que aquesta mecànica no és la que mou actualment les busques que marquen les hores a les esferes de la torre, ja que, cap a l’any 1995, va ser substituïda per la d’un fred rellotge electrònic que és la que marca el ritme del temps actual.

Les tasques que es van sol·licitar inicialment del grup de pedrasequers no estaven relacionades amb aquest rellotge, van ser més prosaiques, com ara: netejar la torre de les cagades de colom acumulades allà durant anys, tractar de recuperar la possibilitat de fer batallar les campanes des de la rectoria i netejar el rellotge junt amb el seu entorn. Un cop fetes les primeres tasques, imprescindibles per a poder-se moure per aquelles escales amunt i avall, es va enllepolir en Francisco Catalán amb el repte de posar en marxa de nou aquell vell rellotge, que dormia i es rovellava des de que va ser substituït per l’electrònic. Un cop reeixit el projecte, ha quedat aquesta peça de museu funcionant amb una extraordinària precisió en un àmbit domèstic, havent-li incorporat en aquell reduït espai una nova esfera i segles campanes: una més petita per a fer sonar els quarts i una segona, un pèl més gran, per a cantar les hores.

Resumint la història d’aquesta màquina de precisió, se sap que fa començar a funcionar a finals del mes d’abril de l’any 1887, i la factura va ser pagada religiosament l’u de maig següent, com així consta en el document del que allà mateix s’exposa una còpia. Per altra banda se sap que el rellotge es va quedar mut, per falta de campanes, entre els anys 1936 i 1940. Després l’Agustí Alsina va anar cada dia a donar-li corda fins l’any 1954 i, no se sap si és que va quedar tip de fer aquella ruta diària, que la màquina va restar parada fins l’any 1958, data en la que l’alcalde Dr. Casas li proposà a en Lluís Bornal i Deu fer-se càrrec del funcionament i del manteniment, que el va portar a fer una important tasca de restauració l’any 1960, tasques que incorporaven portar llum al campanar. En agraïment, l’alcalde va proposar que es fes constar el seu nom a les esferes del rellotge. Cal esmentar en Vicenç Sanchís, que va fer d’ajudant del Lluís durant un parell d’anys. L’any 1966 deixà les tasques relacionades amb el rellotge que, no se sap si d’enyor o per cansament, va patir d’un cert ressentiment el seu funcionament, segons diu la FORJA del 10 de setembre de 1966.


Per tal de fer més lleugera la tasca del seu manteniment, que incorporava la penitència d’anar cada dia a fer pujar els pesos que li donaven energia per a mesurar el temps, l’any 1967 es van muntar tres motors elèctrics que els pujaven de forma automàtica. En Josep Massaguer, de casa Jordi, va tenir una feina més relaxada entre els anys 1979 i 1982, període que va ser cuidador oficial del rellotge.

La FORJA del 19 de setembre de 1985 publica que el rellotger J. Domènech, de Sabadell, va rebre l’encàrrec de recuperar el rellotge, ja que feia temps que no cantava les hores i, per Santa Llúcia, les seves campanes van tornar a sonar anunciant els quarts i les hores, agombolades pel sistema de sonometria electromecànica que es va instal·lar. I així fins a la seva substitució per una lletja caixa de sabates electrònica de la que surten dos eixos, un cap a cadascuna de les esferes que mostren les hores al món.

Quant el rellotge ha tocat les 10 del matí, els pedrasequers menaven les seves passes cap al restaurant on havien de celebrar aquest 130è aniversari, convidats per dos d’ells que també feien anys, i que són encara més sumant els respectius.