dimarts, 22 de gener de 2019

Un niu de barraques

La barraca número 113, àlies “de la Marta”, ha tingut la deferència de trobar-se en una ubicació confortable, situada al marge esquerre del torrent del Cosidor, dins dels dominis de Can Padró. A l’hivern fa fred, això és un axioma, sensació que s’incrementa quan s’exposa el físic, de bon matí, als volubles capricis de la meteorologia jugant amb la sempre maternal Natura. La ubicació privilegiada de la barraca en qüestió esmorteeix els efectes del clima advers, fet que la va alçar al primer lloc entre les peces candidates a ser restaurades en l’època de l’any en trànsit. Els pedrasequers, fins i tot, han alliberat el seu físic d’algunes peces d’abric per tal de dissipar l’escalfor de la màquina a ple funcionament.

Aquelles i aquells que seguiu aquest bloc, sou coneixedors de la maledicció bíblica que va caure a sobre del grup, com un càstig diví pel gaudi dels seus abundosos pecats: Falta pedra! Sí, sempre falta pedra i s’ha de gratar la dura terra per a trobar-ne o desplaçar-se fins allà on es troba i transportar-la. L’afortunada barraca número 113 en qüestions d’ubicació, no l’és tant en l’abundància de pedra que permeti tancar-la. Però no deixeu que us domini el desànim, el grup en trobarà i la tancarà.

A vegades, deixar anar sol un membre del grup que dubta a l’hora de trobar determinades ubicacions pot reportar alguna sorpresa. Això és que ha passat aquest dematí. Un dels aixecadors de pedres més voluntariosos, intentant trobar la barraca número 61, àlies “del Marc”, n’ha trobat una de nova en un marge que ensenyava la volta escampada pel terra. Falta un document gràfic per a donar testimoni, imatge que es publicarà més endavant.

Endevinalla: Quin número li correspon a aquesta nova peça en el catàleg de les barraques de pedra seca?

Molt bé! L’heu encertada.

L’escepticisme sobre l’existència de construccions de pedra seca en aquella ubicació s’ha dissipat. Ha quedat demostrat que, dins dels dominis de Can Padró, hi ha un niu de barraques.

dimarts, 15 de gener de 2019

Barraca enllestida i una de nova al catàleg

Rondant pels límits del domini de la barraca número 35, àlies “Individual”, un dels pedrasequers n’ha trobat una de nova, veïna d’aquella que s’estava refent. Bé, de nova no en té res, és antiga i mostra un estat un pèl deplorable, però no s’havia manifestat la seva presencia fins el moment de la troballa.

En Napoleó va copiar una dita d’en Juli César que diu “Dīvide et īmpera”. Els pedrasequers l’han feta seva en el decurs d’aquesta jornada i han partit per la meitat les seves forces. Una de les seccions ha pogut finalitzar la restauració de la barraca número 35. Se suposa que, el ser menys efectius, les seves digressions no s’engolien tot el temps de la jornada laboral i, per força major, la tasca corresponent a la reconstrucció de la barraca ha gaudit de més atenció fins a la seva reeixida consecució.

L’altra secció ha esmerçat els seus esforços en alliberar la nova troballa de tota la vegetació que l’engolia, apamant les seves formes i fent elucubracions sobre les parts visibles de la mateixa. Diuen que disposa d’un aixopluc per a l’animal, tot i que l’inveterat escepticisme del cronista el mena a dubtar d’aquesta conclusió, més quan el suposat aixopluc es mostra sense sostre i sense aparença d’haver-ne tingut alguna vegada. De moment li ha estat assignat el número 150, per la simple equació de sumar un al número de la que es troba a la cua del catàleg. Ara resta a la espera del seu torn en el calendari de restauracions de les barraques sota la jurisdicció dels pedrasequers locals.

dimarts, 8 de gener de 2019

El dilema

Onze pedrasequers, amb l’auxili d’un bossell, han prestat les seves aptituds per a tirar endavant la reparació de la barraca número 35, coneguda com “la Individual”.

La jornada ha ocupat tot el matí i, pot ser pel fred que feia, no s’ha finalitzat la recuperació de la barraca al seu estat òptim. La baixa temperatura també pot esperonat els ànims a mostrar-se més contundents, per allò de les tremolors que aixequen la temperatura de l’organisme. La qüestió és que el dilema de com escometre les tasques de restauració ha esdevingut un intens debat, un brogit d’opinions en el que cadascú ha presentat la seva argumentada proposta, una mena de brainstorming variat i enriquidor del que podrien sortir onze noves barraques individuals. El cas és que, mentre es xerra, no es mouen les pedres, acció imprescindible per a avançar en una direcció concreta, fet que posposa la finalització de l’obra en una o qui sap en quantes jornades més. La barraca no s’ha acabat, però els filòsofs pedrasequers han vist ampliades les seves capacitats per a composar sil·logismes.


Al bossell no se li ha demanat opinió, tot i que segur que es té, però no presenta iniciativa pròpia ni ànims per a intervenir en qüestions humanes d’ordre inferior. Ell dissimula i es deixa fer.

dijous, 3 de gener de 2019

Preparant l’organisme

La pedra és dura, això és de pàrvuls. Sigui un mac, un roc, un carreu, un còdol, un cantal, un truc, una nyora, ... Totes tenen en comú la seva extrema densitat, una gran resistència a la penetració i, com a conseqüència directa, que pesen, i les més grosses pesen més, és clar.

Els pedrasequers tot just s’endinsen en un nou exercici laboral ple de rocs, i no pas petits, que hauran d’apilar amb una certa gràcia. Amb la saludable intenció de preparar els seus organismes per a escometre aquestes tasques sense abaltir-se, tenen el costum de començar l’any, abans de tocar cap pedra, fent una trobada dedicada exclusivament a retre culte al Pantagruel de Rabelais, aquell gegant que gaudia arrigolant-se sense pausa. Tanmateix el poguessin reclutar en el seu equip, no els caldria pas el bossell per a pujar les llindes més grosses, ni les tapadores que clouen el forat de la clepsa de les barraques.

Amb l’excusa d’una visita als pessebres de la capella de Montserrat, es congreguen al voltant d’una taula que suporta el pes de les viandes, que semblen vives en veure com volen, i les ampolles de vi que s’aniran omplint d’aire ràpidament. Converses dividides en funció del lloc ocupat a la llarga taula (el cronista al mig atenent a dreta i esquerra) i nassos que van proclamant el nivell de destil·lats consumits a última hora, efectes amplificats pel concentrat cafè que prenyava unes gerres de panxa isotèrmica. Torrons, neules i avellanes de Tarragona per a dissimular.

Entraran suaument en la feina, dimarts vinent, que serà la primera jornada, dedicant-se a completar la reparació de la barraca individual, una de petita.

dimarts, 18 de desembre de 2018

Camins nets i sorpresa

Els track del GPS ha estat esculpit de nou sobre l’escorça de la Terra que sustenta els dominis de Can Borrell, tot fent el procés invers. Ara ja es troben els camins, més o menys, com es mostraven al món abans de la plaga d’obrers talla-pins. Si hi aneu amb els bits dins del palmell de la mà ja no quedareu desorientats: ara, si la màquina us diu – Per allà! – trobareu la senda fressada que us permetrà continuar la vostra derrota a tota vela.
Així estava

Els pedrasequersarranjadorsdecamins tornaven tot contents i cantant, com els nans de la Blancaneus, quan se’ls ha presentat al davant la imatge de la barraca número 35, coneguda com “La individual” per les seves reduïdes dimensions, amb la llinda per terra, després d’haver cedit el muntant de l’esquerra de la porta. Ahir va passar pel seu costat un dels membres del grup i la construcció es trobava en bons estat, testimoni que fa pensar en un accident nocturn que ha provocat l’enderroc parcial.

Així està ara, de moment
Un escamot s’ha desplaçat a la base logística per a equipar-se amb eines adequades, ja que no presenta la mateixa dificultat netejar camins que restaurar barraques. El temps que necessita la reparació excedeix del disponible en l’horari laboral, motiu pel qual queda ajornada la conclusió de les tasques a la jornada següent, que no serà la setmana vinent perquè cau en el dia de Nadal, i aquell és considerat festiu a tots els efectes, sense excepcions.

dimarts, 11 de desembre de 2018

Encara prop de Can Borrell

Els pedrasequers fan tasques de restauració de l’entorn, darrere de les destrosses d’altres que, en nom de la cosa comú, passen pel bosc emulant l’esperit amb el que transitava el cavall d’Àtila per les terres filles del Nord. Està bé que s’esporgui el bosc amb la sana intenció d’evitar accidents que socarrimen, però també s’hauria de tenir cura d’on es deixen les restes tallades, d’un embalum considerable amagador dels camins que uneixen les barraques de pedra seca.

Els bellugardors de pedres seques han fet un esforç considerable per a traçar aquells corriols, mantenir-los transitables i transformar-los en bits per a que es puguin encabir en la pantalla del GPS, tot publicant les rutes que uneixen les barraques que es troben sota la seva jurisdicció. Però si els obrers que talles els pins, orfes de coneixement del significat d’aquestes circumstàncies, llencen a tort i a dret les restes de la seva feina, de poc servirà la màgia que plou del cel emesa pels satèl·lits que es passegen, aliens a tota polèmica, al voltant del planeta. Imagineu que el track de l’aparell diu –Has d’anar per allà – i allà no s’hi pot passar, doncs els pedrasequers seran relegats a les espècies que inspiren desencís. Doncs apa! Darrere dels talla-pins per a netejar els camins (Ostres! Ha sortit un rodolí).

Però, ai las! Tant de bo que això fos tot. Doncs no. Ara venen els obrers, també en nom de la cosa comú, que surten a arranjar les pistes forestals cavalcant una bèstia groga, sobre rodes gegants, que empeny una amenaçadora cullera plena de dents. Aquests tenen una forma peculiar de fer pla el terra del camí pel que passen, en lloc de farcir els clots amb runa o d’altres elements adequats, simplement van mossegant tot el que sobresurt i s’emporten una capa de l’esplanació, rebaixant el seu nivell. La repetició d’aquesta maniobra va deixant els fonaments de les parets de pedra seca per sobre del nivell del camí, afeblint la seva resistència als meteors i provocant esllavissades quan plou. Doncs apa! Darrere de la màquina del rasclet per a tornar a fer la paret (Caram! Un altre rodolí. Cronista, estàs inspirat!).

Qui és el responsable de la cosa comú que fa gala d’absència de sensibilitat vers els patrimoni local?