dimecres, 17 de gener de 2018

Punt i final a Matadepera

La barraca de Matadepera ja llueix un esponerós pentinat de lliris al damunt, coronant un caramell espanta-bruixes que s’espera sigui molt efectiu, tot protegint les matadeperenques i els matadeperencs d’aquelles que fan volar els seus esperits cavalcant escombres amb intencions pecaminoses.

Avui era la jornada final, després de la d’ahir, que també va ser complerta, en la que un reduït escamot ha procedit a pujar la terra al sostre ja totalment cobert, element imprescindible per a segellar les esquerdes i en el que soterrar les arrels de les iridàcies que aporten vistositat a l’obra.

La feina dels pedrasequers ha conclòs el seu periple per aquella població veïna. Ara és el torn dels jardiners, que faran una bonica composició en l’ampli espai que envolta la barraca, elements que contribuiran a ressaltar la construcció i dotar-la d’un entorn que s’avingui als orígens d’aquest tipus d’obra.

Cal agrair a la Germandat de Sant Sebastià i a l’Ajuntament de Matadepera la confiança que han dipositat en l’habilitat del grup d’aixecadors de pedra de la nostra població, fet que omple d’orgull els seus membres i els dóna projecció més enllà dels límits del territori en el que tenen per costum moure’s.

dilluns, 15 de gener de 2018

Contra rellotge

Chronos és implacable en la seva mesura del temps. Les busques que marquen el ritme de la vida s’acceleren més quan els fets immutables cauen al damunt de les espatlles.

L’extraordinària jornada de dilluns mereix aquest adjectiu per dues raons, a saber: la primera recau en la serva excepcionalitat com a dia laborable; la segona en la durada de la jornada laboral, que ha estat dins del que marca el conveni de pedrasequers avançats, que són vuit hores efectives, descomptant el temps dedicat a l’esmorzar i al dinar. Es pot afegir una tercera raó, que és particular del cronista, i ha estat la seva presencia al lloc de treball, per tal de constatar que el corresponsal s’ajusta a la realitat en els seus informes gràfics.

Abans que es presentés el càlid astre del dia, els arranjadors de rotondes ja es trobaven al seu lloc de treball, rebuts per la brigada de l’ajuntament, que descarrega les eines i el material que utilitzaran en el decurs de la jornada. La formigonera comença a fumejar de seguida, empesa per l’energia que li proporciona un generador de corrent alterna que omple l’ambient amb el seu soroll. El trànsit de tota mena de vehicles és molt elevat a aquella primera hora, els ocupants dels quals observen la colla de jubilats que celebren allà el seu jubileu.

Cap a les nou es presenta la Sara, esgrimint una llibreta i un bolígraf per a prendre nota de les preferències dels obrers per a l’entrepà del seu esmorzar: “Pot ser de truita, de botifarra, de llom, ... de pernil no, que ahir va ser diumenge i em vaig quedar sense, pot ser de llom embutxat”.

Les pedres van amunt i avall. Les llosses vermelles es tallen, com si fossin de formatge, en peces adequades per a conformar el ràfec de la barraca, aquella mena de visera molt vistosa que corona la clepsa de la construcció. Els marges de pedra seca que es dibuixen dins de la rotonda es fan i es desfan, al gust de qui pren la iniciativa. Es soterren tubs corrugats que s’engoliran els cables que portaran l’electricitat dins de la barraca. Al final, sembla que no s’ha fet feina, però se n’ha fet molta.

El Sol ha tret el cap per l’horitzó i l’ambient és més càlid. Avisen per a l’esmorzar i la tropa enfila el camí que mena cap al bar del centre esportiu, on s’ha preparat la taula per a la cerimònia, que resulta orfe de la rusticitat de l’ambient boscà, però resulta més còmode i els obrers són servits de viandes i begudes a petició.

Un pèl més contents, els artesans del roc tornen a la feina. Segueixen el seu ritme fins a l’hora de dinar, en la que són rebuts al mateix local de l’esmorzar i proveïts d’un menú que els retorni les ganes de continuar treballant. Un primer de llenties navegant en un oceà de brou i un segon de tall de carn amb barreja de bolets i pastanaga, les postres a triar de la generosa despensa del local. Vi negre, blanc i, desprès, tèrbol gallec. Dels cafès i dels activadors d’ànims decaiguts ja no en parlem, cal preserva la intimitat.

I així continuant fins a l’hora que el Sol abandona el cel per la part on té costum marxar, moment de retorn del fred i de la brigada de l’ajuntament, que ve a recuperar tots els estris per a posar-los sota la seva custodia. Són les cinc de la tarda, més o menys, que tampoc cal ser exactes. Demà es tornarà a la feina, matí i tarda amb la intenció de córrer més que en Chronos i tenir la barraca a punt per a la seva inauguració el proper dilluns, 22 de gener a quarts de dotze del matí, amb la presència confirmada de sant Sebastià i les seves sagetes més vistoses, com es correspon als dies de festa grossa.

dijous, 11 de gener de 2018

I la barraca de Matadepera va pujant …

Ai, ai, ai! Que el temps es tira a sobre i queda molta feina per a concloure la construcció de la barraca.

S’està valorant demanar la intercessió del sant buirac de sastre, la germandat del qual ha encarregat l’obra, ja sigui alentint la velocitat del rellotge o accelerant la dels pedrasequers, encara que no se sap quina solució presentaria més dificultat. El cronista suggerirà augmentar la ració de ratafia, que té una base de credibilitat radicada en l’experiència, ara que les parets ja són dretes i no hi ha risc d’esguerrar-les. Tot i que falta el ràfec abans d’escometre la delicada operació de tancar el forat que ara fa de sostre, badallant cap als núvols.

Addicionalment, s’ha decidit augmentar el dies laborables de la setmana i es tornarà a la feina el proper dilluns. No cal dir que, tota aquesta penitencia, sumarà a l’haver dels obstinats aixecadors de pedres, que li serà restada del deure quan es presentin a retre comptes de les seves maldats davant els astres. El saldo resultant ja serà una qüestió individual de cadascú. També serà d’esperar un petit ajut per part d’en Sebastià, gaudint de la seva condició de sant i les prebendes que li atorga aquest estatus.

En qualsevol cas, no es troba dins de l’ànim dels avis lítics defallir davant el repte. Mireu les imatges i jutgeu com queda l’obra, en la que han instal·lat fins i tot una petita sagetera (perdó, sant Sebastià, no és res personal). Quines parets més verticals i com estan engalavernades les pedres, dissimulant el morter que queda confinat a la part interior. Una veritable meravella.

dimarts, 9 de gener de 2018

La clau de volta i la cintra

L’any 1926 es va publicar el llibre “El misterio de las catedrales”, l’autor del qual es va amagar darrere del pseudònim de Fulcanelli, dedicant la seva obra als “Hermanos de Heliòpolis”. En aquest llibre es posa de manifest allò que va desvetllar la façana de Notre Dame de París: una guia per a aconseguir la Pedra Filosofal.


Els pedrasequers pot ser no han llegit aquest llibre, pot ser ni tan sols han sentit parlar d’en Fulcanelli, però tot fa pensar que les seves tècniques apunten cap a una nova codificació vers a la Gran Obra alquímica. Fixeu-vos en les imatges i quedareu corpresos en veure com està quedant aquesta meravella feta pedra. I tot ve a partir d’un embalum de pedres que va descarregar allà un camió.

La porta ja té forma, i quina forma! La utilització de la cintra ha permès dibuixar aquest arc tan precís, amb la seva clau de volta ben instal·lada i suportant totes les pressions, tant les físiques com les d’opinió. I sense la intervenció de cap arquitecte, tot i que aquesta colla serien mereixedors d’un premi Pritzker col·lectiu (pot ser encara son a temps pel d’aquest any).

El dia de la inauguració, els assistents s’eixamenaran, embadalits, al voltant d’aqueta obra i fixaran en la seva memòria com és possible transformar l’entusiasme (l’Agapē que dèiem) en obra d’art.

dijous, 4 de gener de 2018

Jornades extraordinàries

Aquest dijous, com s’havia anunciat, ha estat laborable per al grup de pedrasequers, en la seva aventura de construir una barraca a la rotonda d’accés a Matadepera.

En una jornada de matí i tarda, amb un descans a migdia per a dinar un sucós arròs, les pedres han anat amunt i avall, conformant el que serà, no només una barraca de pedra seca, sinó també l’arranjament de tota la superfície de la rotonda, construint marges de pedra en emulació d’un entorn real de vinya. El cronista proposarà que plantin també algun cep, d’alguna varietat local, és clar, que ornamenti l’entorn amb els seus pàmpols en la primavera i s’avingui amb el verd dels lliris del sostre.


Doncs sí, es fa servir morter per a lligar les pedres de la barraca. I què! Aquesta construcció té unes característiques especials que així ho requereixen, amb la intenció d’evitar accidents si algú té la mala idea d’enfilar-se. Ja podeu estar segurs que passarà, que aquest món n’està ple de brètols sense corretja. Els experts aixecadors de pedres ja van lligar amb morter les pedres d’una altra barraca, la de la costa d’en Jan, que es troba a peu del camí que puja cap a Castellar Vell, i que ja ha patit un cert assetjament per trobar-se en aquesta via que té un trànsit força intens de persones.

Les parets van pujant davant l’astorada mirada dels ocupants dels vehicles que utilitzen aquella rotonda, algun dels qual ha fet un parell de voltes per a assegurar el que li deien els seus ulls, en veure una colla d’avis allà treballant i amb entusiasme, quan, en altres circumstàncies, són els avis qui miren com treballen els d’obres públiques sense entusiasme.

Faltarà pedra? Aquest és el punt feble del grup, que s’engoleix tota la pedra que es troba pel davant, però, en aquesta ocasió, si s’esgota la matèria prima, serà la patronal qui s’encarregui d’aprovisionar-la fent circular els camions que calguin, faltaria més!

dimarts, 2 de gener de 2018

Encetant l’any amb una barraca de luxe

Els camins històrics de Matadepera i Castellar del Vallès es tornen a creuar. Després de cent cinquanta anys, des que l’eclesiàstic i escriptor castellarenc Antoni Vergés i Mirassó restaurés el monestir de Sant Llorenç del Munt, hores d’ara, el grup de pedrasequers local ha iniciat una obra de certa magnitud al mateix terme municipal que, un pam més, un pam menys, vol emular aquella gesta. Una de les diferències d’aquesta aventura amb la pretèrita és que els entusiastes aixecadors de pedra, a més de les seves habilitats en el disseny de barraques i el seu funambulisme sobre les inestables parets de pedra seca, utilitzaran les seves enèrgiques i alhora delicades mans, esforç que el cronista dubta que arribés a fer el prevere en aquella època.
 
Els antics grecs eren capaços de distingir tres classes d’amor, a saber: Philia, Eros i Agapē. Aquest últim mot defineix un amor incondicional i reflexiu, en el que aquell qui el prodiga només té en compte el bé de qui el rep. D’aquest amor, docs, està carregat l’esperit dels aixecadors de pedres, que hauríeu de veure com agafen els rocs per a canviar-los de lloc, abraçant-los contra el pit en un èxtasi d’estima que fa entendrir el cor de l’observador transeünt, prest a capturar el moment a la seva càmera en una imatge per a compartir al Facebook, o millor a Instagram, que és més cool.

Si entreu a Matadepera, tot venint de Castellar o Sabadell, us trobareu una rotonda que distribueix el trànsit cap a quatre diferents direccions. Doncs en el ben mig d’aquest cercle és on s’ha decidit aixecar el vistós monument que, si bé no podrà encabir un restaurant ni estarà envoltat de rucs, com el del cim de La Mola, serà admirat per tots aquells que facin servir aquesta via d’accés a la població.

Avui s’ha posat la primera pedra ... i després una altra, i una altra, ... i així fins que ha arribat l’hora de plegar. Però, compte! Que l’obra ha d’estar a punt per al proper vint-i-dos de gener a dos quarts de dotze, moment en el que es preveu la seva inauguració en mig de la celebració de les festes de Sant Sebastiá, màrtir titular de la germandat que ha encarregat l’obra, en aliança amb el consistori d’aquella població. Aquesta pressió obligarà a la tropa a treballar matí i tarda, en jornades que s’estendran durant la setmana més enllà dels habituals dimarts. Es preveu que s’hauran de multiplicar les racions de ratafia i d’àrnica, per tal de foragitar l’estrès i no defallir en l’entusiasme. Cal recordar el que deia a l’edat mitjana l’abadessa benedictina Hildegarde de Bingen al respecte d’aquesta planta asteràcia: “Quan un home i una dona són amorosos, si algú estén àrnica sobre la pell d'una d'aquestes persones, quan l'àrnica s'ha assecat, es fan bojos d'amor, fins a perdre la raó.” En el cas que ens ocupa, canvieu la dona per un roc per a obtenir el resultat desitjat.

El desori inicial s’ha saldat amb un bon començament de l’obra, en el que ha estat construïda la base de la barraca i marcats els marges perimetrals. S’ha de fer esment de la bona qualitat de la pedra aportada per la patronal. Un cop enllestida l’obra caldrà fer ofrenes al sant travessat de sagetes, demanant-li que faci desviar la punteria dels conductors etílics que utilitzin aquella rotonda, no sigui que algun acabi aparcant el vehicle a l’interior de la barraca.

dimarts, 19 de desembre de 2017

Fent venir les ganes de treballar

Si algú pensa que les ganes de treballar són intrínseques dels pedrasequers, s’equivoca. Com li passa a qualsevol ésser viu, la tendència natural de l’humà és jeure i contemplar com es fa el borrissol al melic. L’entusiasme neix a base d’entrenament, de voluntat i de posar-s’hi.

La barraca 40 com es va trobar
El grup ha sortit, a l’hora acostumada, amb unes intencions més aviat inconcretes. Primer volien anar a la font del Pereira, després, no tenint clara aquesta primera destinació, una facció del grup ha proposat recórrer una de les rutes de can Borrell i, ja de camí cap allà, un del grup ha posat de manifest que ell havia fet aquesta ruta recentment, donant fe que tot estava en ordre. Tot i això, han arribat fins a una nova barraca, enderrocada, que ja es troba marcada al planell de les que es corresponen al domini de l’esmentada masia. Ha estat del seu grat, tot i que encara no els han vingut les ganes de treballar, l’entusiasme que dèiem. Aquesta imperiosa necessitat d’aixecar pedres els ha arribat en topar-se amb la barraca número 40, coneguda com “de les Gatoses”, costes amunt. El que no declara el corresponsal en la zona és si la cerimònia de l’esmorzat ha tingut lloc en l’ínterim del recorregut, fet que el cronista aventura a donar per bo.

Així està ara, de moment
Les renovades energies de la tropa han desfermat una activitat imparable, posant-se mans a l’obra fins que han deixat neta i polida la pila de runa, fent una inicial classificació de la pedra que formava part de l’anatomia de la barraca i netejant el camp de treballa. Tot a punt per a una propera intervenció, que no serà immediata.

L’agenda del grup inclou una obra d’encàrrec, de la que ja va deixar constància el cronista en entrades anteriors, i que s’iniciarà el dia dos de gener de 2018, que es la propera jornada laboral per caure en festiu (Sant Esteve) el dia vint-i-set de desembre pròxim. Aquest encàrrec consisteix en la construcció d’una barraca nova a l’entrada de la població veïna de Matadepera, al mig de la rotonda que distribueix el trànsit rodat a l’entrada de la població, tot arribant des de Castellar o Sabadell.

Així doncs, tingueu tots unes trapelles Festes de Nadal i una bàquica entrada d’Any Nou!