dimarts, 11 de febrer de 2020

El mur, quasi a punt

La paret de pedra seca del camí de Canyelles està quedant molt bé. El cronista té la temptació de dir que està millor que nova, però se l’aguanta perquè, principalment, quan aquella paret var ser feta inicialment, ell no la va veure.
 
Les mans dels pedrasequers, que encara mantenen els cinc dits cadascuna, són les seves eines principals, ja sigui per a ubicar les pedres allà on els hi pertoca com per a ajudar-les a agafar la forma més adient, modelatge precís que la Natura va esquivar quan les va crear. Així, cada pedra entre cinc, deu o més dits, ha contribuït a aixecar aquest mur que, de ser transportable, es podria exposar al MNAC de Barcelona o, fins i tot, al Tate de Londres (fins a la culminació del Brexit, és clar) i, de fons, la música de Pink Floyd.

Hores d’ara, hom s’haurà de conformar en apreciar la seva bellesa a les imatges en aquest bloc inserides i, els més privilegiats, podran contemplar-la en directe i gaudir de la seva pètria i rugosa textura en passejar pel camí que delimita.

En el decurs de la propera jornada, el mur quedarà llest per a la seva inauguració.

dimarts, 4 de febrer de 2020

Pedra sobre pedra: un mur

La tècnica dels margers ensenya que el mur ha de tenir una base sòlida, amb pedres grosses que aguantin bé tot allò que es posi a sobre, tot i que també s'ha d'intercalar pedres grossetes pel mig, amb la finalitat de consolidar les situades dessota. Tot i que no es pot veure a les imatges, els pedrasequers declaren que un tractor ha fet la feina més feixuga, ubicant les pedres més grans al lloc que les hi pertoca, reservant els seus músculs i les seves neurones per a les tasques més fines.

La reconstrucció d'una paret d'aquest tipus no es pot fer a la babalà (de l'àrab alà bâb Al-lâh), altrament existeix el risc de veure-la caure de nou en poc temps. A la correcta col·locació de les pedres frontals, s'ha d'afegir la necessitat d'omplir de pedruscall la part interior, amb la finalitat d'evitar que s'acumuli aigua o fang, fent que l'aigua dreni entre aquest pedruscall i surti per les esquerdes obertes entre les pedres frontals. El cronista va ser testimoni, un dia plujós a un poblet de les muntanyes del Nepal, de com les dones s'afanyaven en eliminar la molsa acumulada entre les pedres dels murs de pedra seca allà construïts, tot i que aquelles parets no aguantaven bancals de vinya, és clar.

La pedra que es conrea per aquell pedaç de geografia és de molta més qualitat que la trobada en la terra que envolta els pedrasequers locals. Mireu com treballen els d'allà i la facilitat amb la que aixequen altes parets amb les llosses planes que aquell sòl els n'ofereix.

dimarts, 28 de gener de 2020

Les pedres i el Gloria

Un dels efectes nocius del temporal Gloria, en aquest cas associat a l'aigua que va deixar caure, ha estat l'esllavissada que ha patit un mur de pedra seca d'uns tres metres d'alçada, situat a la sortida de la població que apunta cap a l'Alzina Balladora.


Els murs de pedra seca, al contrari dels que es construeixen lligats amb calç o morter, tenen l'avantatge de deixar passar l'aigua que es filtra entre les pedres apilades, eliminant la pressió que haurien de suportar en cas contrari. Però aquesta propietat té uns límits que, de vegades, són superats i la construcció no aguanta dreta. És el cas que ha succeït amb el mur objecte de les atencions dels pedrasequers, que no ha estat capaç de contenir la quantitat d'aigua que el Gloria li ha tirat a sobre, en volum suficient com per a endur-se el talús en el qual s'aguantaven les pedres i aquestes van obeir les lleis de la gravetat.

Això mantindrà ocupats els membres de la colla alguna jornada més i la soca d'alzina de la barraca del Xullo disposarà de més marge de supervivència, tot i que la voluntat dels remenadors de pedres és d'escarbotar-la, com si fos un gra d'acne juvenil.

dimarts, 14 de gener de 2020

Concurs de tossuderia

En l'entrada anterior, el cronista expressava la seva fe en el deixondiment de l'alzina escapçada, confiant que la cíclica i misteriosa Natura li mantingués una alenada de vida entre les arrels, per a reeixir i ensenyar un brot verd al Sol de la primavera. Però davant del concurs de tossuderia que s'ha posta de manifest, el cronista ha perdut la confiança i es rendeix a la realitat. Els pedrasequers, tot i haver decidit moure la barraca un pam, més o menys, no renuncien a fer fora la soca de l’alzina, tot i haver presentat aquesta un certificat d'arrelament al territori, motiu que li atorgaria el dret de no sé què. Els aixecadors de pedres compten amb l'avantatge addicional de ser més nombrosos i, lògicament, poden fer torns en la relaxant tasca d'apallissar la soca.

Pel que fa a la barraca, que continua en un segon terme dins del focus d'atenció, segueix creixent pedra sobre pedra. Per altra banda, ha estat trobat un utensili que, probablement, el pagès que governava aquell tros de geografia hauria perdut en algun moment dels seu traginar d'eines. Donat que serà un pèl dificultós que algú el reclami, l'objecte serà immatriculat a nom del grup.

dimarts, 7 de gener de 2020

Mudances

Aquest curt període en el qual els pedrasequers han gastat el temps en gaudir de les Festes Nadalenques, Cap d'Any i Reis, ha servit també per a fer un exercici d'introspecció i reflexionar sobre certes actituds de domini que mantenien el grup dins d'un atzucac. Aquesta paraula es deriva de la veu àrab “az-zuqâq” que, com és sabut, descriu un carreró estret i sense sortida, situació que es produeix amb molta freqüència en la medina, o barri antic, de moltes ciutats on es parla aquesta llengua, com és el cas de Marràqueix, per posar un exemple. El cronista ha tingut el privilegi de viure personalment situacions realment complicades, en l'interior d'aquests estrets i laberíntics carrers, on va comprovar com un petit exercici d'humilitat permetia sortir d'aquelles situacions.

Prou de digressions. Anem al gra! El cas és que, en el decurs del comentat lapse de temps espiritual, l'Àngel Anunciador ha mostrat als esportistes de la pedra seca la millor solució per a resoldre el problema de la soca rebel, opció que va ser insinuada pel cronista en algun post anterior. Doncs sí, es mourà la barraca un pèl cap a la banda del puig de la Creu i quedarà solucionat el problema. Al cap i a la fi es tracta de moure pedres que, a diferència de la soca, no es troben arrelades al terra i, individualment, pesen menys que aquell tros d'alzina. Ara, les veus crítiques diran, i per què la van tallar, doncs? Encara s'ha de conservar l'esperança de què aquest exemplar de “Quercus ilex”, un cop els esportistes del roc pelat abandonin la zona, recuperi l'ambient de pau i serenor que li permeti ensenyar un petit brot verd, indicador de la seva victòria davant les agressions sobrevingudes.

dimarts, 17 de desembre de 2019

I la soca segueix allà

Les pedres van canviant de lloc però, la soca, la recalcitrant soca, la tossuda soca no es mou ni un pèl. Li han furgat una mica les arrels, amb la intenció de que es deixi anar, però no, el seu orgull d'alzina centenària diu que no, que no es mou d'allà voluntàriament. Caldrà utilitzar mètodes més contundents per a que es rendeixi.

Això sí, les pedres es van movent d'un lloc a un altre, principalment formant paret, que és el què interessa per a restaurar la barraca.

El cronista és de l'opinió de declarar Diada Nacional aquell en el calendari que coincideixi amb l'eradicació total de la soca. Organitzar balls de plaça, focs d'artifici, jocs florals i berenars populars farcits de ratafia. L'expectació en l'esdevenir està enfocant el protagonisme en la soca, desviat de l'objectiu principal, que són les barraques de pedra seca. Però això no crea cap esquerda en l'ànim dels pedrasequers, hàbils coneixedors de matèries diverses que són capaços de rescatar fonts, netejar senders, arranjar forns de pega i de calç i, fins i tot, reparar rellotges de campanar. Això de la soca serà una petita anècdota que, segurament, no romandrà gaire temps en la memòria dels seus successors.

divendres, 13 de desembre de 2019

Els pedrasequers estan de dol

Caldria bastir una gran barraca de pedres negres, coronada d'esponerosos lliris de flor blanca, per a encabir el dol pel que transiten els pedrasequers.

El jove Arnau ha partit per a sempre més al món de les ànimes lliures. Les creences espirituals de cadascú li poden assignar destins heterogenis, i el cronista té la seguretat de què la seva essència haurà arribat al que tots els diferents cultes han designat com el superior. Li podeu dir “Cel”, “Nirvana” o “Fusió amb l'Univers”, allà on sigui el seu esperit serà estimat, com ha estat estimat ell abans de partir.

El cronista no va arribar a tenir una relació estreta amb ell. El coneixia de compartir les tasques realitzades en les diferents restauracions de barraques en les que va participar, i també d'alguna celebració en la que va regalar la seva presència al grup. Només d'aquests petits tastets de la seva companyia, el cronista va quedar admirat de la seva personalitat, la seva bonhomia, el seu entusiasme i la seva generositat. Els adjectius de la seva lloança poden ser molt llargs, tant com serà la presència de la seva imatge en la memòria d'aquells que el van conèixer.

Avui ha tingut lloc el seu comiat a l'església de Sant Esteve. El taüt que contenia les seves despulles semblava lleuger sobre les espatlles dels qui el portaven, com si encara volgués alliberar la càrrega d'aquells que es trobaven al seu voltant.

No cal desitjar que descansis en pau. L'ànima d'una persona com tu és segur que reposarà amarada d'amor.

If you were to be lost in the river, Arnau, 
your memories would not be lost with you.
Memories are forever.