dimarts, 1 de desembre de 2020

Atenent les necessitats de la barraca de la costa d'en Jan.

Si bé les barraques es troben macades de batec i de funcions orgàniques, necessiten atenció i cures de tant en tant. Més encara quan es troben a ran d'algun camí freqüentment transitat i pateixen les agressions dels brètols que transiten per allà. És el cas de la barraca de la costa d'en Jan, que presenta una esllavissada de pedres a l'extrem que és a tocar el camí que puja cap a Castellar Vell. D'alguna forma, el destí d'aquesta barraca va quedar un pèl marcat per la voluble Fortuna, quan li va atorgar el número 13 en l'inventari de barraques que gestiona aquest grup. 

Els pedrasequers s'han arromangat i han fet una primera intervenció en la qual han apartat les pedres caigudes i han netejat la ferida. Aquesta és una tasca primordial abans d'aplicar les sutures corresponents, tot i tenint en compte que seran temporals per raó de no poder evitar el trànsit de brètols pels camins públics, espècie aquesta que, lluny de minvar, es troba en plena expansió.



dimarts, 24 de novembre de 2020

Finalitzada la restauració de la barraca del Xullo

Ara sí. La barraca del Xullo torna a lluir, així com la paret del marge adjunt, i es pot dir que està més maca que abans. Les altres barraques, geloses, estan esperonant arbres per a que els hi caiguin a sobre i així poder rebre les atencions dels pedrasequers, en veure que les seves capacitat d'esteticistes és molt gran i el problema d'una agressió arbòria es pot convertir en una oportunitat per a millorar, tant la construcció com el seu entorn. 

El cronista s'omple d'una doble satisfacció. Per una banda la barraca ha estat restaurada i, addicionalment, la soca de l'alzina rebel encara es conserva, en un acte d'insubmissió sense precedents que fa albirar esperances d'una nova brotada en arribar la primavera.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Imaginació contra avorriment

El cronista no vol que el seu relat sigui avorrit, tot veient que la progressió en la restauració de la barraca del Xullo s'està fent més lenta que la construcció de la Sagrada Família. El cas és que ja s'ha tancat del tot el forat que bada al cel, però encara no s'ha pujat la terra, ni s'ha plantat el grapat de lliris, ni s'ha instal·lat l’espantabruixes. El pressupost inicial, com el de l'hospital de campanya de Madrid, ha estat superat en escreix i tindrà el seu impacte en els Fons de Recuperació Europeus, es posin com es posin a Polònia i Hongria. 

Amb motiu de recuperar les inversions fetes, hom proposa d'oferir les barraques com a centre de votació per a les eleccions del 14 de febrer, cessió que hauria de ser compensada amb l'estipendi corresponent, a poder ser esmorzars de forquilla setmanals per als pedrasequers fins a les vacances d'estiu. 

Finalment, com a notícia de transcendència econòmica, s'ha plantejat una OPA del grup de pedrasequers de Castellar sobre el de la població veïna de Sant Llorenç Savall. S'està a l'espera de la pronunciació de l’F.M.I., donada la repercussió que pot tenir en l'economia global. De moment, les borses més importants han suspès les cotitzacions de les dues entitats. A les imatges adjuntes podreu reconèixer alguns dels accionistes principals de la primera agrupació, tot i que la seva pose ho dificulta un pèl.

dimarts, 10 de novembre de 2020

Tancant la cúpula

A l'escletxa de la cúpula de la barraca del Xullo li queda poc per a ser tancada. Es podria dir que això passarà en el decurs de la propera jornada. 

Aquesta és una de les tasques més importants. Les parets poden ser més o menys verticals o un pèl tortes, però la cúpula ha de ser perfecta si la intenció és que aguanti una bona temporada. Les pedres són triades amb molta cura entre les més planes i amples, fent un tancament per superposició de filades amb una certa inclinació cap a l'exterior amb la intenció d'evitar l'entrada de l'aigua de la pluja. Finalment, l'últim forat es tancarà amb una llosa adient, o més si en calen. Posteriorment es posarà terra a sobre en la qual es plantaran els lliris.

 - Escolti! I el caramell?

 - Ostres! Tens raó. El caramell, com la cua d'una boina, que ha d'anar al ben mig del sostre i del que fugiran totes les bruixes del contorn. Si senyor!

dimarts, 3 de novembre de 2020

Article d'en Josep Alavedra a iSabadell


En aquesta entrada, el cronista vol destacar l'article que ha escrit en Josep Alavedra, com a complement de la seva visita a la barraca del Xullo el passat 27 d'octubre. L'enllaç següent us dóna accés al mateix, on podreu llegir les seves paraules complementades amb una petita filmació en la que intervé en Joan Roura.









Pel que fa a l'evolució de la barraca, res a destacar. Va progressant a pas de bou. Observeu algunes imatges d'avui, en una de les quals es pot observar com el trau de la clepsa es comença a tancar.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Pedra sobre pedra …

L'evolució de la barraca del Xullo segueix endavant, pedra sobre pedra. Els practicants de l'ancestral art d'apilar pedres no tenen pressa, però tampoc en fan cap, de pausa. L'edat fa perdre reflexos però augmenta la capacitat analítica. D'això en gaudeixen els esportistes del roc sec, estudiant cada cantal que passa per les seves mans per a cercar-li una ubicació precisa, aquella que està feta per a ell i cap altre més. 

Però també s'ha d'atendre la diplomàcia, tot fent de bon amfitrió amb les visites que es deixen caure de tant en tant pel camp de batalla. En aquesta ocasió ha estat en Josep Alavedra, qui ha tingut la deferència de passar a saludar. Ell és membre de la U.E.Sabadell i està fent un treball sobre el patrimoni del Vallès. 

Benvingut, Josep!

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Un pit-roig molt deixondit

Un rupit s'envolava pels rodals de la barraca, tot observant les cabòries que se'n feien els aixecadors de pedres, en un esforç sublim per a trobar una pedra adient que exercís les funcions de llinda. Al cap d'una estona de voleiar i aturar-se en diferents llocs, amb la intenció de tenir una bona perspectiva i copsar el perill que podria suposar aquell grapat d'avis remenant pedres, el pit-roig va aterrar al caire d'una pedra mig soterrada, fent aquells moviments sincopats que fa aquest petit ocell quan es troba a terra. El barba-roig volia fer-se veure i, en aconseguir copsar l'atenció dels pedrasequers, esperar que la sagacitat observadora de pedres d'aquella colla parés atenció en la que el petit plumífer tenia sota les seves potetes. 

- Guaita quin pit-roig!- Diu uns dels esportistes del roc pelat. 

- Fa estona que ronda per aquí.- Respon un altre. 

- Ostres, tu! Heu vist la pedra des de la que ens mira? - Rebla el més entenimentat. 

- Caram! Està mig soterrada però és una llinda fantàstica. Anem-hi! - Diuen tots a cor. 

 I tots es posen a treballar amb pales, perpalines i d'altres eines. Ara que ja tenien les mènsules preparades, podran completar les tasques d'aquesta jornada amb la instal·lació de la llinda. Amb els cors plens de gaubança per la feina feta, marxaran cap a casa convençuts que la sàvia i voluble Natura encara té moltes coses meravelloses que mostrar. 

Gràcies, pit-roig!