dimarts, 21 de maig de 2019

Més manteniment

La Barraca de l’Antó, que figura al catàleg amb el número 91, va veure conclosa la seva restauració el dia 18 d’octubre de 2011. Era una barraca inusual i es va considerar que es tractava del recinte on l’Antó aparcava la bèstia que l’ajudava a transportar eines i pedres. Tenint en compte aquests antecedents i les dimensions de la mateixa, es va considerar que el millor tancament que es podia fer era a base de bigues de fusta amb lloses de pedra a sobre. Així es va fer i, ara, cal tornar a refer el sostre que no ha suportat el pas del temps com s’esperava, o sí, però els pedrasequers no ho sabien. Les podrides bigues han estat vençudes per les lloses que aguantaven, pedres que tenen una especial tendència a ser atretes pel sòl proper. Ara toca reparar el sostre i procurar fer-ho amb materials que exhibeixin una data més llarga de caducitat. 

L’any 2011, en el decurs de les tasques de restauració de la barraca, el cronista va recollir un humil document gràfic del procés en el que apareix en Jaume Martí, entranyable company que ens va deixar posteriorment de forma sobtada. En tornar a veure aquestes imatges he recordat la seva figura, un home afable, sorneguer àdhuc burleta, que encomanava el seu riure net i franc que li feia tremolar tota la seva humanitat. A la feina sempre estava al davant i era un extraordinari col·locador de pedres.

Podeu accedir al reportatge per mitjà de l’enllaç següent:



La barraca número 49 es troba prop de l’anterior. En aquesta, dedicada al company Joan Roura, s’ha reparat una paret de pedra seca que havia estat atacada per un agressiu pi. Evidentment, abans de procedir a la reparació del mur, l’arbre culpable ha estat convidat a abandonar la zona amb una ordre d’allunyament perpetua.

dimarts, 14 de maig de 2019

Repassant detalls i estralls

La feina que fan els pedrasequers requereix un servei de manteniment que, adesiara, s’ha de fer si es vol conservar en bon estat. A vegades arriben noticies de desperfectes en alguns elements, ja siguin per causa natural o per causa de l’acció dels que passen per allà deixant empremta. D’altres ocasions, és un manteniment distret, d’entreteniment quant no urgeix cap altra feina.

La barraca número 60, coneguda com “de la Mª Teresa de l’Illa”, ha tingut la mala sort d’anar a raure prop d’un lloc d’esbarjo molt concorregut, motiu pel qual és visitada per una quantitat de gent suficient com per a contenir un percentatge elevat de brètols, ja siguin aprenents o experimentats. A l’assaig “ALLEGRO MA NON TROPO: LAS LEYES FUNDAMENTALES DE LA ESTUPIDEZ HUMANA”, de Carlo M. Cipolla, s’explica que, estadísticament, a totes les agrupacions humanes es produeix una dispersió molt semblant d’estúpids, i aquest és el cas que ens ocupa tenint en compte els grups que es reuneixen en determinats llocs. L’autor defineix l’estúpid com aquell ésser humà que fa accions que no el beneficien a ell ni tampoc a la resta de persones o, dit d’una altra manera, que fa accions que el perjudiquen tant a ell com als altres. Oi que tots en coneixeu algú proper que podria encabir-se en aquesta definició? Doncs imagineu tots el que no coneixeu directament i us espantareu.

La font del Carme ha patit l’acció de la Natura, fet que no és motiu de retret. És de tots conegut que la Natura té una inveterada tendència a integrar tot l’entorn en ella mateixa, motiu pel qual l’ésser humà ha d’intervenir per a sotmetre aquesta natural tossuderia i arranjar-ho al seu antull.

Per a arrodonir la jornada, els pedrasequers han fet cap a la barraca número 9, “d’en Joan Avellaneda”. Allà s’ha fet neteja i s’ha instal·lat un caramell al capdamunt de la barraca, pedra que foragitarà les bruixes que, s’intueix, fan gresca davant la seva porta les nits de lluna plena.

dimarts, 7 de maig de 2019

Una més al sac

El pedrasequers es curen la pruïja de remenar pedres desfent i fent barraques, àdhuc si el cel transporta un eixam de boires amenaçadores. Ells són capaços de deixondir-se només amb la perspectiva de renegar a lloure entre pedres i bardisses. No en trobareu cap d'enze ni esburbat entre ells, que tots van anar a escola i són entenimentats.

En finalitzar la barraca 151, altrament coneguda com “d'en Francesc Vilaclara”, l’han endomassada per a obtenir una imatge que mostrar al món, com a testimoni del seu pregon entusiasme en aixecar pedres i tornar-les a deixar al lloc que tenen assignat, i només n'hi ha un on pugui encabir-se cada pedra. No és art això?

El titular de la construcció es mostra satisfet del resultat final.

dimarts, 30 d’abril de 2019

La barraca 151 pren forma

L'estructura de la barraca número 151 ha quedat definida i, al contrari dels que es pensava, no és nova. La barraca número 35, àlies “Individual” , presenta una estructura semblant, és a dir: les dimensions de la porta es mantenen en tota la profunditat de la mateixa, com una mena de túnel de curta profunditat.

dimarts, 16 d’abril de 2019

I de nou a les barraques

Una de les tasques de la jornada d'avui, molt important, ha estat la identificació de la barraca número 113, àlies “de la Marta” amb la gravació del número que li correspon a l'ampla llinda que mostra al món. L'encarregat d'aquesta tasca, armat amb el burí i el martell, ha dibuixat els números molt acuradament, deixant palesa la seva destresa cal·ligràfica.

El gruix del grup s'ha centrat en el desmembrament provisional de la barraca número 151, dedicada al company Francesc Vilaclara, qui manifesta un entusiasme excepcional en les tasques de restauració d'aquesta barraca. De moment, s'ha seguit amb la tasca de desmembrament de la mateixa, procediment d'obligatori compliment amb les barraques que es mostren malmeses en grau de sinistre total, com és el cas de la que els ocupa en el decurs d'aquestes jornades, interrompudes per les urgències ateses la setmana anterior.


Els pedrasequers han d'obrar dreturerament amb aquesta barraca. La seva estructura, no vista en cap de les restaurades fins ara, fa que es manifesti una certa curiositat i, un cop descoberts els seus secrets, els farà més savis. Els aixecadors de pedres, que són molt entenimentats, deixen de banda la pruïja i es prenen la tasca com un complement al bescantar de qui s'ho mereix, entremesclant adesiara els renecs porgadors de l'ànima. Es poden trobar associacions en les que els seus membres paguen una quota per a passar-s'ho tan bé, en canvi, aquests ho gaudeixen de franc.

dimarts, 9 d’abril de 2019

Operació d’urgència

El grup havia rebut uns avisos que denunciaven una destrossa al Cau de la Furriola. S'havia produït una esllavissada de rocs, procedents d'una visera que hi ha a sobre de la bassa, possiblement deguda als aiguats que han visitat aquestes contrades els darrers dies, i s'havia endut pel davant un bona part de la paret d'aquella bassa que reté les aigües que s'escolen pel torrent de Matalonga.

La barraca d'en Vilaclara pot esperar. Els membres del grup han decidit atendre aquesta emergència ràpidament. Amb els estris adequats i ben d'hora, han enfilat el camí cap a la zona afectada on s'ha fet una feina ben feta, com és habitual en el grup, i s'espera que aguanti molt de temps. Han aprofitat per a falcar els rocs del voladís amb les pedres que havien caigut, prevenint d'aquesta forma noves esllavissades.

dimarts, 2 d’abril de 2019

L'enigma de la barraca 151

El grup s'ha constituït en brigada arqueològica en el decurs d'aquesta jornada. La barraca que portarà el nom d'en Francesc Vilaclara està desvetllant aspectes que, fins ara, no n'eren habituals en aquest tipus de construcció.

A primer cop d'ull en el moment de la troballa, la construcció presentava una imatge que s'encabia entre les barraques de marge, a la que se li havia vingut avall la cúpula. Un cop s'ha començat a excavar, ha estat comprovat que disposa de quatre llindes continues que podrien haver constituït el sostre de la barraca, formant una estructura de tancament desconeguda fins ara. Les tasques d'excavació que encara falten donaran resposta als dubtes que es plantegen.