I la soca segueix allà

Les pedres van canviant de lloc però, la soca, la recalcitrant soca, la tossuda soca no es mou ni un pèl. Li han furgat una mica les arrels, amb la intenció de que es deixi anar, però no, el seu orgull d'alzina centenària diu que no, que no es mou d'allà voluntàriament. Caldrà utilitzar mètodes més contundents per a que es rendeixi.

Això sí, les pedres es van movent d'un lloc a un altre, principalment formant paret, que és el què interessa per a restaurar la barraca.

El cronista és de l'opinió de declarar Diada Nacional aquell en el calendari que coincideixi amb l'eradicació total de la soca. Organitzar balls de plaça, focs d'artifici, jocs florals i berenars populars farcits de ratafia. L'expectació en l'esdevenir està enfocant el protagonisme en la soca, desviat de l'objectiu principal, que són les barraques de pedra seca. Però això no crea cap esquerda en l'ànim dels pedrasequers, hàbils coneixedors de matèries diverses que són capaços de rescatar fonts, netejar senders, arranjar forns de pega i de calç i, fins i tot, reparar rellotges de campanar. Això de la soca serà una petita anècdota que, segurament, no romandrà gaire temps en la memòria dels seus successors.

Els pedrasequers estan de dol

Caldria bastir una gran barraca de pedres negres, coronada d'esponerosos lliris de flor blanca, per a encabir el dol pel que transiten els pedrasequers.

El jove Arnau ha partit per a sempre més al món de les ànimes lliures. Les creences espirituals de cadascú li poden assignar destins heterogenis, i el cronista té la seguretat de què la seva essència haurà arribat al que tots els diferents cultes han designat com el superior. Li podeu dir “Cel”, “Nirvana” o “Fusió amb l'Univers”, allà on sigui el seu esperit serà estimat, com ha estat estimat ell abans de partir.

El cronista no va arribar a tenir una relació estreta amb ell. El coneixia de compartir les tasques realitzades en les diferents restauracions de barraques en les que va participar, i també d'alguna celebració en la que va regalar la seva presència al grup. Només d'aquests petits tastets de la seva companyia, el cronista va quedar admirat de la seva personalitat, la seva bonhomia, el seu entusiasme i la seva generositat. Els adjectius de la seva lloança poden ser molt llargs, tant com serà la presència de la seva imatge en la memòria d'aquells que el van conèixer.

Avui ha tingut lloc el seu comiat a l'església de Sant Esteve. El taüt que contenia les seves despulles semblava lleuger sobre les espatlles dels qui el portaven, com si encara volgués alliberar la càrrega d'aquells que es trobaven al seu voltant.

No cal desitjar que descansis en pau. L'ànima d'una persona com tu és segur que reposarà amarada d'amor.

If you were to be lost in the river, Arnau, 

your memories would not be lost with you.

Memories are forever.

No passareu!

Els que s'han presentat avui a la feina segurament van fer el servei militar, i saben què és una esquadra: una petita unitat d'infanteria formada per un caporal i cinc soldats. Doncs aquesta combinació (més o menys, no cal precisar) és la que s'ha format avui entre els pedrasequers que han aixecat pedres de la barraca del Xullo.

El cronista té la temptació de fer-se l'orni al respecte de la soca d'alzina, i escriure només sobre les poques pedres que han estat canviades de lloc en el decurs d'aquesta jornada, però es referirà a la soca resistent per lloar-la, per cantar l'èpica de la seva resistència, tot i que no té gaire recorregut el seu entestament.

La soca serà eliminada d'allà, però romandran les seves arrels clavades a la terra que l'alimenta i, pot ser, tornarà a rebrotar algun dia. Davant d'aquesta gesta, al cronista li ve al cap el poema titulat “La cançó dels invadits”, de l'Apel·les Mestres, en el que emfatitza un “No passareu!”, tot i que es resigna a l'acceptació de què sí que passaran “però que hi fa?, si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa!”. Un cop sigui eliminada la soca d'alzina, tornaran a brotar des de la seva fermesa? Això serà un problema que hauran de resoldre altra gent.

Escaramusses

Els enemics s'observen mútuament al camp de batalla. Uns assetgen la cobejada fortalesa que es manté inexpugnable, tot i haver perdut l'ala sud, agredida per una màquina infernal carregada d'esmolades dents.

Els rocs de la barraca, escampats pel voltant, són silenciosos testimonis de la contesa. En realitat tenen tant d'interès pel cas com el que pot mostrar el cronista per la reproducció asexuada del préssec de Calanda. Realment es troben un pèl desemparades, ara que tota l'atenció dels pedrasequers recau sobre la tossuda soca d'alzina.

El pronòstic és excel·lent, donada la trajectòria d'operacions reeixides dels esportistes del roc pelat. Només cal temps i dedicació, i d'això en tenen a dojo.

La soca de l’alzina s’entesta

Doncs això, que la soca no dóna cap facilitat per a moure's d'allà on va arrelar, ja fa molt de temps, i s'està produint una confrontació d'entestaments. D'una banda els pedrasequers, lluitant amb tota la seva sapiència, complementada amb un tou d'eines tallants i esmicoladores. A l'altre costat la soca, equipada amb unes potents arrels amagades dins de la crosta del sòl que, pel cap baix, deuen arribar fins al sostre de l'Infern. Es produeix un intercanvi de forces i resistències que, fins ara, no ha arribat a cap resultat proporcional a l'energia consumida. La moral dels aixecadors de pedres comença a mostrar fissures, esquerdes per les que s'insinuen alternatives, com ara canviar la barraca de lloc, que vindria a ser desplaçar-la un o dos metres cap a un costat i, si torna a caure una gla amb la mateixa mala bava que la creadora del desfici actual, el problema haurà de ser resolt per una nova fornada de pedrasequers, en el cas de mantenir aquesta esportiva tradició a través dels fulls del calendari.


El cronista creu que això és una qüestió que transcendeix l'àmbit d'opinió del grup executor, i proposa obrir un procés participatiu que, en aportació d'idees d'orígens ben diversos, permeti arribar a aplicar una solució consensuada. I per a obrir el debat, fa la seva proposta: Tallar la soca horitzontalment, polir la superfície i refer la barraca al seu voltant, deixant aquella peça al mig de la construcció, a mode de taula rodona.

La barraca del Xullo

Ara és el torn de la barraca número 150, a la que es distingeix amb el sobrenom de “del Xullo”.

 Aquesta barraca va patir l'escomesa d'una alzina poc respectuosa, que li va entrar pel corner esquerra de la porta i la va fer trontollar. Ara només queden les soques de l'alzina intrusa, tot i que ven arrelades al terra que tenen dessota, com si no volguessin marxar sense presentar batalla. Bé, batalla presentaran ben poca, més aviat serà una resistència passiva que només aconseguirà allargar la seva agonia.

Els efectes devastadors d'aquest esponerós exemplar de quercus ilex han fet que la reconstrucció de la barraca passi, en primer lloc, per un procés de desconstrucció, en el què mostrar les seves contradiccions i ambigüitats, com si es tractés d'un text filosòfic. Després d'un meticulós procés de desbrossament i amb molta cura, o pot ser sense cap cura, les pedres afectades han estat apartades i apilades a l'espera del ser retornades allà on hi eren abans, tot i que mai tornen al mateix lloc, ans al contrari, s'aprofita per a reubicar-les i millorar l'obra. Però això haurà d'esperar a la retirada de la fusta irreverent.

La gla trapella 

Portà un dia la voluble Fortuna 

una gla d'alzina sota d'un roc 

i amb les pluges, el Sol, i a poc a poc 

va treure el cap una planteta bruna. 

Déu meu! Quin mal va fer aquella engruna 

en fer-se gran, amb el gruix del seu sóc, 

tan carregat d'esperit d'enderroc 

que una barraca transformava en runa. 

Així aprenem què, des de ben marrec 

cal tenir punteria d'on es cau, 

i no és excusa ser un barbamec

  

per a convertir-se en un llondro babau. 

Bona terra i bona aigua per al rec 

escarboten de l'ésser viu el mal sarau.

..ooOoo..

Sessió de maquillatge

Una barraca de pedra seca no es limita a presentar-se com un embalum de pedres apilades d'una determinada forma. L'estètica és molt important, una barraca pelada no en fa tant, de goig, com una a la que s'ha engalanat amb un esponerós plomall de lliris i s'ha arranjat l'entorn que l'envolta, obrint espai per a poder ser admirada des de tots els punts cardinals.


Els pedrasequers han dedicar la jornada d'avui a fer aquestes delicades tasques, més pròpies d'un esteticista que d'un obrer aixecador de pedres, però ja és ben sabut que els membres d'aquesta colla no tenen límits en la diversitat de tasques que són capaços de portar a terme i, el més important, reeixir en totes elles.

Però aquesta barraca no es troba sola en aquell indret. Tres barraques més li xiuxiuegen a cau d'oïda sentències per a amansir l'expansió del seu ego. Els espontanis esteticistes han dedicat també una mica de temps a arranjar el viarany que uneix les quatre construccions, de nul·la dificultat i pot ser transitat per qualsevol vianant que es mantingui dret sense dificultat, sigui sobre la seva pròpia estructura o ajudat per un bastó. Hi ha la intenció de publicar un tríptic amb la informació necessària per a poder-les visitar.

La barraca d'en Jordi Solà ja té sostre

Els dies deixen petja a la memòria en funció de les emocions que les seves hores han aportat a l'ànima. L'empremta que s'enduen els pedrasequers de la jornada finida avui és de plena gaubança, de joia quasi celestial. Al plaer que suposa la coberta del sostre de la barraca (i com a conseqüència no haver d'arreplegar més pedra), s'ha de sumar la celebració de la castanyada i l'homenatge a un de la colla que feia anys, sense especificar la xifra.


En la imatge de grup es pot apreciar un posat un pèl seriós, en les seves fisonomies. Una expressió quasi de dol. Però això té la seva explicació: la imatge està presa abans dels efectes de la ratafia i els melindros.

Però la qüestió que ocupa aquest bloc és la de la reconstrucció de la barraca que, desprès de penes i treballs (buscant pedra principalment), ha estat quasi liquidada. Ara encara falten les tasques d'acabament amb la flora, que implica la plantació de lliris al voltant del caramell espantador de bruixes.

Fixeu-vos com ha quedat de maca, talment com un petri barret frigi.

I si falta pedra, què fem?

Davant aquest dilema no cal quedar-se a l'ombra d'una pomera esperant que ens caigui un dels seus fruits a sobre del cap, aquest apèndix té una millor utilitat si es fa servir de forma intel·ligent. Això comporta seguir un sistema complex de reflexions i deduccions, una concepció holística de tot allò que envolta la poc valorada ciència de col·locar una pedra damunt de les que té dessota.

En el decurs de la jornada d'avui, la pedrasequera i els pedrasequers han unificat la potència calculadora de les connexions neuronals dels seus cervells i han arribat a la conclusió de què s'havia d'anar a buscar pedra allà on es troba, laxament reposant o mig soterrada a l'espera de ser valorada i recollida per algú que disposi d'una ànima carregada de la sensibilitat adequada.

 Doncs resulta que a la torre Turull n'hi ha molta, de pedra. Allà on han estat plantades milers d'oliveres que inundaran d'oli castellarenc les almàsseres de kilòmetre zero, com a producte residual ha quedat pedra de torturà per un tub, tot i que el tub no serveixi per al seu transport i s'ha optat pel tradicional, és a dir: un carretó amb un pedrasequer de conductor i un altre tibant d'una corda lligada a la seva estructura, sistema complementat amb un remolc que, obedient, ha anat seguit el cotxe que tibava d'ell per rutes menys aspres.

Amb aquesta provisional provisió de pedra, els aixecadors de pedres de torturà, amb l'inestimable ajuda de la pedrasequera, han aconseguit aixecar un pèl més la barraca d'en Jordi Solà, la que serà distingida amb el número 135. Tot i que no ha estat tancada per raó d'un flux de pedra insuficient, que serà esmenat en el decurs de les properes jornades.

La tortura del torturà

Les pedres no són totes iguals. Això ja s'ha dit en d'altres entrades d'aquest bloc. N'hi ha de millor qualitat, les que resisteixen més i presenten formes fàcilment manipulables, i d'altres que no són tan bones, com és el cas del torturà, que és la que s'utilitza majoritàriament en la restauració d'aquesta barraca, encara que barrejada amb còdols. Aquest tipus de pedra es presenta en formes bastant planes, com les coques de llardons, forma que facilita la progressió de la construcció vertical, però té l'inconvenient de la seva fragilitat i que no són dolces.

Els pedrasequers fan la feina de forma meticulosa i aprofiten les ocasions que es posen pel davant seu, com és el cas de les pedres que sobren de la plantació d'oliveres de la torre Turull, que han arreplegat i, en el decurs de la jornada d'avui, la barraca ha crescut una mica més. Per altra banda, ha estat gravat el número que li correspon en una pedra que no és de torturà, peça que lluirà al frontal de la porta per a identificar la construcció.

Parets amunt i un apunt de llinda

Més mans vol dir que es poden traslladar més pedres. Avui ha concorregut una tropa més nombrosa que ha derivat en un aixecament de parets més ràpid. Fins i tot s’ha fet un apunt de llinda que tanca el límit de l'alçada de la porta. No s'ha d'oblidar que les portes es feien de baixa alçada, el que permetia mantenir una temperatura més estable a l'interior de la construcció.

La pedra, torturà en aquest cas, no costarà de trobar pels voltants, ja que és abundosa en els límits de la geografia en la que està instal·lada la barraca. La qualitat d'aquesta pedra no és bona, però això no ho triava el pagès que conreava la vinya, era la que es trobava i s'havia d'aguantar. Altres zones, com és el cas del Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages, van tenir més sort a l'hora de distribuir-se la pedra per l'escorça de la Terra. Cal veure la qualitat dels rocs amb els que estan fetes les tines i les barraques de vinya d'aquella zona.

La barraca 135 va recuperant la forma

Els pedrasequers van fent feina. Una dia són més i un altre no tants, però la perseverança, com a grup, és una de les seves característiques.


Els primers passos en la restauració d'una barraca donen la sensació que s'avança poc, però la feina que es fa és molt important per a la consecució amb èxit de la tasca escomesa. Si compareu les imatges de la jornada anterior amb les d'aquesta, principalment notareu la desaparició del sentinella bífid que s'havia instal·lat d'ocupa a la porta de la barraca. Per altra banda cal trobar el sòl sobre el que s'assenta la barraca, amagat sobre tota la runa que produeix l'enfonsament de la cúpula i les parets. Un cop es troba la base sustentadora i l'àrea de treball està neta, és el moment de començar amb la reconstrucció de les parets i, finalment, la cúpula. Que falta pedra, doncs es busca allà on sigui i es transporta fins al lloc que li correspon.

És el torn de la barraca número 135 - D’en Jordi Solà

Les restes de la barraca d'en Jordi Solà, catalogada amb el número 135, es troba protegida per la saludable ombra que projecten les capçades dels pins que es van mantenir drets, després de les ventades de l'any 2014 per aquelles contrades. Amb la intenció de treballar amarats d'un ambient agradable, els pedrasequers han decidit escometre les tasques de restauració d'aquesta barraca.

El seu estat, en el moment de la troballa, feia un pèl complicat reconèixer que allà hi havia una barraca. Només l'ull d'un experimentat barracaire podia detectar els indicis que allà encara es conservaven.

El reduït grup de aixecadors de pedres que s'ha presentat avui n'ha fet prou, de feina. Ara ja es pot apreciar la forma de la construcció i el tap a la porta que hi ha per causa d'una alzina rebordonida de dues besses que es va quedar allà, fent de sentinella. El futur d'aquest “quercus ilex” serà ben curt.

Com era d'esperar, es preveu que pot faltar pedra. Això no ha estat mai motiu per a abaltir els ànims dels aixecadors de pedres. Es pot dir que ja tenen els oronells ben ensinistrats per a trobar pedres, ja sigui per sobre o per sota del sòl, com els cans
que ensumen les tòfones.

La barraca 152

El cronista no va encertar en assignar el número 156 a la barraca del trau al front, però quasi, va errar només per quatre unitats. La barraca en qüestió és la número 152, altrament coneguda com “la del Sebastián”, per raó de respondre a aquest nom aquell que va indicar la seva ubicació. La construcció, ja ben empolainada, torna a lluir una imatge digna de ser visitada.

Però no tot són alegries. Els pedrasequers arreglen les barraques i altres individus, pertanyents als grups de menys capacitat emocional i, pot ser mental, com ara brètols, imbècils o, el grau superior en gravetat: idiotes, es dediquen a destruir-les. Ha estat el cas de la barraca número 13, altrament coneguda com “la de la costa del Jan”, que ha sofert el pas d'aquestes bestioles i ha quedat malmesa, com podeu veure a les imatges, i no és la primera vegada.

Pot ser caldrà canviar-li el número per un altre que no es trobi associat a la malastrugança, encara que no és probable que això solucioni el dèficit d'educació i respecte que s'està instal·lant en la societat actual. Ja va passar anteriorment amb la barraca del pla de Palau, i allà es va quedar, desfeta, com a mostra del risc que corre tot allò que es troba a tocar dels nuclis urbans sense tanques, càmeres i llums protectores, elements dissuasius que tampoc aturen a tothom.

Un pegat i a córrer

Els pedrasequers, en petit comitè, ha assistit una barraca a la que li havien esberlat el front. No se sap si ha estat el resultat d'una brega amb alguna barraca veïna o un accident fortuït.

La barraca, de recent adquisició en el catàleg, presenta una estructura ben consolidada formada per unes pedres de bona qualitat, tant de composició com de dimensions, i una planta rodona fregant la perfecció. Addicionalment, disposa d'un ràfec que li proporciona una discreta protecció de tot el que li pot caure del cel. En aquesta restauració no s'esmerçaran grans esforços. Només li cal un petit pegat a la ferida i, pot ser, canviat tots els matolls secs que té escampats a sobre de la clepsa per uns lliris ben esponerosos, a mode de lifting, que li atorguin un aire més juvenil. Ah! També cal tatuar-li el número que li correspon, que la memòria del cronista no té constància de quin és en aquest moment. Podria ser el 156.

Manteniment anual de la font dels Avellaners

En el decurs d'aquesta jornada, els pedrasequers han exercit de llauners.


La font dels Avellaners té una inveterada predisposició a criar arrels en el conducte que recull l'aigua per a transporta-la fins el lloc on es troba instal·lat el brollador. És un manteniment amb contracte anual, ja que les arrels que taponen el conducte tenen aquest cicle vital i la revisió és inevitable, altrament es dispersa l'aigua i troba punts aleatoris de sortida que no coincideixen amb el que li toca, aquell que li atorga el títol de font.

- Escolti! I és bona aquella aigua?

- Sí, senyora. I té propietats terapèutiques contra les migranyes i el restrenyiment.

- Doncs li portaré al meu marit, que fa més gasos que sòlids, per aquell forat.

La restauració de la barraca del torrent de Sant Antoni ha quedat finalitzada

Veure una obra finalitzada omple de joia l'ànima d'aquell que l'ha creada. En aquest cas són més d'un, els creadors, és tota la tropa dels pedrasequers que, en haver finalitzat la restauració d'una barraca, se n'alegren, tant si hi són presents com si eren absents en el moment de plantar els lliris al voltant del caramell i gravar el seu número a la pedra adient.


La barraca número 106, “del torrent de Sant Antoni”, ha passat a formar part del conjunt de barraques restaurades pel grup i podrà ser visitada i gaudida per tots els caminants de bona fe, tot i trobar-se també exposada a l'acció dels imbècils que només gaudeixen fent mal.

El passat cap de setmana, el cronista va fer una visita a la barraca dedicada a la memòria del fundador del Centre Excursionista de Castellar, en Simeó Caba i Genescà, situada prop del cim del puig de la Creu. Va quedar sorprès en veure que, algun d'aquells imbècils, havia rascat el número i la data de restauració, dades que estaven gravades a les pedres del costat de la porta. Afortunadament, aquelles pedres són molt resistents i no van aconseguir els seus objectius, caldria rascar molt per a esborrar tot el que allà es relaciona, però l'acció pertinaç podria arribar a eliminar les inscripcions. També afortunadament, els imbècils no solen ser pertinaços en les seves accions i canvien ràpidament l'objectiu de les seves bretolades.

Dins de la barraca 106 ja no plourà

Tot i trobar-se temporalment orfes del pare carbasser, a qui li han instal·lat un mecanisme artificial en un dels rems i, mentre es trobi en període de rodatge, només pot fer sortides de vol gallinaci, els membres del grup de pedrasequers continuen fent la seva feina.

La barraca número 106, o “del torrent de Sant Antoni”, ha cobert aigües i només li falten els complements. La previsió és que es finalitzi en el decurs de la propera jornada laboral, previsiblement durant el matí del dimarts de la setmana vinent.

La Lluna per un forat

Només falta tapar un forat per a finalitzar la restauració de la barraca número 106. És el forat més important de la construcció, el que ha de rebre la cúpula de tancament que protegirà la barraca dels meteors més perjudicials per a la seva salut i, un cop instal·lat el caramell, també quedarà protegida de les malifetes de les bruixes. El cronista no té cap animadversió contra les senyores que es desplacen sota la lluna plena cavalcant sobre el pal d'una escombra, no creu que puguin ser perjudicials per a res i, per aquesta raó, seria partidari de deixar la barraca tal com es troba ara i, en les nits de lluna plena, guaitar-la des de dins tot confiant en el pas d'alguna bruixa local.

La inveterada mancança de pedra adient fa que s'ajorni el taponament del forat. La cúpula no es pot construir amb qualsevol roc, i encara menys si és rodó. Cal disposar de peces adients que es van engalavernant unes amb les altres, formant una estructura que ha de suportar el seu pes i el que se li tiri al damunt, com terra, lliris i caramells, sense oblidar el que aporten els pedrasequers que planten i reguen els lliris.

Resolent problemes sobre la marxa

La barraca ja té una llinda instal·lada, sobre la que reposen un grapat de còdols irregulars que ofereixen un conjunt, a mode de frontispici, com a empremta personalitzada de la construcció que es restaura. No en trobareu cap d'igual, com passa amb els solcs regirats del tou del dit que identifiquen els humans.


Però no tot es resumeix en apilar pedres. De vegades sorgeixen entrebancs que alenteixen el procés que s'havia programat. Els pedrasequers no segueixen cap PERT del Project de Microsoft, però sí que tenen una certa idea de la marxa del projecte, de les dependències de les diferents tasques i de les fites. L'arrel de l'alzina que s'havia instal·lat a la porta és bastant tossuda i es nega a retirar-se amistosament, motiu pel qual s'ha d'utilitzar la força bruta i, quan aquest incident es troba en procés de solució, apareix una pedra foguera que no hauria de ser allà. Se suposa que els rocs, al contrari que les plantes, no arrelen i creixen sota terra; d'alguna forma, sigui per les forces tectòniques o per l'acció de les mules, es traslladen d'un lloc a un altre i allà s'estan, immutables, fins que algú troba que fan nosa i les ha de treure. Doncs això passa amb aquesta pedra mal ubicada, que s'ha de canviar de lloc i, si no és sencera, serà a base d'esmicolar-la en petits macs fàcilment transportables que, de passada, es poden afegir a la construcció que es restaura.

La barraca 106 progressa

La barraca del torrent de Sant Antoni va recuperant la forma que se suposa havia tingut, abans del seu esfondrament. Encastada a un marge, presentant una planta interior de capella i aixecada amb còdols. També s'han de tenir nassos per a fer una barraca arrenglerant còdols però, a falta d'altra tipus de pedra, l'habilitat humana és capaç d'escometre aquests reptes i de més complicats encara. Per altra banda, cal tenir en compte la tossuderia dels pedrasequers, qualitat que els defineix i els ha permès aconseguir fites espectaculars.

L'obertura de la porta ja es troba més o menys enllestida, exhibint uns muntants ben arrenglerats. Ara caldrà trobar un còdol prou gran per a adjudicar-li la molt responsable tasca de fer de llinda, tot i que és d'esperar que es presenti voluntària alguna pedra planxada, que facilitarà un pèl la tasca de restauració de la barraca. També caldrà veure com es construeix una cúpula de còdols, quan ja és dificultós fer-la amb d'altres pedres que no roden. Ells, que són previsors, ja han recol·lectat pedres més amistoses per a aquesta part de l'obra.

Una tasca addicional, i ensems important, ha estat la de retirar la soca d'una alzina que s'havia instal·lat al davant de la porta. Les plantes presenten aquesta característica, de créixer allà on cau la llavor que germinarà i s'arrelarà inevitablement, sense consciència de les implicacions de la seva presència per al bon trànsit d'altres espècies que no arrelen, que es desplacen. N'hi ha que les esquiven, però l'espècie humana és més contundent i tira pel dret.

Es torna a la feina

Aprofitant que s’allunyen les calorades africanes, els pedrasequers tornen a la feina recuperant els efectius que són habituals.

Les tasques fetes són corresponents a la continuació de la restauració de la barraca número 106, “la del torrent de Sant Antoni”, situada allà on toca la maternal ombra, que apaivaga la potència suadora dels aixecadors de pedra en el decurs d’aquests dies de canícula.
 

Remenant entre les pedres que omplien la panxa de l’enderrocada barraca, a vegades es troben coses curioses, com la peça que podeu observar a una de les imatges, humils tresors que no tenen res a veure amb les olles plenes de monedes d’or que les llegendes ubiquen a llocs ben inversemblants. Podreu sospitar el dia que veieu els pedrasequers conduint un Porsche o un Ferrari, luxosos vehicles que queden lluny de la capacitat adquisitiva de la seva pensió de jubilació, salvat d’excepcions no confirmades.

Posats a l’ombra

El cronista recorda que, l'expressió posar a algú a l'ombra, era una metàfora de ficar-lo a la garjola, que és una altra forma de dir fotre'l a la trena. En definitiva: que l'enviaven a la presó; pena que, en ocasions, anava acompanyada de treballs de picar pedra.

És fàcil trobar un paral·lelisme entre la situació del paràgraf anterior amb la que han viscut els pedrasquers en el decurs de la jornada d'avui, amb l'excepció de què ells no han estat privats de llibertat i han pogut anar i venir al seu antull, seguint l'horari que marcaven els seus bioritmes.

Conscients de la xardor que queia del firmament, han cercat a l'inventari de barraques alguna que es trobés dins d'una zona obaga i, a poder ser, fresqueta. La barraca 106, coneguda con “la del torrent de Sant Antoni”, situada a les planes del castell de Clasquerí, allà on el torrent del que pren el nom travessa un camí, acomplia les condicions de la cerca i, els quatre membres de la tropa que han gosat exposar-se a la condició climàtica, s'ha presentat davant l'esmentada construcció. De feina no n'han fet gaire, ja que vuit mans tenen la seva limitació, però menys se n'hauria fet si no s'haguessin presentat.