Arròs i pedres

Es va produir una concentració d'aniversaris i onomàstiques i els pedrasequers afectats van decidir convidar la resta a un dinar que va tenir lloc al restaurant Mas Pinetó. Els fets van tenir lloc el passat dilluns, 27 de juny, a les 13 hores, quan van ser sacrificats els llamàntols les restes dels quals van surar entre els grans de l'arròs caldós. Els participants en el festival pantagruèlic no van tenir problemes en pescar aquelles delícies blindades encara amb la vermellosa closca dels crustaci. Les converses anaven pujant a mida que baixava el nivell de les ampolles de vi i, al final, algunes llengües encara ensopegaven amarades d'orujo blanc i d'altres begudes espirituoses. 

L'endemà la tropa va anar a treballar. La barraca número 79 va veure com se li afegien algunes voltes més a la corona de la cúpula, tot i que encara s'ha de fer molta feina per a tancar-la completament.

 

Ja es marca el forat de la clepsa

Mitja dotzena de pedrasequers ha estat la força de treball de la jornada. Comptant que cadascú hauria posta cinc rocs, sumarien la trentena de pedres que ha guanyat la barraca, comptant les petxines. 

La barraca llueix ara una clepsa com la d'un franciscà, a l'espera de la providencial cobertura que permeti sustentar la terra on plantar els lliris. 

    - Escolti! Això va lent, oi? 

    - Sí, senyora. Tot i que els aixecadors de pedres s'esforcen. 

    - Vol dir? A les fotos sembla que s'ho prenen amb calma. 

    - No els voldria pas ajudar, vostè? 

    - I ara! Em quedaria sense ungles ...

La llinda ja es troba ubicada

Les altes temperatures no apaivaguen els ànims dels aixecadors de pedres. Ans al contrari, els esperona a intensificar els esforços per a assolir els seus objectius. 

La barraca número 79, altrament coneguda com “d’en Francesc Rius” ja llueix una bonica llinda a la seva porta i es comencen a apuntar les primeres filades de la cúpula que tancarà el seu sostre.

Pedra a pedra, sense córrer ...

Les pedres no pugen soles. Necessiten una mica d'ajut per a hissar-se allà on hauran de dormir durant segles. 

Els pedrasequers són experts en l'ús del perpal, la perpalina, el càvec, el mall, la maceta, el pic, la senalla i moltes altres eines pròpies de la tècnica que desenvolupen, però el trespeus i el tractel són imprescindibles quan els subjectes a desplaçar superen les mides considerades normals, aquelles que no són manipulables únicament amb les mans nues dins dels protectors guants. 

La jornada ha estat dedicada a l'aproximació i elevació de peces d'una considerable mida i, com a conseqüència, d'un pes sobrehumà. La tasca requereix de vàries figures especialitzades: l'embolicador de pedres, el que tiba de la cadena, el que aguanta els peus del trespeus, el que afina la punteria i el que s'ho mira de lluny assegut còmodament. 

No es pot dir que les parets hagin incrementat la seva alçada considerablement, però la tasca consisteix precisament en això, anar a poc a poc i amb bona lletra. Les espinades dels aixecadors de pedres no estan allà per a trencar-se o esquinçar-se, fet que els obligaria a renunciar a la sagrada litúrgia de l'esmorzar, tot i que ha estat incorporada alguna carcanada més jove que es fa valer.