dijous, 14 de maig de 2020

Con las lluvias de abril y el sol de mayo ...

El superb entestament de l'ésser humà mai podrà imposar-se per sobre de la persistent i sàvia Natura. Les religions semítiques han fet creure a l'espècie humana que tota la vida que es mou al seu voltat està al seu servei, fent-los oblidar que ells també en formen part i es troben sotmesos als cicles vitals que imposa la Natura.

La soca de l'alzina de la barraca del Xullo és un exemple viu d'aquest principi. Con la lluvias de abril y el sol de mayo, algunas hojas verdes le han salido al tronc centenari de l'alzina que guita els camins propers.

 El cronista ja va manifestar la seva opinió, que era la de deixar la soca on està plantada i, si es produïa, gaudir del seu reeiximent davant l'adversitat. Continua creient que aquest ésser viu s'ha fet creditor d’una nova oportunitat dins de l'oxímoron de la nova normalitat. Cal observar que, davant de l'assetjament continu i contundent del virus humà, l'alzina es revifa sense necessitat d'UCIS ni d'entubament. És el triomf de la vida per si mateixa.

dimarts, 24 de març de 2020

Quedeu-vos a casa!

Els pedrasequers pertanyen als grups de culs-inquiets que necessiten sortir a trepitjar el verd amb una certa freqüència, però ara toca fer bondat i seguir les instruccions de les autoritats sanitàries, que pretenen evitar la recol·lecció i posterior aspersió de bitxos gens saludables.

Amb la intenció d'animar els seus congèneres, el grup vol convidar a tothom a romandre a casa i, abans de confinar-se, van enregistrar la cançó que podeu sentir i veure a l'enllaç adjunt.

Gaudiu sense sortir de casa.



dimarts, 17 de març de 2020

Pedra seca virtual

Seguint les ordres de l’autoritat competent, els pedrasequers han deixat d’anar a apilar pedres al camp. Com a prevenció per a no arreplegar el voluble virus que viatja pel món, han decidit fer teletreball. Cadascú s’ha endut una pedra a casa seva i, connectats pels mitjans de comunicacions, construeixen barraques virtuals en tres dimensions, un cop han estat escanejades les pedres individuals.

Un sistema de videoconferència permet establir la mateixa relació que els caracteritzava al lloc físic de treball, facilitant l’emissió col·lectiva de renecs tot i que d’intensitat moderada, per raó de conviure amb persones alienes a la dinàmica del grup.

Es preveu que, un cop superat el confinament, els supervivents podran posar en comú tota la ciència desenvolupada en aquest ascètic temps de reclusió.

dimarts, 10 de març de 2020

Mimant la barraca 152

Els pedrasequers han continuat amb l’agombolament de la barraca número 152. Tot fa pensar que els aixecadors de pedres traspuen una certa debilitat emotiva per aquesta barraca, sensibilitat a la que es vol afegir el cronista.

És cert que, en l’entorn jurisdiccional d’aquest grup d’esportistes de la pedra seca no se’n troben, de peces com la que ocupa aquest escrit. Una planta rodona que sembla feta amb compàs, un ràfec a mode de serrell lític, una porta ben formada sota una llinda a esquadra i una finestra a joc fan que, junt amb la seva ubicació, sigui un racó de món digne de visitar, a ser possible evitant la massificació. Una nit de lluna plena allà, escoltant el silenci de la Natura, pot aportar una espiritualitat difícil de trobar en altres llocs.

- Escolti! Em pot dir si també aniria bé pels galindons?
- Miri, Heloïsa. Vostè creu en la homeopatia?
- Home! És clar, com tothom.
- Doncs en aquest cas segur que li anirà bé pels galindons. Ara! Ha de tenir fe, molta fe.

dimarts, 3 de març de 2020

La barraca del Sebastián

Avui li ha tocat el torn a la barraca del Sebastián.

L'entorn de les barraques és tan important com els lliris que ornamenten el sostre d'aquelles rudimentàries construccions. Un espai net de bardisses, en el que destaqui la barraca, li dóna una visió més realçada, amb més protagonisme, com una primorosa pintura a l'oli envoltada d'un espaiós paspartú.

Els pedrasequers han dedicat la jornada d'avui a l'arranjament dels entorns de la barraca número 152, coneguda com la “d'en Sebastián”, en honor de qui va indicar el lloc on es trobava.

Tanmateix s'ha treballat en la conformació d'un escocell, just al davant de la porta de la barraca, que haurà d'hostatjar un arbre plantat en un homenatge a desvetllar més endavant.

dimarts, 25 de febrer de 2020

I ara, un altre mur

L'embranzida agafada pels pedrasequers en la reconstrucció del mur al camí de Canyelles, els ha esperonar a continuar apilant pedres per a fer paret.

En aquest cas ha estat una obra menor que, venint amb les mans ensinistrades de la jornada anterior en un mur de més substància, els ha ocupat només el matí d'avui. Pel mur del camí de Canyelles, els aixecadors de pedres van requerir l'ajut d'un tractor, amb conductor inclòs, degut a la dimensió megalítica d'algunes de les pedres de la base de la paret. La parèmia “Els favors amb favors es paguen” ha estat portada a la pràctica en refer aquest petit mur, ubicat a la propietat de can Borrell, prestadors de l'esmentat tractor.

divendres, 21 de febrer de 2020

Exposició "Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya"

El 28 de novembre de l'any 2018, la Unesco va incloure l'Art de la pedra seca, coneixements i tècniques a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Candidatura que van presentar nou estats del centre i sud d'Europa, incloent Espanya. D'aquest reconeixement va néixer l'exposició Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya, que ha estat elaborada per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural (DGCPAC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l'Associació per la Pedra Seca i l'Arquitectura Tradicional (APSAT).

En Martí Rom, president d'APSAT, declara que hores d'ara tenen plena tota la itinerància de l'exposició per l'any 2020 i 2021, i que està començant a programar les ubicacions de l'exposició per a l'any 2022. Tot un èxit sense precedents. 

Desprès de la seva inauguració el passat 14 de novembre, al Centre d'interpretació de la pedra seca de Torrebesses, al Segrià, avui s'ha inaugurat a la sala “Violant Carnera” del Centre d'Estudis de Castellar – Arxiu d'Història (CECV-AH), amb la col·laboració del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar (GRPSCEC), el membres del qual són protagonistes d'algunes imatges exposades en els diferents panells de l'exposició, que ells mateixos es van encarregar de muntar la tarda del dia anterior. 

A les 19 hores ha tingut lloc l'acte d'inauguració de l'exposició. La sala era plena per a escoltar els parlaments d'Oriol Vicente, president del CECV-AH, Rosa Maria Canales, tècnic de la DGCPAC, Joan Roura, membre del GRPSCEC, i, finalment, Ignasi Giménez, alcalde de Castellar del Vallès, qui ha lloat la feina feta pel grup local i també ha reivindicat el CE-AH com a punt d'especial interès per a la celebració d'actes com els que s'inaugurava. Tot seguit, en Joan Roura ha fet un recorregut explicatiu per cadascun dels panells que composen l'exposició; començant per la il·lustració geològica del tipus de pedra que es pot trobar a Catalunya, per a continuar amb la varietat de construccions que es poden fer utilitzant la tècnica de la pedra seca. 

Després de Castellar del Vallès, on romandrà fins al dia 17 de maig, estan previstes les ubicacions de l'exposició en el decurs d'aquest any 2020 a Freginals (Montsià), Cadaqués (Alt Empordà), Manresa (Bages) i Bonastre (Baix Penedès).

dimarts, 18 de febrer de 2020

El mur del camí de Canyelles: punt i final

Si passeu pel camí de Canyelles, tot sortint de la població, podreu veure el mur de pedra seca finalment restaurat. També podreu comparar-lo amb les construccions originals que té a cada banda, ves a saber la seva edat, i que encara s'aguanten dretes. És fàcil distingir el mur recuperat dels altres que l'acompanyen pel color de la pedra. Es pot apreciar que és un mur jove i eixerit, fins i tot un pèl reaccionari malgrat la seva procedència, una nissaga clàssica amb poca permeabilitat al pensament progressista. Cal esperar que se senti integrat en el seu entorn i que es comporti dreturerament, mantenint l'ideal que engalaverna les seves pedres en mosaic vertical.

Al cronista, de vegades, se li desperta l'ànima lírica i escriu allò que li és dictat, sense parar-se a reflexionar, no fos que es penedís.

La conclusió de l'obra s'ha enllestit en poc temps i, tot seguit, el grup ha enfilat el camí cap al cau on ha celebrat 80è aniversari d'un dels seus membres. Ells diuen que són esmorzars, però el cronista qualifica aquests festivals pantagruèlics com a àpats ben complerts. Aquells dies ningú no té de colesterol ni de sucre, només ganes de xerrar i celebrar, tot compartint el menjar i el beure que ofereix aquell que acumula un any més al seu compte particular. Les edats per les que transiten la major part del membres del grup, no són com per a perdre les oportunitats que es presenten.

dimarts, 11 de febrer de 2020

El mur, quasi a punt

La paret de pedra seca del camí de Canyelles està quedant molt bé. El cronista té la temptació de dir que està millor que nova, però se l’aguanta perquè, principalment, quan aquella paret var ser feta inicialment, ell no la va veure.
 
Les mans dels pedrasequers, que encara mantenen els cinc dits cadascuna, són les seves eines principals, ja sigui per a ubicar les pedres allà on els hi pertoca com per a ajudar-les a agafar la forma més adient, modelatge precís que la Natura va esquivar quan les va crear. Així, cada pedra entre cinc, deu o més dits, ha contribuït a aixecar aquest mur que, de ser transportable, es podria exposar al MNAC de Barcelona o, fins i tot, al Tate de Londres (fins a la culminació del Brexit, és clar) i, de fons, la música de Pink Floyd.

Hores d’ara, hom s’haurà de conformar en apreciar la seva bellesa a les imatges en aquest bloc inserides i, els més privilegiats, podran contemplar-la en directe i gaudir de la seva pètria i rugosa textura en passejar pel camí que delimita.

En el decurs de la propera jornada, el mur quedarà llest per a la seva inauguració.

dimarts, 4 de febrer de 2020

Pedra sobre pedra: un mur

La tècnica dels margers ensenya que el mur ha de tenir una base sòlida, amb pedres grosses que aguantin bé tot allò que es posi a sobre, tot i que també s'ha d'intercalar pedres grossetes pel mig, amb la finalitat de consolidar les situades dessota. Tot i que no es pot veure a les imatges, els pedrasequers declaren que un tractor ha fet la feina més feixuga, ubicant les pedres més grans al lloc que les hi pertoca, reservant els seus músculs i les seves neurones per a les tasques més fines.

La reconstrucció d'una paret d'aquest tipus no es pot fer a la babalà (de l'àrab alà bâb Al-lâh), altrament existeix el risc de veure-la caure de nou en poc temps. A la correcta col·locació de les pedres frontals, s'ha d'afegir la necessitat d'omplir de pedruscall la part interior, amb la finalitat d'evitar que s'acumuli aigua o fang, fent que l'aigua dreni entre aquest pedruscall i surti per les esquerdes obertes entre les pedres frontals. El cronista va ser testimoni, un dia plujós a un poblet de les muntanyes del Nepal, de com les dones s'afanyaven en eliminar la molsa acumulada entre les pedres dels murs de pedra seca allà construïts, tot i que aquelles parets no aguantaven bancals de vinya, és clar.

La pedra que es conrea per aquell pedaç de geografia és de molta més qualitat que la trobada en la terra que envolta els pedrasequers locals. Mireu com treballen els d'allà i la facilitat amb la que aixequen altes parets amb les llosses planes que aquell sòl els n'ofereix.

dimarts, 28 de gener de 2020

Les pedres i el Gloria

Un dels efectes nocius del temporal Gloria, en aquest cas associat a l'aigua que va deixar caure, ha estat l'esllavissada que ha patit un mur de pedra seca d'uns tres metres d'alçada, situat a la sortida de la població que apunta cap a l'Alzina Balladora.


Els murs de pedra seca, al contrari dels que es construeixen lligats amb calç o morter, tenen l'avantatge de deixar passar l'aigua que es filtra entre les pedres apilades, eliminant la pressió que haurien de suportar en cas contrari. Però aquesta propietat té uns límits que, de vegades, són superats i la construcció no aguanta dreta. És el cas que ha succeït amb el mur objecte de les atencions dels pedrasequers, que no ha estat capaç de contenir la quantitat d'aigua que el Gloria li ha tirat a sobre, en volum suficient com per a endur-se el talús en el qual s'aguantaven les pedres i aquestes van obeir les lleis de la gravetat.

Això mantindrà ocupats els membres de la colla alguna jornada més i la soca d'alzina de la barraca del Xullo disposarà de més marge de supervivència, tot i que la voluntat dels remenadors de pedres és d'escarbotar-la, com si fos un gra d'acne juvenil.

dimarts, 14 de gener de 2020

Concurs de tossuderia

En l'entrada anterior, el cronista expressava la seva fe en el deixondiment de l'alzina escapçada, confiant que la cíclica i misteriosa Natura li mantingués una alenada de vida entre les arrels, per a reeixir i ensenyar un brot verd al Sol de la primavera. Però davant del concurs de tossuderia que s'ha posta de manifest, el cronista ha perdut la confiança i es rendeix a la realitat. Els pedrasequers, tot i haver decidit moure la barraca un pam, més o menys, no renuncien a fer fora la soca de l’alzina, tot i haver presentat aquesta un certificat d'arrelament al territori, motiu que li atorgaria el dret de no sé què. Els aixecadors de pedres compten amb l'avantatge addicional de ser més nombrosos i, lògicament, poden fer torns en la relaxant tasca d'apallissar la soca.

Pel que fa a la barraca, que continua en un segon terme dins del focus d'atenció, segueix creixent pedra sobre pedra. Per altra banda, ha estat trobat un utensili que, probablement, el pagès que governava aquell tros de geografia hauria perdut en algun moment dels seu traginar d'eines. Donat que serà un pèl dificultós que algú el reclami, l'objecte serà immatriculat a nom del grup.

dimarts, 7 de gener de 2020

Mudances

Aquest curt període en el qual els pedrasequers han gastat el temps en gaudir de les Festes Nadalenques, Cap d'Any i Reis, ha servit també per a fer un exercici d'introspecció i reflexionar sobre certes actituds de domini que mantenien el grup dins d'un atzucac. Aquesta paraula es deriva de la veu àrab “az-zuqâq” que, com és sabut, descriu un carreró estret i sense sortida, situació que es produeix amb molta freqüència en la medina, o barri antic, de moltes ciutats on es parla aquesta llengua, com és el cas de Marràqueix, per posar un exemple. El cronista ha tingut el privilegi de viure personalment situacions realment complicades, en l'interior d'aquests estrets i laberíntics carrers, on va comprovar com un petit exercici d'humilitat permetia sortir d'aquelles situacions.

Prou de digressions. Anem al gra! El cas és que, en el decurs del comentat lapse de temps espiritual, l'Àngel Anunciador ha mostrat als esportistes de la pedra seca la millor solució per a resoldre el problema de la soca rebel, opció que va ser insinuada pel cronista en algun post anterior. Doncs sí, es mourà la barraca un pèl cap a la banda del puig de la Creu i quedarà solucionat el problema. Al cap i a la fi es tracta de moure pedres que, a diferència de la soca, no es troben arrelades al terra i, individualment, pesen menys que aquell tros d'alzina. Ara, les veus crítiques diran, i per què la van tallar, doncs? Encara s'ha de conservar l'esperança de què aquest exemplar de “Quercus ilex”, un cop els esportistes del roc pelat abandonin la zona, recuperi l'ambient de pau i serenor que li permeti ensenyar un petit brot verd, indicador de la seva victòria davant les agressions sobrevingudes.