dimarts, 20 d’octubre de 2020

Un pit-roig molt deixondit

Un rupit s'envolava pels rodals de la barraca, tot observant les cabòries que se'n feien els aixecadors de pedres, en un esforç sublim per a trobar una pedra adient que exercís les funcions de llinda. Al cap d'una estona de voleiar i aturar-se en diferents llocs, amb la intenció de tenir una bona perspectiva i copsar el perill que podria suposar aquell grapat d'avis remenant pedres, el pit-roig va aterrar al caire d'una pedra mig soterrada, fent aquells moviments sincopats que fa aquest petit ocell quan es troba a terra. El barba-roig volia fer-se veure i, en aconseguir copsar l'atenció dels pedrasequers, esperar que la sagacitat observadora de pedres d'aquella colla parés atenció en la que el petit plumífer tenia sota les seves potetes. 

- Guaita quin pit-roig!- Diu uns dels esportistes del roc pelat. 

- Fa estona que ronda per aquí.- Respon un altre. 

- Ostres, tu! Heu vist la pedra des de la que ens mira? - Rebla el més entenimentat. 

- Caram! Està mig soterrada però és una llinda fantàstica. Anem-hi! - Diuen tots a cor. 

 I tots es posen a treballar amb pales, perpalines i d'altres eines. Ara que ja tenien les mènsules preparades, podran completar les tasques d'aquesta jornada amb la instal·lació de la llinda. Amb els cors plens de gaubança per la feina feta, marxaran cap a casa convençuts que la sàvia i voluble Natura encara té moltes coses meravelloses que mostrar. 

Gràcies, pit-roig!

dimarts, 13 d’octubre de 2020

La feina ben feta


Els pedrasequers no treballen a preu fet. Ells van fent la feina lentament, seguint els coneixements que l'experiència els ha instal·lat a l'hipotàlem, allà on raja l'oxitocina que els aporta moments insospitats de gaubança. És comparable a un procés iniciàtic, en el decurs del qual s'extasien en el moment de posar una pedra al lloc precís que li pertoca. És aquesta la raó de l'escassa progressió de la jornada d'avui en l'alçada de les parets de la barraca, si compareu amb les imatges de la jornada anterior. Però fixeu-vos-hi, en com de bé estan col·locades les pedres, tot fent una petita aproximació en la part més alta per a poder assentar adequadament l'imprescindible llinda. 

La barraca del Xullo té aspiracions molt altes. Té ànsia de protagonisme en la història de les barraques sota las jurisdicció dels aixecadors de pedres locals. La seva biografia només trobarà apologetes que cantin les seves virtuts, entre les quals destaca la humilitat que suposa l'acceptació al desplaçament de la seva ubicació primigènia, amb la intenció de preservar la salut d'una vilipendiada soca d'alzina. El cronista conserva la fugaç esperança de què, amb l'entreteniment del joc del Tetris que suposa la col·locació de pedres, aquells agressius membres del grups entestats en eliminar-la, se n'oblidin i la deixin reposar en pau, la soca.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Tornant a la barraca del Xullo

La reparació del trau de la barraca número 10 va interrompre les tasques de restauració de la barraca número 150 o “del Xullo”. 

Aquesta construcció s'havia fet famosa per la persistent soca d'alzina que estava resistint els tan contundents com infructuosos intents d'alguns pedrasequers, entestats en eliminar-la completament. A aquesta soca, emulant l'om de Machado, amb les pluges d’abril i el sol de maig, algunes fulles verdes li havien sortit, però això no va apaivagar l'instint destructor i alzinicida (neologisme llicència de l’autor) dels membres més caparruts de la colla. Al cronista li venen ganes de fer un cop d’estat i bandejar aquesta gent extremista. Ara ha estat brostada i ja no llueix les tendres branquetes que maldaven per sobreviure. 

Tornant a la freda i insensible pedra seca, el aixecadors de pedra que no han volgut ser partícips de la criminal desforestació, han apilat algunes pedres més per a fer créixer les parets de la barraca. Encara queda molta feina per a completar la seva restauració, treballs que es faran més feixucs en instal·lar la llinda i escometre les tasques de formar la cúpula de tancament.