Uns follets entremaliats vivien molt amagadets a la barraca
de pedra seca que porta el número 162. Quan es feia fosc i no sentien cap
soroll al voltant, sortien a l'exterior per a muntar les seves festes ballant i
cantant com boixos. Una nit sense lluna plena, van veure una forma molt gran
que havia crescut prop de la seva barraca.
- - Guaita, tu. Què és això que ha sortit allà? – va
dir el barbut apuntant amb el seu ditet cap a aquella forma.
- - Això és una nena! – respongué un altre que no
guipava gaire.
- - Què dius ara! No veus que és una dona? – li va
etzibar el gros, que portava a sobre un bon tanto de ratafia i s'ho mirava des
d'una altra perspectiva.
- - Nanos! No encerteu ni una. Jo veig una dona
prenyada. Què no veieu la panxa que fa?
- digué el setciències amb ulleres de cul d'ampolla que s'ho mirava des
del darrere.
- - No, carallot, que això no és la panxa. Això és l'esquena
i sembla el gep d'una vella. – va reblar un altre que feia tentines i ho veia
des de l'altre costat.
Un follet marrec, que només bevia aigua de la rosada del
romaní, s'hi va acostar a la forma i li va tirar un cop de peu.
- - Ai! Això no és cap nena ni dona ni res que se li
assembli, és un colló de pedra! Ja m'he cardat el dit gros, cagumtot! – deia mentre
s'agafava el peu ferit entre les mans.
Qual el van sentir, tots els follets es van petar de riure
agafant-se la panxa amb les mans i, tot seguit, van fer una rotllana al voltant
de la pedra per a seguir la festa.
Vet aquí que, l'endemà, va aparèixer una altra figura
plantada a sobre d'un claper. Aquesta tenia cara d'emprenyada i els follets es
van espantar molt. Se la van mirar de lluny i no s'atrevien a parlar per si l'enutjaven
més i es tirava a sobre d'ells. Podria ser que la seva dieta fos a base de
follets despistats. Per tal d'amansir la seva expressió, van portar-li presents
que deixaven als seus peus amb mota precaució. Ara un gotet de ratafia, ara una
gla, ara un rovelló. I com que veien que amb això no es movia, van pensar que
estava content i van anomenar un follet encarregat d'atendre'l.
Amb el temps, aquest follet es va deixar créixer la barba, va
vestir roba llarga i caminava amb molta pompositat amb un llarg bastó a la mà,
tot exigint dels altres follets reverències i donacions i, sobretot, que no
ballessin al voltant d'aquella altra pedra. Assegurava que la nova figura li havia
parlat en somnis i li havia atorgat poders per sobre de tota la comunitat de follets.
En un principi, els follets estaven atemorits i li van fer
cas però, més endavant, quan van tenir més enteniment i veient que aquell era
un galtes que s'aprofitava de la situació, una nit el van agafar entre tots,
el van lligar a la figura seriosa i li van calar foc. L'endemà tots els follets
tornaven a estar feliços i ballaven i cantaven una altra vegada sense por al voltant de
la pedra que no era cap dona.
