dimarts, 19 de desembre del 2017

Fent venir les ganes de treballar

Si algú pensa que les ganes de treballar són intrínseques dels pedrasequers, s’equivoca. Com li passa a qualsevol ésser viu, la tendència natural de l’humà és jeure i contemplar com es fa el borrissol al melic. L’entusiasme neix a base d’entrenament, de voluntat i de posar-s’hi.

La barraca 40 com es va trobar
El grup ha sortit, a l’hora acostumada, amb unes intencions més aviat inconcretes. Primer volien anar a la font del Pereira, després, no tenint clara aquesta primera destinació, una facció del grup ha proposat recórrer una de les rutes de can Borrell i, ja de camí cap allà, un del grup ha posat de manifest que ell havia fet aquesta ruta recentment, donant fe que tot estava en ordre. Tot i això, han arribat fins a una nova barraca, enderrocada, que ja es troba marcada al planell de les que es corresponen al domini de l’esmentada masia. Ha estat del seu grat, tot i que encara no els han vingut les ganes de treballar, l’entusiasme que dèiem. Aquesta imperiosa necessitat d’aixecar pedres els ha arribat en topar-se amb la barraca número 40, coneguda com “de les Gatoses”, costes amunt. El que no declara el corresponsal en la zona és si la cerimònia de l’esmorzat ha tingut lloc en l’ínterim del recorregut, fet que el cronista aventura a donar per bo.

Així està ara, de moment
Les renovades energies de la tropa han desfermat una activitat imparable, posant-se mans a l’obra fins que han deixat neta i polida la pila de runa, fent una inicial classificació de la pedra que formava part de l’anatomia de la barraca i netejant el camp de treballa. Tot a punt per a una propera intervenció, que no serà immediata.

L’agenda del grup inclou una obra d’encàrrec, de la que ja va deixar constància el cronista en entrades anteriors, i que s’iniciarà el dia dos de gener de 2018, que es la propera jornada laboral per caure en festiu (Sant Esteve) el dia vint-i-set de desembre pròxim. Aquest encàrrec consisteix en la construcció d’una barraca nova a l’entrada de la població veïna de Matadepera, al mig de la rotonda que distribueix el trànsit rodat a l’entrada de la població, tot arribant des de Castellar o Sabadell.

Així doncs, tingueu tots unes trapelles Festes de Nadal i una bàquica entrada d’Any Nou!

dimarts, 12 de desembre del 2017

Ballant amb l’Anna

Les sacsejades de malucs de l’Anna no han pogut amb els perseverants pedrasequers. La ciclogènesi explosiva no disposa de la potència necessària per a apaivagar l’empenta que mou l’ànima d’aquests apiladors de rocs - sempre seguint un ordre, és clar-.

Tenien notícies que el camí de Turell estava lliure d’obstacles, fet que aporta facilitat a l’hora de transitar cap al lloc de treball, reduint les possibilitats que es produeixi un accident “in itinere”. Amb aquests optimistes antecedents, es van decidir a escometre tasques d’arranjament de l’entorn de les barraques número 65 i 83, aquesta vegada quasi sense tocar pedra.

La coneguda amb el sobrenom de “barraca de l’hort del Marcel·lí” és la que llueix el número 65 a la seva solapa, situada al marge dret del torrent de Turell i encara pendent de restauració. Les pedres del seu sostre es troben escampades per dins de la construcció, envoltant la soca del pi que, de ben segur, va ser el culpable del seu esfondrament, motiu que el condemna a transformar-se en llenya. Un cop eliminat l’obstacle, s’ha procedit a netejar-li una mica la cara a la construcció.

La “barraca d’en Coma”, catalogada amb el número 83, ha presentat un pèl més de resistència, amb motiu d’haver de tallar en rodanxes i retirar els arbres que barraven el pas en el camí de la font del Pereira. Aquesta feina de tallar rodanxes, pot ser per remembrances d’altres rodanxes més apetitoses, els ha obert la gana i han decidir esmorzar abans d’acostar-s’hi al seu objectiu final. La cerimoniosa ofrena al païdor els ha fet l’efecte de l’elixir de Panoràmix, engegant tanta energia als seus físics que han deixat la barraca quasi llesta per a la seva inauguració.

 Han dit adéu a l’Anna, esgotada de la frenètica dansa d’aquests incansables experts en bellugar pedres, que ha seguit el seu camí fugint en retirada, a cavall dels vents que empenyien les ja menys prenyades boires.

dimarts, 5 de desembre del 2017

Jornada de treball amb visita


La informació que rep el cronista del corresponsal local, necessària per a redactar la crònica, no és gaire abundosa. Tot i tenint en compte que l’escriptor es troba en un poblet petitó, que molt justet ocupa un punt al Google Maps de l’esponerosa Alemanya, envoltat de la grisor de les boires baixes i deixant la seva empremta sobre la neu verge, clima esquerp que allunya les dèries de construccions en pedra seca (principalment perquè no n’hi ha de seca), es troba animat per a escriure allò que li ha arribat barrejat amb allò que s’imagina.

Pel que sap d’altres fonts d’informació (gràcies Rafa Homet!), la jornada ha estat marcada pel protagonisme dels personatges que han visitat l’obra, càrrecs polítics locals i vinguts de Vacarisses, on tenen catalogades més de 300 barraques, delerosos de conèixer de ben a prop el motiu que té aquesta colla per a deixar la família a casa cada dimarts i endinsar-se a les profunditats del bosc a la recerca i captura de les pedres que seran barraca.

La rellevància de la troupe visitant no ha estat motiu per a abaltir l’ànim dels pedrasequers, que han delegat les tasques diplomàtiques en el pare carabasser del grup, mentre ells s’abocaven al compliment de la seva missió, tot i que la cerimònia d’inauguració de la construcció tindrà lloc en el decurs de la propera jornada.

dimarts, 28 de novembre del 2017

Restaurant la restauració

Quan una barraca es restaura i, solemnement, es procedeix a la seva inauguració no vol dir que la tasca s’ha acabat. Aquestes construccions són vives i requereixen d’un manteniment periòdic, i més encara si es troben en zones de pas de vianants, que no tots els passavolants són respectuosos amb el que es troben pel davant, en el seu camí.

La barraca número 13, la de la costa del Jan, es troba a ran del camí que puja cap a Castellar Vell, un corriol bastant transitat per les persones que accedeixen a peu a aquell emblemàtic paratge o que, simplement, segueixen el circuit de Natura que va publicar i marcar el Centre Excursionista de Castellar ja fa un bon grapat d’anys. A banda de l’entestament de les bardisses en créixer allà on fan més nosa, els cadells d’home -no gaire ben ensinistrats-, tenen una inveterada tendència a enfilar-se allà on les seves cames els hi permeten i tot fa pensar que, l’estructura de l’esmentada barraca, els atreu de forma irresistible. Coneixedors que a un dels seus costats s’havien desprès algunes de les pedres que tan curosament havien col·locat, els pedrasequers han anat a guarir la ferida, tot i que és la tercera vegada que assisteixen d’urgència aquesta construcció que, preveient les circumstàncies comentades, ja es va restaurar aglutinant les pedres de la seva estructura interior amb ciment, fent-la més sòlida i foragitant el risc d’esfondrament.

Les tasques escomeses no han estat de gran calibre, motiu que ha permès la tropa fer un esmorzar campestre, buidar el pap de renecs i tornar d’hora cap a casa contents i sadolls per la feina feta.

dimarts, 21 de novembre del 2017

La pedra va apareixent

Oi que s’havia dit que la pedra era absent allà on es necessitava? Aquest repetit “mantra” ha estat entonat pels pedrasequers en un acte de meditació conjunt, asseguts al terra, les mans unides en símbol de pregaria i escoltant música de Georgie Dann. Aquesta extàtica actuació coreogràfica els ha portat a tenir una visió, fet que els ha esperonat a esmolar la seva capacitat olfactiva i ensumar les cobejades pedres allà on semblava que no hi fossin, amagades com preuades tòfones.

Que si tu estires una mica per aquí i jo estiro una mica per allà, han estat acumulades pedres que permetin finalitzar la construcció a la propera escomesa i tenir-la a punt per a les visites d’alta distinció que s’esperen pel dia 5 de desembre, personatges que volen copsar l’habilitat del grup d’esportistes del roc pelat per a apilar pedres de forma tan ordenada. En el proper fascicle sereu informats de qui són aquests dignataris i el motiu de la seva visita. De moment ja en teniu prou.

dijous, 16 de novembre del 2017

Celebració

Els pedrasequers celebren els seus aniversaris com la Guardia Civil fa les rondes, és a dir: per parelles. L'extraordinària jornada d’avui ha estat dedicada a la constatació del pas del temps a través del Francesc i del Ramon, que no endevinaríeu mai l’edat que tenen (i millor que no ho feu, no sigui que us passeu i l’haurem esguerrada). Com gent guerrera que són (i pot ser encara ben trempada), el grup ha estat convidat a un esmorzar al xiringuito de Les Arenes, a l’aire lliure i amb l’única calefacció que els hi pugui aportar l’astre rei, càlida responsabilitat que es va cedint a l’ànima del porró a mida que progressa l’esmorzar. Les veuetes que sortien com arraulides bafarades en arribar, es tornen greus interjeccions en la sobretaula de cafès amb gotes, moments extàtics en els que tots
tenen raó i critiquen sense mesura els seus enemistats, absents, és clar! Queda constatat que Ruavieja és el sèrum de la veritat.

Olives, patates fregides, mongetes amb cansalada, més cansalada, botifarres de dues races (blanca i negre) i pa torrat contribueixen a eixamplar els nivells de colesterol, substància pot desitjable que s’ha de rebaixar en el decurs de les jornades laborals, és a dir: trobant i aixecant pedres.

- Escolta’m un moment! I les postres?
- Ostres tu! Disculpeu però no n`he pensat en postres.

Un cop tothom reia content, fins i tot els que havien de pagar la festa, el pare carbasser va fer un anunci de transcendental rellevància: s’estava gestionant un contracte de treball. Hi havia una petició per a construir una barraca al mig d’una rotonda en una població propera, ara calia establir les condicions i es demanava opinió a l’assemblea general d’aixecadors de pedra.

- Que ens paguin l’esmorzar cada dia de treball.
- Que la pedra sigui bona, que es trobi en els límits del municipi i de mides variades.
- Que posin una placa informant dels constructors.
- Que paguin ells tot el material.
- Home! Això ja se suposa, no?

Se n’ha pres nota i la comissió negociadora presentarà les demandes en una reunió que tindrà lloc demà. Un cop sigui signat el contracte, es farà públic el lloc on lluirà aquesta nova meravella. S’ha de tenir en compte que no es tracta d’una restauració en mig del bosc, serà una construcció totalment nova en zona urbana.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Si us plau: trobeu pedres!

La inveterada manca de pedres en les restauracions dels pedrasequers ha esdevingut una urgència de primer ordre. La barraca de l’Enric de la Fonda està quasi acabada, esperant pacientment que siguin trobades les pedres que necessita per a la seva completa reconstrucció. Però, això sí, han de ser pedres de qualitat. No s’hi val portar pedres d’aquelles de conglomerat que s’esmicolen entre els dits, ha de ser una pedra dura, resistent als cops i, addicionalment, que presenti unes formes regulars, vaja: més
o menys com un carreu. Però que no es noti massa, que passi desapercebut com a pedra casual, trobada al mig de les bardisses amb ànsies de convertir-se en barraca.

Els esportistes de la pedra seca han pres un compromís: en el cas que es donin les condicions esmentades al paràgraf anterior, la barraca número 16 serà una realitat en el decurs de la propera jornada de treball. Paraula d’honor!

El cronista s'atreveix a encoratjar a tots els seus lectors que, si troben alguna pedra que s’acosti a les característiques descrites, l’agafin i facin una aportació voluntària. Aquest gest generós i altruista serà compensat amb una menció honorífica en el decurs de la inauguració de l’obra. Penseu que això romandrà pels segles dels segles i sereu recordats per tots aquells que no tindran ni idea de qui sou. Les pedres les podeu portar a la plaça Calissó el proper dimarts a les vuit del matí; dia, lloc i hora que fan servir els atletes lítics en les seves trobades per al recompte de braços, tot just abans de desplaçar-se cap al “tajo”. Allà seran seleccionades passant un estricte control de qualitat, rebutjant les que no siguin homologades, que les haureu de tornar cap a casa. Ja ho sabeu, us feu responsables de la finalització d’aquesta tasca en el termini indicat, altrament no es poden demanar responsabilitats als abnegats aixecadors de pedra, que prou fan en el seu afany de reeixir en la feixuga càrrega de la litúrgia de l’esmorzar de cada dimarts, acaronats pels braços nus de la mare Natura.

De moment, la llinda i d’altres pedres d’una certa rellevància, ja han estat ubicades al lloc que les hi pertoca.

dimarts, 7 de novembre del 2017

Restaurant la barraca número 16

La família Olivé, els de la Fonda Olivé de Sant Llorenç Savall, devien ser molt populars en aquella població, si més no el Ramon i l’Enric, ja que han prestat els seus noms a la toponímia que assenyala diferents indrets de la geografia propera al turó del Castelló. A saber: L’avenc del Ramon del la Fonda, la font de l’Enric de la Fonda i, ara també, la barraca de l’Enric de la Fonda, que repeteix topònim i guanya al seu germà(?) per 2 a 1. A la Fonda Olivé fa temps que no es pot celebrar cap cerimònia, per haver desaparegut en l’espai físic i només romandre en la memòria de tots aquells que van passar allà bones estones, aixecant gots plens de bon vi, que baixaven buits, i engolint les apetitoses menges allà cuinades.

 Ara, els pedrasequers escalfen els seu físic aixecant rocs per a restaurar la malmesa barraca de l’Enric, pot ser amb l’esperança de compensar aquest esforç amb les delícies que pugui proporcionar alguna fonda propera.

- Escolta noia! Jo peus de porc a la brasa.
- Jo botifarra. Mitja blanca i mitja negra.
- Poso mongeta de ganxet i amanida per a compartir?
- I tant, maca! I una mica de cansalada també.

Mentre tant, han desenterrat una pedra enorme que havia passat desapercebuda als constructors originals de la barraca. Una mena de dolmen que han hagut d’arrossegar i hissar amb l’ajut de l’argue, tot i complementar el servei d'aquest mai ben ponderat estri amb palanques de ferro i pals d’alzina. La pedreta ha quedat reposant sobre uns pals al capdamunt de la barraca, a l’espera d’assignar-li la ubicació definitiva que, donades les seves dimensions, quasi taparà la meitat del sostre de la construcció. Tot i que el material és poc consistent, el grup no tindrà cap problema en reeixir en les seves pretensions, com és costum i notori per l’historial que acumulen.

 De moment, l’alzina que fa de sentinella al costat de la porta s’ha salvat.

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Ara és el torn de la barraca número 16

Ja coneixeu el perpetuum mobile de la condició pedrasequera d’aquest grup: barraca nova: falta pedra. I així successivament, sense cap remei conegut per a tancar aquest cicle infinit que no sigui anar a trobar la pedra que falta.

La barraca número 16, altrament coneguda com “de l’Enric de la Fonda”, va patir aquesta maledicció i el seu badall cap al firmament no va tenir aturador. Faltava pedra per a tapar aquell trau a la clepsa. 

Amb motiu de prendre les mides per a omplir de dades la fitxa de la barraca número 145, trobada pel company Jordi Guillemot i batejada en el nom de guerra d’aquest: “Cau del Guille”, i que es troba prop de la construcció esmentada anteriorment, es va comprovar que es podia trobar pedra per les rodalies, sense haver de fer grans excursions. Els membres del grup, especialistes en ensumar les pedres, ràpidament les van trobar no gaire lluny de la construcció i han aventurat a emetre el judici que n’hi haurà prou material com per a callar aquell bram perpetu en el que s’havia quedat la barraca número 16.

La resta de la jornada ha estat consumida en l’entreteniment de netejar l’interior de la barraca, gastant una bona estona en foragitar una arrel d’alzina reticent a abandonar el lloc, netejar de bardisses el camp de treball i apilant les pedres que, porugues de ser trobades, s’amagaven entre els matolls condemnats a desaparèixer. Però ara s’ha posat de manifest l’eterna polèmica de la diversitat d’opinions; una alzina que ha tingut l’atreviment de créixer just a la porta de l’entrada, ha dividit les voluntats dels pedrasequers en dos corrents d’opinió ben contrastades: un grup és partidari de fer-la fora, l’altra grup vol deixar-la allà on ha crescut durant un bon grapat d’anys. S’ha decidit convocar un referèndum pactat per tal de prendre la decisió que obtingui la majoria de vots, ara cal decidir la data i donar el tret de sortida per a la campanya electoral. No caldran ni paperetes ni urnes, no fos el cas que aquests innocents estris cridessin a la congregació de goril·les forasters armats amb porres.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Fent brollar la font del Carner

Els pedrasequers es mouen, circumstancialment, de la sequera a la humitat. La font del Carner havia estat denunciada perquè no rajava aigua, fet que no es podia passar per alt i que posava en un cert risc el prestigi del grup que, abans de inclinar les seves intencions cap a la vertiginosa afició a aixecar pedres, havien estat immersos en una memorable tasca d’arranjar les fonts conegudes de l’entorn, principalment aquelles de les que brollava el transparent i insípid elixir de la vida.

La font del Carner va veure feta realitat la seva posada de llarg l’any 2007, en vida de l’estimat Pere Cardona, qui va gravar la pedra que indica el nom i aquesta data, identificació que roman instal·lada al costat del forat pel que brolla l’aigua.

 - Escolti, si us plau. I per què deixa de brollar l’aigua de la font? - pregunta una mestressa de casa que anava cap al Mercadona.

- Doncs miri, senyora. Aquestes fonts feréstegues es troben envoltades de vegetació de diferents mides i condicions. És sabut que les arrels dels elements vegetals que la mare Natura va tenir l’idea d’escampar pel món, tenen una certa dèria per l’aigua, que és ni més ni menys l’element que les ajuda a mantenir-se esponeroses i créixer. Doncs, com a conseqüència d’aquesta ànsia per l’aigua, les arrels s’allarguen a la cerca i captura del vital element, fet que les empeny a submergir-se en el corrent i taponar les vies de sortida del líquid. Li ha quedat clar?

Els fontaners transitoris, alertats per la ja il·lustrada senyora, han fet acte de presència a l’esmentada font amb la intenció de fer retrocedir les invasores arrels, que taponaven el tub que transportava l’aigua des de la seva sortida natural fins al lloc on brolla.

La imatge que es mostra, ensenya uns obrers girats d’esquena prop de la font. No volien ser reconeguts per mor de perdre el seu guanyat prestigi com aixecadors de pedres, que no és el mateix que el de desembussadors de fonts. Posem ordre, si us plau.

El cronista ha estat suggerit d’abstenir-se d’escriure la crònica d’aquest dia de tasques de calibre menor però, com deia l’escriptor García Márquez, “hay que mantener la mano caliente” per a evitar la frustració que representa enfrontar-se a un paper en blanc.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Cerimònia de finalització

Ara sí. La restauració de la barraca número 142 es dóna per finalitzada, amb el beneplàcit dels seus titulars i de qui va indicar la seva ubicació, convidats d’honor que han presidit la cerimònia.

A l’hora habitual, el grup de pedrasequers s’ha congregat a la plaça Calissó, des d’on han partit, en diferents vehicles, cap a la seva destinació, enfilant la costeruda pista que mena cap al puig de la Creu. Deixats els vehicles al marge de la pista, un viarany, també força inclinat, els ha portat al lloc on està instal·lada la barraca. Ràpidament han desfermat una tempesta de tasques, cadascú per la seva banda, però sense entorpir-se en absolut, això sí, entonant els habituals renecs barrejats amb dites més pietoses per a encomanar-se a les forces invisibles.

Cabassos de terra han pujat al sostre bicèfal de la construcció, superfície que ha quedat oferint una imatge zenital que podria suggerir l’exuberant pit d’una dona. S’ha gratat aquella delicada pell per a plantar els providencials lliris, en emulació d’una delicada operació quirúrgica que havia d’implantar cabell allà on no n’hi havia, operació que ha trencat la idíl·lica imatge del si femení, fent-lo acabar xop de l’aigua transportada en garrafes de plàstic.

La litúrgia de la cerimònia no podia començar sense transitar el plaer que s’obté d’un bon esmorzar, tasca a la que tots s’apunten sense excepció i que havia de servir de preàmbul al moment culminant, quan arriben els protagonistes de la festa: L’Anna Pallejà, el Josep Maria Torras i el Josep Sors. Aquest últim, en el butlletí número 231 de la nostra entitat, del mes de febrer de l'any 1.986, sota el títol “Un patrimoni que desapareix”, va publicar una premonició que, trenta-un anys més tard, ha estat un fet: la catalogació i restauració d’aquesta construcció. Aquell escrit anava acompanyat d’una sèrie de fotografies de barraques de pedra seca, entre les que es trobava la que ara s’està donant per finalitzada. La Marina Antúnez ha llegit l’esmentat escrit davant el devot silenci de tots els participants.

S’ha brindat amb cava i mistela, fluids imprescindibles per a empassar els carquinyolis i les galetes que exercien de postres de l’esmorzar. Sadolls d’emocions i viandes, els participants en la cerimònia han enfilat el camí de tornada amb el cap ja posat en nous reptes, que no s’acaben mai les barraques a restaurar.

 Pel terra han quedat escampades engrunes dels dolços consumits, miques que faran les delícies dels follets que rondaran i faran gresca per aquell recó de món en arribar la nit.

dimecres, 11 d’octubre del 2017

La barraca número 142 quasi a punt

La barraca de doble cos número 142 està quasi finalitzada. El cronista es permet aquesta llicència de fer servir l’adverbi “quasi” tenint en compte les tasques que encara queden per a donar-la definitivament per acabada, tot i que aquesta consideració sempre és subjectiva. En el decurs d'aquesta jornada, ha estat tapat el sostre de totes dues construccions i s’ha pujat la terra que haurà de rebre els preceptius lliris.

 El corresponsal en la zona diu que en el decurs de la propera jornada es posaran cunyes a l’interior de les parets i es plantaran el ornamentals lliris, motiu pel qual el cronist
a s’absté de considerar l’obra com a conclosa. En aquesta mateixa futura jornada, es faran partícips de la festa qui va senyalar la ubicació de la barraca, en Josep Sors, i els titulars de la mateixa, l’Anna Maria Pallejà i en Josep Maria Torras, als quals correspondrà l’honor de procedir a la seva inauguració.

El mateix corresponsal s’entesta en manifestar que la construcció s’assembla a la naveta dels Tudons que s’exhibeix a la illa de Menorca, tot matisant la diferència de mides i el tipus de pedra emprat per a la seva construcció, que en aquest cas és de gres en lloc de la calcària de Menorca, però el cronista es resisteix a trobar-li aquesta semblança i deixa a criteri del lector el judici definitiu, tot aportant una imatge de l’esmentada naveta per a facilitar la comparació.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Treballar per diversió

Els pedrasequers van manifestar la seva intenció d’anar al camp a passar un dia de gaubança, acollits en la abraçada de la plàcida i maternal Natura. Escampats pel rodal de la barraca, asseguts sobre les encoratjadores pedres, van compartir les llaminadures que havien transportar dins de les seves motxilles: galetes, carquinyolis i cava. L’apetitós i energètic esmorzar va portar l’ànim dels obrers de la pedra a un èxtasi tan gran que els va empènyer a recollir i aixecar pedra compulsivament, arribant al punt de tancar la boca del badall que apuntava cap al firmament del cos de la barraca que encara romania inconclús, deixant aquella construcció, purament per diversió, en disposició per a retocar els detalls i inaugurar-la en un parell de jornades més, ara sí, de treball.

Observat des d’un punt de vista quantitatiu respecte de la pedra que es troba allà acumulada, es pot arribar a la conclusió que, ben apilada i lligada amb algun element aglutinant, sigui calç o ciment, es podria arribar a construir una ermita més gran que la de Sant Pere d’Ullastre, amb planta de creu, volta de canó i absis lobulat amb absidioles. Però això ja no seria construcció en pedra seca, és una altra cosa de menys magnitud.

El bosc de bolets ha crescut i els follets podran establir les seves llars permanents, un cop establertes les seves relacions familiars desprès de la follia irreverent i lúbrica de les jornades passades.

Els heterònims que tenen el seu niu en l’ànima del cronista són un pèl contradictoris. Un d’aquests, els més iconoclasta, és el que el va empènyer a escriure aquell sonet irreverent que ha estat eliminat de la publicació anterior, decisió que va pendre quan els heterònims més ortodoxes li van retreure aquella llicència que, en unes publicacions serioses i científiques, no té cabuda. Ara bé, si cap lector el trobés a faltar, el cronista no tindrà cap inconvenient en tornar-lo a la llum.

Passiu bé!

dimarts, 26 de setembre del 2017

La barraca 142 creix

Com les laborioses abelletes, que van construint la seva bresca carregades de paciència, els pedrasequers, pedra a pedra, van donant forma a la barraca número 142, quins padrins són l’Anna Pallejà i el Josep Maria Torras. Allà no faran mel, tot i que la dolçor raurà en la contemplació del conjunt que ha de quedar quan finalitzin la seva obra.


Amb la previsió que el lloc serà visitat per autocars plens de japonesos, delerosos de plasmar en els píxels de les seves càmeres aquesta magnífica obra, s’està pavimentant la pista que mena cap al Puig de la Creu, fent servir un morter de color rogenc per a que no es perdi ningú.

Con sigui que la primera estança de la baraca, la interior, ja es troba tancada i lluint el seu caramell, els esforços han estat centrats en la finalització de la estança exterior i l’arranjament del jardí que envolta la construcció, on els bolets del “art land”, que ha instal·lat allà en Josep Llinares, es troben amb un capell més esponerós per les pluges caigudes, i els follets que ronden per aquell tros de geografia veuran augmentada la seva lubricitat en aquell idíl·lic paratge. 

dimarts, 19 de setembre del 2017

Aixecar pedres i alguna cosa més

La Festa Major del poble pertany a les anomenades “festes de guardar”, aquelles en les que s’eximeix d’anar a treballar, tot i que el gaudi festiu s’havia de compensar amb una estona de culte, sigui anant a missa, passant per la taverna o visitant totes dues, això va en funció de les pors de cadascú, tot i que ambdues capelles proveeixen de vi al penitent. Els pedrasequers, que estan molt ben ensinistrats en aquestes qüestions, van guardar la festa de dimarts passat amb motiu de la Festa Major de la vila i no van aixecar pedres, el que el cronista no dirà, perquè tampoc ho sap, és a quina capella van beure més vi.

Un cop superades les temptacions d’aquelles festes, els esportistes de la pedra han tornat avui a la feina, i amb més entusiasme encara, fent servir estris que han sorgit del seu enginy i donant-li un toc romàntic a l’entorn. El cronista anava a dir bucòlic però no pasturen ovelles per allà.

Inspirats en l’arquitectura romànica, el deliri constructor de la colla ha volgut imitar un absis en aquella obra que, per no ser de planta rodona, té un aire (a escala, és clar) del que podria ser el final de la nau principal d’una ermita romànica. Pot ser en aquest acte rau una certa intenció d’expiació de culpes pels actes impurs comesos en el passat, i pot ser també pels que pensen cometre en el futur, que la festa continua.


Un invent revolucionari els ha permès acumular ingents quantitats de pedra grossa al capdamunt de la segona estança de la barraca amb una precisió quirúrgica, per tal de no esfondrar tot el que ja estava ben posat. Però els ha faltat temps i aquell forat que bada cap al cel deixarà de fer-ho en el decurs de la jornada vinent.

Finalment, ha estat inaugurada una mostra permanent de “land art” en forma de bolets de fusta que, un cop instal·lat el caramell i espantades les bruixes, podran ser d’utilitat per a fer més divertides les orgies del follets que habiten aquelles contrades.

Ja veieu que això és quelcom més que apilar pedres.

dimarts, 5 de setembre del 2017

Apa, nois! Que ja falta poc

Un cop enllestida la feina d’arranjar camins, els pedrasequers han tornat a la que els toca fer: aixecar pedres de forma harmònica i que la pila s'assembli a una barraca, faltaria més!

El seu camp de treball continua a la ubicació de la barraca número 142, allà on tenen feina per a consumir uns quants dies de la seva existència, tot posant en forma el seu físic en aquell gimnàs natural. Fan abdominals, flexions de braços i cames, aixecament de pedres i de vidre, tibar de la corda, caminar pels corriols i xerrar més que les peixateres. Això és vida!

Mentre tant, com a activitat secundaria, ara poso una pedra, ara poso una altra, la barraca va guanyant alçada i es va protegint pel flanc més fràgil. El cronista opina que, quan acabin aquesta construcció, la tornaran a tirar a terra per a començar-la de nou, que s'ho passen molt bé en aquell recó de món amagats de les mirades indiscretes.

Ara ja comença a baixar la calor i els ànims es mostren més predisposats a suportar l’exercici físic, motiu pel qual cal suposar que les pedres pesaran menys i el seu canvi d’ubicació serà més ràpid, les parets pujaran a velocitats insospitades i el forat del sostre es taparà en un parpelleig (somiar no costa res).

dimarts, 29 d’agost del 2017

Preparant el “Tast d’excursionisme”

Una de les activitats amb les que col·labora el Centre Excursionista de Castellar amb la Festa Major de la nostra població és el “Tast d’excursionisme”, amb la que es pretén injectar una mica d’afició a moure’s pel camp a les persones que no ho fan habitualment, tot promovent l’estima per la Natura mentre es manté un físic harmoniós. En aquesta ocasió, la iniciació excursionista tindrà lloc el proper diumenge, 10 de setembre, en un circuit circular que, sortint de la nostra seu, transitarà per la carena de Canyelles, la serra de Pinós, la carena de les Roques d’Aguilar, torrent de can Montllor, coll de Canyelles, l’Alzina Balladora, coll Roig, sender de les Fonts Altes, pedrera Sot de Goleres, era d’en Petasques i passeig Tolrà, tot visitant un forn de calç i un altre de pega prop de can Cadafalch.

Per tal que els participants en l’esmentat tast no s’entrebanquin, i el seu periple sigui del tot complaent per a fer-los venir ganes de repetir, els pedrasequers han dedicar els esforços de la jornada d’avui a arranjar la part del recorregut més feréstega, desbrossant allà on calia, fent unes rústecs graons per a accedir al forn de calç i marcant amb senyal de perill (cinta de la Coca-Cola) la boca dels forns, no sigui que, després de tant de temps sense alimentar-se, s’empassin algun dels curiosos caminants.

Apa! Cap a casa, que la feina ja està feta.

dimarts, 22 d’agost del 2017

Mantenint el bronzejat

Els pedrasequers, seguint l’exemple dels alts executius de l’IBEX, han fet una pausa en les tasques sota la seva responsabilitat i han gaudit de quinze dies de vacances a l’agost, ni un dia més, ni un dia menys. El Sol els ha beneït amb un bronzejat no massa torrat (no els prenguin pel que no són) i han deixat que una incipient barbeta s’instal·li al seu solcat cutis, com les garlandes de la plaça els dies de festa major, però en blanc i negre. Farts d’aguantar néts que s’enfilen a les seves espatlles i cunyats insuportables que sempre volen tenir raó, tornen a la rutina de la que pretenien fugir amb moltes ganes de retrobament, tot i que alguns encara no havien actualitzat la seva agenda i han falta a la feina el primer dia.

Allà els esperava la barraca 142, delerosa de ser agombolada per les expertes mans dels esportistes de la pedra seca. Els rocs han començat a pujar i tot fa pensar que es podrà tenir llesta abans que s’acabi la Sagrada Família de Barcelona, tot i que no és segur en absolut. La seva dimensió i característiques engoliran molta pedra i molta suor fins que pugui ser inaugurada oficialment, sigui pels restauradors actuals o els seus hereus. Mentre tant, els aixecadors de pedres podran mantenir el bronzejat imprès a la seva epidermis, aconseguit en el decurs del seu ben guanyat repòs estiuenc,

 A les imatges es pot veure l’estat actual de la construcció, destacant el contrast estètic de la vista frontal de l’entrada amb la pila de pedres que s’acumula al contrafort que aguanta l’estructura. No es pot dir que s’hagi avançat molt respecte de la jornada que va marcar l’inici de les vacances, però la tossuda perseverança dels pedrasequers farà que aquest trencaclosques gegantí tingui un reeixit final.

dimarts, 1 d’agost del 2017

La tasca d’avui i una dada històrica

Lluny d’abaltir-se per la xafogor de l’estiu, els pedrasequers dediquen els seus esforços a escometre les tasques més feixugues, aquelles de més calibre. Filles de l’estiu són també les barraques del collet del Llor i de La Lletrera, construccions que van fer suar de valent els esculturals cossos dels aixecadors de pedres, movent peces megalítiques gràcies al concurs d’aquell combustible comparable al que cuinava molt acuradament en Panoramix: la mistela. La que els ocupa també es troba dins de la categoria de les construccions catedralícies, per les seves dimensions i per la quantitat de pedra que engoleix, embalum que ja es mesura per tones.

Es dóna la circumstància que, la (envejable) memòria d’en Jaume Torrens va posar de manifest que se’n va parlar d’aquesta barraca al butlletí número 231 del C.E.C., publicat el febrer de 1986, en un article escrit pel company Josep Sors, amb el títol “Patrimoni que desapareix”, i il·lustrat amb algunes imatges, com la que es reprodueix en aquest post.

 Els dos últims paràgrafs d’aquest interessant i premonitori escrit deien:

Els excursionistes estimem la terra, no solament les muntanyes. I ens dol veure com es perden coses que, si s’intentés, ben segur que es podrien salvar. És per axó que des d'aquí parlem d'una cosa com són les barraques i tot fent un petit toc d'atenció diem que seria interessant que si hi ha al nostre poble o comarca persones o estaments que en volguessin o poguessin intentar la catalogació o classificació, seria un útil principi per iniciar el que amb el temps podria ser un seriós treball de conservació i fins i tot d'estudi. Una idea utòpica, potser si. Ara, les generacions que ens han de succeir, estem segurs que si ens esforcéssim en deixar-los-hi ben conservades alguna d’aqueles barraques, sabrien que nosaltres hem estat el pont que, entre d'altres de més importants, els permetrà a ells també de contactar espiritualment amb generacions d’avantpassats molt reculades ja en el temps, però que per això, precisament, tindran per a ells un encant i sabor més crescut que no té potser ara per a nosaltres. 

Catalogar o estudiar barraques; quina absurditat, dirà algú. Bé, potser sí, o potser no. Creiem que tot el que es faci per a conservar el patrimoni d'un poble, per humil i senzill que sigui, és fer país. I hem de fer-ne, cadascú al nivell que pugui o li correspongui. L’excursionista, amb el seu constant trepitjar boscos i muntanyes, observa un fet, el medita i el dona a conèixer tot fent-ne una valoració. És el seu nivell de fer país. I si amb axó aconsegueix d'interessar-hi a d'altres que milloraran el que ell ha valorat o ponderat i conscients de que la tasca a fer val la pena i l'emprenen, ell es donarà per plenament satisfet.

dimarts, 25 de juliol del 2017

Feina i gresca


Arxiu de pedres
El dia de sant Jaume el Major era el més indicat per a fer miracles amb les pedres. L’apòstol en tenia traça en aquestes qüestions, després d’aquell àngel que se li va aparèixer a Lleida per a treure-li l’espina que s’havia clavat al peu, allà on ara s’hi pot trobar la capella del Peu del Romeu (1399); o quan el 2 de gener de l’any 40, quan es trobava pel barri del Tubo de Saragossa prenent una cervesa, se li va aparèixer la Verge Maria sobre un pilar per a dir-li que fotés el camp cap a Palestina. D’aquesta aparició es van produir dos fets importants, a saber: el primer és que al voltant d’aquell pilar es va construir la Basílica del Pilar, on ara es venera aquella imatge anunciadora; per altra banda, l’apòstol, fent cas de l’anunci de l’aparició, s’embarcà cap a Terra Santa i, només posar els peus a terra, el van empresonar i li van separa el cap de la resta del cos per ordre d’Herodes Agripa I. Vet aquí la broma de la Mare de Déu. El que encara no se sap és com es va traslladar aquell cos, amb el cap sota el braç, des d’aquelles llunyanes contrades fins a Santiago de Compostela (mysterium fidei).
Això va bé ...

Les pedres que han arreplegat els pedrasequers no han estat subjecte de cap aparició ni de cap miracle; el seu nas, expert en ensumar-les, les ha localitzat no gaire lluny de l’obra. Han estat classificades per formes i mides, a punt per a ser hissades a la seva ubicació definitiva. A l’hora de pujar-les, l’apòstol també s’ha fet l’orni, i ha estat el que porta el seu nom junt amb la resta de companys els que han aconseguit pujar els murs i els contraforts d’aquesta monumental barraca.
Els esportistes

Abaltits pel pes dels rocs, tot capcinejant, els esportistes de la pedra seca han adreçat les seves passes cap a can Petasques, amb la intenció de deixondir-se libant l’elixir del vermut blanc i negre (amb o sense sifó), interpolat per les xistorres, les escopinyes i les olives farcides que es van congregar en la celebració. A l’hora de pagar, l’apòstol va tornar a mirar cap a una altra banda, tot xiulant, i va ser el seu deixeble qui es va gratar la butxaca, ajudant pel Quim, que es trobaria amb sant Joaquim el dia següent, personatge que, segons el protoevangeli de Jaume (un altre Jaume) va ser el pare de la que li va gastar la broma al Jaume anterior. Tot queda en família. Amén!

Gràcies Jaume, Gracies Quim.