Quan una barraca es restaura i, solemnement, es procedeix a la seva inauguració no vol dir que la tasca s’ha acabat. Aquestes construccions són vives i requereixen d’un manteniment periòdic, i més encara si es troben en zones de pas de vianants, que no tots els passavolants són respectuosos amb el que es troben pel davant, en el seu camí.La barraca número 13, la de la costa del Jan, es troba a ran del camí que puja cap a Castellar Vell, un corriol bastant transitat per les persones que accedeixen a peu a aquell emblemàtic paratge o que, simplement, segueixen el circuit de Natura que va publicar i marcar el Centre Excursionista de Castellar ja fa un bon grapat d’anys. A banda de l’entestament de les bardisses en créixer allà on fan més nosa, els cadells d’home -no gaire ben ensinistrats-, tenen una inveterada tendència a enfilar-se allà on les seves cames els hi permeten i tot fa pensar que, l’estructura de l’esmentada barraca, els atreu de forma irresistible. Coneixedors que a un dels seus costats s’havien desprès algunes de les pedres que tan curosament havien col·locat, els pedrasequers han anat a guarir la ferida, tot i que és la tercera vegada que assisteixen d’urgència aquesta construcció que, preveient les circumstàncies comentades, ja es va restaurar aglutinant les pedres de la seva estructura interior amb ciment, fent-la més sòlida i foragitant el risc d’esfondrament.
Les tasques escomeses no han estat de gran calibre, motiu que ha permès la tropa fer un esmorzar campestre, buidar el pap de renecs i tornar d’hora cap a casa contents i sadolls per la feina feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada