Restaurant la barraca número 16

La família Olivé, els de la Fonda Olivé de Sant Llorenç Savall, devien ser molt populars en aquella població, si més no el Ramon i l’Enric, ja que han prestat els seus noms a la toponímia que assenyala diferents indrets de la geografia propera al turó del Castelló. A saber: L’avenc del Ramon del la Fonda, la font de l’Enric de la Fonda i, ara també, la barraca de l’Enric de la Fonda, que repeteix topònim i guanya al seu germà(?) per 2 a 1. A la Fonda Olivé fa temps que no es pot celebrar cap cerimònia, per haver desaparegut en l’espai físic i només romandre en la memòria de tots aquells que van passar allà bones estones, aixecant gots plens de bon vi, que baixaven buits, i engolint les apetitoses menges allà cuinades.

 Ara, els pedrasequers escalfen els seu físic aixecant rocs per a restaurar la malmesa barraca de l’Enric, pot ser amb l’esperança de compensar aquest esforç amb les delícies que pugui proporcionar alguna fonda propera.

- Escolta noia! Jo peus de porc a la brasa.
- Jo botifarra. Mitja blanca i mitja negra.
- Poso mongeta de ganxet i amanida per a compartir?
- I tant, maca! I una mica de cansalada també.

Mentre tant, han desenterrat una pedra enorme que havia passat desapercebuda als constructors originals de la barraca. Una mena de dolmen que han hagut d’arrossegar i hissar amb l’ajut de l’argue, tot i complementar el servei d'aquest mai ben ponderat estri amb palanques de ferro i pals d’alzina. La pedreta ha quedat reposant sobre uns pals al capdamunt de la barraca, a l’espera d’assignar-li la ubicació definitiva que, donades les seves dimensions, quasi taparà la meitat del sostre de la construcció. Tot i que el material és poc consistent, el grup no tindrà cap problema en reeixir en les seves pretensions, com és costum i notori per l’historial que acumulen.

 De moment, l’alzina que fa de sentinella al costat de la porta s’ha salvat.