Què maca que està quedant la 147

Malgrat el fred que glaça els pensaments, les mans dels incombustibles pedrasequers no paren i, quasi per inèrcia, van col·locant pedres sobre pedres que fan recuperar la forma que s'escau a la malmesa barraca i les parets que l'envolten. Ara ja s'ha posat la llinda, preludi de la cobertura de la cúpula i d'una nova fita aconseguida. 

El barracaire cercador de paraules té un encreuament mental quan no troba les que li fan pessigolles. Ni els coneguts ni el diccionari de l'avi li poden donar la llum en els traspàs al seu idioma de veus que ha sentit en la llengua imposada. Ahir, tot anant pel carrer, va sentir un uniformat que, mirant-se amb ulls de llaminer una dona que passava, deia: “Hay que ver cómo mueve el bullarengue!”. Què és i com diria en la seva llengua “Bullarengue”? Ai las! El seu arxiu de paraules quedarà coix.

 

Temps de neu a les barraques

Els pedrasequers no paren de demostrar la seva capacitat de treball i sacrifici. La previsió meteorològica per a avui era bastant descoratjadora, amb anuncis de fred i plugims o nevades, doncs la tropa s’ha reunit a l’hora habitual a la Plaça Calissó i ha enfilat el camí de la barraca de torn, la del Carbó, en la qual els hauria anat molt bé trobar una mica de brasa d’aquest combustible per a escalfar-se el físic. 

La nevada no ha estat motiu de retirada, en canvi sí que s’ha valorar la possibilitar d’un cert perill que els cotxes es quedessin atrapats. 

El barracaire d’aquesta construcció va ser un cercador de paraules. El seu lèxic era bastant limitat i volia conèixer el significat de totes les veus que mostressin una certa utilitat. En una ocasió, un contertulià li va dir que era un mica “llondro”. Ell no va saber si donar-li les gràcies o una hòstia, perquè no sabia si l’estava afalagant o insultant. Més endavant va llegir en un diccionari vell, heretat del seu avi, el significat d’aquella veu i la va incorporar al seu vocabulari, tot aguantant-se les ganes de la revenja. Ara ell li podia dir “llondro” a algú altre del seu entorn i deixar-lo estorat, perquè mai havia sentit aquesta expressió. Més endavant es va trobar un altre que li va dir “neula” i ell es va estarrufar, perquè una paraula que descriu aquell canut dolç i cruixent no podia ser dolenta. L’accepció 4.2 del diccionari del seu avi li va obrir els ulls i es va emprenyar. Ara és més prudent i es fa l'orni quan algú li diu algun mot que no coneix, tot anant-hi tantost, cap al diccionari de l'avi, per a trobar la llum.

 

La barraca 147 pren forma

La barraca número 147 està inserida dins d'una paret de pedra seca, com un úter que s'endinsa entre les pedres, on es mantenia latent la vida del rabassaire a resguard dels elements extrems. Normalment sortia d’allà amb el cap pel davant, com els nadons, i en contes de plorar feia un renec. 

- Caguntot. Ja he perdut el podall, hòsties! 

Els pedrasequers ja han trobat el terra de la construcció i la forma original de la planta. Les pedres es van apilant i aviat s’escometran les tasques de la formació de la cúpula, element imprescindible en qualsevulla barraca. En aquesta jornada, el grup de restauradors de barraques ha estat delmat per les incidències físiques d'alguns dels seus elements, els quals es troben en període de restauració d'ells mateixos.

 

Finalitzada la 161 i ara a per la 147

No us podeu imaginar l'energia que ha portat els Reis d'Orient a la tropa de pedrasequers. Veieu les imatges de la finalització de la barraca número 161, una abans de plantar els lliris, la següent és una filmació del procés de la jardineria i l'ultima una imatge del resultat. Addicionalment ha estat batejada com la barraca “de Goleres”. 

No us penseu que han consumida allà tota l'energia. Ans al contrari. Això ha estat un escalfament per a després escometre les tasques de restauració de la barraca número 147, altrament coneguda com “d'en Josep Carbó”, que també es troba al puig de la Creu. 

El barracaire filòsof no gastava tanta energia. Ell era més de pensar, de fer treballar les neurones per a complaure les seves ànsies d'abassegar coneixement. De bon matí, quan arribava a la barraca les seves dendrites ja començaven a connectar les cèl·lules del seu cervell tot fent sinapsi, comunicant a l'amígdala les sensacions que li entraven per l'epidermis i, com a resultat, produint emocions. Capia tot agotnant-se i col·locant el puny tancat sota el mentó, a l'estil del pensador de Rodin: “Vet aquí quina flor d'estepa més maca”; “A mi m'agraden les flors maques i si l'arrenco es pansirà”; “Ergo, no l'arrenco”. Aquest era el sil·logisme número 254, encara li faltaven 111.

 

I aquí la barraca "d'en Josep Carbó".

La barraca 161 quasi llesta per a la inauguració

La barraca 161 ja està pràcticament acabada. El forat que bada al cel ha estat tapat, s'ha instal·lat l'erecte caramell, se li ha gravat el número que li correspon i ara la construcció resta a l'espera dels últims retocs que, com ja és conegut, són els que corresponen a la jardineria del sostre. 

El barracaire filòsof, davant la barraca disposava d'un pregon espai per a extasiar-se construint els seus sil·logismes amb la mirada perduda en l'horitzó. Com a expert empíric, pensava: “El sol està aclucant-se al darrere de la línia que separa la llum de la foscor.”, feia una pausa i deia : “Si arriba la foscor no m'hi veuré i, pot ser, ensopegaré de morros.”, i després d'una altra pausa més llarga, a mode de conclusió, resolia : “Ergo ¡Cap a casa que fas tard!”. Aquest entenimentat home, un grapat d'anys més tard va escriure un llibre de 365 pàgines, una per cada dia del any en les quals donava a conèixer al món els seus quotidians pensament filosòfics. Infortunadament per a la posteritat, la publicació de la seva obra es va limitar al rebregat manuscrit que va conservar en el calaix del pa. 

Els nostres pedrasequers han mogut més de 365 pedres, moltes més, i aquestes sí que donaran testimoni de la seva feina davant les noves generacions.