Jornada de manteniment

Que les barraques de pedra seca estiguin escampades pel bosc té unes servituds inevitables, fonamentalment degut a l’inveterat costum que tenen les plantes d’engolir tot el que es troba al seu abast, sobre l’escorça de la terra.

 El recorregut del Camí de Natura, que mostra part dels punts d’interès que es poden trobar dins del terme de la nostra població, passa lliscant dues barraques singulars que necessitaven una repassada. Més que les pròpies barraques, l’entorn és el que s’havia de netejar de matèria vegetal viva i morta, acumulada a força de mesos i anys de créixer, assecar-se i escampar-se pels voltants de les construccions.

La 105

La barraca 105, o del Merengues, oberta a l’espona d’un bancal, encara estava més amagada, colgada sota l’embalum de fulles i branques d’uns arbres que no van aguantar les fortes ventades del desembre del 2014. Se li ha fet una neteja d’allò més menut i encara resta tallar les soques que li fan de sentinella.

La 13

 La barraca número 13, o de la Costa del Jan, que és rodoneta i aïllada, a peu del camí rost que puja cap a Castellar Vell, ja es mostrava un pèl xarona per la brutícia acumulada. Aquesta peça presenta una certa resistència a ser esbucada, ja que la unió de les seves pedres engalavernades va ser reforçada artificialment amb morter de primera qualitat, preveient que la seva situació la convertís en objectiu dels brètols passavolants d’aquella freqüentada via. Ara ha quedat molt maca, com per a presentar-la a un concurs.

- Escolti! Vostès què cobren per aquesta feina?

- Miri, senyora. Algú podria dir que som un pèl llondros, però el nostre sou es mesura en graus de satisfacció, sense excitació de l’ego. Barraca ben feta: satisfacció alta. Trobarà moltes persones entenimentades que li diran que la satisfacció va bé fins i tot per a alleugerir el mal d’ull i els penellons, i, després d’esmorzar, ja ni s’ho pot imaginar. Passi-ho bé!

Tancant feines i encetant de noves

- Ep! Aquí sobra gent – va dir un que volia encabir-se al reduït espai de la barraca d’en Josep Sors, on ja s’havien instal·lat dos pedrasequers amb la intenció d’aixecar el mur del fons.

Aquell fred i ennuvolat matí eren vuit els valents que arriscaven la seva salut, enyorant-se de la xardor de l’estiu pasturant a lloure per la prada. Calia mantenir-se servat i tirar endavant la feina pendent. A la barraca número 90 només li faltava aquell detall per a considerar-se totalment restaurada, tot i que el mur de fons és una llicència que introdueixen els membres del grup, ja que no hi era originalment.

Les reduïdes dimensions de la barraca feia sobrera la presència d’una bona part de la tropa que, oposadament al que fan els jubilats a les obres públiques, no es quedarien allà per a mirar i donar la seva ben formada opinió. Prop d’allà es troba la barraca del Camp de Can Borrell també delerosa de ser agombolada per les atencions dels pedrasequres, barraca que està en un estat llastimós degut a l’escomesa d’un ramat de cabres, pobres ignorants, que no tenien altra juguesca per a entretenir-se que els lliris plantats allà dalt. Addicionalment, les arrels d’una figuera són les culpables de la desfeta interior i la fragilitat d'un dels muntants, que està a un sospir de venir-se a terra. Amb la intenció d’evitar accidents, ha estat taponada l’entrada amb troncs i també ha estat parcialment refeta la part exterior que havia caigut. El diagnòstic d’aquesta construcció és de pronòstic reservat. Li caldrà una bona revisió de tota l’estructura fins al punt de desmuntar-la i traslladar-la fora de la influència de la figuera menja-barraques.

Un cop reagrupada tota la tropa al costat de la barraca 90, que s’ha donat per quasi finalitzada a manca de tirar-li terra per sobre, s’ha decidit sol·licitar la presència del titular de la mateixa per fer-lo partícip de la gresca, i tots plegats han lluït el seu esponerós urc a la imatge que romandrà per a donar fe dels transcendentals fets.

- Què, pleguem ja? Doncs vinga, cadascú cap a casa seva. I gràcies per la mistela i les galetes, Francesc - així celebrava el seu sant.

Lluitant contra els elements

La brigada de pedrasequers d’avui ha sumat pocs efectius. Encara està per determinar si el motiu de la baixa assistència ha estat l’avís del front siberià que ens cau a sobre o que fins a La Candelera encara es consideren festes nadalenques, motiu més que suficient com per a justificar l’absència al lloc de treball. En qualsevol cas: menys tropa, menys desori.

Els membres més ferrenys, que no li tenen por ni al fred ni a la ciàtica, dedicaren la feina a arranjar la part exterior de la barraca que es pot donar per acabada a data d’avui. Més endavant la sabia Natura farà la seva feina i tornarà a escampar per allà matolls a tort i dret.

Pel que fa a l’interior de la construcció, la feina es complica per causa de l’esponerosa flora que li ha crescut a la clepsa, a mode de pentinat esbullat i ja brostat. Les arrels que alimenten aquestes bèsties vegetals han constituït una associació ocupa d’aquest espai i, per altra banda, van provocar un ensorrament de la paret posterior, que no era un acabament de pedra en sec per estar excavada a pic directament al marge. La intenció que rumien els caps més entenimentats del grup, un cop trobat el sòl, apunta cap a fer una paret de pedra al darrere, omplint l’espai posterior de cascall per a deixar lloc on les arrels puguin campar a la seva.

 No es tracta d’engiponar allò i tocar el dos, s’ha de fer una feina ben feta, oi que sí, nois?

I ara toca la barraca 090, o d’en Josep Sors

Estat original

La barraca 090 és una peça discreta i que segueix els cànons més clàssics de les barraques de pedra seca, tot fent honor a qui li dóna el nom, una persona també discreta, fidel als seus ideals i que es manté en l’actualitat com un pal de paller de l’administració del Centre Excursionista de Castellar, amb la seva abnegada dedicació.

Així com en Marià Fortuny i Marsal va ser un mestre en el cultiu de la realitat preciosista, en la que es cuidaven molt els petits detalls de l’obra pictòrica (veieu “La vicaria”, per exemple), aquesta barraca es pot considerar una petita joia entre la varietat de construccions que es troben dins de les nostres contrades, també com una realitat preciosista. És petita i margere, però traspua una bellesa que fa venir ganes d’abraçar-la, de mimar-la i, fins i tot, de pentinar-la.

Com ha quedat avui

La jornada ha estat dedicada a la neteja de l’entorn i al pentinat. Cal tenir en compte la gran olivera i els rebrots d’ullastre que té a sobre, elements que compacten la terra i que fan sobrer el plantar lliris allà on no toca.

També s’ha procedit al seu buidat, fet que comporta el reconeixement dels límits de la barraca, tant pel que fa al seu sòl com a les parets que la sostenen, tot i que l’interior sembla excavat al marge. 

Veieu a les imatges el abans i el després de la primera jornada de restauració d’aquesta construcció.

Començar acabant ...

Començar acabant pot semblar un oxímoron ximple si no s’explica què i com. Això és el que ha fet el grup de pedrasequers avui, començar l’any acabant la barraca 103, o d’en Ramon Suades.

Eren pocs els que s’han engrescat en la feina crema-torrons d’avui. Pot ser la resta dels membres del grup encara masteguen xixones i neules, festival pantagruèlic que haurà de donar-se per conclòs amb el tortell de reis, o no.

Els laboriosos participants en la jornada d’avui han tapat el forat del sostre, que després ha estat abrigat amb un bon tou de terra i on s’ha instal·lat el corresponent caramell en forma de prisma piramidal, com el que guarnia el casc militar del kàiser Guillem I. Realment les bruixes s’espantaran força o es faran un tip de riure, que és el mateix si fa o no fa.

Finalment ha estat esculpit el número corresponent, certificació oficial d’acabament d’obra, tot i que encara s’ha de procedir a la corresponent cerimònia de desplegament de banderes i recollir la imatge en la fotografia que immortalitzi el moment. Aquest darrer acte és molt important ja que, per qüestions físiques de durabilitat dels materials, s’espera que la barraca aguanti més que els abnegats aixecadors de pedres que l’han restaurada.