La pedra és dura, això és de pàrvuls. Sigui un mac, un roc, un carreu, un còdol, un cantal, un truc, una nyora, ... Totes tenen en comú la seva extrema densitat, una gran resistència a la penetració i, com a conseqüència directa, que pesen, i les més grosses pesen més, és clar.
Els pedrasequers tot just s’endinsen en un nou exercici laboral ple de rocs, i no pas petits, que hauran d’apilar amb una certa gràcia. Amb la saludable intenció de preparar els seus organismes per a escometre aquestes tasques sense abaltir-se, tenen el costum de començar l’any, abans de tocar cap pedra, fent una trobada dedicada exclusivament a retre culte al Pantagruel de Rabelais, aquell gegant que gaudia arrigolant-se sense pausa. Tanmateix el poguessin reclutar en el seu equip, no els caldria pas el bossell per a pujar les llindes més grosses, ni les tapadores que clouen el forat de la clepsa de les barraques.
Amb l’excusa d’una visita als pessebres de la capella de Montserrat, es congreguen al voltant d’una taula que suporta el pes de les viandes, que semblen vives en veure com volen, i les ampolles de vi que s’aniran omplint d’aire ràpidament. Converses dividides en funció del lloc ocupat a la llarga taula (el cronista al mig atenent a dreta i esquerra) i nassos que van proclamant el nivell de destil·lats consumits a última hora, efectes amplificats pel concentrat cafè que prenyava unes gerres de panxa isotèrmica. Torrons, neules i avellanes de Tarragona per a dissimular.
Entraran suaument en la feina, dimarts vinent, que serà la primera jornada, dedicant-se a completar la reparació de la barraca individual, una de petita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada