Barraques i camins

Obrint pas

Les barraques que restauren els membres del grup no tindrien cap sentit si no són visitades, i no per donar ales al ego dels pedrasequers ja que el tenen ben controlat. El medi on es troben aquelles peces és la sala d'exposicions de les seves obres d'art, i s'ha d'anar allà per a extasiar-se amb tan magnífiques obres, fet que requereix disposar d'uns camins transitables.

En aquesta jornada el grup ha tornat a partir-se en dues seccions, una tenia com a objectiu netejar el camí que uneix un dels circuits de barraques que s'ha dissenyat allà, pas barrat encara pels arbres que no van aguantar drets en les passades ventades, alguns d'ells amb un diàmetre de soca considerable. Aquesta secció, amb el concurs de dues serres mecàniques i d'altres eines esmolades, s'ha posat a treballar amb molt d'entusiasme, tallant a tort i dret tot el que trobaven pel davant.

En plena feina

L'altra secció s'ha instal·lat a la barraca del Camí de Cavalls, on tenien la intenció d'adreçar l'alzina que havia crescut al ben mig del seu interior, amb l'objectiu de mantenir-la allà dins donant-li a la barraca la imatge d'un monumental gerro amb una planta que no calia regar. En buidar l'interior de la construcció, ja s'havia dit que les arrels del arbret havien quedat bastant exposades i, en intentar posar dreta la soca han cedit dels seu arrelament precari i ha caigut, així que el dilema sobre alzina dins o alzina fora ha quedar definitivament resolt.

Detall d'armari interior

En aquesta ocasió, fet inusual i que s'evitarà la seva repetició, la cerimònia de l'esmorzar ha estat celebrada per separat, cada secció allà on es trobava, ja que, d'haver-se volgut reunir per a combregar plegats, s'hauria fet massa tard. Tot i així, s'ha compartit la provisió de catànies i figues seques quan s'ha tornat a reunir tot el grup, ja amb les mans a la massa de les feines de restauració de l'esmentada barraca.

Hi ha molta pedra i bona però, coneixent a aquesta tropa, el cronista no té cap mena de dubta que encara en faltarà.

De la barraca 26 a la 25, sense descans

A la barraca de Cal Co, que llueix el número 26 grava a una pedra de la seva porta, s'havien de finalitzar les tasques per a deixar-la en estat de revista. Calia fer-li una corona de pedres per aguantar la terra en la que es plantarien els lliris, plantes que s'havien recollit pel camí d'un talús de la carretera que mena cap a aquelles contrades.

Dividit el grup en dues seccions, la primera ha atès les esmentades tasques, mentre la segona ha adreçat les seves passes cap a la veïna barraca del Camí dels Cavalls, que ha estat premiada amb el número 25 en la voluble fortuna de la catalogació de les barraques.

El grup ha reunit les seves dues seccions a l'hora litúrgica de l'esmorzar, al peu de la primera barraca, on s'havia mogut una gran pedra per a fer de seient al costat de la porta, lloc honorífic que ha estrenat un membre del grup que havia aportat una idea enginyosa per a moure aquell gran roc. Un cop conclòs aquest moment iniciàtic, s'ha procedit a la cerimònia de fotografiar el conjunt, pel gaudi de les generacions futures.

La segona construcció compta amb una alzina que li ha crescut en el ben mig de la seva planta, fet que ha produït un intens debat entre els membres del grup sobre si deixar-la allà, i que sobresurti per sobre del sostre de la barraca com un plomall, o tallar-la i mantenir el rigor barracaire de sostres sorrencs amb lliris i caramell. El cronista, deixant-se portar pel seu heterònim iconoclasta, opina que s'hauria de deixar allà l'arbre, fins i tot ha proposar mantenir visibles les arrels que quedaran a l'aire en netejar el fons de la barraca, però tot fa pensar que no tindrà èxit aquesta segona proposta. Quan estigui enretirada tota la runa de l'interior de la barraca serà emès el veredicte definitiu.

S'ha avançat en la neteja del voltant, en el buidat de l'interior, en la classificació de pedres, en la localització de la porta y en la identificació de la llinda.

Celebració

En Ramon planta lliris

Els pedrasequers, a banda d'ensumar pedres i apilar-les en forma de barraca, també tenen una vessant lúdica que els porta a gaudir de la celebració de dates significants, com pot ser l'aniversari dels seus membres.

En aquesta ocasió s'ha acumulat l'assoliment de l'arribada als 15 lustres de dos dels seus membres, en Quim i en Jaume, fet que no es podia passar per alt i calia gaudir de la generositat dels homenatjats, que han convidat els seus companys a un àpat de menú al restaurat El Caliu de Sant Llorenç Savall.

Ara l'Albert

Com és el seu costum, els membres del grup han tingut la trobada setmanal a la Plaça del Calissó, encara que una hora i mitja més tard de la que tenen el costum de trobar-s'hi en jornades de feina. Un dels membres del grup ha aprofitat el moment per a obsequiar els seus companys amb un recull de poemes sorgits de la seva imaginació poètica, en forma de haikus acompanyats d'imatges complementàries de les emocions que inspiren aquestes breus composicions. El cronista, que també és aficionat a ajuntar lletres amb un determinat ordre coherent, s'ha sentit feliç de trobar un esperit agermanat. Gràcies Lluís.

El camí s'esborra

a la muralla de sorra, 

arribant al mar.

La del cronista

La jornada ha estat amenitzada per les visites que ha organitzat el col·lega titular del barraquisme llorençà, en Jordi Guillemot, que ha portat el grup a visitar tres barraques amb les que ha homenatjat sengles  membres dels pedrasequers castellarencs, entre ells aquest cronista que s'ha sentit molt honorat. En totes tres, els titulars han fet una simbòlica plantada de lliris que han regat després, amb l'aigua transportada amunt i avall, entre branques de romaní i flairades de farigola.

Tomba

Un cop finalitzada la cerimònia iniciàtica de l'adjudicació de barraques, i després de visitar les restes de les tombes visigòtiques que hi ha per allà escampades, el grup ha adreçat les seves passes cap el lloc de la celebració.

L'hora lúdica

Un bon menú, en el que s'inclou un arròs caldós de llamàntol i graellada de peix, ha servit de nexe per a les converses que volien derivar cap a la política, encara que han estat correctament adreçades cap a temes de més transcendència, com ara la millor forma d'ubicar les pedres, unes sobre les altres, i el físic de les dones que es presenten pels diferents partits, en les properes eleccions espanyoles, sense cap connotació masclista, només amb una certa aproximació estètica de bons apreciadors de la bellesa, i encara no s'havia arribat als cafès amb gotes.

Cal Comònies

Amb els ànims ben aixecats, els que no han abandonat el grup per qüestions d'urgència, han adreçat les seves passes cap a la Vall d'Horta, ho han visitat la barraca del Comònies, peça que ha gaudit del respecte de la Diputació i ha estat guardonada amb uns pals indicadors i el rasurat de la vegetació que la mantenia a l'ombra de les mirades passavolants. Aquesta visita a conclòs la jornada i cadascú cap a casa seva.

El dimarts vinent, dia de la setmana que resumeix la reduïda jornada laboral dels pedrasequers, cau en festiu i, evidentment, no hi haurà trobada laboral, faltaria més! També s'ha de reposar.

       

A la barraca de Cal Co ja no falta pedra.

El cronista ja ho havia anunciat. Alguns pedrasequers tenen més experiència en localitzar pedres amagades que en apilar-les després, i això es va demostrar en el decurs de la jornada. Una bona part de la tropa es va escampar pel bosc, a la recerca dels rocs que juguen a amagar-se, però que sempre són trobats, com les trufes són ensumades pel voluntariós senglar. I van aparèixer un munt de peces, de diferents mides i formes, que es van anar acostant a l'obra per a ser hissades fins al lloc que li tocava a cadascuna, ni més amunt ni més avall, ni més a la dreta ni més a l'esquerra, allà, sí.

- Ep! Pareu, que ja en tenim prou -van anunciar des del sostre de la construcció.

El resultat final és que la barraca ja té el forat tapat, i ben tapat. Ara ja es podrà aixoplugar el gripau inquilí de la barraca, tot i que, pot ser, a ell o ella li agradi la pluja, això ja és una qüestió de gustos particulars.

També se li ha gravat el número que li correspon en el seu lloc dins de l'arbitrària llista de la catalogació de barraques de pedra seca: el 26. Ara resta omplir de terra el sostre, plantar els ornamentals lliris, instal·lar el venturós caramell i procedir a la cerimònia d'immortalitzar el moment per mitjà de la fotografia, però això no serà en el decurs de la jornada següent, ja que hi ha una celebració que mantindrà el grup immers en la feixuga tasca de pair les viandes del convit.    

Arreveure!!

A Cal Co falta pedra! (ja s'havia avisat)

Pel davant

Els pedrasequers van i venen. Alguns falten uns dies, altres s'incorporen, el cas és que sempre es forma un grupet per a jugar amb les pedres, per a beneir-les amb el privilegi de formar part d'una barraca de pedra seca. El pedrasequers que les remenen ara passaran a la història i, pot ser, alguns romandran en la memòria impresa o digital, però les pedres sempre hi seran allà, en forma de mur, de llinda, de petxina o de caramell; honorant els que les van instal·lar al seu lloc.

Abans que el cronista li agafi un aire melodramàtic, millor serà explicar en què ha consistit l'obra d'avui. Si, com es deia al començament, han faltat uns quants obrers, també s'ha incorporat un company que havia anat a fer un vol per l'Himàlaia, a caminar, passar fred i afartar-se de dal-bhat principalment. No us podeu imaginar com es troba a faltar un entrepà de pernil per aquelles terres, en les que el cronista també va gastar uns dies de la seva vida.

Pel darrere

Entre tots han progressat amb l'objectiu d'anar tancant la barraca, tot reforçant la llinda per a que quedi una bona entrada. Com ja s'havia anunciat en cròniques anteriors, ara cal aprovisionar-se de pedra, que la que roman per allà escampada és petita i de poc profit per a l'objectiu que es proposa el grup. Però això no serà cap problema, ja que, hores d'ara, tenen més experiència en trobar pedra que en apilar-la.

L'inquilí (o inquilina)

Avui ha fet presència l'inquilí de la barraca, pot ser per a controlar la marxa de les obres. S'ha passejat per allà amb aires de superioritat, estirant el nas cap al cel i amb passes curtes però decidides. Els pedrasequers li cedien el pas, per tal de no incomodar-lo, fins que ha decidit retirar-se per a no interrompre la marxa de les obres. Hores d'ara no se sap si era mascle o femella, d' haver-se identificat coma a pertanyent al sexe femení, pot ser algú s'hauria arriscat a fer-li un petó al nas, amb l'esperança que es convertís en una voluptuosa princesa alliberada d'un cruel malefici que, ves a saber com mostraria la seva gratitud.      

Endavant amb la barraca de Cal Co

Després d'un recés, provocat per les pluges de la jornada anterior, el grup ha avançat en la restauració de la barraca de Cal Co aprofitant la bonança de l'estiuet de Sant Martí.

Allò a l'interior que es presumia un amagatall no l'era pas, va resultar una esllavissada de pedres que ha estat solucionada en el decurs de la jornada. Tanmateix, han estat pujats els muntants fins allà on s'ha cregut convenient, suports sobre els que ha estat instal·lada la llinda. Ara es produeix una diversitat d'opinions al respecte de l'alçada de la porta: uns diuen que és massa baixa i altres que ja està bé, que no costa tant ajupir-se per a passar, tot depèn de la ronyonada de cadascú. La cosa no ha anat més enllà, donat que el problema principal és la manca de pedra de qualitat (us sona això?) i l'excessiva amplada de la construcció. Queda clar que no es poden fer servir bigues, la bíblia del bon barracaire les prohibeix taxativament, i s'haurà de fer un esforç sinàptic per a trobar una solució, que no tot és lluir múscul.

Aprofitant les anades i tornades a la ubicació de la barraca, s'ha aprofitat per a traçar un nou camí. Alguns membres del grup han presentat les seves queixes a propòsit de la seva inclinació, manifestant que és massa costerut. S'haurà de demanar a la secció d'obres públiques que el torci una mica i escampi les seves ziga-zagues per aquella costa, no sigui que els pedrasequers consumeixin les forces in itinere , és a dir: en el desplaçament al lloc de treball, i després no puguin aixecar ni el sagrat esmorzar.     

Avui, pluja i poca feina

Un dia plujós no és el més adequat per a treballar la pedra seca sobre el terreny. Això és un axioma i no hi caben opinions en contra.

El grup ha sortit, malgrat que el color que mostrava el cel els volia convèncer del contrari. El terra era moll per la pluja que ja se'ls havia avançat, però ells són durs com les pedres que traginen.

Dues seccions han escomès tasques diferents. La primera, amb finalitats de catalogació i etiquetatge, s'ha adreçat a les barraques número 54, o de Can Mañosa, i 133, o d'en Jaume Torrens, amb la intenció de prendre les mides de totes dues i gravar a la pedra de la façana el número que identifica la segona; l'altra secció ha adreçat les seves passes cap a la barraca que s'està reconstruint ara, la número 26 o de Cal Co, on només s'ha pogut rebaixar el terra uns centímetres, fins a trobar el nivell inferior del terra, aquell que sustenta les pedres que s'acumulen ordenadament.

L'hora d'esmorzar els ha reunit a tots de nou, estona en la que han compartit les confidències habituals, entre queixalada i queixalada, barrejant política amb medecina i farmacologia. En finalitzar aquesta cerimònia iniciàtica, el retorn de la pluja els ha indicat l'hora de plegar.

En aquesta ocasió no s'ha pres cap imatge. Les càmeres que transporten els pedrasequers són de secà i no obren el seu objectiu a la humitat, tot i que l'autor vol il·lustrar la seva crònica amb una imatge en la que expressa un desig, posant-li un pèl d'imaginació.  

Inici de la restauració de la barraca número 26 o "de Cal Co"

Situació de partida

El cicle es repeteix, com a cada restauració d'una barraca ensorrada: Buidar totes les pedres que hi ha a l'espai que defineix el terme de barraca, el buit envoltat de rocs. Tal vegada és com el càstig al que va ser condemnada la gosadia de Sísif, empenyent un gran roc per un terreny costerut, pedra que sempre queia abans d'arribar dalt de tot, i havia de tornar a començar.

Com ha quedat avui

Els jardiners anaven arranjant l'entorn, alliberant-lo de bardisses i matolls, mentre una altra secció anava buidant l'interior, desempedregant i classificant per a tornar a empedregar ordenadament.

Alguns ja parafrasejaven la dita atribuïda a Lluís Companys en el seu discurs del restabliment com a president de la Generalitat de Catalunya, després de l'èxit electoral del Front d'Esquerres en les Eleccions generals espanyoles de 1936, pronunciat l'1 de març de 1936 al balcó del Palau de la Generalitat: "Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a guanyar", que no deixa de tenir certa vinculació amb la condemna de Sísif, sempre tornant.

El forat¿?

Tot i que encara no s'ha arribat al terra original de la barraca, fet que moltes vegades és una incògnita, ja que mai s'ha trobat cap construcció amb el terra de Porcelanosa, es produeixen certs dubtes de les troballes realitzades. En aquesta ocasió, la disposició d'unes pedres en la part baixa del mur interior, fan sospitar de l'existència d'un armari o d'un amagatall, encara que podria no ser cap de les dues opcions i es limités a l'atzar en la caiguda de l'estructura de la barraca. La qüestió és donar-se un espai per a la imaginació, que sempre és saludable.

La barraca de Can Manyosa ja està a punt

Abans

Doncs sí. Tal com estava previst, s'ha tancat la barraca número 54 o "de Can Manyosa". Ara només falta gravar-li el número que li correspon i procedir a la inauguració oficial, amb la parafernàlia corresponent.

Tot i que el grup estava reduït a la mínima expressió, s'ha procedit de forma molt organitzada, fent un bon replegament de pedra pels voltants i, amb la matèria primera disponible, el tancament ha estat ràpid, molt abans de l'hora en la que s'acostuma a plegar.

Ara

El temps escadusser s'ha consumit en el transport d'eines i la visita de la barraca número 26 o "de Cal Co", que serà la propera que rebrà les atencions del grup de pedrasequers. En el decurs de la inspecció visual, per tal d'apamar-la bé i decidir l'estratègia a seguir en la seva reconstrucció, ha sobrevolat pel damunt dels caps del grup un dubte sobre el motiu de l'enderrocament d'aquesta construcció. Algú ha apuntat que podria haver estat el pagès que la tirés a terra, en haver d'abandonar la vinya per a tornar-la al propietari. El cronista s'estima més pensar que ha estat una confabulació del pas del temps i les inclemències de la meteorologia, amb l'ajut d'algun senglar i la gravetat, els causants de la caiguda de les pedres.

La barraca número 54 ja té llinda

La jornada d'avui ha estat centrada en la instal·lació de la llinda sobre els muntants de la porta de la barraca. Una llinda monumental que ha conformat un frontispici equiparable al del Partenó grec, en el que només es troba a faltar la gràcil figura d'alguna cariàtid. El ternal i els tres peus han aguantat aquell considerable pes estoicament, sense fer ni un grinyol.

Davant la dimensió de la llinda instal·lada, el cronista es pregunta si no hauria sigut més pràctic deixar-la a terra i muntar la barraca tot just a sota, però davant el coratge dels membres del grup, s'ha de treure el barret i fer una reverència.

Es va intuint el motiu de que sempre falti pedra. Resulta que hi ha un membre al grup que es dedica a arranjar l'entorn, construint jardins al voltant de la barraca, per a quin propòsit requereix una bona quantitat de pedra, que utilitza a mode de murs contenidors. Tot i que s'ha de reconèixer que la zona tractada per aquest company li dóna un aire més acollidor a la construcció. Una altra raó pot ser que els membres del grup donen una mitjana d'alçada superior a la que es gastava en l'època original de les barraques, motiu pel qual tenen una inveterada tendència a fer-les més altes.

 

Es preveu que s'aconseguirà tancar la barraca en el decurs de la propera jornada.

Plantada de lliris a la barraca 133 i segueix la barraca 54

S'havien anunciat puges. Era el moment adequat per a la plantada de lliris a la barraca d'en Jaume Torrens, la 133, així els membres del grup s'estalviaven buidar les seves cantimplores per a regar les plantes (els que duien aigua, és clar).

El lliris no són unes plantes que es trobin a tot arreu, cal conèixer el seu niu o bé, disposar d'una plantació per al seu trasplantament en el moment adequat, i anar poblant de lliris totes les barraques que són restaurades emulant els jardins de Babilònia, més o menys.

La poca disponibilitat d'aquesta planta ha deslluït un pèl la plantada a l'esmentada barraca, que ha quedat amb una melena ben escassa, que no es podrà pentinar. Cal esperar que els mateixos lliris es vagin reproduint, si troben les condicions adequades, estenent les reves arrels reticulars per la terra que es va abocar al sostre de la construcció.

Per altra banda, les tasques de la reconstrucció de la barraca número 54, o "de Can Manyosa", han avançat a bon ritme. Com es pot observar a les imatges, després de netejar bé l'nterior de la construcció, ja s'ha aixecat una bona base amb els muntants que hauran de sustentar una llinda enorme, de les més grans que ha sigut capaç d'instal·lar aquest grup, fins ara, que tot els reptes aconseguits es poden superar.

Ara toca la barraca número 54 o "de Can Manyosa"

Estat en mostrar-se

Prop de la barraca que va rebre les atencions del grup la jornada passada, es troben les restes de la barraca número 54, també coneguda com "de Can Manyosa".

Aquesta peça no va ser trobada, va ser ella la que va trobar els exploradors barracaires que, en baixar del Cim, pel camí del Racó cap a Can Manyosa, se'ls va posar pel mig per a fer-se visible. Aleshores anaven acompanyats del sempre recordat Pere Cardona, pioner i instigador d'aquest tipus d'activitat esportiva, encara no competitiva.

Les ruïnes que hi ha allà acumulades, fan sospitar que la barraca va ser construïda per algun ciclop vingut comissionat de l'Olimp, o atret pel vi que s'hi feia. Aquesta teoria es pot sustentar en dues observacions empíriques: la primera és que les pedres que hi ha allà acumulades són enormes, massa grans per a la potència elevadora dels temps en els que es va construir originalment; la segona observació és que, com sigui que els ciclops només tenen un ull, segurament no va ubicar les pedres correctament i vet aquí la raó que no hagi aguantat dreta ni 500 anys.

Passa la corda

Amunt i fora

Els membres del grup disposen del mai ben valorat concurs del ternal, eina que pesa quasi tant com les pedres que ha d'aixecar però, un cop sostinguda pel trespeus, es torna lleugera i amb molta capacitat d'elevació, sempre que es pugui empaquetar bé la pedra que ha de ser aixecada, amb l'ajuda de perpalines i pedres auxiliars.

El fet de ser un grup, i que cada element disposi dels seus dos ulls -alguns equipats amb ulleres i tot-, fa que la tasca es vagi enllestint amb una certa fluïdesa i es vagi netejant la panxa d'aquella construcció, precisament la zona que ha de quedar buida i a sota de la cúpula que s'ha de restaurar. 

Aquesta vegada tampoc s'ha trobat cap olla plena de monedes d'or, i mira que s'hi posa interès, però res de res.

La barraca número 133, o “d’en Jaume Torrens” ja té sostre

El grup de predrasequers s’ha reunit a la plaça Cal Calissó, com cada dimarts, a les vuit del matí, més o menys, que no s’ha de fitxar. Allà sempre es fa un petit escalfament de la llengua, la que està ubicada entre les dents, xerrant sobre els temes més actuals i les novetats esdevingudes des del dimarts anterior, barrejant les aventures de la Festa Major amb les qüestions polítiques del moment. L’hora de marxar cap al camp de treball ha trencat la dinàmica d’aquesta animada tertúlia.

La barraca número 133 estava allà, esperant el homes que li estan fent aquell lífting que li ha de retornar l’esplendor de la seva adolescència.

-         -  Ep! Tothom a buscar pedra.

Els membres del grup es van escampar pels rodals de la construcció, a la cacera de les pedres que s’amaguen sota la pinassa, la molsa i les bardisses caigudes. Una pedra per aquí, una altra per allà, fins que s’ha trobat la mina en la que hi havia totes les pedres planes del món, i no era un marge. La sort ha fet que aquella veta de pedra s’hi trobés per sobre del nivell de la barraca, costes amunt, fet que ha facilitat el seu trasllat pel simple mètode d’arrossegar-la per terra.

Un parell de dels membres de l’equip s’ha dedicat a obrir el vell camí carreter que passa just per sobre de la barraca, tallant les bardisses que l’ocupaven per a poder transitar amb comoditat. Tot ha estat just abans de donar la veu de l’esmorzar, litúrgia que alimenta tant el cos com les ànimes dels combregants en els misteris de la pedra seca, amén!

Després d’unes petites disputes sobre la ubicació de les pedres finals, saldades sense ferits, s’ha instal·lat a sobre la maternal terra que ha d’acollir els sempiterns lliris, tot deixant l’espai que ha ocupat el caramell que espantarà les bruixes. En el decurs de la jornada vinent es procedirà a gravar el número que li ha caigut en sort i obtenir el retrat oficial que marca la fita de final d’obra. 

-        -  Ostres! Que t’has deixat les claus dins del cotxe i l’has tancat.

-       -   (Renec impublicable)! Ara em tocarà anar a buscar l’altra clau i tornar. (Renec impublicable_2)!

  

Nova empenta a la barraca "d'en Jaume Torrens"

La barraca número 133, o "d'en Jaume Torrens", ha rebut de nou l'assistència dels pedrasequers, entusiasmats amb el xute d'adrenalina que suposa aquest arriscat esport d'aixecar pedres. No pots ni imaginar el que passaria si una d'aquestes pedres té la mala idea de deixar-se caure sobre un dels peus amb els que se suporta el seu pes. Seria un desastre majúscul i de conseqüències imprevisibles, sobre tot per a la integritat dels dits amb els que està equipada aquesta extremitat.

En el decurs de la jornada d'avui, s'ha procedit a la ubicació de la llinda al lloc que li correspon, conformant el perímetre que s'ha d'anar tancant, formant la corresponent cúpula que s'anirà construint amb la pedra que, vet aquí quina novetat, ara no hi és. Tocarà prospeccionar els voltants de la construcció, sense anar-se molt juny, per a recol·lectar la pedra que es pugui trobar per allà, ben amagada. Tanmateix, s'ha progressat en la tasca d'arranjar l'entorn, construint unes retencions per a fer més pla el terreny proper a la barraca.

A l'hora de procedir amb la litúrgia de l'esmorzar, sempre desitjada i respectada, els membres del grup han estat obsequiats amb el raïm de cuita pròpia que ha aportat un dels companys. En altres ocasions l'havia subministrat trepitjat, envellit i embotellat, que costa menys d'empassar i posa més content, però en el dia d'avui ha introduït aquesta innocent varietat. Encara que agraïts, tothom desitja que no es perdi el vell costum.

Fer pronòstic de quan estarà finalitzada aquesta barraca és arriscat, i també irrellevant, així que la propera jornada es tornarà a dedicar a la mateixa construcció.    

Restauració de la barraca número 133 o "d'en Jaume Torrens"

Estat en el moment de la trobada

Les vacances han de tenir alguna utilitat, encara que aquest mot no tingui gaire significat per a la majoria dels aixecadors de pedra, ja que fan festa tot l'any. Però sempre es pot considerar com a període no laboral aquell dedicat a no tenir activitat en el grup, és a dir: a no aixecar pedres, tan se val la seva mida, ni la que es fiqui a la sabata per accident.

Després d'haver-se disgregat pel món, el grup s'ha tornat a reunir avui, primer dia de feina del nou curs pedrasequer. En el decurs d'aquesta primera jornada s'ha procedit a escometre les tasques de restauració de la barraca número 133, altrament coneguda com "d'en Jaume Torrens", persona molt activa i estimada dins del Centre Excursionista de Castellar. Qui no coneix en Jaume Torrens?

Teballant

Després de les corresponents salutacions, explicant cadascú on teniu algun nou mal, quan li tocava la propera colonoscòpia o el seu retorn d'un gran viatge, els membres del grup s'han encabit en quatre cotxer per a desplaçar-se cap al camp de treball, ubicació triada expressament per a no patir en excés les calorades que encara plouen sobre les seves testes: un lloc un pèl obac i proper.

- Ostres. On és el dall? No heu portat dall? I la serra?

- Cagondeu! Mira que he anat expressament a buscar les eines i m'ho he deixat tot allà. I la parpalina grossa?

- Te l'he deixada sota la motxilla. Ostres! No em diguis que has agafat la motxilla i no has vist la parpalina!

Queda clar que ha canviat poca cosa, que són els mateixos, i així comença la jornada.

Com ha quedat.

Després d'un exhaustiu estudi de l'estat de la peça a restaurar, s'arriba a la conclusió que s'ha de netejar l'entorn, buidar la barraca, comprovar el perímetre, demanar a l'olivera que s'ha instal·lat al mig de l'obra que s'aparti i, tot seguit, començar la tasca principal: apilar pedres. Un cop aquest detallat procediment s'ha posat en coneixement de tota la tropa, cadascú a començat a fer el que li venia en gana, però, això sí, molt ordenadament.

Esmorzant

L'hora d'esmorzar, sempre desitjada i benvinguda, ha marcat l'equador de la jornada, que ha finalitzat, més o menys, cap a migdia. El resultat ha estat el que veieu a la imatge, on es pot comprovar la feina feta i que no es trigarà molt a finalitzar-la, encara que ja es comença a intuir que faltarà pedra. Quina novetat, oi?

Reparacions a la barraca número 20

Abans

Els membres del grup no es limiten a apilar pedres i ja està, acumulen més tasques entre les que es troba la de guaitar què passa amb les barraques en el decurs del temps, aprofitant les sortides que fan, ja sigui en solitari o acompanyats. Un d'ells, en una excursió privada, havia observat que l'arc que tanca la porta de la barraca número 20, altrament coneguda com "dels casots", es trobava en un estat precari i el va haver d'apuntalar per a que aguantés fins a la seva reparació. Aquest havia de ser l'objectiu de la jornada que s'encetava.

Una cop carregats els trastos als cotxes, la tropa s'ha posat en camí amb l'ànima carregada d'entusiasme. En arribar al punt que arrenca el corriol que mena capa la barraca, s'ha produït una sorpresa: la companyia elèctrica havia canviat el pal de fusta que aguantava aquells cables per una torre metàl·lica, fixada a terra amb una bona base de formigó. Els aixecadors de pedres s'han vist obligats a aixecar-se ells mateixos, fent una trepada per a pujar al nivell del corriol.

Ara

Les tasques portades a terme han estat la reparació de l'arc que tanca la part superior de la porta, feina que ha estat intensa, i la neteja del camí, tasca aquesta última que sempre és necessari fer perquè la vegetació creix sense coneixement, sense saber que allò és un camí que mena cap a una construcció preuada per a algunes persones.

Amb aquesta jornada de retorn a la pedra seca es pacta tancar el període laboral i s'inicien les merescudes vacances, acord en el que mai hi ha dissensions. El proper dia ú de setembre cau en dimarts, i serà aquell el del retorn a les tasques d'apilar pedres i, si cal, apedregar a qui se li il·lumini el cap amb idees estrafolàries que allunyin al grup del seu objectiu.

Bones vacances a tothom!

S'abaixa el teló del gorg

El drama del Gorg del Fitó ha arribat a la seva fi, sense cap ensurt. En aquesta novel·la no hi ha cap assassinat, ni tampoc la xicota es casa amb l'heroi, simplement surt el rètol de "Fi" i prou. Ni tan sols hi ha música melodramàtica. El que sí que hi ha és un alleugeriment de l'esperit dels participants, que ja començaven a estar una mica tips de tant pelar canya mostrant l'esquena a l'implacable Sol, que reia com un descosit per sobre dels seus caps.

Tal com havia comentat en algun post anterior, el grup es tornarà a mullar amb la pedra seca, que és el que toca, i deixarà les vel·leïtats aventureres de banda. Si més no, fins que se li torni a girar el cap a algú dels seus membres.

La jornada ha estat de tràmit, simple tràmit de cloenda d'un projecte bonic que, pot ser, ha superat les possibilitats del grup. Què més voldrien d'haver deixat allò com una petit recó dels jardins de Versalles, però no ha estat al seu abast i queden allà les restes d'una batalla que, si no ha estat guanyada, tampoc s'ha perdut. Deixem-ho en empat. Això sí, els passavolants que s'aventurin per aquelles contrades, podran caminar amb més comoditat i veure com raja la Font del Pi, al menys mentre les canyes, els esbarzers i els arítjols fan el seu procés, abans que tornin a ocupar l'ampli espai que tenen a la seva disposició.   

La propera intervenció del grup serà per a restaurar una barraca malmesa. D'això tractarà el següent post, encara que, pot ser, afectat per les vacances del cronista.