Les barraques tenen vida. Són com qualsevol organisme sotmès a la degradació física que provoca el pas del temps. Aquestes construccions, que rauen dia i nit sota les condicions que la voluble Natura escampa pel món, pateixen tots els meteors que li cauen del cel; i també l’agressió d’altres éssers vius, ja siguin animals o vegetals, que arrelen o furguen entre les pedres provocant moviments. Aquesta circumstància és coneguda pels pedrasequers que, de tant en tant, han d’agombolar les seves obres, fent visites periòdiques per a comprovar el seu estat de salut i tornar a posar al seu lloc allò que campa al seu aire.
La barraca número 43, o d’en Jaume Gual, havia patit uns desperfectes considerables i requeria una assistència peremptòria abans del desastre final. Amb el llum d’emergència sobre el barret, el grup s’ha desplaçat per a fer un estudi i emetre un dictamen, que després es transformarà en projecte i, finalment, en accions correctores. Els organismes de les barraques, al contrari que els dels humans, són fàcilment reparables, es troben peces de transplantament pertot arreu (encara que sempre falta pedra). Per altra banda, la seva estructura té una certa similitud a un trencaclosques i permet jugar a desfer per a tornar a fer.
Després d’una estona de cavil·lació, els membres del tribunal s’han posat d’acord i han emès un veredicte. En constatar un grau de degradació molt elevat, calia desmuntar la barraca i tornar-la a muntar. I això és el que han fet aquest matí: desmuntar. L’avantatge que té aquesta operació extrema és que sempre resulta una barraca nova, ja que les pedres no van totes al mateix lloc que havien abandonat. Així és com progressa la vida: constant renovació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada