Contra rellotge

Chronos és implacable en la seva mesura del temps. Les busques que marquen el ritme de la vida s’acceleren més quan els fets immutables cauen al damunt de les espatlles.

L’extraordinària jornada de dilluns mereix aquest adjectiu per dues raons, a saber: la primera recau en la serva excepcionalitat com a dia laborable; la segona en la durada de la jornada laboral, que ha estat dins del que marca el conveni de pedrasequers avançats, que són vuit hores efectives, descomptant el temps dedicat a l’esmorzar i al dinar. Es pot afegir una tercera raó, que és particular del cronista, i ha estat la seva presencia al lloc de treball, per tal de constatar que el corresponsal s’ajusta a la realitat en els seus informes gràfics.

Abans que es presentés el càlid astre del dia, els arranjadors de rotondes ja es trobaven al seu lloc de treball, rebuts per la brigada de l’ajuntament, que descarrega les eines i el material que utilitzaran en el decurs de la jornada. La formigonera comença a fumejar de seguida, empesa per l’energia que li proporciona un generador de corrent alterna que omple l’ambient amb el seu soroll. El trànsit de tota mena de vehicles és molt elevat a aquella primera hora, els ocupants dels quals observen la colla de jubilats que celebren allà el seu jubileu.

Cap a les nou es presenta la Sara, esgrimint una llibreta i un bolígraf per a prendre nota de les preferències dels obrers per a l’entrepà del seu esmorzar: “Pot ser de truita, de botifarra, de llom, ... de pernil no, que ahir va ser diumenge i em vaig quedar sense, pot ser de llom embutxat”.

Les pedres van amunt i avall. Les llosses vermelles es tallen, com si fossin de formatge, en peces adequades per a conformar el ràfec de la barraca, aquella mena de visera molt vistosa que corona la clepsa de la construcció. Els marges de pedra seca que es dibuixen dins de la rotonda es fan i es desfan, al gust de qui pren la iniciativa. Es soterren tubs corrugats que s’engoliran els cables que portaran l’electricitat dins de la barraca. Al final, sembla que no s’ha fet feina, però se n’ha fet molta.

El Sol ha tret el cap per l’horitzó i l’ambient és més càlid. Avisen per a l’esmorzar i la tropa enfila el camí que mena cap al bar del centre esportiu, on s’ha preparat la taula per a la cerimònia, que resulta orfe de la rusticitat de l’ambient boscà, però resulta més còmode i els obrers són servits de viandes i begudes a petició.

Un pèl més contents, els artesans del roc tornen a la feina. Segueixen el seu ritme fins a l’hora de dinar, en la que són rebuts al mateix local de l’esmorzar i proveïts d’un menú que els retorni les ganes de continuar treballant. Un primer de llenties navegant en un oceà de brou i un segon de tall de carn amb barreja de bolets i pastanaga, les postres a triar de la generosa despensa del local. Vi negre, blanc i, desprès, tèrbol gallec. Dels cafès i dels activadors d’ànims decaiguts ja no en parlem, cal preserva la intimitat.

I així continuant fins a l’hora que el Sol abandona el cel per la part on té costum marxar, moment de retorn del fred i de la brigada de l’ajuntament, que ve a recuperar tots els estris per a posar-los sota la seva custodia. Són les cinc de la tarda, més o menys, que tampoc cal ser exactes. Demà es tornarà a la feina, matí i tarda amb la intenció de córrer més que en Chronos i tenir la barraca a punt per a la seva inauguració el proper dilluns, 22 de gener a quarts de dotze del matí, amb la presència confirmada de sant Sebastià i les seves sagetes més vistoses, com es correspon als dies de festa grossa.