Can Borrell

El cronista es troba cofoi. Els privilegis als que pot accedir, pel fet de participar en les experiències del grup de pedrasequers, són incommensurables.

Les intervencions portades a terme en la finca de Can Borrell van tenir ahir un colofó que pot resultar un pèl dificultós de descriure. I no per la seva complexitat, ans la seva senzillesa el fan més emotiu encara i és aquest sentiment el què s’ha de vestir amb els colors adients per tal de mostrar-lo en tota la seva plenitud.

 Cal tenir una mica de perspectiva en els fets que esdevenen cavalcant sobre l’inexorable trànsit del temps, aquell que bateja el passat amb el substantiu d’Història, i és preceptiu destacar-ho amb la majúscula inicial.

Una rajola trobada a les golfes de Can Borrell portava esgrafiat el número 1600, any en què ha quedat datat el seu origen. Aquell que va deixar la remota empremta no podia endevinar els fets que tindrien lloc en aquell mas, de la seva evolució i dels personatges amb els que es relacionaria.

El senyor Antoni Oliver i Buxò va tenir dos fills: l’Antonino i l’Enric. Al primer, pel fet d’haver nascut abans que l’altre, li va tocar heretar la major part de les propietats del pare, que en tenia moltes i, en aquells temps, es concentrava l’herència en el primogènit per tal de mantenir la línia de la casa i, principalment, evitar la fragmentació del patrimoni familiar. El segon fill quedava en una situació d’inferioritat manifesta, freqüentment obligat al seu ingrés en alguna ordre religiosa per tal de evitar que en el futur, una possible descendència legítima, disputés el patrimoni familiar atorgat al seu germà primogènit.

L’Enric Oliver i Turull es va veure forçat a fer-se mossèn. El seu pare era molt ric, vegis que va tenir el caprici de promoure la construcció del Marquet de les Roques, obra de l’arquitecte Batllevell, i el seu gran patrimoni podia permetre que una part anés destinada a garantir un bon nivell de vida de l’Enric, que es va veure agraciat amb la propietat de Can Borrell.

“Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques,
al fons de la Vall d’Horta, sota el Montcau. El Marquet és un
castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada
amb el maó vist. És obra de l’arquitecte Batllevell i va ser un
capritx del meu avi Antoni Oliver i Buxó. Al Marquet he passat
les temporades més felices de la meva vida.”
Joan oliver [Pere Quart], Temps records (p. 105)

L’any 1912, data que figura esgrafiada a la xemeneia modernista de l’interior, es va fer una reforma molt important de la masia original de Can Borrell. L’Enric la va embolcallar d’un aire modernista i, en funció de la seva condició de religiós, va fer destacar els colors blanc i blau dedicats a la Verge Maria, a més del trencadís circular que decora la façana amb les paraules “Ave” i “Maria”.

Però l’Enric va deixar ben clar que la seva condició de religiós no era vocacional. Les cròniques d’aquella època el descriuen com un vividor i, fins i tot el seu nebot, el poeta Pere Quart, el retrata molt cruament en un dels seus poemes que podeu llegir a continuació:

EDAT ANTIGA II (fragments) 

Mossèn Enric va ser un mal capellà, 
veritat inconclusa, 
planeta previsible. 
La culpa no fou seva! 
L'avi el deixà tan ric com el mateix hereu 
per tal que fos la providència 
dels germans o germanes poc sortosos: 
va ser una providència 
sorda, cega i guita! 
Hauria estat bon pare de família? 
La mare així ens ho deia, 
bé que la seva flaca, 
ultra els diners, eren les dones; 
en aquest segon punt fou coratjós 
i un peoner, cal dir-ho. 
Ja mort l'avi 
mudava tot sovint de majordona 
fins que en trobà un parell de prou xamoses 
tan ben plantades com desaprensives, 
l'una morena i l'altra rossa, 
un ali de sarsuela! 
Arrepapat entremig d'elles, 
amb carretel·la descoberta, 
transitava sovint per la ciutat. 
"Escàndol i vergonya!" feia l'àvia 
i els meus pares, 
i amb ells tots els parents, 
gent púdica i beguina 
i en part molt ressentida 
en veure que la font de l'oncle 
es desviava de la germandat 
i de la nebodalla. 
I acudiren al bisbe 
per tal que li parés els peus 
o el que calgués parar-li. 
Però el prelat, 
còmode i diplomàtic, argüia: 
"Mossèn Enric fa força almoines. 
Potser són males llengües..." 

[...] 

L'àvia, anys després, 
caigué greument malalta 
a la casa pairal de Castellar. 
Una agonia cançonera, 
setmanes i setmanes, 
la postrà al llit, tranquil.la, 
però a penes lúcida. 
Temps de verema, el pare era a les vinyes 
i arribà l'oncle amb la tartana nova; 
i el tartaner era un pinxo, 
potser mig alcavot, 
caninament afecte a l'amo. 
El reveren entrà a la cambra, 
amb una excusa n'allunyà la Rosa, 
vella i fidel serventa, 
i sigil·losament tractà de fer-se seves 
les claus de la malalta, 
que ella guardava a la tauleta. 
Eren les claus sagrades dels armaris 
de ciutat on l'àvia 
escondia entre roba adotzenada 
els seus tresors en joies, 
mondededs d'or, els títols 
de deute de l'Estat. 
Ell ja obria el calaix, però de sobte 
la dama es deixondí i endevinava 
el brut designi del seu fill, 
a qui d'altres vegades 
ja havia denegat, enèrgica, 
allò que ara intentava de robar-li. 
"Enric, Enric, què fas? 
Les claus són meves! Lladre!" 
I llançà xiscles, crits d'auxili. 
La cambrera i la mare 
prou van sentir-los i també nosaltres 
que tornàvem del bosc. 
Les dues dones 
entren al dormidor, desalenades. 
I en aquest punt arriba el pare. 
Els planys de l'àvia no cessaven. 
L'escena fou vertiginosa. 
Escorregut, surt l'oncle de la cambra; 
per la porta entreoberta la serventa 
treu el cap i exclama: 
"L'he vist com forcejava amb la senyora!" 
D'un cop d'ull el pare 
comprèn el cas i butxaqueja: 
la mà empunya un revòlver 
un Colt empavonat, de poc calibre--, 
* 
ell sempre duia una arma curta o llarga. 
Enfuriat, en fred silenci, 
encanona el germà; 
aquest en fuig cercant una sortida, 
es parapeta rera un moble, 
després hissa 
el nebot de menys pes 
i amb ell es protegia. 
La mare, com cridava! 
"Antonino, no et perdis! 
per Déu i per la Verge!" 
El majordom irromp a l'escenari. 
Home robust i rústec, 
s'abraça al pare per tal de dominar-lo: 
"Serenitat, senyor Antonino!" 
Mentrestant el culpable 
s'escapoleix com una rata, 
sense guants, ni breviari, sense teula, 
cap al carruatge que l'espera, 
cap a la llibertat mal afanyada... 

Però, ai-las! Resulta que, com a conseqüència de la guerra civil, va tenir lloc l’estada de dos castellarencs a la presó coneguda per «Les Elies», improvisada en un antic convent de Monges de Barcelona. Gent de «Les Elies» mataren a Juan Puig Darner, farmacèutic, i a l’Enric Oliver Turull, sacerdot, tots dos bastant rics. Se sap que d’altres castellarencs van habitar cel·les d’aquella presó però no van tenir la mateixa dissort. El dia 9 d'octubre de 1936 i endut en
direcció a Sant Lloreng Savall, l’Enric va ser assassinat a tocar del Pont de la Roca. El dia 7 de juny de 1939 van ser enterrades les seves despulles al cementiri de Castellar.

Finalment, l’any 1940 passà Can Borrell a ser propietat de la família Clols, que encarregà l’any 1947 noves reformes entre les que cal destacar construcció de la pèrgola i del garatge. Aquesta família és la que va confiar en les habilitats dels pedrasequers per a l’arranjament de les parets de pedra seca que havien perdut la verticalitat, a més de tornar a la llum la barraca de vinya que es trobava colgada per la malesa dins de la mateixa finca.

La Carme i la seva filla Pat han convidat la tropa a nodrir el seu cos i el seu esperit en aquell magnífic paratge, primer amb un magnífic dinar i després amb una visita guiada a les dependències de la casa, que es troba molt ben conservat gràcies a les habilitats decoratives i gran sensibilitat de la Pat. La casa es troba a disposició de qui vulgui llogar-la, podeu tenir més detalls a la seva pàgina WEB https://masiacanborrell.es/ca/.

Moltes gràcies Carme, moltes gràcies Pat.

Un colgat o capficat

Així, a primera volada, tot fa pensar que, quan diem “colgat” o “capficat”, ens estem referint a algú que ha perdut el seny o que marra en l'art de discernir. Però aquell que conreava la vinya a la que pertany de barraca de la Marta ho patia d'una forma diferent. El rabassaire sabia que no podia deixar morir més de dos terços dels ceps, ja que això comportava la dissolució del seu contracte de rabassa morta i la vinya passava de nou a l'amo de la terra. La fil·loxera va fer estralls entre finals del segle XIX i principis del XX i es van originar moltes disputes, afegides al fet que els propietaris no volien reconèixer com a nous els ceps provinents de colgar o capficar un sarment del cep més proper al que s'havia mort. Ara ja podeu veure que no n'hi ha cap, de cep, o són poquets els que es poden trobar i això conforma un paisatge molt diferent al que lluïa en aquella pretèrita època.


Els pedrasequers encara no practiquen l'art del colgat o capficat, encara que, si s'ho proposen, serien capaços de reeixir en fer-ho i, si cal, seguir tot el procés fins a obtenir el preuat elixir dels déus. No els provoqueu! De moment es conformen amb l'enllustrament de les barraques que es troben pel camí, onsevulla dins dels límits del terme municipal o, si s'escau, en terres foranes sota comanda.

La barraca número 113 ja té la llinda al seu lloc i la volta a punt de ser tancada. S'espera que es pugui finalitzar la seva restauració en el decurs de la propera jornada laboral, amb l'implant de lliris inclòs en la seva clepsa, ornamentació capil·lar que li donarà un aire més bucòlic. Els ceps trigaran una mica més.

Gomboldant la barraca de la Marta

La barraca número 113, o de la Marta, està rebent les atencions més tendres que els pedrasequres són capaços d'oferir. La raspor de les pedres resta anorreada en ser transportades per unes mans carregades de sensibilitat, enceses per la intensitat d'un desig de construir, de restaurar, de retornar allò que un dia llunya fou i es vol rescatar de l'oblit. Els rocs es deixen transportar, aliens a la voluntat de qui els mou, però presten la seva humil estructura per a composar una obra més complexa, un element evocador de les baules que ens van precedir en la cadena de la vida.

La barraca de la Marta és discreta i petita. Es troba ubicada estratègicament en un marge que aguanta les terres de més amunt, allà on els peus de vinya oferiren les seves perles amb les que homenatjar en Bacus.

La troballa

Els pedrasequers han aixecat els murs a l'alçada de la llinda, amb la col·locació de la qual s'iniciarà el procés de tancament de la volta. Veieu en les imatges adjuntes la diferència entre el moment de la troballa i com ha quedat en finalitzar la jornada d'avui. Addicionalment, s'aprofita la intervenció en aquesta zona per a netejar els camins que uneixen els elements de patrimoni que allà es troben, en el sector de Can Padró, amb la intenció de definir un circuit que pugui evitar l'entrada en parcel·les agrícoles.

El temps i les barraques perdudes

El pas del temps té uns efectes en les barraques com els de la ratafia en l'organisme humà. Per una banda, atorga una maceració que alegra les generacions posteriors en fer-les recordar d'allà on venen; per altre costat, el seu excés corca les entranyes que l'han de pair, si no es posa remei.

Moltes barraques han romàs amagades en mig de la Natura per un període de temps molt llarg, sotmeses als efectes de l'esmentada maceració dels elements que la composen i també a l'agressivitat de la fauna vegetal i animal que les acompanyen i depreden, ja sigui cargolant les arrels vegetals entre les seves pedres o habitant-les com a caus providencials. La barraca número 113, altrament coneguda com “de la Marta”, ha resistit amb esperit pírric totes aquestes agressions, fins i tot ha aguantat un pi intrús que se li va enfilar al gep, afectant l'estructura de la seva clepsa i enderrocant una part de la seva arquitectura pètria. La tasca del grup, en el decurs de la jornada d'avui, ha consistit, principalment, en descavalcar el tossut pi que tenia instal·lat a la rereguarda, com un tòtem amb la intenció de minvar el protagonisme de la construcció. Ha estat advertit per tres vegades consecutives de la seva situació indocumentada i comminat a retirar-se pacíficament i, en no tenir resposta, s'ha procedit a utilitzar la tecnologia quirúrgica per a eradicar els malèfics efectes de les seves arrels, a banda d'eliminar el previsible risc de, en un futur, caure a sobre de la barraca i perjudicar-la de nou, un cop restaurada.

El lloc de treball ha quedat com l'àrea sèptica d'un quiròfan, net i polit a l'espera d'una nova intervenció, ja encaminada a la recuperació de la rústega estructura de la construcció.

Un tercer mur i la barraca

Els pedrasequers, avui han deixat enllestit un tercer mur a Can Borrell, l’últim dels que es varen comprometre a restaurar. Aprofitant la seva estada a la finca, li han fet una repassada a la barraca número 47, coneguda com la del "Camí de Can Borrell”, que va ser ferida per un tractor amb mala punteria. Ha estat guarida i esbrossat el seu entorn per tal de fer-la lluir com es mereix.

Els murs

Els murs es troben arrelats dins del subconscient humà representant una certa simbologia, amb certa freqüència associada a qüestions relacionades amb el tancament, amb la necessitat de barrar el pas als elements que no són benvinguts. Però també es troben relacionats amb la utilitat de contenir allò que és necessari preservar, com poden ser els murs d’un embassament o els d’una corralissa on protegir el bestiar.

El grup de rock simfònic Pink Floyd, ens va regalar una obra espectacular amb el seu “The Wall” (El Mur), de la que es va produir una versió filmada, on retratava un mur amb una forta càrrega metafòrica que era enderrocat en finalitzar la composició, un discurs simbólic sobre l’empoderament davant d’una cultura arcaica que ara vol despertar de nou amb la intenció de tornar a aixecar murs, com és el cas del capriciós Donald Trump, que fa rabietes perquè no li deixen tenir la seva joguina.

A Berlin ja es va enderrocar un d’important, d’aquells que separen ideologies, d’aquells que allunyen formes de concebre la vida que ens mou a tots amb la mateixa energia. I és que, com va passar amb la Gran Muralla Xinesa, tard o d’hora es demostra la seva inutilitat. Els murs de Can Borrell pertanyen a la categoria dels domèstics, aquells que són fruit d’una intenció de cura per a l’entorn natural i, alhora, profitosa per a l’ésser humà en la domesticació de la terra que l’envolta. Però aquests murs també cauen i, en el seu cas, és molt profitós tornar-los al seu bon estat de salut, que és el que estan fent els pedrasequers en aquestes jornades per les que transiten.

Ja posats, doncs més parets …

La Gran Muralla Xinesa, entre els seus extrems des de la frontera amb Corea fins el límit del desert de Gobi, fa uns 21.200 kilòmetres de llarg. Si es comptessin els metres dels murs de pedra seca de la nostra població, posats en línia, és clar, com la Gran Muralla, pot ser s’atansaria la seva distància, o més. Aquella construcció xinesa està agermanada amb la muralla romana de Lugo que, ni de bon tros, té unes mides comparables, tot i que presenta la semblança de no estar construïda amb la tècnica de la pedra en sec.

En Quin Shi Huang, de la dinastia Qin, allà per l’any 210 aC. va ordenar la construcció del que seria l’embrió de la Gran Muralla Xinesa. Després d’una aturada durant la dinastia Han, no es va tornar a reprendre la seva construcció fins l’any 1449, sota la dinastia Ming.

La qüestió que resulta transcendental és que, quan s’iniciava la construcció d’aquella obra gegantina, per les terres en les que es mouen els pedrasequers ja existia el cultiu de la vinya i la producció de vi, sota la influència dels grecs d’origen foceu de l’Emporium a través de l’Empordà, mostrant un gran dinamisme en les darreres dècades del segle I aC, regnant August, quan aquest preuat líquid es transportava en l’àmfora Pacual I. Però no es va començar a utilitzar la pedra seca per a fer marges fins als segles X i XI, amb la colonització intensiva d’agricultors que, per a rendibilitzar al màxim la producció de la terra, l’alliberaven de les pedres que impedien el creixement de les plantes. S’intueix que aquesta pedra sobrera es va utilitzar per a la construcció de murs amb els que aguantar la terra dels vessants, fer parets i, més endavant, les barraques de vinya. Amb aquesta erudita exposició, es pot comprovar que aquestes parets són anteriors a les que conformen la Gran Muralla Xinesa.

En el decurs d’aquesta jornada, els pedrasequers de la dinastia Roura han refet un mur que aguantava una olivera, o que aquest arbre havia tirat a terra furgant amb les seves arrels. Paret que ara comença a lluir, polida i ben arrenglerada, com quan va ser feta la primera vegada o millor, tot i que li falta un pèl per a concloure la seva restauració.