Can Borrell

El cronista es troba cofoi. Els privilegis als que pot accedir, pel fet de participar en les experiències del grup de pedrasequers, són incommensurables.

Les intervencions portades a terme en la finca de Can Borrell van tenir ahir un colofó que pot resultar un pèl dificultós de descriure. I no per la seva complexitat, ans la seva senzillesa el fan més emotiu encara i és aquest sentiment el què s’ha de vestir amb els colors adients per tal de mostrar-lo en tota la seva plenitud.

 Cal tenir una mica de perspectiva en els fets que esdevenen cavalcant sobre l’inexorable trànsit del temps, aquell que bateja el passat amb el substantiu d’Història, i és preceptiu destacar-ho amb la majúscula inicial.

Una rajola trobada a les golfes de Can Borrell portava esgrafiat el número 1600, any en què ha quedat datat el seu origen. Aquell que va deixar la remota empremta no podia endevinar els fets que tindrien lloc en aquell mas, de la seva evolució i dels personatges amb els que es relacionaria.

El senyor Antoni Oliver i Buxò va tenir dos fills: l’Antonino i l’Enric. Al primer, pel fet d’haver nascut abans que l’altre, li va tocar heretar la major part de les propietats del pare, que en tenia moltes i, en aquells temps, es concentrava l’herència en el primogènit per tal de mantenir la línia de la casa i, principalment, evitar la fragmentació del patrimoni familiar. El segon fill quedava en una situació d’inferioritat manifesta, freqüentment obligat al seu ingrés en alguna ordre religiosa per tal de evitar que en el futur, una possible descendència legítima, disputés el patrimoni familiar atorgat al seu germà primogènit.

L’Enric Oliver i Turull es va veure forçat a fer-se mossèn. El seu pare era molt ric, vegis que va tenir el caprici de promoure la construcció del Marquet de les Roques, obra de l’arquitecte Batllevell, i el seu gran patrimoni podia permetre que una part anés destinada a garantir un bon nivell de vida de l’Enric, que es va veure agraciat amb la propietat de Can Borrell.

“Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques,
al fons de la Vall d’Horta, sota el Montcau. El Marquet és un
castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada
amb el maó vist. És obra de l’arquitecte Batllevell i va ser un
capritx del meu avi Antoni Oliver i Buxó. Al Marquet he passat
les temporades més felices de la meva vida.”
Joan oliver [Pere Quart], Temps records (p. 105)

L’any 1912, data que figura esgrafiada a la xemeneia modernista de l’interior, es va fer una reforma molt important de la masia original de Can Borrell. L’Enric la va embolcallar d’un aire modernista i, en funció de la seva condició de religiós, va fer destacar els colors blanc i blau dedicats a la Verge Maria, a més del trencadís circular que decora la façana amb les paraules “Ave” i “Maria”.

Però l’Enric va deixar ben clar que la seva condició de religiós no era vocacional. Les cròniques d’aquella època el descriuen com un vividor i, fins i tot el seu nebot, el poeta Pere Quart, el retrata molt cruament en un dels seus poemes que podeu llegir a continuació:

EDAT ANTIGA II (fragments) 

Mossèn Enric va ser un mal capellà, 
veritat inconclusa, 
planeta previsible. 
La culpa no fou seva! 
L'avi el deixà tan ric com el mateix hereu 
per tal que fos la providència 
dels germans o germanes poc sortosos: 
va ser una providència 
sorda, cega i guita! 
Hauria estat bon pare de família? 
La mare així ens ho deia, 
bé que la seva flaca, 
ultra els diners, eren les dones; 
en aquest segon punt fou coratjós 
i un peoner, cal dir-ho. 
Ja mort l'avi 
mudava tot sovint de majordona 
fins que en trobà un parell de prou xamoses 
tan ben plantades com desaprensives, 
l'una morena i l'altra rossa, 
un ali de sarsuela! 
Arrepapat entremig d'elles, 
amb carretel·la descoberta, 
transitava sovint per la ciutat. 
"Escàndol i vergonya!" feia l'àvia 
i els meus pares, 
i amb ells tots els parents, 
gent púdica i beguina 
i en part molt ressentida 
en veure que la font de l'oncle 
es desviava de la germandat 
i de la nebodalla. 
I acudiren al bisbe 
per tal que li parés els peus 
o el que calgués parar-li. 
Però el prelat, 
còmode i diplomàtic, argüia: 
"Mossèn Enric fa força almoines. 
Potser són males llengües..." 

[...] 

L'àvia, anys després, 
caigué greument malalta 
a la casa pairal de Castellar. 
Una agonia cançonera, 
setmanes i setmanes, 
la postrà al llit, tranquil.la, 
però a penes lúcida. 
Temps de verema, el pare era a les vinyes 
i arribà l'oncle amb la tartana nova; 
i el tartaner era un pinxo, 
potser mig alcavot, 
caninament afecte a l'amo. 
El reveren entrà a la cambra, 
amb una excusa n'allunyà la Rosa, 
vella i fidel serventa, 
i sigil·losament tractà de fer-se seves 
les claus de la malalta, 
que ella guardava a la tauleta. 
Eren les claus sagrades dels armaris 
de ciutat on l'àvia 
escondia entre roba adotzenada 
els seus tresors en joies, 
mondededs d'or, els títols 
de deute de l'Estat. 
Ell ja obria el calaix, però de sobte 
la dama es deixondí i endevinava 
el brut designi del seu fill, 
a qui d'altres vegades 
ja havia denegat, enèrgica, 
allò que ara intentava de robar-li. 
"Enric, Enric, què fas? 
Les claus són meves! Lladre!" 
I llançà xiscles, crits d'auxili. 
La cambrera i la mare 
prou van sentir-los i també nosaltres 
que tornàvem del bosc. 
Les dues dones 
entren al dormidor, desalenades. 
I en aquest punt arriba el pare. 
Els planys de l'àvia no cessaven. 
L'escena fou vertiginosa. 
Escorregut, surt l'oncle de la cambra; 
per la porta entreoberta la serventa 
treu el cap i exclama: 
"L'he vist com forcejava amb la senyora!" 
D'un cop d'ull el pare 
comprèn el cas i butxaqueja: 
la mà empunya un revòlver 
un Colt empavonat, de poc calibre--, 
* 
ell sempre duia una arma curta o llarga. 
Enfuriat, en fred silenci, 
encanona el germà; 
aquest en fuig cercant una sortida, 
es parapeta rera un moble, 
després hissa 
el nebot de menys pes 
i amb ell es protegia. 
La mare, com cridava! 
"Antonino, no et perdis! 
per Déu i per la Verge!" 
El majordom irromp a l'escenari. 
Home robust i rústec, 
s'abraça al pare per tal de dominar-lo: 
"Serenitat, senyor Antonino!" 
Mentrestant el culpable 
s'escapoleix com una rata, 
sense guants, ni breviari, sense teula, 
cap al carruatge que l'espera, 
cap a la llibertat mal afanyada... 

Però, ai-las! Resulta que, com a conseqüència de la guerra civil, va tenir lloc l’estada de dos castellarencs a la presó coneguda per «Les Elies», improvisada en un antic convent de Monges de Barcelona. Gent de «Les Elies» mataren a Juan Puig Darner, farmacèutic, i a l’Enric Oliver Turull, sacerdot, tots dos bastant rics. Se sap que d’altres castellarencs van habitar cel·les d’aquella presó però no van tenir la mateixa dissort. El dia 9 d'octubre de 1936 i endut en
direcció a Sant Lloreng Savall, l’Enric va ser assassinat a tocar del Pont de la Roca. El dia 7 de juny de 1939 van ser enterrades les seves despulles al cementiri de Castellar.

Finalment, l’any 1940 passà Can Borrell a ser propietat de la família Clols, que encarregà l’any 1947 noves reformes entre les que cal destacar construcció de la pèrgola i del garatge. Aquesta família és la que va confiar en les habilitats dels pedrasequers per a l’arranjament de les parets de pedra seca que havien perdut la verticalitat, a més de tornar a la llum la barraca de vinya que es trobava colgada per la malesa dins de la mateixa finca.

La Carme i la seva filla Pat han convidat la tropa a nodrir el seu cos i el seu esperit en aquell magnífic paratge, primer amb un magnífic dinar i després amb una visita guiada a les dependències de la casa, que es troba molt ben conservat gràcies a les habilitats decoratives i gran sensibilitat de la Pat. La casa es troba a disposició de qui vulgui llogar-la, podeu tenir més detalls a la seva pàgina WEB https://masiacanborrell.es/ca/.

Moltes gràcies Carme, moltes gràcies Pat.