Així, a primera volada, tot fa pensar que, quan diem “colgat” o “capficat”, ens estem referint a algú que ha perdut el seny o que marra en l'art de discernir. Però aquell que conreava la vinya a la que pertany de barraca de la Marta ho patia d'una forma diferent. El rabassaire sabia que no podia deixar morir més de dos terços dels ceps, ja que això comportava la dissolució del seu contracte de rabassa morta i la vinya passava de nou a l'amo de la terra. La fil·loxera va fer estralls entre finals del segle XIX i principis del XX i es van originar moltes disputes, afegides al fet que els propietaris no volien reconèixer com a nous els ceps provinents de colgar o capficar un sarment del cep més proper al que s'havia mort. Ara ja podeu veure que no n'hi ha cap, de cep, o són poquets els que es poden trobar i això conforma un paisatge molt diferent al que lluïa en aquella pretèrita època.
Els pedrasequers encara no practiquen l'art del colgat o capficat, encara que, si s'ho proposen, serien capaços de reeixir en fer-ho i, si cal, seguir tot el procés fins a obtenir el preuat elixir dels déus. No els provoqueu! De moment es conformen amb l'enllustrament de les barraques que es troben pel camí, onsevulla dins dels límits del terme municipal o, si s'escau, en terres foranes sota comanda.
La barraca número 113 ja té la llinda al seu lloc i la volta a punt de ser tancada. S'espera que es pugui finalitzar la seva restauració en el decurs de la propera jornada laboral, amb l'implant de lliris inclòs en la seva clepsa, ornamentació capil·lar que li donarà un aire més bucòlic. Els ceps trigaran una mica més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada