Plantada de lliris a la barraca 133 i segueix la barraca 54

S'havien anunciat puges. Era el moment adequat per a la plantada de lliris a la barraca d'en Jaume Torrens, la 133, així els membres del grup s'estalviaven buidar les seves cantimplores per a regar les plantes (els que duien aigua, és clar).

El lliris no són unes plantes que es trobin a tot arreu, cal conèixer el seu niu o bé, disposar d'una plantació per al seu trasplantament en el moment adequat, i anar poblant de lliris totes les barraques que són restaurades emulant els jardins de Babilònia, més o menys.

La poca disponibilitat d'aquesta planta ha deslluït un pèl la plantada a l'esmentada barraca, que ha quedat amb una melena ben escassa, que no es podrà pentinar. Cal esperar que els mateixos lliris es vagin reproduint, si troben les condicions adequades, estenent les reves arrels reticulars per la terra que es va abocar al sostre de la construcció.

Per altra banda, les tasques de la reconstrucció de la barraca número 54, o "de Can Manyosa", han avançat a bon ritme. Com es pot observar a les imatges, després de netejar bé l'nterior de la construcció, ja s'ha aixecat una bona base amb els muntants que hauran de sustentar una llinda enorme, de les més grans que ha sigut capaç d'instal·lar aquest grup, fins ara, que tot els reptes aconseguits es poden superar.

Ara toca la barraca número 54 o "de Can Manyosa"

Estat en mostrar-se

Prop de la barraca que va rebre les atencions del grup la jornada passada, es troben les restes de la barraca número 54, també coneguda com "de Can Manyosa".

Aquesta peça no va ser trobada, va ser ella la que va trobar els exploradors barracaires que, en baixar del Cim, pel camí del Racó cap a Can Manyosa, se'ls va posar pel mig per a fer-se visible. Aleshores anaven acompanyats del sempre recordat Pere Cardona, pioner i instigador d'aquest tipus d'activitat esportiva, encara no competitiva.

Les ruïnes que hi ha allà acumulades, fan sospitar que la barraca va ser construïda per algun ciclop vingut comissionat de l'Olimp, o atret pel vi que s'hi feia. Aquesta teoria es pot sustentar en dues observacions empíriques: la primera és que les pedres que hi ha allà acumulades són enormes, massa grans per a la potència elevadora dels temps en els que es va construir originalment; la segona observació és que, com sigui que els ciclops només tenen un ull, segurament no va ubicar les pedres correctament i vet aquí la raó que no hagi aguantat dreta ni 500 anys.

Passa la corda

Amunt i fora

Els membres del grup disposen del mai ben valorat concurs del ternal, eina que pesa quasi tant com les pedres que ha d'aixecar però, un cop sostinguda pel trespeus, es torna lleugera i amb molta capacitat d'elevació, sempre que es pugui empaquetar bé la pedra que ha de ser aixecada, amb l'ajuda de perpalines i pedres auxiliars.

El fet de ser un grup, i que cada element disposi dels seus dos ulls -alguns equipats amb ulleres i tot-, fa que la tasca es vagi enllestint amb una certa fluïdesa i es vagi netejant la panxa d'aquella construcció, precisament la zona que ha de quedar buida i a sota de la cúpula que s'ha de restaurar. 

Aquesta vegada tampoc s'ha trobat cap olla plena de monedes d'or, i mira que s'hi posa interès, però res de res.

La barraca número 133, o “d’en Jaume Torrens” ja té sostre

El grup de predrasequers s’ha reunit a la plaça Cal Calissó, com cada dimarts, a les vuit del matí, més o menys, que no s’ha de fitxar. Allà sempre es fa un petit escalfament de la llengua, la que està ubicada entre les dents, xerrant sobre els temes més actuals i les novetats esdevingudes des del dimarts anterior, barrejant les aventures de la Festa Major amb les qüestions polítiques del moment. L’hora de marxar cap al camp de treball ha trencat la dinàmica d’aquesta animada tertúlia.

La barraca número 133 estava allà, esperant el homes que li estan fent aquell lífting que li ha de retornar l’esplendor de la seva adolescència.

-         -  Ep! Tothom a buscar pedra.

Els membres del grup es van escampar pels rodals de la construcció, a la cacera de les pedres que s’amaguen sota la pinassa, la molsa i les bardisses caigudes. Una pedra per aquí, una altra per allà, fins que s’ha trobat la mina en la que hi havia totes les pedres planes del món, i no era un marge. La sort ha fet que aquella veta de pedra s’hi trobés per sobre del nivell de la barraca, costes amunt, fet que ha facilitat el seu trasllat pel simple mètode d’arrossegar-la per terra.

Un parell de dels membres de l’equip s’ha dedicat a obrir el vell camí carreter que passa just per sobre de la barraca, tallant les bardisses que l’ocupaven per a poder transitar amb comoditat. Tot ha estat just abans de donar la veu de l’esmorzar, litúrgia que alimenta tant el cos com les ànimes dels combregants en els misteris de la pedra seca, amén!

Després d’unes petites disputes sobre la ubicació de les pedres finals, saldades sense ferits, s’ha instal·lat a sobre la maternal terra que ha d’acollir els sempiterns lliris, tot deixant l’espai que ha ocupat el caramell que espantarà les bruixes. En el decurs de la jornada vinent es procedirà a gravar el número que li ha caigut en sort i obtenir el retrat oficial que marca la fita de final d’obra. 

-        -  Ostres! Que t’has deixat les claus dins del cotxe i l’has tancat.

-       -   (Renec impublicable)! Ara em tocarà anar a buscar l’altra clau i tornar. (Renec impublicable_2)!

  

Nova empenta a la barraca "d'en Jaume Torrens"

La barraca número 133, o "d'en Jaume Torrens", ha rebut de nou l'assistència dels pedrasequers, entusiasmats amb el xute d'adrenalina que suposa aquest arriscat esport d'aixecar pedres. No pots ni imaginar el que passaria si una d'aquestes pedres té la mala idea de deixar-se caure sobre un dels peus amb els que se suporta el seu pes. Seria un desastre majúscul i de conseqüències imprevisibles, sobre tot per a la integritat dels dits amb els que està equipada aquesta extremitat.

En el decurs de la jornada d'avui, s'ha procedit a la ubicació de la llinda al lloc que li correspon, conformant el perímetre que s'ha d'anar tancant, formant la corresponent cúpula que s'anirà construint amb la pedra que, vet aquí quina novetat, ara no hi és. Tocarà prospeccionar els voltants de la construcció, sense anar-se molt juny, per a recol·lectar la pedra que es pugui trobar per allà, ben amagada. Tanmateix, s'ha progressat en la tasca d'arranjar l'entorn, construint unes retencions per a fer més pla el terreny proper a la barraca.

A l'hora de procedir amb la litúrgia de l'esmorzar, sempre desitjada i respectada, els membres del grup han estat obsequiats amb el raïm de cuita pròpia que ha aportat un dels companys. En altres ocasions l'havia subministrat trepitjat, envellit i embotellat, que costa menys d'empassar i posa més content, però en el dia d'avui ha introduït aquesta innocent varietat. Encara que agraïts, tothom desitja que no es perdi el vell costum.

Fer pronòstic de quan estarà finalitzada aquesta barraca és arriscat, i també irrellevant, així que la propera jornada es tornarà a dedicar a la mateixa construcció.    

Restauració de la barraca número 133 o "d'en Jaume Torrens"

Estat en el moment de la trobada

Les vacances han de tenir alguna utilitat, encara que aquest mot no tingui gaire significat per a la majoria dels aixecadors de pedra, ja que fan festa tot l'any. Però sempre es pot considerar com a període no laboral aquell dedicat a no tenir activitat en el grup, és a dir: a no aixecar pedres, tan se val la seva mida, ni la que es fiqui a la sabata per accident.

Després d'haver-se disgregat pel món, el grup s'ha tornat a reunir avui, primer dia de feina del nou curs pedrasequer. En el decurs d'aquesta primera jornada s'ha procedit a escometre les tasques de restauració de la barraca número 133, altrament coneguda com "d'en Jaume Torrens", persona molt activa i estimada dins del Centre Excursionista de Castellar. Qui no coneix en Jaume Torrens?

Teballant

Després de les corresponents salutacions, explicant cadascú on teniu algun nou mal, quan li tocava la propera colonoscòpia o el seu retorn d'un gran viatge, els membres del grup s'han encabit en quatre cotxer per a desplaçar-se cap al camp de treball, ubicació triada expressament per a no patir en excés les calorades que encara plouen sobre les seves testes: un lloc un pèl obac i proper.

- Ostres. On és el dall? No heu portat dall? I la serra?

- Cagondeu! Mira que he anat expressament a buscar les eines i m'ho he deixat tot allà. I la parpalina grossa?

- Te l'he deixada sota la motxilla. Ostres! No em diguis que has agafat la motxilla i no has vist la parpalina!

Queda clar que ha canviat poca cosa, que són els mateixos, i així comença la jornada.

Com ha quedat.

Després d'un exhaustiu estudi de l'estat de la peça a restaurar, s'arriba a la conclusió que s'ha de netejar l'entorn, buidar la barraca, comprovar el perímetre, demanar a l'olivera que s'ha instal·lat al mig de l'obra que s'aparti i, tot seguit, començar la tasca principal: apilar pedres. Un cop aquest detallat procediment s'ha posat en coneixement de tota la tropa, cadascú a començat a fer el que li venia en gana, però, això sí, molt ordenadament.

Esmorzant

L'hora d'esmorzar, sempre desitjada i benvinguda, ha marcat l'equador de la jornada, que ha finalitzat, més o menys, cap a migdia. El resultat ha estat el que veieu a la imatge, on es pot comprovar la feina feta i que no es trigarà molt a finalitzar-la, encara que ja es comença a intuir que faltarà pedra. Quina novetat, oi?

Reparacions a la barraca número 20

Abans

Els membres del grup no es limiten a apilar pedres i ja està, acumulen més tasques entre les que es troba la de guaitar què passa amb les barraques en el decurs del temps, aprofitant les sortides que fan, ja sigui en solitari o acompanyats. Un d'ells, en una excursió privada, havia observat que l'arc que tanca la porta de la barraca número 20, altrament coneguda com "dels casots", es trobava en un estat precari i el va haver d'apuntalar per a que aguantés fins a la seva reparació. Aquest havia de ser l'objectiu de la jornada que s'encetava.

Una cop carregats els trastos als cotxes, la tropa s'ha posat en camí amb l'ànima carregada d'entusiasme. En arribar al punt que arrenca el corriol que mena capa la barraca, s'ha produït una sorpresa: la companyia elèctrica havia canviat el pal de fusta que aguantava aquells cables per una torre metàl·lica, fixada a terra amb una bona base de formigó. Els aixecadors de pedres s'han vist obligats a aixecar-se ells mateixos, fent una trepada per a pujar al nivell del corriol.

Ara

Les tasques portades a terme han estat la reparació de l'arc que tanca la part superior de la porta, feina que ha estat intensa, i la neteja del camí, tasca aquesta última que sempre és necessari fer perquè la vegetació creix sense coneixement, sense saber que allò és un camí que mena cap a una construcció preuada per a algunes persones.

Amb aquesta jornada de retorn a la pedra seca es pacta tancar el període laboral i s'inicien les merescudes vacances, acord en el que mai hi ha dissensions. El proper dia ú de setembre cau en dimarts, i serà aquell el del retorn a les tasques d'apilar pedres i, si cal, apedregar a qui se li il·lumini el cap amb idees estrafolàries que allunyin al grup del seu objectiu.

Bones vacances a tothom!

S'abaixa el teló del gorg

El drama del Gorg del Fitó ha arribat a la seva fi, sense cap ensurt. En aquesta novel·la no hi ha cap assassinat, ni tampoc la xicota es casa amb l'heroi, simplement surt el rètol de "Fi" i prou. Ni tan sols hi ha música melodramàtica. El que sí que hi ha és un alleugeriment de l'esperit dels participants, que ja començaven a estar una mica tips de tant pelar canya mostrant l'esquena a l'implacable Sol, que reia com un descosit per sobre dels seus caps.

Tal com havia comentat en algun post anterior, el grup es tornarà a mullar amb la pedra seca, que és el que toca, i deixarà les vel·leïtats aventureres de banda. Si més no, fins que se li torni a girar el cap a algú dels seus membres.

La jornada ha estat de tràmit, simple tràmit de cloenda d'un projecte bonic que, pot ser, ha superat les possibilitats del grup. Què més voldrien d'haver deixat allò com una petit recó dels jardins de Versalles, però no ha estat al seu abast i queden allà les restes d'una batalla que, si no ha estat guanyada, tampoc s'ha perdut. Deixem-ho en empat. Això sí, els passavolants que s'aventurin per aquelles contrades, podran caminar amb més comoditat i veure com raja la Font del Pi, al menys mentre les canyes, els esbarzers i els arítjols fan el seu procés, abans que tornin a ocupar l'ampli espai que tenen a la seva disposició.   

La propera intervenció del grup serà per a restaurar una barraca malmesa. D'això tractarà el següent post, encara que, pot ser, afectat per les vacances del cronista.