dimarts, 21 de març del 2017

Logística i múscul

Si el pagès que conreava aquesta vinya aixequés el cap, passaria pel costat xiulant i mirant cap a una altra banda, fent l’orni, en veure les pedres megalítiques que traginen els pedrasequers de corbata. Per aquesta causa, alguna de les barraques sota la seva jurisdicció comença a entrar en la categoria de dolmen.


La pedrera que proveeix de material aquesta construcció, està aportant unes peces de grans dimensions que requereixen una logística de transport important, tasca que pot consumir més energia que la de posar el roc al lloc que li pertoca. L’enginy col·lectiu dels pedrasequers els fa inventar estris i recursos per a qualsevol situació que es planteja, habilitat que els situa en avantatge sobre el camperol solitari, que només en disposava d’un cap per a pensar i sense papers que acreditessin formació adequada.

Però aquest enginy col·lectiu també presenta el seus inconvenients, i les seves sinèrgies fan que els pedrasequers siguin capaços de aixecar aquelles grans pedres, per a ubicar-les al damunt de la barraca, aplicant la força bruta col·lectiva en lloc d’instal·lar el providencial ternal. El pagès continuaria passant fent l’orni, no tingueu dubte!

 Ara encara queda un forat per a tapar, que serà en el decurs de la propera jornada, quan els aixecadors de pedres estiguin recuperats de la desfeta, de retuts i neulits com acaben després de cada actuació.

dimarts, 14 de març del 2017

Torna el seny

La irreverència posada de manifest en el decurs de la jornada anterior ha estat corregida: s’ha canviat la llinda de joguina per una de veritat, i quina llinda!

Una de les tasques que comporta la professió de pedrasequer és la de localitzador de pedres adients per a l’obra que s’executa. El bon olfacte, desenvolupat a còpia de la llarga experiència d’ensumar a tort i dret, va posar de manifest una pedrera en un punt del camí cap a coll de Lliri, afortunadament costes amunt de la ubicació de la barraca.

La tropa ben equipada del estris d’extracció i de transport, s’ha desplaçat cap a la pedrera per tal d’arreplegar tot el material possible i baixar-lo a peu d’obra. Entre aquest material cal destacar la ferma llinda que s’ha instal·lat, fent inútil el concurs dels troncs inicialment ubicats allà (pot ser en to de rauxa).

Evolució mans pedrasequer
Seguint les detallades instruccions del procediment que correspon a aquesta situació (encara per redactar), un cop conclosa la tasca d’arreplegar pedra s’ha donat pas a la d’instal·lar-la al seu lloc. En el decurs de la propera jornada serà seguit el mateix procediment, amb la intenció de tancar la barraca de forma definitiva.

Confirmant la teoria d'en Lamarck que diu que la funció crea l'organ, veieu una imatge de l'evolució de les mans d'un pedrasequer actual.

dimarts, 7 de març del 2017

Jugant amb el temps

S’havia dit que aquests pedrasequers combinaven les seves habilitats amuntegant pedres amb la sublim sensibilitat de restaurar la rellotgeria mecànica. La jornada d’avui s’ha destinat a la cerimònia de recuperació, un cop restaurat, del l’antic rellotge que es va instal·lar originalment a la torre de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar, altrament coneguda com “La Catedral del Vallès”. Val a dir que aquesta mecànica no és la que mou actualment les busques que marquen les hores a les esferes de la torre, ja que, cap a l’any 1995, va ser substituïda per la d’un fred rellotge electrònic que és la que marca el ritme del temps actual.

Les tasques que es van sol·licitar inicialment del grup de pedrasequers no estaven relacionades amb aquest rellotge, van ser més prosaiques, com ara: netejar la torre de les cagades de colom acumulades allà durant anys, tractar de recuperar la possibilitat de fer batallar les campanes des de la rectoria i netejar el rellotge junt amb el seu entorn. Un cop fetes les primeres tasques, imprescindibles per a poder-se moure per aquelles escales amunt i avall, es va enllepolir en Francisco Catalán amb el repte de posar en marxa de nou aquell vell rellotge, que dormia i es rovellava des de que va ser substituït per l’electrònic. Un cop reeixit el projecte, ha quedat aquesta peça de museu funcionant amb una extraordinària precisió en un àmbit domèstic, havent-li incorporat en aquell reduït espai una nova esfera i segles campanes: una més petita per a fer sonar els quarts i una segona, un pèl més gran, per a cantar les hores.

Resumint la història d’aquesta màquina de precisió, se sap que fa començar a funcionar a finals del mes d’abril de l’any 1887, i la factura va ser pagada religiosament l’u de maig següent, com així consta en el document del que allà mateix s’exposa una còpia. Per altra banda se sap que el rellotge es va quedar mut, per falta de campanes, entre els anys 1936 i 1940. Després l’Agustí Alsina va anar cada dia a donar-li corda fins l’any 1954 i, no se sap si és que va quedar tip de fer aquella ruta diària, que la màquina va restar parada fins l’any 1958, data en la que l’alcalde Dr. Casas li proposà a en Lluís Bornal i Deu fer-se càrrec del funcionament i del manteniment, que el va portar a fer una important tasca de restauració l’any 1960, tasques que incorporaven portar llum al campanar. En agraïment, l’alcalde va proposar que es fes constar el seu nom a les esferes del rellotge. Cal esmentar en Vicenç Sanchís, que va fer d’ajudant del Lluís durant un parell d’anys. L’any 1966 deixà les tasques relacionades amb el rellotge que, no se sap si d’enyor o per cansament, va patir d’un cert ressentiment el seu funcionament, segons diu la FORJA del 10 de setembre de 1966.


Per tal de fer més lleugera la tasca del seu manteniment, que incorporava la penitència d’anar cada dia a fer pujar els pesos que li donaven energia per a mesurar el temps, l’any 1967 es van muntar tres motors elèctrics que els pujaven de forma automàtica. En Josep Massaguer, de casa Jordi, va tenir una feina més relaxada entre els anys 1979 i 1982, període que va ser cuidador oficial del rellotge.

La FORJA del 19 de setembre de 1985 publica que el rellotger J. Domènech, de Sabadell, va rebre l’encàrrec de recuperar el rellotge, ja que feia temps que no cantava les hores i, per Santa Llúcia, les seves campanes van tornar a sonar anunciant els quarts i les hores, agombolades pel sistema de sonometria electromecànica que es va instal·lar. I així fins a la seva substitució per una lletja caixa de sabates electrònica de la que surten dos eixos, un cap a cadascuna de les esferes que mostren les hores al món.

Quant el rellotge ha tocat les 10 del matí, els pedrasequers menaven les seves passes cap al restaurant on havien de celebrar aquest 130è aniversari, convidats per dos d’ells que també feien anys, i que són encara més sumant els respectius.

dimarts, 28 de febrer del 2017

Afrontant les dificultats

Una de les fidelitats que s’han de mantenir, expressament identificada al manual del bon barracaire,
és la utilització de la pedra propera per a la construcció de la barraca. El pagès que conreava la vinya no agafava la pedra del veí, normalment feia la barraca amb els rocs que anava traient del seu tros quan llaurava, i això determina el nivell de dificultat per a construir-la. En aquest cas el pagès no va tenir sort i dessota tenia una veta de quars, pedra que es presenta en formes més aviat arrodonides, sense peces allargades que es puguin apilar amb facilitat i anar tancant el sostre de la construcció per aproximació de les llesques.

 - Doncs no! No en trobareu de pedres planes. Ja us ho fareu.

Els pedrasequers tenen recursos per a resoldre qualssevol dificultat que es creui en el seu camí, ja sigui fer una barraca de quars com restaurar el rellotge d’un campanar. Com que el temps no és tampoc un problema per a ells, es posen a la feina i, poc a poc, les pedres van pujant. Però, i quan s’ha de resoldre el problema de la llinda què?

 - Cap problema, si no se’n troba una peça adient, la fem de fusta y tot arreglat.

Pot ser és una bona solució. Al cap i a la fi, aquesta fusta utilitzada mostra una tonalitat semblant a la pedra que la sustenta i es pot camuflar. Val a dir que la transgressió de la norma és provisional mentre no es trobi una pedra adequada, ja sigui en aquest camp o en qualssevol altre, que els pedrasequers no es posen fronteres en les seves prospeccions.

La barraca va quedant com podeu veure a la imatge, lletja com cap altra. L’opinió del cronista és posar de manifest que aquesta construcció és d’estil expressionista abstracte, inspirada en una obra de Pollock, que ho accepta tot i, encara, la declaració li donarà un aire intel·lectual a l’obra.

dimarts, 21 de febrer del 2017

La barraca del benjamí

L’Arnau és un jove decidit i valent, que s’ho passa molt bé barrejant-se amb els pedrasequers que acumulen molta més joventut. Quan els seus estudis li deixen escletxes de temps participa activament en les tasques de reconstrucció o restauració de els barraques. El juliol de l’any 2012 es va trobar una barraca enderrocada prop de coll de Lliri i es va decidir posar-li el seu nom al costat del número 87. Enhorabona!

La primera intervenció en aquesta barraca va ser en el decurs del mes de desembre del mateix any de la seva troballa, en la que va participar el titular. Els seus estudis no li van permetre continuar en aquestes tasques, motiu pel qual es van interrompre.

La construcció es troba sobre una veta de quars, material que es va utilitzar per a la seva construcció original pel responsable del cultiu d’aquella vinya. Ha estat iniciada la seva reconstrucció i ja s’albira el problema de la manca de pedra i la dificultat addicional per a tancar-la.

El cronista es pregunta si, aquell que la va fer en primera instància, també va ser tan poruc i veia la qüestió tan envitricollada. Aquella gent eren més ferrenys i, entre cops d’aixada aixecant gleves, es miraven de gairell el munt de pedres amb el que muntarien la barraca, tasca addicional que freqüentment feien en solitari, sense tantes cabòries. Els pedrasequers actuals són persones més entenimentades que tot ho han de valorar i mesurar (no debades provenen d’oficines i despatxos), amb un pensament que regolfa i torna a agafar embranzida, que es prenen el seu temps per a fer solatge. De moment, la feina va avançant.

Apa! Fins a la propera.

dimarts, 7 de febrer del 2017

Avui tocava esmorzar i prou

Aprofitant certs esdeveniments (en una tropa carregada d’història es produeixen molts) els pedrasequers s’enclaustren, en conclau, per a tractar temes seriosos. En aquesta ocasió, amb motiu de l’aniversari de dos membres del grup, ha estat celebrada la litúrgia de l’esmorzar a Cal Ramon, en la població veïna de Sant Llorenç Savall.

La voluble casualitat ha volgut que allà ens trobessin amb un altre grup de Castellar, membres del C.E.C., que també esmorzaven després d’una intensa caminada, amb la intenció de recuperar-se per a la tornada. Ha estat intercanviada la corresponent salutació de cortesia i cadascú cap al seu racó.

Tots abillats de gala, excepte un despistat que s’ha presentat amb la roba de feina, han conformat l’escenari propici per a les seves deliberacions, que principalment estaven adreçades a la tria del segon plat, ja que els primers s'havien decidit d’antuvi.

“Conclau” ve del llatí “cum clave”, que, en català corrent, vol dir “amb clau”. Aquesta clau és la que està formada pel conjunt de forces de voluntat que allà s’uneixen, totes adreçades cap al mateix objectiu, més enllà d’acaramullar el buc de viandes i trascolar el vi fins a l’abaltiment, que és fer barraques i bescantar dels polítics d’afiliacions adverses.

A mida que baixa el nivell de les ampolles, el brogit va elevant els seus decibels i es troben les solucions a tots els problemes, tant als propers, de vol gallinaci, com als globals que afecten a l’Univers conegut i el que beslluma a través de les galàxies.

Aquestes elevades elucubracions venen acompanyades d’un efecte renovador, els fa deixondir per a no tastanejar camí de l’aparcament on els espera el cotxe.

Gràcies Albert, gràcies Lluís.

A la propera es parlarà de barraques, paraula de cronista.

dimarts, 31 de gener del 2017

Jornada de manteniment

Que les barraques de pedra seca estiguin escampades pel bosc té unes servituds inevitables, fonamentalment degut a l’inveterat costum que tenen les plantes d’engolir tot el que es troba al seu abast, sobre l’escorça de la terra.

 El recorregut del Camí de Natura, que mostra part dels punts d’interès que es poden trobar dins del terme de la nostra població, passa lliscant dues barraques singulars que necessitaven una repassada. Més que les pròpies barraques, l’entorn és el que s’havia de netejar de matèria vegetal viva i morta, acumulada a força de mesos i anys de créixer, assecar-se i escampar-se pels voltants de les construccions.
La 105

La barraca 105, o del Merengues, oberta a l’espona d’un bancal, encara estava més amagada, colgada sota l’embalum de fulles i branques d’uns arbres que no van aguantar les fortes ventades del desembre del 2014. Se li ha fet una neteja d’allò més menut i encara resta tallar les soques que li fan de sentinella.

La 13
 La barraca número 13, o de la Costa del Jan, que és rodoneta i aïllada, a peu del camí rost que puja cap a Castellar Vell, ja es mostrava un pèl xarona per la brutícia acumulada. Aquesta peça presenta una certa resistència a ser esbucada, ja que la unió de les seves pedres engalavernades va ser reforçada artificialment amb morter de primera qualitat, preveient que la seva situació la convertís en objectiu dels brètols passavolants d’aquella freqüentada via. Ara ha quedat molt maca, com per a presentar-la a un concurs.

- Escolti! Vostès què cobren per aquesta feina?

- Miri, senyora. Algú podria dir que som un pèl llondros, però el nostre sou es mesura en graus de satisfacció, sense excitació de l’ego. Barraca ben feta: satisfacció alta. Trobarà moltes persones entenimentades que li diran que la satisfacció va bé fins i tot per a alleugerir el mal d’ull i els penellons, i, després d’esmorzar, ja ni s’ho pot imaginar. Passi-ho bé!