Tasques d'alt nivell i baix pressupost

Una de les potes del trespeus ha petat en la maniobra de posar la pedra del sostre del dolmen al lloc que li pertoca. Quan els pedrasequers tenien la pedra embolicada com per a regalar, lligada al tractel i hissada a l'alçada adequada, una de les tres potes que la subjectaven ha dit prou i s'ha partit en dos. Es sabut que en els elements que tenen tres punts de subjecció, si falla un se'n va tot a terra, i això és el que ha passat. Afortunadament no hi havia dessota cap pedrasequer, motiu pel qual no s'ha produït cap baixa laboral. El cronista seria partidari de consultar el manual dels egipcis, que això ho tenien molt dominat, tot i que no sap si el traductor de Google reconeixerà aquella escriptura per a traduir-la al Català. 

Aquest accident pot ser no res comparat amb el potencial que hi ha al voltant de la zona en la que treballen, una clariana envoltada d'un bosc de pins ple de llenya seca amuntegada al terra. N'hi hauria per a cremar moltes de bruixes. Cal posar una espelma a la figura del santoral que s'encarregui d'aquestes proteccions. Ep! Una espelma no, sisplau, que podria ser la causant de les desgràcies que allà s'anuncien.

El mestre del 1913 no tenia aquests problemes. Allà no n'hi avien, de pins. O començaven a créixer, després que el 1883 arribes la fil·loxera al Vallès i s'anessin abandonant els bancals de vinya. Aquell mestre tenia altres problemes per a controlar l'estol de trapelles que havien posat sota la seva custodia. Era el mes d'agost i com que no n'hi havien, d'ombres, el nanos es queixaven i volien anar al gorg del Fitó a banyar-se, però el mestre els va explicar que allò no era res, ja que el dia 10 de juliol d'aquell any, al “Valle de la Muerte” de Califòrnia, als EEUU d'Amèrica s'havia assolit la temperatura més alta de la història: 56,7º C.

Ara un dolmen?

Si els pedrasequers habitessin altres geografies, aquests dies passats possiblement haurien transportar sobre les seves espatlles aquelles bastides de fusta amb un Crist o una Verge al damunt, figures envoltades d'espelmes que són passejades per a dissimular els pecats. Però no, els aixecadors de pedres han fet servir les seves espatlles per a elevar uns elements més prosaics i més pesants que la fusta pintada de colors. 

Ara es veu que estan construint un parell de murs paral·lels. Potser s'estan avançant a la construcció del quart cinturó? Hom podria pensar que les seves excentricitats també passarien per escometre obres de una major envergadura. 

En qualssevol cas, el cronista creu que ja pot intuir per on van els trets, ja que els transportadors de pedres es miren amb ulls grossos una pedra enorme que han fet baixar del talús. Es por muntar un fàcil sil·logisme: Fan una mena de suport per a alguna cosa, es miren una pedra enorme que es pot assimilar a una cosa, ergo aquella pedra anirà a parar a sobre del suport conformant una mena de dolmen. Què en penseu? 

El mestre domador de canalla feréstega que rondava por aquelles contrades el 1913 no aixecava pedres, ell volia fer entrar la lletra dins d'aquells durs caparrons, amb la saludable intenció de fer-los pensar en quelcom més que les granotes que atrapaven al Ripoll. Un dia es va presentar amb un exemplar de La Vanguardia datat el dimarts ú de juliol de 1913, en la pàgina 8 del qual havia una ressenya que feia Manuel de Montoliu sobre la “Nausica” de Maragall, que compartia pàgina amb un altre article d’Azorín titulat “Un libro sobre España”. El cas és que en Montoliu deia que en les obres de Maragall “... se ve vagar, dibujándose a trechos con una precisión pasajera, un tipo femenino ideal, encarnación pura de un sentido de belleza, ...”. Això ho explicava el mestre i feia enrojolar les noies mentre els nois feien el burleta, sense ser conscients que l’any anterior el poeta local Joan Arús havia aconseguit el 1r accèssit a l'Englantina d'or dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Oració de records”. 

El cronista no pot evitar aquestes digressions ...

 

I què fan ara?

Els pedrasequers han traginat pedres molles. El plugim que ha caigut del cel a primera hora ha humitejat les pedres i el camp de treball, però els artistes del còdol no han patit cap abaltiment. Ara posen drets un rocs, sobre una base de morter, que prèviament havien estat retocats amb el cisell. 

Al cronista li venen imatges d'allò que es troba a Stonehenge, però a un nivell més casolà, com en miniatura, tot i que caldrà esperar els propers capítols per a posar nom al que es cou en aquell recó de món.

 

Les pedres seques, el camí cap a la felicitat

Els pedrasequers continuen traginant pedres a la zona del menhir. El seu entusiasme és tan gran que són capaços de moure parets. Per tal de donar una mica d'aire al menhir, s'ha desfet una paret de pedra seca i s'ha tornat a muntar, tot i que no en el mateix lloc ni en el mateix ordre de les pedres. També ha estat reparat un altre mur i s'ha passat l'aspiradora. 

Aquests aixecadors i aixecadores de pedres (les dones també s'impliquen) no necessiten cap mestre que els venti clatellots, com el del 1913. Ells, al contrari que els ganàpies caçadors de pardals, són capaços de sentir l'entusiasme per fer equilibris amb les pedres i s'hi posen. Només heu de veure l'expressió de felicitat que ensenyen al món en acabar la jornada. 

 

Esforç i sacrifici

Els pedrasequers continuen remenant pedres grosses. Amb l'ajuda d'elements mecànics i pals rodons tirats al terra a mode de rodes prehistòriques, són capaços de desplaçar rocs d'una mida considerable, tot i que no arriba a la dels carreus que movien els egipcis en la construcció de les piràmids, però tot arribarà, només cal donar-los una mica de temps. El que està per demostrar és si arrossegar pedres per terra té el mateix efecte que aixecar-les, en quant a la producció dels flagel·lats reproductius que parlava l'article de l'entrada anterior d'aquest bloc, però, hores d'ara, amb el que porten acumulat al seu físic es poden permetre el luxe de canviar de tàctica temporalment. 

De moment estan entretinguts en fer baixar els blocs de pedra a la zona de treball, ja es veurà més endavant què és el que volen fer amb tots aquells elements. Podeu suggerir idees. 

Cap el 1913, el mestre domador d'infants terribles no tenia cap problema per a portar-los a la zona en la que ara treballen els pedrasequers. Allà ja no es conreava la vinya perquè la fil·loxera s'havia encarregat de desanimar els rabassaires que intentaren resistir. La sensibilitat del mestre els volia fer entendre que en l'esforç i el sacrifici es troba l'èxit. Feia poc temps que Enric Prat de la Riba havia fundat l'Institut d'Estudis Catalans i aquell any es van publicar les Normes Ortogràfiques per a posar ordre. Aquells nanos li deien “gabinet” al “ganivet” perquè així ho havien aprés a casa seva. Si aquell mestre fes ara un walking dead veuria que en aquest aspecte encara en falta molt, d'esforç i sacrifici.

 

El misteri de les pedres grosses

Els pedrasequers continuen trastejant a la zona del menhir. El cronista no pot especular sobre la raó de la seva activitat en aquesta zona, ja que és un lloc que dóna molta varietat de possibilitats. De mica en mica s'anirà perfilant el projecte i es podrà atorgar un nom que l'identifiqui. 

Entre les moltes raons que porten als aixecadors de rocs a fer la seva activitat, totes elles saludables, ja sigui física o emocionalment, el cronista ha trobat una que fins ara s'havia amagat, no se sap si amb alguna raó concreta o només per a no aixecar suspicàcies. Doncs resulta que, segons un estudi publicat a The Harward Gazette, els homes que aixeques pesos produeixen més esperma. Podeu accedir al mateix fent clic a l'enllaç. Aquest estudi no diu res sobre l'augment de capacitat de les bossetes que s'encarreguen de fabricar aquest bitxos, tot i que es podria especular que així ha de ser i, per aquesta raó, es pot veure que circulen un pèl més eixancarrats que la resta d'homes. Ara s'entén el recurrent protagonisme dels butaners en algunes pel·lícules porno. 

El nostre mestre desborricador d'adolescents no ha fet mai de butaner. Ell continua amb la seva creuada tot intentant defugir del recurs pedagògic més emprat en la seva època: el clatellot, tot i que, adesiara, se li escapa algun. Els seus alumnes, en lloc d'un telèfon mòbil, tenien més habilitat en fer anar el mandró amb endiablada punteria i eren capaços de plomar un pardal a deu metres. Per tal de congraciar-los amb la Natura, el mestre els feia seure a terra en rotllana i llegia algunes bucòliques de Virgili, en traducció de Carles Riba: 

Y m’admirava, Amaril·lis, que els deus marrida invoquessis 

y que deixessis penjar del arbre madures les pomes. 

Tityr estava lluny. Aquestes pinedes, oh Tityr, 

te cridaven, y aquèts planters, y aquestes fontanes.

 

Pocs però valents

El dia no es presentava bé per a moure's dins d'una estreta franja de terreny, encara que es traginessin rocs amunt i avall. Per altra banda, el fred ha foragitat el més sensibles i només s'ha aconseguit reunir una esquadra sense caporal. La seva tasca principal ha consistit en escalfar el seu físic desbrossant i netejant dues feixes a la zona on resideix l'erecte menhir. Alguna idea nova tenen al cap aquests artistes rupestres i necessiten espai per a desenvolupar-la. 

El cronista té indicis que aquell lloc havia estat freqüentat per un mestre, quina tasca principal havia estat la de rectificar les conductes un pèl salvatges dels mocosos d'aquella època. El s'esforçava en fer-los entendre que aprenent el nom dels reis visigots o els afluents de l'Ebre per la dreta no era suficient per a assolir la condició d'home aprofitable. Ell volia insuflar sensibilitat i ganes d'aprendre en aquells tendres cervells. Un cop al mes, els portava d'excursió a aquell bucòlic paratge i, mentre els nanos maquinaven en com apedregar els pardals que per allà volaven, el mestre llegia didàctics “Provervios y cantares” de Machado, com aquest de rabiosa actualitat: 

De diez cabezas, nueve 

embisten y una piensa. 

Nunca extrañéis que un bruto 

se descuerne luchando por la idea.