Ara es veu que estan construint un parell de murs paral·lels. Potser s'estan avançant a la construcció del quart cinturó? Hom podria pensar que les seves excentricitats també passarien per escometre obres de una major envergadura.
En qualssevol cas, el cronista creu que ja pot intuir per on van els trets, ja que els transportadors de pedres es miren amb ulls grossos una pedra enorme que han fet baixar del talús. Es por muntar un fàcil sil·logisme: Fan una mena de suport per a alguna cosa, es miren una pedra enorme que es pot assimilar a una cosa, ergo aquella pedra anirà a parar a sobre del suport conformant una mena de dolmen. Què en penseu?
El mestre domador de canalla feréstega que rondava por aquelles contrades el 1913 no aixecava pedres, ell volia fer entrar la lletra dins d'aquells durs caparrons, amb la saludable intenció de fer-los pensar en quelcom més que les granotes que atrapaven al Ripoll. Un dia es va presentar amb un exemplar de La Vanguardia datat el dimarts ú de juliol de 1913, en la pàgina 8 del qual havia una ressenya que feia Manuel de Montoliu sobre la “Nausica” de Maragall, que compartia pàgina amb un altre article d’Azorín titulat “Un libro sobre España”. El cas és que en Montoliu deia que en les obres de Maragall “... se ve vagar, dibujándose a trechos con una precisión pasajera, un tipo femenino ideal, encarnación pura de un sentido de belleza, ...”. Això ho explicava el mestre i feia enrojolar les noies mentre els nois feien el burleta, sense ser conscients que l’any anterior el poeta local Joan Arús havia aconseguit el 1r accèssit a l'Englantina d'or dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Oració de records”.
El cronista no pot evitar aquestes digressions ...
 |
 |
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada