Bones Festes!

Camins nets i sorpresa

Els track del GPS ha estat esculpit de nou sobre l’escorça de la Terra que sustenta els dominis de Can Borrell, tot fent el procés invers. Ara ja es troben els camins, més o menys, com es mostraven al món abans de la plaga d’obrers talla-pins. Si hi aneu amb els bits dins del palmell de la mà ja no quedareu desorientats: ara, si la màquina us diu – Per allà! – trobareu la senda fressada que us permetrà continuar la vostra derrota a tota vela.

Així estava

Els pedrasequersarranjadorsdecamins tornaven tot contents i cantant, com els nans de la Blancaneus, quan se’ls ha presentat al davant la imatge de la barraca número 35, coneguda com “La individual” per les seves reduïdes dimensions, amb la llinda per terra, després d’haver cedit el muntant de l’esquerra de la porta. Ahir va passar pel seu costat un dels membres del grup i la construcció es trobava en bons estat, testimoni que fa pensar en un accident nocturn que ha provocat l’enderroc parcial.

Així està ara, de moment

Un escamot s’ha desplaçat a la base logística per a equipar-se amb eines adequades, ja que no presenta la mateixa dificultat netejar camins que restaurar barraques. El temps que necessita la reparació excedeix del disponible en l’horari laboral, motiu pel qual queda ajornada la conclusió de les tasques a la jornada següent, que no serà la setmana vinent perquè cau en el dia de Nadal, i aquell és considerat festiu a tots els efectes, sense excepcions.

Encara prop de Can Borrell

Els pedrasequers fan tasques de restauració de l’entorn, darrere de les destrosses d’altres que, en nom de la cosa comú, passen pel bosc emulant l’esperit amb el que transitava el cavall d’Àtila per les terres filles del Nord. Està bé que s’esporgui el bosc amb la sana intenció d’evitar accidents que socarrimen, però també s’hauria de tenir cura d’on es deixen les restes tallades, d’un embalum considerable amagador dels camins que uneixen les barraques de pedra seca.

Els bellugardors de pedres seques han fet un esforç considerable per a traçar aquells corriols, mantenir-los transitables i transformar-los en bits per a que es puguin encabir en la pantalla del GPS, tot publicant les rutes que uneixen les barraques que es troben sota la seva jurisdicció. Però si els obrers que talles els pins, orfes de coneixement del significat d’aquestes circumstàncies, llencen a tort i a dret les restes de la seva feina, de poc servirà la màgia que plou del cel emesa pels satèl·lits que es passegen, aliens a tota polèmica, al voltant del planeta. Imagineu que el track de l’aparell diu –Has d’anar per allà – i allà no s’hi pot passar, doncs els pedrasequers seran relegats a les espècies que inspiren desencís. Doncs apa! Darrere dels talla-pins per a netejar els camins (Ostres! Ha sortit un rodolí).

Però, ai las! Tant de bo que això fos tot. Doncs no. Ara venen els obrers, també en nom de la cosa comú, que surten a arranjar les pistes forestals cavalcant una bèstia groga, sobre rodes gegants, que empeny una amenaçadora cullera plena de dents. Aquests tenen una forma peculiar de fer pla el terra del camí pel que passen, en lloc de farcir els clots amb runa o d’altres elements adequats, simplement van mossegant tot el que sobresurt i s’emporten una capa de l’esplanació, rebaixant el seu nivell. La repetició d’aquesta maniobra va deixant els fonaments de les parets de pedra seca per sobre del nivell del camí, afeblint la seva resistència als meteors i provocant esllavissades quan plou. Doncs apa! Darrere de la màquina del rasclet per a tornar a fer la paret (Caram! Un altre rodolí. Cronista, estàs inspirat!).

Qui és el responsable de la cosa comú que fa gala d’absència de sensibilitat vers els patrimoni local?

Última hora: Pedra en sec - Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Avui, a Illa Maurici, el Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial ha anomenat la tècnica de construcció de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La candidatura va ser presentada per Xipre i Grècia, i posteriorment es van afegir França, Itàlia, Espanya, Suïssa, Croàcia i Eslovènia.

Felicitem-nos!

Barraca feta en temps de silenci

Un cop tornada la serenor, després de tants esdeveniments mediàtics en els que l'ànima dels pedrasequers ha rebut un vernissatge de reconeixement, tot i que no és el seu objectiu, la feina ha continuat el decurs de la voluntat dels components del grup, mirant al voluble cel que, un dia rere l'altre, s'ha entestat en mullar la pedra impassible, fet que la desautoritza com a component de la construcció de pedra en sec.

Adaptant-se a les circumstàncies, l'estratègia de les forces mobilitzades els dies de sequera ha produït uns resultats dins de la praxi pròpia del grup, tot dividint el cos principal en dos escamots responsables de diferents missions dins dels dominis de Can Borrell, a saber:

La barraca número 43 ha rebut les atencions d'un dels grups, construcció que ha vist créixer les seves parets i coronar-se la testa amb el caramell i els ornamentals lliris. Aquesta barraca té lligada la seva subsistència a la paret que reté el terra sobre el que està arrelada, mur que ha estat refet com a garantia de permanència en vertical de les pedres que la conformen. Com a elements complementaris, s'ha dotat l'àmbit de domini d'aquesta barraca amb dues taules on es pugui fer descansar el porró, cas de plantejar-se visitar-la en hores d'utilització d'aquesta mai ben ponderada eina, a qui ningú li fa mandra aixecar mentre es mantingui prenyada.

L'altre escamot ha dedicat el seu esforç a esmenar les desfetes dels carnussos que havien passat per aquells camins, dins del bosc, per a desfer l'embull de despulles de branques que havien escampat per allà en el seu frenesí assassí d'arbres, deixant impracticables els camins que tan acuradament havien estat impresos en els bits de la memòria del providencial G.P.S. Es pot considerar aquesta feina la més feixuga, que es veurà completada en el decurs de la propera jornada.

La memòria esculpida en la pedra

Un murmuri de veus emergia entre les capçades dels arbres. La mainada s'amagava dins de la barraca, jugant a submergir-se dins de la foscor per a tornar a sortir de nou, banyant-se en la confortable llum que els feia visibles, que els feia ésser.

Són moments per al record. Per a escoltar el testimoni d'aquells que duen a la memòria la figura de persones que van posar els fonaments d'allò que ha perdurat en el temps. D'allò que defineix un tarannà que es va vestir amb la garlanda d'unes sigles: la Secció Excursionista de l'Ateneu Castellarenc, la S.E.A.C.

Eren les dotze del matí quan, davant d'una cinquantena de persones, el president de l'entitat ha llegit un escrit en el que posava de manifest la supervivència del Centre Excursionista de Castellar durant seixanta-cinc anys, tot recordant els fundadors entre els que destacava l'homenatjat, a qui s'ha distingit amb la dedicació d'aquella barraca: en Simeó Caba i Genescà, que fou el primer president de l'associació.

Una néta d'aquell quina memòria romandrà lligada a les pedres de la construcció, ha agraït l'homenatge en nom de la família allà present, els quals han fet lliurament a l'entitat de dues pintures paisatgístiques originals del pinzell d'en Simeó Caba, qui fou pare del també pintor Xavier Caba.

Una barraca plena d'espiritualitat

Dos arquetips de les deïtats gregues han visitat el racó de món on ha estat finalitzada la restauració de la barraca número 146 o d'en Simeó Caba.

La presència d’Hefest (Vulcà pel romans), el déu del treball fora de les mirades alienes, que tenia el seu taller sota l'Etna, ha posseït l'esperit dels pedrasequers en la seva acurada feina. Així com el déu elaborava preuades joies per a les seves mares adoptives, la barraca ha estat decorada amb les garlandes dels lliris al voltant del solitari caramell. Per altra banda, en un lloc destacat dels muntats de la porta li ha estat gravat el número que la identifica. Addicionalment, se li han pres les mides i d’altres dades que constaran en la seva fitxa, formant part del catàleg de les barraques de pedra seca que gestiona el grup.

En marxar Hefest, l'esperit dels aixecadors de pedres ha estat dominat per l'arquetip festiu i burleta de Dionís (Bacus pels romans), qui de molt petit i per si mateix va desvetllar els secrets del conreu de la vinya. No se'n pot trobar cap altre millor arquetip per a acompanyar les ànimes dels allà reunits, el treball dels quals ret un homenatge als hereus d'aquest déu, conreadors del miraculós fruit que produeix l'elixir que connecta amb la deïtat que el patrocina. Unes ampolles d'escumós han sigut les protagonistes d'un petit acte festiu, en commemoració de la memòria d'aquell a qui ha estat dedicada la barraca. Diumenge vinent, a migdia, tindrà lloc la inauguració oficial de la peça, com a part de les activitats de la Diada del Soci en el 65è aniversari de la fundació del Centre Excursionista de Castellar (S.E.A.C. en aquells dies).

És una anhel compartit que, l'eixerit caramell de la barraca, en lloc d'espantar les bruixes sigui capaç de convocar la presència de l'esperit de na Violant Carnera, na Jerònima Muntada i na Eulàlia Oliveres, aquelles dones properes, veïnes de Castellar, que van ser jutjades i condemnades l'any 1619, sota l'acusació de practicar activitats relacionades amb la bruixeria. Benvingudes siguin les seves ànimes.