Perseverança

El model

Una de les qualitats que fan que el grup pugui reeixir en els seus reptes és la seva perseverança, aquell mateix tarannà que mostra la laboriosa abelleta construint poc a poc les cel·les dins del seu rusc. Els pedrasequers no s’angoixen pel pas del temps ni per l’esgotament físic, ells van fent poc a poc, a pas de bou que s’hi arriba prou, i veuen com la construcció va prenent forma, encara que es posi de manifest la seva inveterada maledicció: que falti pedra.

El caramell

La barraca ja pot aixoplugar un dels seus patrocinadors en el cos que ha estat finalitzat, coronat per un erecte caramell que espantarà les bruixes en quilòmetres a la rodona. Oi que no n’heu vist pas cap bruixa per aquestes contrades? Això vol dir que els caramells de les barraques funcionen a la perfecció.

Treballant

Ara cal continuar amb el segon cos i, de passada, reforçar els contraforts que els han de mantenir dempeus un parell de segles més, no cal ser ambiciós. Aquesta tasca s’està portant a terme d’una forma molt rigorosa i seguin uns models com el que podeu observar a una de les imatges. Però caldrà que al puig de la Creu trobin pedra suficient com per a abastir la golafreria pedrasquera sens límits del grup, tot sense haver de tocar el castell que corona el seu cim, que patirà un atac d’enveja quan la barraca estigui finalitzada.

Més val traça que força

En Jordi García Salinas (1994) recull en la seva obra “Refranys i frases fetes populars catalanes” el que dóna títol a aquesta crònica. El cronista desconeix si l’autor havia estat en contacte anteriorment amb els hàbils pedrasequers o, simplement, va fer una traducció quasi literal del “Más vale maña que fuerza” castellà. La qüestió principal és que, un cop més, els caps pensants del grup, avalats per títols universitaris dels d’abans, que són els que tenen un valor empíric i envellit en bota de roure, han donat resposta als reptes tècnics que es presenten en el, cada cop més tecnificat, esport d’aixecar pedres d’un lloc per a posar-les en un altre.

A la imatge podreu observar l’enginy que ha estat provat reeixidament en el decurs de la jornada d’avui. Possiblement, en les properes setmanes trobareu les seves rèpliques a les botigues dels xinesos, que són especialistes en copiar tots els aparells d’utilitat comú i a preus més baixos.

Aquest estri és d’unes prestacions immillorables per a desplaçar pedres amb el mínim esforç i funciona en tots dos sentits, és a dir: les puja i les baixa. La seva reversibilitat serveix tant per buidar les barraques de les pedres caigudes al seu interior, quan es comencen les tasques de la seva restauració, com per a pujar-les després a les parets que es van aixecant de nou. Podeu apreciar que el seu funcionament és bastant senzill i només requereix el concurs de dos operaris, un a cada punta de l’aparell; es carrega el carro de pedres o cabassos plens de ripio i s’estira o es deixa anar la corda, en funció de si es vol pujar o baixar el material, fent-lo lliscar sobre els rails de fusta. Es troba en curs la seva certificació tècnica i l’estudi del seu MTBF (Mean Time Between Failure).

A la imatge de l’estat actual de la barraca podreu apreciar una millora, respecte de les imatges anteriors, que prova l’eficàcia aconseguida amb la utilització de l’aparell inventat. El que no queda clar és l’eficiència del sistema, ja que es podria disparar el pressupost inicial de l’obra, tot i que hi ha el recurs de desviar una part de les partides destinades a ratafia.

Mentre un grup feia servir la joguina, un altre ha estat castigat a barallar-se amb els arítjols que encara campen a lloure per aquelles terres, tasca que esdevindrà una nova versió de la condemna de Sísif, i quan arribin a un extrem del camp, veuran que ja han brotat de nou els arítjols tallats al principi. Ara que, amb un bon esmorzar, totes les penes s’esvaeixen, com les bruixes quan s’entrebanquen amb un caramell ben plantat.

Seguint la Revetlla de Sant Joan

Que en el grup s’acumulin dos membres amb el nom de Joan no és una circumstància que hagi estat elaborada, però sí que ha estat el motiu o l’excusa per a la celebració de la seva onomàstica (en la seva accepció d’antroponímia) en un dels feixucs esmorzar pantagruèlics als que se sotmet la tropa de tant en tant, amb molt d’entusiasme; quasi, es podria dir, més que acumulat pedres.

Cal Ramon, de Sant Llorenç Savall, s’ha convertit en el “sancta sanctorum” de la litúrgia commemorativa de les efemèrides corresponents a la deriva lúdica i festiva dels aixecadors de pedra seca, agrupant els de Castellar amb l’autòcton de la població veïna, a la que s’arriba sortejant innumerables ciclistes que transiten per aquella tortuosa carretera com si fos seva, uns fent cas de la normativa i d’altres no. El cronista es pregunta d’on surten tants ciclistes a mig matí, en un dia laborable.

Catorze valents s’han donat cita en aquesta trobada que, d’haver estat un sopar, s’hauria assemblat al darrer de Crist afegint un intrús. La Teresa té la mà trencada en això de convertir l’aigua en vi, ja sigui negre o rosat, i n’ha produït prou com per a sadollar les golafres goles d’una bona part dels competidors en el popular esport de l’aixecament de vidre. Però el vi s’aprofita per a empassar els aliments més sòlids, i allà tenen especial acceptació les botifarres bicolors (en blan i negre) i els peus de porc, tot fet a la brasa; viandes acompanyades d’amanida variada, patates fregides i unes favetes que feien venir al·lucinacions.

Ep! No es mogui ningú

En aquestes ocasions, les converses s’allunyen de les qüestions relatives a la pedra seca i prenen la deriva del que apunta la brúixola de l’actualitat, de la simple curiositat o de la més profunda sapiència relativa a qüestions científiques de una transcendència universal. El vi és el combustible que alimenta la maquinària de pensar, i dóna energia a l’extremitat per la que el cervell intenta comunicar allò que s’instal·la a les seves neurones: la llengua. Fenomen que agafa més embranzida quan s’arriba al torn dels cafès, amb o sense gotes, i xarrups blancs o camuflats amb herbes.

Però, ves per on, a la sortida del centre de culte se n’ha parlat de la barraca 142, a banda del misteri dels ànecs que poblen el riu al seu pas pel poble, tot fent referència a la diversitat d’opinions que es posen de manifest respecte del desenvolupament del projecte. Uns diuen que aquella paret no s’hauria de continuar, que té una base poc sòlida i acabarà caient; d’altres diuen que s’hauria d’haver tirat tota a terra i fer-la de nou. El cas és que, al cap i a la fi, la trobada ha tingut una conclusió profitosa que algú n’hauria de recollir en un document, al que s’hauria d’afegir la imatge que la Teresa n’ha pres del grup, tot posant ordre en el desori.

Gràcies Joan Roura i Joan Avellaneda. Crec que tothom estarà d’acord amb el cronista desitjant-vos que pugueu convidar el grup a moltes celebracions com aquesta, o millor.

La barraca 142 no es deixa estimar

Caldrà una bona dosi de paciència per a recuperar la confiança de la barraca que intenten domesticar el pedrasequers. S’ha tornat esquerpa i distant, com una amant que ha patit un desengany amorós i ara fuig de qualsevol intent de reconciliació, enfellonida fins al punt d’escopir les pedres que se li posen a sobre. El temps tot ho guareix i es preveu que caldrà veure passar unes quantes pàgines del calendari fins a la posta de llarg de la construcció, més tenint en compte les ingerències del termòmetre i la proximitat de les ben guanyades vacances caniculars.

Una de les principals dificultats és que, en patir un desplaçament, possiblement degut a un problema als fonaments d’una de les seves parets, feta en diferents fileres de pedres sense lligar, resulta complicar intervenir sense que caiguin les peces que ja estan col·locades, mostrant forats pertot arreu.

Un dels laterals es suporta sobre un marge, en la part més elevada del talús sobre el que està assentada la construcció; aquest serà mes dòcil de domesticar i no es preveu que requereixi grans esforços. Ara bé, l’altra part, la que cau talús avall, és la part més delicada i més fràgil, allà on les hores de treball s’esmunyiren entre les pedres, que hauran de ser ubicades amb precisió quirúrgica, on la perícia dels pedrasquers haurà de fer atots per a posar ordre en aquell lític trencaclosques.

Amb la intenció de passar la raor per les asprors del caràcter de la barraca, el cronista li dedica aquest sonet:

Cor emparedat 

Barraca esquerpa, rònega i gelosa 

ablaneix-te a les mans que t’acaronen, 

d’aquells que les seves ànimes fonen 

fent poesia de la teva prosa. 

De les teves pedres en faran glossa 

mentre els forats dolçament et taponen, 

mentre et reparen i el cap et coronen 

de ramell de lliri de flor blavosa. 

Seràs de les barraques envejada 

en la teva privada soledat, 

per tots lloada, cantada i venerada 

pel que es troba en la teva buidedat: 

la claror del Sol beslluma daurada 

sobre el batec d’un cor emparedat.

..ooOoo..

Represa de les tasques inacabades

El nou mur

El forn de pega ha estat encabit en un parèntesi de pedres seques deleroses de ser barraca. En aquesta jornada, la construcció número 142, obra de doble cos dedicada a l’Anna Maria Pallejà i el Josep Maria Torras, ha tornat a ser agombolada per les atencions dels inesgotables pedrasequers.

La munió de braços frissosos per tocar pedra donava com per a dividir-los en tres grups, sempre parells, és clar. Seccions que han escomès les diferents tasques que calen per a arranjar aquell sagrat lloc com si es tractés de la piràmide del faraó Kheops, o d’un altre d’aquella dinastia, m’és igual.

El primer grup ha escampat les seves forces entre les pedres que anaven pujant per a bastir un nou mur a la base de la construcció.

Finestra FullHD

El segon grup es dedicava a tornar-li la forma al cos en què suposadament residien les persones, tot dotant-li d’una finestra FullHD per a encabir el paisatge. Les previsions dels obrers, sempre difícils de creure, diuen que en el decurs de la propera jornada ja estarà tancada.

Forat a tapar

El tercer i últim grup ha declarat la guerra als arítjols i d’altres elements vegetals indesitjables en aquell reducte. Cal que l’entorn sigui un bon marc per a tan distingida construcció.

Qualssevol passavolant diria que aquell grup d’avis són un pèl llondros, o que el Sol els ha cremat l’enteniment, tot atenent la dita “Val més jeure a l’ombra que treballar al sol”, però ells saben molt bé el que fan i són capaços de refer-se de l’abaltiment que provoca l’aire roent amb un suculent esmorzar.

         - Ep! Les dotze són tocades. Passi-ho bé!

Pluges i pous

La jornada del dia 31 de maig va ser d’espontani safareig. Les entusiastes mans dels pedradequers són refractàries a la pedra mullada i la pluja d’idees, que va caure paral·lela a la que ploraven les boires, els va deixondir amb una esponerosa dosi d’il·lusió que, com catúfols, van transportar aquell bé de Déu tot enfilant les seves passes, un darrere l’altre, cap el magatzem on guarden les eines: era una bona hora per a posar ordre i fer neteja, tot espantant les mandroses falenes. Un cop finalitzada la tasca, es va celebrar la litúrgia de l’esmorzar en aquell “sancta sanctorum”, per a finalitzar després la jornada amb un unànime amén.

La jornada que ens ocupa ara, lliure de meteors inoportuns, ha vist com s’alçava la paret de pedra seca que completa la restauració del forn de pega. Addicionalment, l’entorn ha estat alliberat d’elements que puguin menystenir aquella obra i s’ha protegit el perímetre amb una cinta de plàstic lligada a unes varetes de ferro, clavades al terra a mode d’acupuntura sanadora. Resulta evident que les cintes no són de camuflatge i, pot ser, cridaran l’atenció de tots els transeünts que circulin per la pista que frega el forn, vagin carregats d’innocent curiositat o de culpa destructora, ja es veurà. El que sí serà mèrit de les cintes, si aconsegueixen mantenir-se allà, és avisar del risc d’esberlar-se el cap en caure dins d’un d’aquells pous, tot i que el problema més greu seria sortir-ne després.

El forn de pega, a punt per a produir

Els pedrasequers, fent ús de la seva inesgotable capacitat de transformació, han assolit el paper de pegaires amb totes les seves habilitats que, pot ser per ciència infusa, els ha corprès irremeiablement. A l’horitzó s’albira la fi de l’or negre, i això esperona l’ànim dels recalcitrants aixecadors de pedres, que ja pensen en tornar a produir la valuosa pega quan arribi aquell inevitable moment. Per a fer un càlcul de possibles guanys, cal tenir en compte que, “cap el 1970, (el preu de la pega) ja anava a 10 pessetes el quilo si era a l'engròs, i a cinc duros si era a la menuda”, com explica l’historiador Albert Fàbrega en aquest magnífic document.

Les tasques portades a terme en el decurs de la jornada són suficients com per a considerar que has estat profitosa, tant en la quantitat com en la qualitat.

S’ha trobat el forat! Sí, el que feia la descàrrega del forn a la caldera i que encara es trobava farcit de la pega de l’última fornada, fet que ha dificultat la seva recuperació. L’altre forat, el que comunicava la caldera amb el motllo, ha estat fet de nou, tot i que aquest conducte, en producció real, es feia a l’últim moment, quan la pega estava a punt per a emmotllar. Finalment, quant a l’estructura de conductes, s’ha instal·lat un casco de sardines arengades com a motllo, que és com es feia en aquella època; no se sap si la raó era purament industrial o que els pegaires s’esmorzaven les sardines i aprofitaven el casco per a recollir aquella pega que, pot ser, aniria destinada a revestir una barca utilitzada per a pescar més sardines.

S’ha protegit i reforçat el talús on es troba el forn amb una paret de pedra seca. Les parets de l’últim tram del forn, que es tancaven amb pedra seca com dos cons invertits, s’estan consolidant utilitzant pedra i morter, ja que aquestes parets no tenen fonaments i es troben en mal estat.

Aquest diumenge, dia 28, el forn de pega serà visitat en el decurs de la primera etapa de la volta a l’entorn de Castellar, de la mà d’en Jaume Torrens.