Els pedrasequers estan de dol

Caldria bastir una gran barraca de pedres negres, coronada d'esponerosos lliris de flor blanca, per a encabir el dol pel que transiten els pedrasequers.

El jove Arnau ha partit per a sempre més al món de les ànimes lliures. Les creences espirituals de cadascú li poden assignar destins heterogenis, i el cronista té la seguretat de què la seva essència haurà arribat al que tots els diferents cultes han designat com el superior. Li podeu dir “Cel”, “Nirvana” o “Fusió amb l'Univers”, allà on sigui el seu esperit serà estimat, com ha estat estimat ell abans de partir.

El cronista no va arribar a tenir una relació estreta amb ell. El coneixia de compartir les tasques realitzades en les diferents restauracions de barraques en les que va participar, i també d'alguna celebració en la que va regalar la seva presència al grup. Només d'aquests petits tastets de la seva companyia, el cronista va quedar admirat de la seva personalitat, la seva bonhomia, el seu entusiasme i la seva generositat. Els adjectius de la seva lloança poden ser molt llargs, tant com serà la presència de la seva imatge en la memòria d'aquells que el van conèixer.

Avui ha tingut lloc el seu comiat a l'església de Sant Esteve. El taüt que contenia les seves despulles semblava lleuger sobre les espatlles dels qui el portaven, com si encara volgués alliberar la càrrega d'aquells que es trobaven al seu voltant.

No cal desitjar que descansis en pau. L'ànima d'una persona com tu és segur que reposarà amarada d'amor.

If you were to be lost in the river, Arnau, 

your memories would not be lost with you.

Memories are forever.

No passareu!

Els que s'han presentat avui a la feina segurament van fer el servei militar, i saben què és una esquadra: una petita unitat d'infanteria formada per un caporal i cinc soldats. Doncs aquesta combinació (més o menys, no cal precisar) és la que s'ha format avui entre els pedrasequers que han aixecat pedres de la barraca del Xullo.

El cronista té la temptació de fer-se l'orni al respecte de la soca d'alzina, i escriure només sobre les poques pedres que han estat canviades de lloc en el decurs d'aquesta jornada, però es referirà a la soca resistent per lloar-la, per cantar l'èpica de la seva resistència, tot i que no té gaire recorregut el seu entestament.

La soca serà eliminada d'allà, però romandran les seves arrels clavades a la terra que l'alimenta i, pot ser, tornarà a rebrotar algun dia. Davant d'aquesta gesta, al cronista li ve al cap el poema titulat “La cançó dels invadits”, de l'Apel·les Mestres, en el que emfatitza un “No passareu!”, tot i que es resigna a l'acceptació de què sí que passaran “però que hi fa?, si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa!”. Un cop sigui eliminada la soca d'alzina, tornaran a brotar des de la seva fermesa? Això serà un problema que hauran de resoldre altra gent.

Escaramusses

Els enemics s'observen mútuament al camp de batalla. Uns assetgen la cobejada fortalesa que es manté inexpugnable, tot i haver perdut l'ala sud, agredida per una màquina infernal carregada d'esmolades dents.

Els rocs de la barraca, escampats pel voltant, són silenciosos testimonis de la contesa. En realitat tenen tant d'interès pel cas com el que pot mostrar el cronista per la reproducció asexuada del préssec de Calanda. Realment es troben un pèl desemparades, ara que tota l'atenció dels pedrasequers recau sobre la tossuda soca d'alzina.

El pronòstic és excel·lent, donada la trajectòria d'operacions reeixides dels esportistes del roc pelat. Només cal temps i dedicació, i d'això en tenen a dojo.

La soca de l’alzina s’entesta

Doncs això, que la soca no dóna cap facilitat per a moure's d'allà on va arrelar, ja fa molt de temps, i s'està produint una confrontació d'entestaments. D'una banda els pedrasequers, lluitant amb tota la seva sapiència, complementada amb un tou d'eines tallants i esmicoladores. A l'altre costat la soca, equipada amb unes potents arrels amagades dins de la crosta del sòl que, pel cap baix, deuen arribar fins al sostre de l'Infern. Es produeix un intercanvi de forces i resistències que, fins ara, no ha arribat a cap resultat proporcional a l'energia consumida. La moral dels aixecadors de pedres comença a mostrar fissures, esquerdes per les que s'insinuen alternatives, com ara canviar la barraca de lloc, que vindria a ser desplaçar-la un o dos metres cap a un costat i, si torna a caure una gla amb la mateixa mala bava que la creadora del desfici actual, el problema haurà de ser resolt per una nova fornada de pedrasequers, en el cas de mantenir aquesta esportiva tradició a través dels fulls del calendari.


El cronista creu que això és una qüestió que transcendeix l'àmbit d'opinió del grup executor, i proposa obrir un procés participatiu que, en aportació d'idees d'orígens ben diversos, permeti arribar a aplicar una solució consensuada. I per a obrir el debat, fa la seva proposta: Tallar la soca horitzontalment, polir la superfície i refer la barraca al seu voltant, deixant aquella peça al mig de la construcció, a mode de taula rodona.

La barraca del Xullo

Ara és el torn de la barraca número 150, a la que es distingeix amb el sobrenom de “del Xullo”.

 Aquesta barraca va patir l'escomesa d'una alzina poc respectuosa, que li va entrar pel corner esquerra de la porta i la va fer trontollar. Ara només queden les soques de l'alzina intrusa, tot i que ven arrelades al terra que tenen dessota, com si no volguessin marxar sense presentar batalla. Bé, batalla presentaran ben poca, més aviat serà una resistència passiva que només aconseguirà allargar la seva agonia.

Els efectes devastadors d'aquest esponerós exemplar de quercus ilex han fet que la reconstrucció de la barraca passi, en primer lloc, per un procés de desconstrucció, en el què mostrar les seves contradiccions i ambigüitats, com si es tractés d'un text filosòfic. Després d'un meticulós procés de desbrossament i amb molta cura, o pot ser sense cap cura, les pedres afectades han estat apartades i apilades a l'espera del ser retornades allà on hi eren abans, tot i que mai tornen al mateix lloc, ans al contrari, s'aprofita per a reubicar-les i millorar l'obra. Però això haurà d'esperar a la retirada de la fusta irreverent.

La gla trapella 

Portà un dia la voluble Fortuna 

una gla d'alzina sota d'un roc 

i amb les pluges, el Sol, i a poc a poc 

va treure el cap una planteta bruna. 

Déu meu! Quin mal va fer aquella engruna 

en fer-se gran, amb el gruix del seu sóc, 

tan carregat d'esperit d'enderroc 

que una barraca transformava en runa. 

Així aprenem què, des de ben marrec 

cal tenir punteria d'on es cau, 

i no és excusa ser un barbamec

  

per a convertir-se en un llondro babau. 

Bona terra i bona aigua per al rec 

escarboten de l'ésser viu el mal sarau.

..ooOoo..

Sessió de maquillatge

Una barraca de pedra seca no es limita a presentar-se com un embalum de pedres apilades d'una determinada forma. L'estètica és molt important, una barraca pelada no en fa tant, de goig, com una a la que s'ha engalanat amb un esponerós plomall de lliris i s'ha arranjat l'entorn que l'envolta, obrint espai per a poder ser admirada des de tots els punts cardinals.


Els pedrasequers han dedicar la jornada d'avui a fer aquestes delicades tasques, més pròpies d'un esteticista que d'un obrer aixecador de pedres, però ja és ben sabut que els membres d'aquesta colla no tenen límits en la diversitat de tasques que són capaços de portar a terme i, el més important, reeixir en totes elles.

Però aquesta barraca no es troba sola en aquell indret. Tres barraques més li xiuxiuegen a cau d'oïda sentències per a amansir l'expansió del seu ego. Els espontanis esteticistes han dedicat també una mica de temps a arranjar el viarany que uneix les quatre construccions, de nul·la dificultat i pot ser transitat per qualsevol vianant que es mantingui dret sense dificultat, sigui sobre la seva pròpia estructura o ajudat per un bastó. Hi ha la intenció de publicar un tríptic amb la informació necessària per a poder-les visitar.

La barraca d'en Jordi Solà ja té sostre

Els dies deixen petja a la memòria en funció de les emocions que les seves hores han aportat a l'ànima. L'empremta que s'enduen els pedrasequers de la jornada finida avui és de plena gaubança, de joia quasi celestial. Al plaer que suposa la coberta del sostre de la barraca (i com a conseqüència no haver d'arreplegar més pedra), s'ha de sumar la celebració de la castanyada i l'homenatge a un de la colla que feia anys, sense especificar la xifra.


En la imatge de grup es pot apreciar un posat un pèl seriós, en les seves fisonomies. Una expressió quasi de dol. Però això té la seva explicació: la imatge està presa abans dels efectes de la ratafia i els melindros.

Però la qüestió que ocupa aquest bloc és la de la reconstrucció de la barraca que, desprès de penes i treballs (buscant pedra principalment), ha estat quasi liquidada. Ara encara falten les tasques d'acabament amb la flora, que implica la plantació de lliris al voltant del caramell espantador de bruixes.

Fixeu-vos com ha quedat de maca, talment com un petri barret frigi.