La barraca del Xullo

Ara és el torn de la barraca número 150, a la que es distingeix amb el sobrenom de “del Xullo”.

 Aquesta barraca va patir l'escomesa d'una alzina poc respectuosa, que li va entrar pel corner esquerra de la porta i la va fer trontollar. Ara només queden les soques de l'alzina intrusa, tot i que ven arrelades al terra que tenen dessota, com si no volguessin marxar sense presentar batalla. Bé, batalla presentaran ben poca, més aviat serà una resistència passiva que només aconseguirà allargar la seva agonia.

Els efectes devastadors d'aquest esponerós exemplar de quercus ilex han fet que la reconstrucció de la barraca passi, en primer lloc, per un procés de desconstrucció, en el què mostrar les seves contradiccions i ambigüitats, com si es tractés d'un text filosòfic. Després d'un meticulós procés de desbrossament i amb molta cura, o pot ser sense cap cura, les pedres afectades han estat apartades i apilades a l'espera del ser retornades allà on hi eren abans, tot i que mai tornen al mateix lloc, ans al contrari, s'aprofita per a reubicar-les i millorar l'obra. Però això haurà d'esperar a la retirada de la fusta irreverent.

La gla trapella 

Portà un dia la voluble Fortuna 

una gla d'alzina sota d'un roc 

i amb les pluges, el Sol, i a poc a poc 

va treure el cap una planteta bruna. 

Déu meu! Quin mal va fer aquella engruna 

en fer-se gran, amb el gruix del seu sóc, 

tan carregat d'esperit d'enderroc 

que una barraca transformava en runa. 

Així aprenem què, des de ben marrec 

cal tenir punteria d'on es cau, 

i no és excusa ser un barbamec

  

per a convertir-se en un llondro babau. 

Bona terra i bona aigua per al rec 

escarboten de l'ésser viu el mal sarau.

..ooOoo..

Sessió de maquillatge

Una barraca de pedra seca no es limita a presentar-se com un embalum de pedres apilades d'una determinada forma. L'estètica és molt important, una barraca pelada no en fa tant, de goig, com una a la que s'ha engalanat amb un esponerós plomall de lliris i s'ha arranjat l'entorn que l'envolta, obrint espai per a poder ser admirada des de tots els punts cardinals.


Els pedrasequers han dedicar la jornada d'avui a fer aquestes delicades tasques, més pròpies d'un esteticista que d'un obrer aixecador de pedres, però ja és ben sabut que els membres d'aquesta colla no tenen límits en la diversitat de tasques que són capaços de portar a terme i, el més important, reeixir en totes elles.

Però aquesta barraca no es troba sola en aquell indret. Tres barraques més li xiuxiuegen a cau d'oïda sentències per a amansir l'expansió del seu ego. Els espontanis esteticistes han dedicat també una mica de temps a arranjar el viarany que uneix les quatre construccions, de nul·la dificultat i pot ser transitat per qualsevol vianant que es mantingui dret sense dificultat, sigui sobre la seva pròpia estructura o ajudat per un bastó. Hi ha la intenció de publicar un tríptic amb la informació necessària per a poder-les visitar.

La barraca d'en Jordi Solà ja té sostre

Els dies deixen petja a la memòria en funció de les emocions que les seves hores han aportat a l'ànima. L'empremta que s'enduen els pedrasequers de la jornada finida avui és de plena gaubança, de joia quasi celestial. Al plaer que suposa la coberta del sostre de la barraca (i com a conseqüència no haver d'arreplegar més pedra), s'ha de sumar la celebració de la castanyada i l'homenatge a un de la colla que feia anys, sense especificar la xifra.


En la imatge de grup es pot apreciar un posat un pèl seriós, en les seves fisonomies. Una expressió quasi de dol. Però això té la seva explicació: la imatge està presa abans dels efectes de la ratafia i els melindros.

Però la qüestió que ocupa aquest bloc és la de la reconstrucció de la barraca que, desprès de penes i treballs (buscant pedra principalment), ha estat quasi liquidada. Ara encara falten les tasques d'acabament amb la flora, que implica la plantació de lliris al voltant del caramell espantador de bruixes.

Fixeu-vos com ha quedat de maca, talment com un petri barret frigi.

I si falta pedra, què fem?

Davant aquest dilema no cal quedar-se a l'ombra d'una pomera esperant que ens caigui un dels seus fruits a sobre del cap, aquest apèndix té una millor utilitat si es fa servir de forma intel·ligent. Això comporta seguir un sistema complex de reflexions i deduccions, una concepció holística de tot allò que envolta la poc valorada ciència de col·locar una pedra damunt de les que té dessota.

En el decurs de la jornada d'avui, la pedrasequera i els pedrasequers han unificat la potència calculadora de les connexions neuronals dels seus cervells i han arribat a la conclusió de què s'havia d'anar a buscar pedra allà on es troba, laxament reposant o mig soterrada a l'espera de ser valorada i recollida per algú que disposi d'una ànima carregada de la sensibilitat adequada.

 Doncs resulta que a la torre Turull n'hi ha molta, de pedra. Allà on han estat plantades milers d'oliveres que inundaran d'oli castellarenc les almàsseres de kilòmetre zero, com a producte residual ha quedat pedra de torturà per un tub, tot i que el tub no serveixi per al seu transport i s'ha optat pel tradicional, és a dir: un carretó amb un pedrasequer de conductor i un altre tibant d'una corda lligada a la seva estructura, sistema complementat amb un remolc que, obedient, ha anat seguit el cotxe que tibava d'ell per rutes menys aspres.

Amb aquesta provisional provisió de pedra, els aixecadors de pedres de torturà, amb l'inestimable ajuda de la pedrasequera, han aconseguit aixecar un pèl més la barraca d'en Jordi Solà, la que serà distingida amb el número 135. Tot i que no ha estat tancada per raó d'un flux de pedra insuficient, que serà esmenat en el decurs de les properes jornades.

La tortura del torturà

Les pedres no són totes iguals. Això ja s'ha dit en d'altres entrades d'aquest bloc. N'hi ha de millor qualitat, les que resisteixen més i presenten formes fàcilment manipulables, i d'altres que no són tan bones, com és el cas del torturà, que és la que s'utilitza majoritàriament en la restauració d'aquesta barraca, encara que barrejada amb còdols. Aquest tipus de pedra es presenta en formes bastant planes, com les coques de llardons, forma que facilita la progressió de la construcció vertical, però té l'inconvenient de la seva fragilitat i que no són dolces.

Els pedrasequers fan la feina de forma meticulosa i aprofiten les ocasions que es posen pel davant seu, com és el cas de les pedres que sobren de la plantació d'oliveres de la torre Turull, que han arreplegat i, en el decurs de la jornada d'avui, la barraca ha crescut una mica més. Per altra banda, ha estat gravat el número que li correspon en una pedra que no és de torturà, peça que lluirà al frontal de la porta per a identificar la construcció.

Parets amunt i un apunt de llinda

Més mans vol dir que es poden traslladar més pedres. Avui ha concorregut una tropa més nombrosa que ha derivat en un aixecament de parets més ràpid. Fins i tot s’ha fet un apunt de llinda que tanca el límit de l'alçada de la porta. No s'ha d'oblidar que les portes es feien de baixa alçada, el que permetia mantenir una temperatura més estable a l'interior de la construcció.

La pedra, torturà en aquest cas, no costarà de trobar pels voltants, ja que és abundosa en els límits de la geografia en la que està instal·lada la barraca. La qualitat d'aquesta pedra no és bona, però això no ho triava el pagès que conreava la vinya, era la que es trobava i s'havia d'aguantar. Altres zones, com és el cas del Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages, van tenir més sort a l'hora de distribuir-se la pedra per l'escorça de la Terra. Cal veure la qualitat dels rocs amb els que estan fetes les tines i les barraques de vinya d'aquella zona.

La barraca 135 va recuperant la forma

Els pedrasequers van fent feina. Una dia són més i un altre no tants, però la perseverança, com a grup, és una de les seves característiques.


Els primers passos en la restauració d'una barraca donen la sensació que s'avança poc, però la feina que es fa és molt important per a la consecució amb èxit de la tasca escomesa. Si compareu les imatges de la jornada anterior amb les d'aquesta, principalment notareu la desaparició del sentinella bífid que s'havia instal·lat d'ocupa a la porta de la barraca. Per altra banda cal trobar el sòl sobre el que s'assenta la barraca, amagat sobre tota la runa que produeix l'enfonsament de la cúpula i les parets. Un cop es troba la base sustentadora i l'àrea de treball està neta, és el moment de començar amb la reconstrucció de les parets i, finalment, la cúpula. Que falta pedra, doncs es busca allà on sigui i es transporta fins al lloc que li correspon.